(LLEGENDA: els tres líders de l’esquerra, F.Miterrand, G.Marchasi i M.Rocard designant-se com culpables del fracàs de la unió en els 80’)
Per Àlex Ribere Mercè.
Àlex Ribere Mercè, és politòleg i responsable de projectes a la Fundació Assemblea dels Ciutadans i Ciutadanes del Mediterráni. Nascut a Perpinyà Ciutat i vivint a València, aquest frontaler ha viscut de prop tot el procés electoral francès i segueix amb atenció els debats de l’esquerra radical francesa. Debats pel Demà es sent orgullós de poder portar els debats de les forces de transformació social internacionals als fòrums de les esquerres catalanes i ibèriques, explicats pels seus propis protagonistes.
27,85%; 23,15%; 21,95%, són els resultats dels 3 principals candidats en la 1a volta de les eleccions presidencials franceses de 2022.
La candidatura de “L’Union Populaire”, portada per Jean-Luc Mélenchon, líder del moviment Insoumis, fracassa una vegada més a les portes de la confrontació decisiva, aquesta vegada encara més a prop que fa 5 anys. Menys del 2%. 450.000 votants en un diumenge que en va mobilitzar a 35 milions. I fins i tot menys de l’1 per cent, es pensava, en el transcurs d’unes hores d’un diumenge que finalment va aconseguir mantenir en suspens a milions de francesos. En efecte, en les últimes hores de la nit del diumenge, el recompte de les grans ciutats (les de més de 100.000 habitants) anunciava triomfs de l’esquerra en més de la meitat d’elles. Durant uns breus instants, que van semblar interminables, tota l’esquerra francesa va començar a creure en un improbable gir, totalment inèdit en la història de la V República.
Aquesta enèsima decepció ens haurà ofert almenys algunes lliçons. En primer lloc, si els representants i activistes són capaços d’oferir perspectives concretes, en aquest cas la possibilitat de desbaratar els pronòstics i trencar un escenari preparat des de fa 5 anys que els francesos no volien sota cap pretext, llavors la mobilització ve de si mateixa. Aquest concepte tan concret que podria o hauria d’haver unit a l’esquerra podria haver pres mil formes, aliances, primàries, retirades. Molts ciutadans l’estaven esperant, alguns ho han estat des que van rebre la targeta de votant.
Llavors, per què no es va produir l’aliança aquesta vegada? Hi ha moltes raons, però és innegable que el gran nombre de candidats i, sobretot, la divergència d’interessos entre els partits d’esquerra van impedir l’establiment de la famosa candidatura comuna.
D’entre totes les candidatures, dues comptaven amb avantatge a l’inici de la campanya, les de Europe Ecologie Les Verts i La France Insoumise.
21.95%-La France Insoumise: Els Insoumis i Insoumises venien d’un resultat històric en les últimes eleccions presidencials. El moviment dirigeix tota la seua acció política cap a les eleccions nacionals i, en particular, les presidencials. Tot el mecanisme del moviment està dirigit a les eleccions presidencials i legislatives. El programa de govern (l’Avenir en Commun) és preparat i redactat per milers d’activistes en els anys previs a les eleccions, i el programa s’utilitza com a base per a la creació d’una plataforma, destinada a acollir a personalitats, activistes, científics i líders polítics per a dur a terme la campanya i convertir-se en un partit de govern. La raó de ser del moviment, el seu impressionant avanç en els sondejos i el fet que es tracti de l’última candidatura de Jean-Luc Mélenchon, feien impossible, si no inconcebible, que la LFI s’agrupés entorn d’un altre candidat.
4.63%- Europe Ecologie Les Verts: el cas dels ecologistes és diferent al de la LFI. EELV mai ha brillat en les eleccions presidencials. El seu millor resultat va ser el de Noel Mamere, que va aconseguir el 5,25% en 2002. És cert que els Verds són sovint víctimes electorals del «vot útil» quan les eleccions són a dues voltes, i més encara durant les presidencials, en les quals els francesos voten almenys tant per una personalitat com per un programa. Però els fets són ací. Yannick Jadot comença la seva campanya com el favorit de l’esquerra. En primer lloc, perquè les qüestions ecològiques mai han sigut tan importants per als ciutadans francesos. Però també i sobretot perquè EELV ve de dos molt bons resultats en les últimes eleccions municipals (3 de les 10 majors ciutats de França i forma part de les coalicions en 5 altres) i en les europees (13,47% i 3a força política francesa). Aquesta «onada verda» va convèncer als ecologistes que aquesta elecció presidencial anava a ser finalment seva. Semblava impossible que els Verds s’uneixin a la LFI fins i tot després que Jadot es quedi 10 punts per darrere del seu homòleg, justificant-se amb arguments ideològics i/o personals. Els Verds ja havien fet costat a un candidat fa 5 anys, suportant Benoit Hamon i el candidat dels Verds s’havia retirat. Aquest candidat no era un altre que Yannick Jadot, la qual cosa va complicar encara més la tasca de demanar-li que es retirés de nou, una segona en nom de la Unió.
Darrere d’aquests dos partits, es van presentar quatre candidats de l’esquerra, 4 candidats que es donaven per perdedors des de feia setmanes però que continuaven tenint interès a mantenir la seva posició.
2.28%-Parti Communiste Français: En el camp dels comunistes, la victòria mai va ser un objectiu. El PCF es prepara per a les eleccions legislatives i necessita la projecció mediàtica de l’elecció presidencial per a salvaguardar el seu ancoratge local (més de mil representants municipals obtinguts en les últimes eleccions de 2020) i vol aprofitar l’interès de l’elecció presidencial per a «modernitzar» la imatge del partit entre els ciutadans, fent del seu potencial resultat presidencial, una força per les negociacions que arribaran abans de les legislatives.
1.7%-Parti Socialiste: Després d’aquesta nova desil·lusió, el Partit Socialista continua la seva caiguda en les eleccions a gran escala, però es manté a nivell local, especialment en les últimes eleccions municipals, regionals i departamentals de 2020 i 2021. La candidata Anne Hidalgo i els responsables del partit sabien que tenien poques possibilitats d’obtenir un resultat satisfactori, però l’exposició d’aquestes eleccions presidencials és necessària per a la supervivència del partit. La qüestió d’una possible aliança en l’esquerra sembla menys crucial per al PS, ja que la candidata Hidalgo havia anunciat de totes maneres que faria costat a Macron en un possible duel amb Mélenchon. Les tensions entre el PS i la LFI ja han penalitzat en moltes ocasions els intents d’unir a l’esquerra a nivell nacional i sembla que això continuarà, especialment durant la campanya legislativa.
1.5% Lutte Ouvrière i Nouveau Parti Anticapitaliste: Els dos moviments trotskistes estan aquí presentats en la mateixa categoria. No per la seva puntuació, sinó per les seves ambicions. El Nou Partit Anticapitalista i Lluïta Obrera sumen un 0,8% i un 0,7% respectivament, però ocupen un lloc especial perquè no aspiren a la victòria presidencial ni la reclamen. Aquestes eleccions són per a aquests dos partits l’oportunitat d’incloure als treballadors en l’agenda pública i de posar aquests temes en primer pla durant unes setmanes cada 5 anys. La retirada en nom de la Unió no és negociable, sobretot perquè el NPA acaba d’experimentar una ruptura amb «Revolution Permanente», que havia llançat la seva pròpia candidatura portada per Annasse Kazib i que no va obtenir el patrocini necessari dels representants electes.
Per tant, la divergència d’interessos entre els partits va reduir considerablement les possibilitats d’una unió esperada per la majoria dels votants. No obstant això, altres dos criteris han frenat l’esperança de la unió. En primer lloc, la cristal·lització de la qüestió de la Unió entorn de la figura i la personalitat de Jean-Luc Mélenchon. De fet l’organització del partit dels Insoumis, amb un nucli dirigent entorn el candidat i unes bases en gran part auto-organitzades espontàniament, aprofundeix en el lideratge personalista de Mélenchon, una operació que el sociòleg Manuel Cervera-Marzal qualifica d'»anarcocesarista» i que no ajudaria a produir unes dinàmiques més properes al pacte. Tot i això, el lideratge que encarna la France Insoumise a la vista del seu anterior resultat en les eleccions presidencials de 2017 i la seva condició de favorit en les enquestes per a les eleccions de 2022, era clar que la Unió havia de fer-se darrere del líder insubmís.
Malauradament molts altres representants polítics i votants retreuen a Mélenchon precisament aquesta forta personalitat, els seus exabruptes (com quan davant de investigacions policials a les seus del seu partit, el líder insubmís va dir allò de “La República sóc jo!”) i la seva negativa a enfrontar-se a Rússia abans de la invasió d’Ucraïna (invasió que, òbviament, va ser condemnada per tots els moviments esmentats en aquest article). Aquesta atenció a la personalitat de Mélenchon va portar fins i tot als líders d’alguns partits, com Yannick Jadot i Anne Hidalgo, a fer campanya sobre aquests temes en la recta final abans de la primera volta. Una prova més que encara queda molta feina per fer abans d’arribar a la Unió.
Parlant d’Unió, sembla inevitable esmentar la «Primaire Populaire» que va animar als votants d’esquerra durant les primeres setmanes de 2022. Organitzades del 27 al 30 de gener, les primàries van reunir 466.895 inscrits i 392.738 votants, la qual cosa les situa molt per darrere de les primàries socialistes de 2017, que van reunir dos milions de votants, però també molt millor que les republicanes de les últimes eleccions presidencials (113.000 votants) i les ecologistes (122.670 inscrits). Malgrat aquesta forta afluència de votants, els partits tradicionals es van negar a participar en el procés de primàries i, en alguns casos, fins i tot van pressionar per frenar-ne l’impuls. El fracàs de la relació entre les Primàries, els seus organitzadors, els votants i els partits tradicionals il·lustra una vegada més la impossibilitat d’oferir als votants una perspectiva concreta d’una candidatura comuna i una possibilitat d’arribar a la 2a volta.
En aquest sentit, també hi pesa molt la percepció negativa que es té d’un procés d’elecció primària en els àmbits de l’esquerra radical, un exemple és el nº2 dels Insoumisos, Alexis Corbiere, que com explicava a La piège des primaires (2016) aquestes eren «un segrest electoral i una estratagema antidemocràtica per mantenir a distància els cercles populars» donat que les primàries, en realitat amagarien un procés de renovació d’elits en el què els vells candidats del statu-quo podrien emergir com una mena de «candidats ciutadans». Corbiere declarava en una entrevista que l’objectiu de «confiar l’elecció d’un candidat únic de l’esquerra no rastrejable» serviria per «desqualificar i prohibir els que es neguen a doblegar el genoll davant del PS». I segurament part de raó no li falti, com demostra al seu llibre, el resultat de les primàries està vinculat a la quantitat de diners que pot reunir el candidat per la seva campanya. L’exemple de les primàries del PS del 2011 son exemplificadors, els candidats van obtenir un nombre de vots proporcional a la seva inversió econòmica. Hollande es va gastar 300.000 euros, Aubry 200.000, Montebourg 100.000 i Valls 50.000.
Vist això, i a pesar de les lloables intencions de la «Primaire Populaire» i d’una impulsora com la ex-ministra de justícia amb Hollande, Christiane Taubira, les desconfiances dels insoumisos pareixen fundades. Però per contra, es continua reforçant i aprofundint en les dinàmiques de dispersió.
Les dificultats històriques de la unitat.
Seria un error considerar que l’absència d’una Unió es deu únicament a un context electoral que afavoreix les divergències d’interessos, el pes d’aquestes divergències és innegable, però les divisions també estan ancorades en dinàmiques molt més profundes.
L’esquerra i la unió de les seves forces en una candidatura única són temes recurrents en la història de la V República i, en certa manera, en la història de la política francesa. De fet, la perspectiva d’una unió entre les forces de l’esquerra ha estat un tema recurrent en els debats i preocupacions de l’electorat progressista gairebé des de l’escissió original amb la ruptura del «Bloc des Gauches» en 1906 i el “Congrès de Tours” en 1920, amb la separació dels socialistes i els comunistes, llavors anomenats SFIO-Secció Francesa de la Internacional Obrera i SFIC-Secció Francesa de la Internacional Comunista. A aquests moments històrics caldria afegir les divisions durant el Front Popular a la França dels anys 30. Aquest horitzó ha portat a molts casos d’aliances i unions en les últimes dècades, i és en aquests exemples on podem identificar altres causes del bloqueig en les eleccions presidencials de 2022.
El bloqueig també pot explicar-se per les recents petjades de traïcions i enganys que han marcat la història de la política francesa en els últims anys/dècades. La Cinquena República ha vist la seva quota d’unions de l’esquerra a nivell nacional, no sempre amb totes les forces progressistes, però almenys aliances entre partits d’esquerra que es troben entre els més importants. El “Programme Commun” entre els socialistes i els comunistes va portar al poder a François Mitterrand en 1981, que va incorporar als comunistes al govern del Partit Socialista. Va ser el «gir de l’austeritat» iniciat en 1983 i la introducció de polítiques liberals i d’austeritat a França el que va posar fi a la Unió. Aquesta traïció haurà perseguit polítics i activistes a l’hora de crear una Unió des d’aquest moment. Aquesta traïció, i la idea que les forces de l’esquerra estan condemnades a estar dividides, es va ampliar encara més després del quinquenni de François Hollande, que va tenir la seva quota de privatitzacions, lleis antisocials i polítiques econòmiques favorables a les grans empreses. Aquestes mesures, molt discutides, van conduir al que llavors es considerava la «Fronde» dins del Partit Socialista, que va tenir lloc entre els sòcio-liberals i els defensors del model Social-demòcrata dins del partit. Totes aquestes desviacions de la promesa original d’un govern d’esquerres que va acabar empantanat en l’austeritat van obstaculitzar, òbviament, a les forces radicals d’esquerra que volguessin aliar-se o unir-se al partit de centreesquerra.
D’altra banda, el fracàs total de la candidatura conjunta PS-EELV en 2017, que havia reunit el 6,5% dels votants, és un argument en boca dels quals rebutgen la unió, argumentant que l’aliança no és l’únic vehicle per a l’èxit electoral.
Cap a la tercera volta de les eleccions. La unitat possible a les eleccions legislatives.
Ara toca parlar de futur, després de les presidencials passades tot canvia de nou en el paisatge polític. Una unió que semblava inassolible per les eleccions presidencials sembla ara una evidencia per les legislatives. La bufetada del duel Lepen-Macron ha tornat a posar en relleu aquesta perspectiva. Després de la primera volta, el Partit Socialista va ser el primer a reclamar un acord nacional per a les eleccions legislatives i el seu comitè directiu s’ha pronunciat a favor, el PCF l’ha establert com una prioritat en les pròximes setmanes. Els ecologistes i els Insoumisos s’han convidat per carta a establir un acord per a aquestes eleccions i han respost favorablement. Fins i tot el NPA, que mai va contemplar un acord per a les eleccions presidencials, va dir estar disposat a integrar una aliança per a les eleccions legislatives.
Com a primera etapa de la formació d’aquesta coalició, la LFI i Génération.s han anunciat just ahir, dia 28 d’abril, un acord per les legislatives en base a un programa comú. Aquesta unió té un gran valor simbòlic, ja que reuneix simbòlicament en la mateixa candidatura els dos líders d’esquerra de les eleccions presidencials del 2017, Jean-Luc Mélenchon i Benoit Hamon.
Tot sembla estar en marxa per a aquesta unió. Només falta trobar un bolígraf per a signar l’acord? No del tot. En primer lloc, els Insoumis han descartat una possible aliança amb el Partit Socialista (una negació que no sembla definitiva, però que allargarà les negociacions), i exigeixen un programa legislatiu comú basat en l’Avenir En Commun i un repartiment proporcional dels candidats en relació amb els resultats de les eleccions presidencials. Llavors, fins i tot amb un acord amb tots els partits no seria suficient per a aconseguir un «bloc d’esquerres». Quedaria per determinar el format d’una possible unió, alguns pensen en pactes de no agressió en les circumscripcions en les quals el partit que vagi al capdavant no trobi competència per la seva esquerra, establir candidatures comunes o com diria Aurélie Trouvé, autor de Le Bloc arc-en-ciel. Pour une stratégie politique radicale et inclusive aliances Arc-en-Ciel (Arc de Sant Martí) a l’estil de les Rainbow Coalitions que en el passat han servit per aglutinar les lluites obreres, racials i sexuals.
Més enllà de les perspectives de la Unió, la campanya i els resultats de la France Insoumise durant aquesta elecció presidencial, els molt bons resultats del PS durant les anteriors eleccions regionals i departamentals i les victòries de EELV durant les últimes eleccions municipals suggereixen que l’esquerra pot potencialment tornar a un cicle electoral virtuós, ja que la France Insoumise per si sola, no ha resultat un instrument polític útil en aquestes conteses electorals, com mostrava Valentin Soubise en el seu article “La França insubordinada ha volgut superar les eleccions municipals?”, la formació de Jean-Luc Mélenchon no pren cap ciutat d’importància -a diferència d’EELV que guanya especialment a Lió, Bordeus, Estrasburg o Grenoble, o més significativament per a Mélenchon, el candidat socialista a Marsella- tot i les possibles raons estratègiques que explicava Pierre Girier-Timsit en un article titulat “Jean-Luc Mélenchon i la France Insoumise: ambició presidencial i guerra de posicions”, no deixa de ser cert que hi ha una manca d’estructura i organització que podria ser complementada mitjançant aliances o confluències amb altres sectors de l’esquerra, un argument més a favor de la idea que algun tipus d’Unió és necessària.
D’altre banda , si dividim les candidatures entre la dreta liberal, l’extrema dreta i l’esquerra, els blocs s’equilibren quant a percentatges i nombre de vots. Aquest repartiment de vots obliga les forces polítiques de l’esquerra a obrir el camí a la tan esmentada i esperada unió. Aquest acord per a les legislatives és gairebé l’única possibilitat que els partits d’esquerra mantinguin el seu pes en l’Assemblée Nationale, però sobretot, la Candidatura Comuna per a les Legislatives obriria el camí a una victòria de les forces progressistes (289 diputats de 577) i obligaria així als liberals del Partit En Marche i els seus aliats a establir una cohabitació entre el nou president Emmanuel Macron i un primer ministre del Bloc Popular.
Aquesta perspectiva de victòria en les eleccions legislatives de les forces d’esquerra es basa sobretot en els molt bons resultats de la LFI en les grans ciutats i en les perifèries (31% dels vots a les ciutats de més de 100.000 habitants i més de la meitat d’aquestes ciutats situant a la LFI al capdavant en la 1a volta), i un triomf en els territoris d’ultramar on el moviment ha obtingut més del 50% a Guyana, Martinica i Guadalupe (Guyane, Martinique, Guadeloupe). Aquestes dades, després dels molt bons resultats recents dels ecologistes i l’ancoratge local de partits històrics com el PCF i el PS, obririen el camí a una perspectiva concreta. Una cohabitació, un Primer Ministre del camp progressista i sobretot l’aplicació d’un programa social que milions de ciutadans esperen des de fa massa temps a França. Una perspectiva concreta per els dotze milions de ciutadans que han votat partits d’Esquerra a la elecció presidencial de 2022, però també per els dotze milions que no han votat en aquesta votació.
Per tant, l’esperança existeix. La inspiració podria venir de les aliances i victòries que han portat al poder als blocs d’esquerra a Portugal, Espanya i fins i tot recentment a Xile, que va portar al poder al Pacte «Apruebo Dignidad» a través de la candidatura i victòria de Gabriel Boric al març de 2022.
