França a la cruïlla: cap a un procés constituent?

Per Rafael Karoubi*

Des del fracàs del govern socialista d’Hollande la política francesa s’està recomponent. Les eleccions presidencials del 2017 van enterrar definitivament el bipartidisme entre el Partit Socialista i Els Republicans de dretes que dominaven la vida política francesa des de la dècada dels anys setanta. Les eleccions de 2022 han posat fi a aquest procés esvaint les ambigüitats de Macron i esborrant del mapa polític Els Republicans, als quals s’aferrava un electorat de pensionistes. Així doncs, s’ha inaugurat un tripartidisme entre dreta neoliberal, dreta populista i esquerra que farà més precària la governabilitat del país, en el passat recolzada per les institucions de la Cinquena República. El final de la campanya va estar marcat pel predomini dels temes econòmics i el rebuig de les mesures neoliberals. La segona volta ha confirmat l’ampli rebuig de la societat a l’extrema dreta de Marine le Pen, atorgant una àmplia victòria a Emmanuel Macron. Ara, la ciutadania està pendent d’unes eleccions parlamentàries que podrien conèixer un repunt de la participació.

El resultat final de les eleccions presidencials sembla evidenciar una important victòria d’Emmanuel Macron contra Marine le Pen en aconseguir aquest un 59% dels sufragis. Tanmateix, tot i les proclamacions triomfalistes dels portaveus de Macron, aquest vot representa més aviat una oposició popular a la ultradreta que no pas una adhesió a les idees de Macron. De fet, la primera volta va mostrar un debilitament del bloc neoliberal i una nova divisió política en tres blocs que dificultarà la governabilitat del país, així com, la posada en marxa de les reformes neoliberals adaptades al marc de la Unió Europea.

Després del resultat de la primera volta, la majoria dels tertulians es van lamentar de la dissolució del sistema polític francès tot i que el tauler polític va deixar clar el final d’aquest procés de recomposició iniciat fa sis anys en anunciar tres blocs electoralment estables: la dreta neoliberal de Macron (28%), la dreta populista de Le Pen (23%) i l’esquerra de Mélenchon (22%), deixant molt per darrera als neofeixistes de “Reconquesta” (7%), el partit del periodista ultra Eric Zemmour, a la dreta tradicional (4,7%) i els altres partits d’esquerra.

En primer lloc, Macron apareix, sens dubte, com el vencedor de les eleccions en aconseguir més de 9 milions de vots, el 28% dels sufragis enlloc del 24% de 2017. Aquesta victòria era molt previsible i esperada tenint en compte les diferents crisis succeïdes durant el seu mandat -la Revolta de les Armilles Grogues, la pandèmia mundial i la guerra a Ucraïna- van espaordir i alimentar un instint conservador en l’electorat francès anàleg al succeït durant les eleccions espanyoles de 2011, marcades per la crisi econòmica, que atorgaren una vasta victòria al Partit Popular.

A desgrat de tot, és interessant constatar que l’electorat de Macron s’ha desplaçat cap a una base més conservadora, respecte a les anteriors eleccions, composta de pensionistes, burgesos i rendistes, beneficiats per l’auge dels preus immobiliaris. La fugida del 20% de l’electorat de Macron de 2017 cap a l’abstenció i l’esquerra, especialment els més joves, ha estat recompensada pel traspàs del 35% de l’electorat de 2017 en mans del conservador François Fillon (Els Republicans) que aglutinava el vot dels més rics.

Macron apareix ara com el nou líder de la dreta enlloc d’Els Republicans que han desaparegut del mapa polític en caure fins al 4,7% dels vots. Al cap i a la fi, aconseguir encapçalar un bloc neoliberal i burgès debilitat, doncs, la suma de Macron i Els Republicans s’ha esbandit d’un 44% dels vots fins a un 33%, un senyal del principi del declivi del neoliberalisme a França.

En segon lloc, Marine le Pen conserva una hegemonia notablement estable dins del vot de la classe obrera francesa, millorant lleugerament els resultats respecte al 2017, passant del 21,5% al 23%. Basant la seva campanya sobre el tema del poder adquisitiu i intentant amagar el racisme antiàrab del seu partit, Le Pen ha guanyat àmpliament el duel en l’extrema dreta que li oposava l’ultradretà neoliberal Eric Zemmour, qui no ha aconseguit superar el 7%, i només s’ha fet sentir entre les ciutats més riques.

Aquí també, les receptes neoliberals han estat foragitades per l’electorat. Tanmateix, el projecte d’exclusió social de Le Pen contra els immigrants i els seus descendents, les seves incoherències programàtiques entre una defensa de l’Estat social i el projecte de reducció massiva d’impostos, demostra, de moment, una absència de voluntat clara de sortir del neoliberalisme per part del seu electorat víctima d’aquestes contradiccions. I víctima, també, de la dominació econòmica i conscient de ser-ho aquest electorat no s’organitza, per tant, per a derrocar un sistema econòmic, sinó que aspira a accedir a les molles de la societat de consum. Un reflex conservador, aquest electorat obrer dirigeix la seva ira contra els més exclosos de la societat, immigrants i aturats, acusant-los de “viure de gorra”. Aquest sector que es compta entre els més pobres va votar majoritàriament pel candidat de l’esquerra, Jean-Luc Mélenchon.

L’auge del vot a Mélenchon, candidat de l’esquerra transformadora, és sens dubte el gran esdeveniment de la primera tongada de les eleccions. A desgrat d’unes enquestes desfavorables, el seu partit, la França Insubmisa (LFI), ha aconseguit millorar significativament el seu resultat, passant del 19,5% dels vots al 22%, fracassant però just a les portes de la segona volta, arran de les divisions del bàndol progressista: totes les altres forces d’esquerra presentaren candidats que con aconseguiren l’èxit: el partit ecologista amb prou feines va aconseguir el 4,5% dels vots, els comunistes el 2,3%, els socialistes l’1,7% i els trotskistes del Nou Partit Anticapitalista (NPA) i de Lluita Obrera el 0,6% i el 0,4% dels vots respectivament.

Mélenchon aconseguí els seus millors resultats a les grans urbs universitàries, als suburbis amb població d’origen migrant i als territoris d’ultramar, dibuixant un electorat de nou tipus, jove, amb estudis superiors, precari, recolzat per un ferm bloc de descendents de migrants víctimes de discriminacions i de discursos racistes omnipresents en els mitjans, especialment contra els musulmans. De la mateixa manera que Podemos al 2015, LFI s’ha convertit en el partit dels joves educats universitaris víctimes de la crisi econòmica, aconseguint un impressionant 35% dels vots entre els menors de 35 anys.

La pregunta que es planteja ara és la següent: aconseguirà LFI mantenir aquest electorat caracteritzar per la seva alta volatilitat, la seva tendència a abstenir-se conduirà a un declivi semblant al de Podemos? Serà possible mantenir la seva recent hegemonia electoral en el bloc progressista?

La força de Mélenchon disposa, tot i això, d’avantatges que mancaren, i segueixen mancant, a Podemos. El més evident, i paradoxalment el més infravalorat, és la demografia més favorable de França, la població de la qual té una edat mitja més baixa que la d’Espanya: 41 anys en contra de 45. A més a més, el sistema político-electoral francès, presidencialista, afavoreix els discursos més radicals a costa de la moderació provocada pels acords i les coalicions parlamentàries. Cal destacar també el suport d’una població víctima de discursos i pràctiques racistes així com l’absència d’un problema territorial complex que, a Espanya ha acabat silenciant a Podemos. Actualment, el principal repte de la França Insubmisa és assentar la seva dominació sobre el bloc progressista apropant-se a les altres forces d’esquerra.

De fet, Jean-Luc Mélenchon ha proposat, i firmat!, aliances amb els ecologistes, els comunistes i els trotskistes, en perspectiva de les eleccions parlamentàries, que se celebraran al juny, aconseguint fins i tot l’adhesió del Partit Socialista tot i el seu llegat neoliberal heretat del mandat de François Hollande (2012-2017).

Mélenchon ha anunciat la seva aspiració al càrrec de primer ministre, és a dir, a cap de govern: el seu objectiu és soldar un bloc parlamentari prou gran com per a imposar un govern de coalició a Emmanuel Macron, obligant-lo a aplicar una agenda progressista per a respondre a l’emergència social. A desgrat de la tradicional baixa participació en les legislatives, que perjudica especialment al seu electorat, i a les ambigüitats econòmiques del partit ecologista que constitueixen serioses dificultats per al projecte de Mélenchon. Alhora, les conflictives relacions del mateix Mélenchon amb les direccions dels altres partits d’esquerres, dificulten aquests acords.

Les eleccions presidencials franceses han evidenciat el ressorgiment dels temes econòmics i socials en el debat polític, a costa del tema identitari que predominava en els mitjans, en un context de disminució del poder adquisitiu. La ruptura de la cadena de subministres energètics de la Unió Europea i el retrocés de les seves posicions en l’economia global han accelerat la caiguda del nivell de vida, tant a França com a Espanya, i han agreujat la conflictivitat social. És molt probable que la degradació econòmica hagi jugat a favor de la línea antisistema, euroescèptica i anti-OTAN de Jean-Luc Mélenchon, qui tot i així ha matisat alguna de les seves posicions respecte 2017 per a atraure part del votant socialdemòcrata. Al contrari, Podemos sembla patir electoralment el seu recolzament a un govern dirigit per un partit institucional, el Partit Socialista Obrer Espanyol. Sigui quina sigui l’estratègia dels partits de l’esquerra europea, hauran de tenir en compte el problema de la pèrdua de poder adquisitiu i l’angoixa que genera el futur entre l’electorat més jove.

Davant les escasses perspectives econòmiques dels joves, Mélenchon ha encertat amb el seu eslògan “Un altre món és possible” en apel·lar a l’exasperació dels joves vers la duresa d’un món econòmic del qual intenten fugir, com ens ho ha indicat el fenomen internacional de la «gran dimissió» dels llocs de feina, així com l’esperança en una sortida humanitària i civilitzada oposada al neoliberalisme salvatge o a la proposta policíaca i nacionalista de Le Pen.

La independència de Mélenchon respecte les forces que han governat en aquests darrers cinc anys, la seva aposta pels portaveus joves aliens al món de la política, amb més vincles amb el teixit associatiu, l’ha convertit sens dubte en el candidat del canvi. En un món neoliberal i pandèmic, caracteritzat per la seva aspror, manca d’encant i de perspectives, el desig de canvi personal, i social, es troba molt present. Els exemples de Xile, i de França, ens ensenyen que l’esquerra obté bons resultats, i fins i tot guanya, quan sap encarnar-los.

L’ultradreta segueix sent una amenaça molt seriosa per a aquesta necessària recuperació democràtica: derrotada en la segona volta, Le Pen va engrandir el seu avantatge amb Macron entre els sectors més desafavorits de la societat. A part dels feus històrics de l’ultradreta; el departament mediterrani del Var, l’illa de Còrsega i la vall del Garona, va vèncer a les províncies del nord i l’est del país que pateixen principalment l’atur i la desindustrialització. Més sorprenentment, Le Pen va obtenir una generosa majoria en els territoris d’ultramar poblats per descendents d’esclaus africans, testimoniant la capacitat de l’ultradreta per a recuperar la ira de les classes més pobres més enllà de la divisió de races.

És evident que l’esquerra topa amb grans dificultats per a parlar a aquests sectors debilitats per la globalització, el risc d’arraconament en un sector d’estudis superior, que la converteixi en una esquerra “bramànica” d’estil Thomas Piketty, sembla el gran repte a resoldre pels partits progressistes si aspiren, algun dia, a conquerir el poder.

Mélenchon i la Unitat Popular en l’eclipsi de la Cinquena República

Amb un bipartidisme trencat per l’auge del populisme d’extrema dreta, per un cantó, la irrupció de Mélenchon, per l’altre; aquestes eleccions consumen el declivi de les institucions de la cinquena república fundada pel general De Gaulle, la popularment denominada com a “monarquia presidencial”.

Concebudes per a recolzar una estabilitat institucional que mai saberen encalçar les repúbliques anteriors, assegurar l’ordre públic en un país amb reputació de rebel, i sobretot, crear una elit d’alts funcionaris més legítima, aliena al corromput “sistema de partits” denunciat per De Gaulle, i formada en les “grans escoles” obertes a totes les classes socials gràcies a un sistema escolar que promovia la igualtat d’oportunitats i el mèrit.

Encara que hagi funcionat alguna vegada, aquest sistema està en crisi: les seves institucions estanquen la vida política, rebaixen la qualitat de la representació política i, en conseqüència, la seva legitimitat tot generant un rebuig radical de les institucions. Encara pitjor, concebudes per a produir una elit “del poble, pel poble, i per al poble”, les seves escoles d’elits s’han convertit en eines de reproducció social i manteniment de privilegis en mans de la burgesia, incrementant d’aquesta manera el conformisme d’una elit francesa que en temps de De Gaulle es caracteritzava per la seva originalitat i capacitat de trencar les camises de força. França es presenta a dia d’avui com una democràcia deficient i decepcionant davant d’un creixent nombre de ciutadans propensos al pessimisme i a la ira popular, a vegades violenta.

Així doncs, la proposta de Jean-Luc Mélenchon de convocar una Assemblea Constituent encarregada de redactar la constitució de la Sisena República no és un punt menor del programa sinó la paret mestra d’una reflexió profunda, i raonable, sobre la crisi democràtica que està paint el país. La proposta de la Sisena República no és sinó el qüestionament del règim polític gaullista, vigent des de l’any 1958, ancorat en un bloc conservador i burgés del país, el redactor constitucional del qual, Michel Debré, es va inspirar en el jurista conservador alemany Carl Schmitt.

La Cinquena República s’inscriu en una llarga tradició de la branca contrarevolucionària del republicanisme, inaugurada als Estats Units per Hamilton i a França per Napoleó, qui acabà carregant-se la mateixa república per a proclamar l’Imperi el 1804. En aquest paradigma, la legitimitat del règim republicà no es basa en la qualitat del procés democràtic i la participació activa de la ciutadania sinó en la fermesa i l’eficiència de les institucions recolzades en una constitució inamovible, i sobretot, en lleis que protegeixen el dret a la propietat privada i a la llibertat empresarial.

Aquest republicanisme, recolzat pel filòsof Pettit, té per principal font d’inspiració la centralitat de la llei, “le legicentrisme”, de la República romana, i desconfia de la sobirania popular i de qualsevol mena de democràcia directa, emanades a una democràcia grega “antiquada” i fins “totalitària”. Ara bé, aquesta herència és la que reivindica Jean-Luc Mélenchon, un enamorat de la filosofia grega, junt amb el llegat jacobí i el seu principal filòsof, Jean Jacques Rousseau, autor “Du Contrat Social”.

La França Insubmisa proposa, en el seu programa, algunes mesures que s’inspiren clarament en l’autèntic republicanisme democràtic jacobí: el referèndum d’iniciativa ciutadana (RIC), el referèndum revocatori del poble, la promoció de la autoorganització i de la democràcia en el marc de les empreses, atorgar una administració pròpia a alguns territoris, com Còrsega, amb reivindicació autonomista, i sobretot, la lluita contra el règim dels “experts”  que traspassa la decisió democràtica complicant el funcionament de les institucions, a través de múltiples administracions, com les comunitats de comunes, exclusivament controlades per experts i buròcrates a vegades corruptes.

Serà capaç la França Insubmisa de dur a terme aquest programa i encarnar un jacobinisme modern? La verticalitat del moviment organitzat per a una guerra electoral “de moviments” gramsciana afavoreix la dominació de la personalitat carismàtica i abraonada de Jean-Luc Mélenchon que sembla, al cap i a la fi, més compatible amb el presidencialisme de la Cinquena República que amb un règim basat en la deliberació i la participació.

L’equip de la França Insubmisa és conscient d’aquest problema i ha creat, en conseqüència, el “Parlament de la Unitat Popular”, un organisme consultiu que comprèn personalitats de la societat civil. Serà suficient aquesta iniciativa? Ara vencedora en el bàndol progressista, La França Insubmisa ha d’aclarir la seva organització, acceptar la democràcia interna de partit per a obrir-se a la diversitat de les forces d’esquerres, especialment en el marc de les eleccions parlamentàries. El repte és el següent: acabar amb les reticències que provoca el funcionament del moviment tot depurant-se del verticalisme, per a evitar, la propera vegada, la fugida d’algunes veus de l’esquerra que han mancat per a arribar a la segona volta.

 

* Rafael Karoubi és militant de la Gauche Republicane et Socialiste i redactor de la revista Le Temps des Ruptures 

Deja un comentario