[El 22 de març de 1873 la Primera República espanyola aprovava l’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico. Tot i que aquesta no era la llei desitjada pels republicans, que volien l’abolició sense indemnització als amos esclavistes, suposava un cop directe a l’autoritat de la burgesia esclavista. Aquest 22 de març constitueix una ocasió excel·lent per recuperar les banderes republicanes antiesclavistes davant de renovats discursos racistes que a l’empara del xovinisme reaccionari deneguen la participació de la burgesia catalana en el tràfic d’esclaus així com el paper fonamental de les plantacions esclavistes colonials per a la industrialització capitalista de Catalunya. És per aquest motiu que l’ahistoricisme interessat de l’extrema dreta juga aquí un paper més que convenient a l’hora de defensar privilegis vergonyosos, passats i presents]
“Tot era falsia
dintre aquell palau,
los mots que hi sentia
d’afecte i de pau.
Los ramells de roses
foren de gatoses;
los llaços de murta
cadenes d’esclau.”
Jacint Verdaguer. «La formiga» dins Poesia dispersa [1925]
Sota els grillons, la memòria històrica
Una primera pregunta que sorgeix quan s’aborda aquest tema, un tabú fora de la recerca acadèmica, que el documental de TV3, Negrers: La Catalunya esclavista (2023) ha desencadenat, és per què se’n parla tant poc, política i socialment. Per què no es parla més de la participació catalana en el tràfic d’esclaus de l’Imperi espanyol o del rol determinant de l’esclavisme per a la indústria i la banca catalanes.
Realment, és un tabú d’acer incomprensible donada la magnitud històrica del tràfic, que és, senzillament, colossal. En primer lloc, per les xifres, a nivell quantitatiu, que no deixen espai per a cap mena de dubte: entre 1525 i 1867 dos milions d’africans i africanes van ser comprats, traslladats a la força i en captivitat, i explotats a les colònies de l’Imperi espanyol a Amèrica[i].
Aquesta xifra situa a Espanya com al segon actor més important en el tràfic d’esclaus, per darrere de Brasil (on van ser deportats 4,7 milions d’esclaus) i molt per sobre dels Estats Units (389.000). És a dir que l’impacte del tràfic de l’imperi espanyol a les seves colònies és cinc vegades superior al dels Estats Units. Però si ho hem de comparar amb els debats produïts als Estats Units, la cultura espanyola, i catalana està molt lluny de digerir un Django desencadenat en l’estil de Quentin Tarantino (2012).
Però no es tracta només de la demanda de mà d’obra esclava sinó de l’existència efectiva d’una nombrosa classe social, espanyola i catalana, ocupada en persona en aquest tràfic. Doncs d’aquests dos milions d’esclaus deportats a les colònies el 50% ho van ser en vaixells negrers amb pavelló espanyol. I és que la font de la riquesa a les colònies que instigava aquest comerç infame era tot el sistema econòmic de la plantació, de cafè, sucre, tabac: el modern latifundi colonial els ingents beneficis del qual provenien de la sang i la suor esclava.
De totes maneres, per a més inri, cal assenyalar que Espanya constitueix un cas únic a Europa. No només es tracta del volum del negoci sinó també del temps i de la intensitat. Ja que mentre a la resta d’Europa s’avançava en la prohibició del tràfic, i progressivament de l’abolició de l’esclavitud, Espanya accelerava el ritme de compra d’esclaus i en un període de temps molt curt. Ras i curt, el 91% del tràfic d’aquests dos milions es va dur a terme entre 1821 i 1867.
En menys de 50 anys 1.898.600 persones van ser esclavitzades a l’Àfrica i venudes a les colònies que anava perdent Espanya a l’Amèrica Llatina. Amb l’agreujant afegit, pels curosos amants de la legalitat sovint també molt preocupats per no fer presentisme curiosament quan es tracta d’injustícies socials roents, que el Regne d’Espanya ja s’havia vist obligat amb Ferran VIIè, de força que no de grat, a adherir-se als convenis internacionals instigats per l’Imperi Britànic que prohibien el tràfic des de 1817. Per tant, fins i tot des del punt de vista jurídic, la gran expropiació de llibertat de quasi dos milions de persones es va fer saltant-se els mateixos paràmetres legals firmats per l’Imperi espanyol.
Com diu Martín Rodrigo de manera irrefutable a Del Olvido a la memòria (Icària, 2022):
“Se mire como se mire, España fue un actor històrico relevante tanto en relación con el trafico de esclavos como en relación a la esclavitud colonial, en sus dominios americanos.»[ii]
Però en canvi el que tenim és no un oblit sinó un silenci d’acer, en termes de memòria pública, política i popular, observable en els nuls esforços per produir una cultura nacional crítica:
-No hi ha llibres de text que abordin la qüestió a les classes d’Història.
-Nul tractament, o esbiaixat, en les institucions oficials de memòria històrica.
-Cap commemoració de les jornades antiesclavistes: ni del 23 d’agost (Dia internacional en rècord del Tràfic d’Esclaus i de la seva Abolició (UNESCO), ni del 25 de març Dia internacional de Rècord de les Víctimes de l’Esclavitud i el Tràfic Transatlàntic d’Esclaus (ONU). Aquí hauríem d’afegir, segurament, el 22 de març dia en que es va aprovar l’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico el 1873.
-No hi ha tampoc cap llei de memòria antiesclavista. Com, en canvi, si que hi ha a França amb la Llei Taubira, aprovada el 2001 per a fer obligatori l’ensenyament a les escoles el procés històric esclavista.
-I a Barcelona, com a la resta d’Espanya, l’esclavisme continua sent glorificat amb tota mena d’estàtues i monuments; com el del proesclavista Joan Güell i Ferrer (ubicat al costat de pl. Catalunya, gran via de les corts – rambla de Catalunya).
Estàtua dedicada a Joan Güell i Ferrer, construïda originalment el 1888 fou destruïda pels anarquistes el 1936 i reconstruïda pel feixisme el 1945. Font: Wikipedia. Ubicació a Rambla de Catalunya amb gran Via de les Corts Catalanes.
Rere el fuet, el feixisme
El gran historiador cubà Manuel Moreno Fraginals va sostenir en el seu estudi sobre l’esclavisme a Cuba que en les guerres de 1868-1878 i 1895-1898 s’havia donat un fenomen que preludiava el feixisme del segle XX. En les guerres per a preservar la colònia, i el seu sistema de plantacions, la burgesia industrial, plenament implicada, havia animat a la formació de cossos paramilitars i formacions polítiques que mostraven el rostre modern de la reacció; del vell absolutisme aristocràtic a la burgesia armada per a la contrarevolució. De manera tal que la defensa del sistema esclavista feia de pont entre velles i noves formes de mobilització reaccionària. Oriol Junqueras i Martín Rodrigo han mostrat, a més a més, els vincles genealògics directes entre la burgesia esclavista del XIX i els feixistes del segle XX. Encara més, l’historiador Marcus Rediker n’ha assenyalat unes arrels que entronquen no només amb les extremes dretes contemporànies sinó amb el racisme estructural d’Europa i dels Estats Units.
Per si calgués sortir de dubtes, les conseqüències contemporànies del racisme, són també irrefutables. A tall d’exemple, segons el darrer Informe de la Organització Internacional del Treball (l’OIT) i de la fundació Free Walk Free, Estimaciones mundiales sobre la esclavitud moderna (2022), al món hi ha 50 milions de persones esclavitzades:
“De los 27,6 millones de personas en situación de trabajo forzoso, 17,3 millones son explotadas en el sector privado; 6,3 millones se encuentran en situación de explotación sexual comercial forzosa, y 3,9 millones en situación de trabajo forzoso impuesto por el Estado.”[iii]
Lamentablement com constata l’informe: “El flagelo de la esclavitud moderna no está en absoluto relegado a la historia.”[iv] De fet, es podria afirmar que, en números absoluts, hi ha més esclaus que mai en la història de la humanitat. La moderna divisió internacional del treball porta de nou un món marcat pel tràfic d’esclaus i d’esclaves. Sembla difícil d’obviar que aquest fenomen d’explotació va estretament vinculat a l’imperialisme i el racisme.
I encara podem afegir la depredació ecològica, doncs l’economia de plantació és la responsable d’haver imposat uns latifundis de monocultiu al Carib que han contribuït a desforestar les illes i a malmetre el seu sòl agrícola. Uns ecosistemes delmats que pateixen avui les conseqüències del canvi climàtic gràcies a l’imperialisme europeu.
Per tant, del tràfic d’esclaus es desprèn no només el secret de l’acumulació de riquesa de bona part de la burgesia catalana i espanyola sinó també de bona part de les causes del brutal racisme contemporani.
On és l’esquerra?
Per aquests motius és incomprensible el capteniment d’una part important de l’esquerra catalana i espanyola, a diferència de l’esquerra francesa encapçalada per Jean-Luc Mélenchon, qui a Guadalupe reconeixia que: “En ce sens, la lutte contre l’esclavage a donc été une des matrices les plus profondes de la déclaration des droits de l’homme et du citoyen”.
En canvi, quan el 12 de febrer d’aquest any TV3 feia públic el documental de Negrers, quina ha estat la resposta? Incredulitat, ridiculitzacions i atacs (també de foc amic), en concret, contra la persona de Basha Changuerra, diputada per la CUP al parlament de Catalunya, per haver-se significat contra el llegat esclavista[v].
Que la dreta, per exemple, RAC1, Jordi Basté i el Grup Godó, reaccionés de manera defensiva volent ridiculitzar i minimitzar la qüestió no és sorprenent. El que sí que sorprèn és el foc amic provinent d’ambients progressistes, com per exemple de la revista Catarsi on Celeste Muñoz i Alba Valenciano firmaven un article parlant de distorsions i d’importar de manera acrítica lectures del context dels Estats Units, a més a més, de minimitzar la importància del tràfic d’esclaus per a la industrialització catalana[vi].
Pitjor ha estat l’article de Xavier Diez, exllibertari, exesquerrà i segurament exhistoriador, qui des de la revista Mirall pontificava sobre la preocupació pel passat esclavista reblant que: “no sembla perseguir la necessària veritat històrica, sinó amb un esperit d’oportunisme polític que tracta de fer una mena d’esmena a la totalitat de la pròpia nació”[vii]. Per a continuació suggerir la idea que abordar aquest tabú és una importació ideològica dels campus nord-americans que poc a veure té amb l’estructura social del capitalisme ibèric.
El problema rau en que aquest tabú constitueix el pilar fonamental tant del règim com de l’extrema dreta. En primer lloc, perquè les oligarquies actuals són hereves d’aquesta acumulació de capital i poder, i de segon, perquè la nostàlgia d’imperi, la llegenda negra, es basa en el “trauma” d’haver perdut un Imperi que havia garantit fortunes fabuloses als seus protagonistes.
La nostàlgia de l’Imperi perdut al 98 és en bona mesura la nostàlgia de “l’Imperi Negrer Espanyol” com ha senyalat José Antonio Piqueras a Negreros: Españoles en el trafico y en los capitales esclavistas (Libros de la Catarata, 2021).
A tot això no hi falta tampoc la misèria de l’academicisme en tot el seu esplendor. Només cal veure l’article de Josep Maria Fradera, especialista en la matèria, “La memòria, la historia, la ciutat i el país” a El País. En un exercici de malabarisme hegelià, com la que criticava Marx en els corromputs seguidors de Hegel a La sagrada família, Fradera sosté una cosa i la contrària per acabar en una síntesi que desemboca en el no-res més covard. Vegem-ho: primer, la tesi; “no és cert que la industrialització catalana fos el resultat dels beneficis del tràfic d’esclaus”, després l’antítesi; “El tràfic d’esclaus fou sens dubte una peça decisiva i irrefutable del complex colonial i de les relacions exteriors de l’economia catalana i espanyola”, i, finalment, la síntesi; “Els delictes prescriuen”[viii].
[Una manera equívoca d’avaluar una més que concloent investigació històrica, a parer dels historiadors Martín Rodrigo, Piqueras o Rediker, per mencionar-ne alguns només. Ara bé, pitjor encara és faltar a la veritat quan directament es denega la realitat empírica, encara que qui ho faci sigui un divulgador com Enric Calpena en el podcast de Jordi Graupera.]
A sang i foc, la petja dels emprenedors indians
No voldria acabar aquesta ponència sense posar sobre la taula els vincles que investigadors com José Antonio Piqueras o Martín Rodrigo han anat desenterrant entre el tràfic d’esclaus i la burgesia catalana.
Pel que se sap des dels famosos articles de Jordi Maluquer i del primer Fradera a la revista Recerques dirigida pel gran Josep Fontana d’entrada el 21’7% del vaixells negrers responsables del tràfic esclavista a Cuba, per als anys 1815-1820, eren comandats per catalans. Per al període 1821-1845 trobem que el 23% dels vaixells negrers capturats i jutjats pel tribunal de Sierra Leona eren catalans[ix]. No són xifres menors certament.
En tot cas, les fortunes que en van resultar van ser fabuloses com ha detallat extensament Rodrigo en la seva biografia d’Antonio López i López[x]. No per casualitat, Rodrigo i Piqueras coincideixen quan afirmen que el procés d’industrialització català associat a la indústria tèxtil cotonera és indestriable del tràfic d’esclaus[xi]. Amb fàbriques senyeres com el Vapor Vell de Sants de Joan Güell i Ferrer o L’Espanya Industrial de la família Muntadas, una família amb un historial delictiu propi d’assassins consumats, doncs com ha descobert Vidal Aragonès, en la seva biografia de Francesc Layret[xii], els Muntadas serien els fiadors de l’assassinat del gran líder obrer del primer terç del segle XX. “Tornaren de les colònies amb ànim especulatiu i ‘esperit’ empresarial”[xiii]…
Però si hi ha algun símbol del trípode burgesia-industrialització-esclavisme aquest és, sens dubte, l’indià Antonio López i Lopez qui, aliat matrimonialment amb la dinastia Güell, repatriaria la fortuna feta a Cuba a Barcelona i en canviaria, fins i tot, l’aspecte urbanístic. La fundació d’indústries i bancs, com el Banc Hispano-Colonial, generaria un complex industrial i financer que faria de l’especulació urbanística una nova font de beneficis, a més a més de destruir el Pla Cerdà amb les operacions immobiliàries a l’Eixample. Nogensmenys, Antonio López també seria un element fundacional d’un Complex Militar Industrial en finançar les guerres de Cuba, la de 1868 i la de 1895, i fer-ne de la inversió i dels préstecs militars a l’Estat una de les principals fonts d’enriquiment d’aquesta nova burgesia conqueridora.
De fet, com ha assenyalat Rediker a Barco de esclavos el bel·licisme anava estretament vinculat al tràfic; el vaixell negrer mateix era una nau de guerra, la sola aparició del qual provocava tota mena de conflictes per a aconseguir el seu objectiu: “La guerra era un eufemismo para referirse al robo organizado de seres humanos.”[xiv]
En el primer cas, la guerra servia per a defensar la plantació, en el segon per a aconseguir la mà d’obra, i ambdós casos per a enriquir a la burgesia esclavista.
Per això es pot concloure que Antonio López i López “és, en conseqüència, un símbol”[xv]. Representatiu d’aquell “omnipotent partit català”, descrit el 1863 pel reformista José Manuel Mestre a l’exsecretari polític del Govern Superior de l’Illa Cuba i cervell, junt amb Joan Güell i Ferrer, del “poder negrer espanyol”. Un bloc negrer que faria de punta de llança contra els independentistes cubans i porto-riquenys, el moviment obrer i la Primera Internacional i el republicanisme antiesclavista ibèric. L’activitat política del qual sortiria a la llum en el període de lluita de classes més intens de tot el segle XIX: el sexenni revolucionari que va de 1868 a 1873.
És més que significatiu que la creació de les organitzacions polítiques esclavistes, els Centres Hispano-Ultramarinos, anessin estretament vinculades a la burgesia i l’aristocràcia. En el cas de Barcelona, és la patronal industrial Foment de la Producció Nacional qui crea el lobby esclavista escollint de president a Joan Güell i de vicepresident a Antonio López[xvi].
Si en el cas de López està ben provada la connexió amb el tràfic d’esclaus, en el cas de Güell no s’ha pogut descobrir-ne, encara, la participació directa. Malgrat això, si que és més que sospitosa la seva defensa política de l’esclavisme, cosa que el va dur a presidir el Cercle Hispano Ultramarí de Barcelona arran d’un escrit seu publicat el 1871 on avisava a la burgesia del perill de que la revolució cubana creés una Comuna, com la de París, al Carib, tal com la República Negra d’Haití. Per a Güell, el pecat capital de la Comuna era haver cridat a la “hez de la Sociedad” i considerava que la rebel·lió cubana havia fet el mateix. Motiu pel qual acaba el seu manuscrit dient:
“Si, pues, ni el derecho, ni la conveniencia abonan la rebelión cubana, la nación española, no solo tiene el derecho, sino el imprescindible deber de combatirla, agotando todos los medios y recursos para salvar el honor nacional y las vidas e intereses de los hombres honrados y laboriosos que encuentran la fortuna y el bienestar en aquellas posesiones españolas.”[xvii]
Una defensa aferrissada de l’esclavitud que sembla quasi una tara familiar, doncs Isabel López (filla d’Antonio López i casada amb Eusebi Güell, el fill de Joan Güell), posaria la seva firma en un manifest col·lectiu contra la llei d’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico[xviii].
Entrada dels Pavellons Güell, feta per Gaudí sota encàrrec d’Eusebi Güell, la mansió original reproduïa un estil colonial caribeny del gust del patriarca Joan Güell. No és un detall menor que sobre la porta del servei s’hagin esmerçat a esculpir grans plantes de cotó. Font: Wikipedia.
Així doncs, el trauma de la definitiva pèrdua de Cuba al 1898 no podia ser sinó una ferida mortal al gran mitjà d’enriquiment de la oligarquia catalana i espanyola. La nostàlgia imperial es revela així com la nostàlgia d’una època daurada de la burgesia, de la monarquia (implicada també en el tràfic) i de l’Exèrcit.
En el cas de la monarquia borbònica, tant patent era la seva participació que era un secret públic tant entre la premsa estat-unidenca com entre el parlament britànic. Doncs se sabia que Maria Cristina de Borbó havia participat entre 1844 i 1849 per mitjà de testaferros i empreses pantalla en el tràfic d’esclaus i que invertia en expedicions de reconeguts esclavistes com Julián Zulueta[xix]. Marx mateix se’n faria ressò d’aquestes denúncies al New York Daily Tribune el 18 de juny de 1858:
“En cuanto a la trata de esclavos propiamente dicha, el obispo de Oxford y lord Brougham han denunciado que España es el principal sostén de tan nefanda actividad (…) y, si el rumor es cierto, la casa real cobraba a los tratantes [d’esclaus] por una licencia que les autorizaba a comerciar con carne y sangre humanas a tantos doblones por cabeza.”[xx]
De fet, com ha dit Marcus Rediker, en una entrevista duta a terme per Debats pel Demà: “totes les monarquies occidentals estaven profundament involucrades [en el tràfic] i se’n van beneficiar massivament.”
La Flaca, 28 de febrer de 1873. Al·lusió gràfica de la premsa satírica republicana al Partit Negrer que entroncava militars, monàrquics, burgesos i esclavistes. Font: Biblioteca de Catalunya.
L’arbre les llibertats. Jacobins contra esclavocràtes
Però si l’esclavisme és el secret més públic de l’imperi espanyol, i de les seves oligarquies, la tradició republicana, en canvi, és distingeix pel seu compromís antiesclavista. Ja que si els esclavistes seran els partidaris de la guerra sense quarter, i de la dictadura militar, a Cuba, els republicans federals eren, per contra, els partisans de la pau i de l’abolició de l’esclavitud.
Aquesta serà la posició de republicans com d’un jove jacobí com és el Valentí Almirall del Sexenni qui des de les pàgines de El Estado Catalán tronarà sense pietat contra els negrers:
«Si para conservar las Antillas hemos de conservar la esclavitud; si de la integridad del territorio es condición precisa que se haga de hombres cosas, que el látigo se levante por el hombre contra el hombre, piérdanse las Antillas y quebrántese aquella integridad»[xxi]
Posant sobre la taula el paper imperial que jugava el republicanisme i el moviment obrer si no combatia frontalment la guerra i l’acumulació de capital a Cuba:
“En Cuba, y debemos al público la verdad, por mas que sea dolorosa, no somos otra cosa que auxiliares de los negreros, declarados o encubiertos, que son los que de hecho mandan en aquella Antilla.”[xxii]
I és que aquí, com veia agudament Almirall, la fórmula abolicionista no podia néixer sinó era amb un part de signe pacifista i federalista:
“el Estado cubano Autónomo. Esta es la forma de la paz (…) caiga la esclavitud inmediatamente y sin indemnización; y veremos al instante la aurora de la paz.”[xxiii]
Però aquest no era un punt de vista particular sinó col·lectiu que el 22 de desembre de 1872 ja havia dut als republicans a convocar una manifestació multitudinària, 16.000 persones, a Barcelona en suport de l’abolició de l’esclavitud i contra els negrers sota eslògans com “Els negres són nostres germans” o “Lo suor del negre es or pe’l negrer”[xxiv].
Un esperit ben diferent, val la pena notar, dels militars progressistes del XIX. A tall d’exemple, Joan Prim com a governador i capità general de Puerto Rico s’havia destacat per la publicació d’un Bando contra la raza africana el 31 de maig de 1848 que superava en crueltat la repressió dels esclaus de la resta de les colònies al Carib. Com explica l’historiador porto-riqueny Arturo Morales:
“Preocupado por las rebeliones de esclavos en Martinica y Santa Cruz, Prim había visto avanzar, en su imaginación, a la raza africana como inflexible enemiga del dominio blanco. Sin esperar instrucciones, había lanzado un bando contra «la ferocidad estúpida de la raza africana que, no sabiendo ni pudiendo apreciar la gracia que su gobierno les ha concedido, muestra su reconocimiento, entregándose a los sentimientos que le son naturales: el incendio, el asesinato y la destrucción…». El bando lo consideró Prim como una medida de guerra; eliminó todo procedimiento para juzgar un esclavo que no fuera el militar”[xxv]
Paradoxalment, la correlació de forces faria que anys més tard Prim es veiés obligat a tramitar com a president la llei d’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico, fet que acabaria provocant el seu assassinat a mans del lobby negrer.
Programa republicà federal resumit en una portada de La Campana de Gràcia, 2 de març de 1873. Font: Biblioteca de Catalunya.
En tot cas, el cop d’estat militar, monàrquic i esclavista contra la Primera República desencadenaria una de les majors catàstrofes humanes de l’Espanya contemporània amb 100.000 soldats morts dels 208.000 enviats[xxvi].
Començar a parlar de reparació
Una ofensiva renovada contra el llegat negrer hauria de servir per a sensibilitzar el públic amb la història de la burgesia, tant catalana com espanyola, i trencar definitivament amb tots els seus mites. Però encara seria més útil si servís per a qüestionar els fonaments de l’actual divisió internacional del treball; el desenvolupament del subdesenvolupament d’una part del món, sota el dogal del deute extern, i l’extractivisme colonial dut a terme manu militari, així com d’un racisme rampant que no és pot entendre sense l’esclavisme històric.
De totes maneres, no pot deixar de cridar l’atenció que ni tant sols a nivell simbòlic hi hagi hagut cap mena de gest. Espanya mai s’ha disculpat amb Cuba ni Puerto Rico pel tràfic d’esclaus, el domini colonial o les guerres sanguinàries. Menys encara s’ha produït un debat polític, i d’Estat, sobre les reparacions. Però, tot i així, si que tenim alguns exemples a nivell internacional que il·lustren el que podrien fer tant el govern espanyol com la Generalitat, per citar només dos casos:
—Al 2014 15 països del Carib, membres de l’organització regional CARICOM, van formular un pla de reparacions simbòliques i materials que consta de 10 punts i que inclou des de la disculpa formal i completa fins a la cancel·lació del deute extern[xxvii].
—Al 2022 Colòmbia ha demanat una reestructuració del deute extern com a reparació de l’esclavitud que alhora serveixi per tenir fons per a protegir l’Amazones colombià. Francia Márquez, vicepresidenta del govern colombià, ho va plantejar, de fet, en el Fòrum Permanent d’Afrodescendents de la ONU aquest desembre passat[xxviii].
En aquest aspecte, es difícil no fer notar que en una Europa sota l’urpa de renovats discursos explícitament racistes, que legitimen arreu l’extrema dreta, el reconeixement i la reparació d’aquest greuge semblen eines indispensables per a combatre amb èxit els replegaments identitaris, autoritaris i feixistitzants. Més encara quan les guerres i la militarització de les fronteres creen noves formes d’explotació clarament racials, el preu de les quals és ben evident al fossar de la Mediterrània.
En el nostre cas, és una posició clarament delimitada per la Monarquia i l’extrema dreta, tant catalana com espanyola, quan postulen la militarització de les fronteres en la regió del Sahel, “el flanco sur” (com l’anomenen institucions com el Real Instituto Elcano o la mateixa casa Reial[xxix]) o s’ordena una actuació militar de la policia en les seves actuacions contra una població migrant i racialitzada vista com un enemic.
A Catalunya podríem començar fent cas del consell que citava un espantat Jordi Basté al seu programa de radio quan comentava l’article de la Basha Changuerra: “Hem de carregar-nos Gaudí, els Güell, el cançoner colonial, tots els pilars simbòlics de la marca Catalunya i també de la marca Barcelona”.
I és que com ha reblat un famós republicà irlandès des de la Belfast antiesclavista: “L’esclavitud no és el passat. És el present. L’esclavitud modern inclou múltiples formes d’explotació, incloent el tràfic humà, l’esclavitud infantil, la servitud, els matrimonis forçosos i el treball forçat.”[xxx]
La conclusió en abordar un debat d’aquesta mena no pot ser sinó jacobina com ja va fer palès un gran revolucionari com Robespierre: «Castigar als opressors de la humanitat és clemència, perdonar-los és barbàrie», el contrari és fer de la covardia una estratègia i reconèixer en els fons que «som tendres amb els opressors perquè no tenim compassió amb els oprimits». Doncs, la dicotomia política plantejada per Marx sembla més vigent que mai: «El tràfic d’esclaus s’ha esdevingut en la pedra angular del conflicte entre imperialistes i republicans» (“El govern britànic i el tràfic d’esclaus”, New York Daily Tribune, 18 de juny de 1858).
Notes
[i] RODRIGO, Martín. Del Olvido a la memòria, Barcelona, Icària, 2022, p. 8.
[ii] Ibídem.
[iii] Organització Internacional del Treball (OIT) et alteri. Estimaciones mundiales sobre la esclavitud moderna: Trabajo forzoso y matrimonio forzoso, setembre de 2022 [online], p. 5. Disponible aquí:
https://www.ilo.org/global/topics/forced-labour/publications/WCMS_854797/lang–es/index.htm
[iv] Ibídem.
[v] Veure el seu article a: CHANGUERRA, Basha. “No estàvem destinats a sobreviure”, Crític, 21 de febrer de 2023. Disponible aquí:
https://www.elcritic.cat/opinio/basha-changue/no-estavem-destinats-a-sobreviure-157379
[vi] MUÑOZ, Celeste i VALENCIANO, Alba. “De memòries, distorsions i conflictes. El passat esclavista i colonial català en el punt de mira”, Catarsi, 26 d’abril de 2023. Disponible aquí:
[vii] DIEZ, Xavier. “Esclavituds”, Mirall, 11 d’abril de 2023. Disponible aquí:
[viii] FRADERA, Josep Maria. “La memòria, la història, la ciutat i el país”, El País, 17 de març de 2023. Disponible aquí:
https://elpais.com/quadern/2023-03-17/la-memoria-la-historia-la-ciutat-i-el-pais.html
[ix] MALUQUER DE MOTES, Jordi. “La burgesia catalana i l’esclavitud colonial: modes de producció i pràctica política”, Recerques, núm. 3, 1974, pp. 83-133; FRADERA, Josep Maria. ”La participació catalana en el tràfic d’esclaus (1789-1845)”, Recerques, nº 16, 1984, pp. 119-139; PIQUERAS, José Antonio. Negreros: Españoles en el trafico y en los capitales esclavistas, Madrid, Libros de la Catarata, 2021, p. 71.
[x] RODRIGO, Martín. Un hombre, mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, Marqués de Comillas, Barcelona, Ariel, 2021.
[xi] Piqueras, Op. Cit., p. 250.
[xii] ARAGONÉS, Vidal. Francesc Layret. Vida, obra i pensament, Manresa, Tigre de Paper, p. 272.
[xiii] PIQUERAS, Op. Cit., p. 245.
[xiv] REDIKER, Marcus. Barco de esclavos. La trata a través del Atlántico, Madrid, 2021, Capitán Swing, p. 138.
[xv] PIQUERAS, Op. Cit., p. 199.
[xvi] RODRIGO, Martín. “Defendiendo el «suave yugo» de «la mal llamada esclavitud»: el Círculo Hispano-Ultramarino de Barcelona (1871-1880)”, Historia y política, nº 49, 2023, pp. 217-247.
[xvii] GÜELL, Joan. Rebelión cubana, Barcelona, Impr. de Narciso Ramírez y Compañía, 1871, p. 43.
[xviii] Veure: RODRIGO, Op. Cit., pp. 226-227.
[xix] PIQUERAS, Op. Cit., pp. 234 i 225.
[xx] Veure a ESPINOZA, Mario. Artículos periodísticos de Karl Marx, Barcelona, Alba Minus, 2022, pp. 356-357.
[xxi] ALMIRALL, Valentí. “»La cuestión de Cuba», El Estado Catalán. Diario Republicano, Democrático, Federalista, 19 de maig de 1873, p. 1.
[xxii] Ibídem.
[xxiii] ALMIRALL, Valentí. “»La cuestión de Cuba», El Estado Catalán. Diario Republicano, Democrático, Federalista, 24 de maig de 1873, p. 1.
[xxiv] Crònica de la manifestació a La Campana de Gràcia, 25 de desembre de 1872.
[xxv] MORALES, Arturo. “Ojeada a las corrientes abolicionistas en Puerto Rico”, Anuario de estudios americanos, nº 43, 1986, p. 299. Sobre el règim de terror de Prim a Puerto Rico veure del mateix autor: “El año 1848 en Puerto Rico: aspectos del mando de Prim”, Revista de Occidente, nº 147, 1975, pp. 211-242.
[xxvi] MORENO FRAGINALS, Manuel. Cuba/España, España/Cuba, Barcelona, Grijalbo, 1995, p. 296.
[xxvii] Veure a: CARICOM, “CARICOM ten point plan for reparatory justice”, CARICOM [online]. Disponible aquí:
https://caricom.org/caricom-ten-point-plan-for-reparatory-justice/
[xxviii] Aquí el document amb les conclusions de la segona reunió d’aquest fòrum que les institucions de memòria històrica, catalana i espanyola, farien bé de prendre’s seriosament: “Conclusiones y Recomendaciones Preliminares del Foro Permanente de las Naciones Unidas sobre los Afrodescendientes”, Oficina del Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los Derechos Humanos [online], 30 de maig-2 de juny de 2023. Disponible aquí:
https://www.ohchr.org/es/events/sessions/2023/second-session-permanent-forum-people-african-descent
[xxix] Per a un estudi de l’estratègia colonial plantejada per aquestes institucions durant la darrera cimera de l’OTAN a Madrid, vegis: PORTILLO, Albert. “OTAN, Pàtria i Rei: Tambors de guerra a la cimera de Madrid”, Debats pel Demà, 2 de juny de 2022. Disponible aquí:
[xxx] ADAMS, Gerry. “Gerry Adams: Frederick Douglass comes to a city that took him to its heart”, Belfast Media, 5 d’agost de 2023. Disponible aquí:
https://belfastmedia.com/frederick-douglass-takes-pride-of-place-in-belfast
Bibliografia
ARAGONÉS, Vidal. Francesc Layret. Vida, obra i pensament, Manresa, Tigre de Paper.
ESPINOZA, Mario. Artículos periodísticos de Karl Marx, Barcelona, Alba Minus, 2022.
FRADERA, Josep Maria. ”La participació catalana en el tràfic d’esclaus (1789-1845)”, Recerques, nº 16, 1984, pp. 119-139.
GÜELL, Joan. Rebelión cubana, Barcelona, Impr. de Narciso Ramírez y Compañía, 1871.
MALUQUER DE MOTES, Jordi. “La burgesia catalana i l’esclavitud colonial: modes de producció i pràctica política”, Recerques, núm. 3, 1974, pp. 83-133.
MORALES, Arturo. “Ojeada a las corrientes abolicionistas en Puerto Rico”, Anuario de estudios americanos, nº 43, 1986, pp. 295-309.
MORALES, Arturo. “El año 1848 en Puerto Rico: aspectos del mando de Prim”, Revista de Occidente, nº 147, 1975, pp. 211-242.
MORENO FRAGINALS, Manuel. Cuba/España, España/Cuba, Barcelona, Grijalbo, 1995.
ORGANITZACIÓ INTERNACIONAL DEL TREBALL (OIT) et alteri. Estimaciones mundiales sobre la esclavitud moderna: Trabajo forzoso y matrimonio forzoso, setembre de 2022 [online].
PIQUERAS, José Antonio. Negreros: Españoles en el trafico y en los capitales esclavistas, Madrid, Libros de la Catarata, 2021.
REDIKER, Marcus. Barco de esclavos. La trata a través del Atlántico, Madrid, 2021, Capitán Swing.
RODRIGO, Martín. “Defendiendo el «suave yugo» de «la mal llamada esclavitud»: el Círculo Hispano-Ultramarino de Barcelona (1871-1880)”, Historia y política, nº 49, 2023, pp. 217-247.
RODRIGO, Martín. Del Olvido a la memòria, Barcelona, Icària, 2022.
RODRIGO, Martín. Un hombre, mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, Marqués de Comillas, Barcelona, Ariel, 2021.
