Per Xavier Calafat
El passat 23 de febrer, en les eleccions generals alemanyes dominades per l’ascens de l’extrema-dreta vam tenir una petita sorpresa que ens va alegrar la nit a moltes de nosaltres. El partit de l’esquerra alemanya, Die Linke, que portava anys de mals resultats i en plena crisi interna, remuntava en els sondejos i es situava prop del 9% i arribava als 4 milions de vots, duplicant els seus resultats respecte 2021 i obtenint 64 escons.
Sembla poca cosa un 9% però si tenim present que el partit s’ubicava en els primers sondejos en un petit 3 o 4% i amb possibilitat de no arribar a entrar al Bundestag cobra més rellevància. A més a més quan els esquerranistes estaven afrontant la fosca escissió del BSW capitanejat per l’anteriorment reconeguda dirigent de Die Linke, Sarah Wagenknecht que movent-se en els marcs de l’extrema-dreta sobre els immigrants i el rojipardisme, havia aconseguit bons resultats en altres eleccions regionals provocant l’enfonsament de Die Linke en moltes regions de l’Alemanya de l’Est, com Turingia o Sajonia.
Tot i això va ser finalment el BSW qui es va quedar fora i Die Linke qui va entrar i va aconseguir el seu tercer millor resultat històric (sols superat pel del 2009 o el 2017). Quina és la tecla que van tocar? Quines estratègies van desenvolupar davant d’un govern que integrava als altres dos partits de l’esquerra alemanya, els seus “germans grans” del SPD i els Verds?
Alle wollen regieren. Wir wollen verändern
Alle wollen regieren. Wir wollen verändern va ser el lema de campanya de Die Linke que es tradueix com «Tots volen governar. Nosaltres volem transformar». Els esquerranistes tenien clar que havien de confrontar als Verds i l’SPD, les seves dues fronteres de vot, amb un missatge clar que recuperes l’esperança en una altra forma de fer política i apel·les als votants progressistes desencantats. Sobretot quan el president Sholz era un dels presidents pitjors valorats, amb un 26% de grau d’aprovació molt per sota dels governs de Merkel, Schröder o Kohl. El Govern Semàfor sols aprovava per un 17% de l’electorat. Die Linke tenia tots els incentius per fer una campanya d’oposició d’esquerres. Fixem-nos en algunes dades, el govern suspenia entre la majoria de votants dels Verds (53%) del SPD (67%) i Die Linke (68%).
Gràfic 1: Aprovació del govern per electorats
El desgast que ha significat el govern semàfor, que ha hagut de fer concessions als liberals, ha provocat que molts de votants joves de SPD i Verds canviessin el seu vot. En concret 560.000 votants del SPD i 700.000 dels Verds han anat a Die Linke, segons el sondeig a peu d’urna d’Infratest Dimap, a més va poder incorporar vot abstencionista del 2021, fins 290.000 vots del partit de l’esquerra van provenir de l’abstenció. La fuga al BSW es va situar entorn a 350.000 vots.
Però tots sabem que no basta amb un lema, l’orientació estratègia estava clara però com ho va desenvolupar Die Linke? La realitat es que la campanya del partit xicotet de l’esquerra alemanya va tornar als elements més basics de la política que tracta de representar a les classes populars: ser útils a la gent i no ser vistos com a part de la resta d’elits polítiques. Això mateix explicava el cap de campanya de Die Linke, Martin Niese, en una conversa organitzada per la Fundació Rosa Luxemburgo. En el “zoom” al que vaig poder assistir Niese explicava com havien desenvolupat una estratègia Porta a Porta (anar a parlar amb la gent i recollir amb dades les seves opinions) que va arribar a tocar més de 600.000 portes. Allà van descobrir que els temes que més preocupaven a la gent eren el cost de la vida i el preu dels lloguers. Fins aquí res que no sapiguem però el que em va resultar interessant va ser el següent: Niese va emfatitzar que nomes parlaven d’aquests dos temes, en positiu amb les seves propostes i mai, mai parlaven de la resta de partits o les seves propostes. El partit xicotet se feia gran, fugia del clàssic “i tu més” en que s’han convertit les campanyes actuals i del joc de retrets i insults dels polítics. Alemanya també afronta una greu crisi de credibilitat dels polítics i de les institucions (com Espanya on el CIS ve situant “els problemes polítics” a dalt de tot de les preocupacions de la gent) per això era important que Die Linke mostres que ells “no eren els de sempre”, no eren com la resta. Una diferenciació clau.
Gràfic 2: Transferències de vot
Això permetia disciplinar el missatge, repetir-ho i fer-ho molt més simple. Die Linke era el partit de l’habitatge. Punto. Era el tema i anaven a explotar-ho al màxim després parlarien de millorar els salaris i de cobrar més impostos als rics. 3 temes estratègics. Més enllà d’altres temes sobrevinguts que requereixen el posicionament dels partits per la seva gravetat o per com giren la conversa de campanya, Die Linke ofereix una forma de comunicació política simple: no cal tenir una proposta per cada problema que te el mon, son massa. Basten un, dos o tres temes com a màxim que estiguin situats al centre de les problemàtiques de la gent. I mostrar als teus votants que ets útil per resoldre’ls.
Amabilitat revolucionària
Gràcies al contacte constant i directe amb la gent els militants de Die Linke van descobrir que s’estava produint un frau amb els contractes de lloguer i dels cobraments de subministres com l’electricitat. El partit va llançar dues aplicacions, una per a comprovar les factures de calefacció i una altra per a comprovar els nivells de lloguer. Podies escanejar i enviar la teua factura de calefacció i un voluntari del partit la revisaria i et diria si t’estan cobrant de més. I així es va determinar que una quarta part de les factures enviades estaven sobrecarregades. L’aplicació de lloguer et permetia comparar el teu lloguer amb la mitjana local i veure si infringia o no les normes de lloguer.
No és d’estranyar que aquí a Catalunya i bona part de la resta de l’Estat el moviment per l’habitatge liderat pels sindicats de llogateres sigui allò que te més capacitat de mobilització i per altra banda que les grans centrals dels anomenats sindicats de classe, siguin les organitzacions de l’esquerra amb més afiliats. Perquè son ferramentes d’ajuda pràctica. Permeten als seus membres afrontar problemes quotidians, guanyar batalles que tenen un impacte directe en les seues vides. Podríem dir doncs que Die Linke va sindicalitzar-se.
Tot això feia a Die Linke i els seus dirigents ser reconeguts entre les comunitats. El partit obria les seves seus i les posava a disposició de les necessitats dels veïns i veïnes, escoltaven els seus problemes. Fins i tot si la gent no els anava a votar o no eren simpatitzants, també podia beneficiar-se dels programes d’assessoria legal, alimentació gratuïta i auditoria de factures que tenien en marxa. Niese ens explicava que poc a poc les adscripcions de nous militants es varen disparar passant de 50,000 a més de 100,000 afiliats en només un any (la majoria dones joves) i que es varen esforçar per situar a candidats que se semblessin al màxim a la gent que aspiraven a representar. El partit havia d’apoderar a aquella gent que pertanyia a comunitats damnificades pel racisme, el sexisme o el neoliberalisme. Així doncs no era estrany veure a gent racialitzada o migrant liderant els mítings de Die Linke. Un exemple clar és Ferat Koçak que va guanyar la seva designació pel districte de Berlin-Neukölln. Amabilitat revolucionària diu Niese, fer que tota persona es senti part del projecte.
No és casualitat que el 23 de febrer observéssim una mobilització clara de la gent amb nacionalitat estrangera cap a Die Linke. Al mateix estil que el NFP de Mélenchon en les eleccions parlamentaries a França l’estiu passat on vam veure la força electoral de les banlieus que decantaven el vot a la candidatura unitària de l’esquerra francesa barrant el pas al RN de Le Pen, els descendents de turcs, sirians o afganesos es sentien cridats a votar per la candidatura esquerranista alemanya. Mireu el fantàstic treball de Victòria Oliveres, Yuly Jara i Raúl Sánchez[1], on es pot veure com creix el percentatge de vot a Die Linke a mesura que creix el percentatge de població estrangera que viu a cada districte.
Gràfic 3: Correlacions amb l’increment del vot a Die Linke
També observem com Die Linke s’ha fet forta entre la població jove i universitària o en aquells llocs on hi ha més taxes de natalitat o més densitat poblacional. És a dir, el vot progressista ha tornat a les grans ciutats amb Berlin com a màxim exponent d’aquesta tendència on Die Linke va quedar primera força, amb victòries tan sonades com la del districte de Friedrichshain-Kreuzberg, que solia ser un bastió del partit Verd.
La narrativa de classe
I és aquest punt precisament el que diferencia a Die Linke en dos vectors discursius claus. Un el separa radicalment del rojipardisme de Sahra Wagenknecht al defensar sense embuts a les comunitats LGTBI o migrants, un altre el diferencia de certes esquerres progressistes actuals que situen sols la multiculturalitat, allò verd i allò LGTBI al centre de tot oblidant els factors de classe. Podem pensar en els demòcrates d’Estats Units o fins i tot en certs sectors de Sumar o Podemos aquí a l’Estat Espanyol.
Per Die Linke es tractava de fugir del neoliberalisme progressista per bastir una estratègia populista que confrontés obertament amb els de dalt, canalitzant la ira contra les elits econòmiques i polítiques. Martin Niese ens explicava que la classe treballadora no rebutja valors progressistes, però sí que s’allunya dels partits que semblen prioritzar altres lluites abans que les seves preocupacions, així que el partit de l’esquerra alemanya va aprendre que si poses primer els temes econòmics, els valors culturals progressistes poden integrar-se naturalment en canvi, si comences amb valors identitàris o abstractes (com el canvi climàtic), la classe treballadora pot sentir-se allunyada del missatge de les esquerres. També per afrontar un context complicat on la criminalització dels migrants estava a l’ordre del dia els esquerranistes van haver de millorar el seu discurs entorn a això. Així Niese explicava que en lloc de dir «fronteres obertes per a tots», parlaven de «defensar el dret a l’asil» i s’enfocaven en explicar que els migrants són «els nostres veïns, companys de treball i amics».
Un exemple que em sembla clarificador son també alguns cartells de la campanya, com aquell que diu “Trans people exist, billonaries shouldn’t”. El missatge econòmic agermana directament i permet la integració d’altres missatges en clau de defensa de drets de minories sexuals o racials. I sembla que l’estratègia va funcionar, segons el mateix sondeig de Infratest dimap Die Linke millorava els seus resultats entre els treballadors manuals (arbeiter) i obtenia el seu millor resultat entre els aturats (arbeitslose) amb un 13% i +2pt respecte 2021. Entre els jubilats (rentner) i els autònoms (selbständige) obtenia el seu pitjor resultat (5% i 7% respectivament) mentre que entre els treballadors no manuals (angestellte) arribava al 9% creixent +4pt.
Gràfic 4: Vot a Die Linke en funció del grup ocupacional
A més a més la seva candidata ha tingut un discurs clar i contundent contra l’extrema-dreta en un moment on els conservadors de la CDU van trencar el cordó sanitari i van votar amb l’extrema-dreta per limitar l’arribada d’immigrants. La cap de llista i presidenta del Grup Parlamentari de Die Linke al Bundestag, Heidi Reichinnek, va aparèixer en el moment adequat per recordar a la ciutadania alemanya el que estava en joc. Mentre la resta de partits es posicionaven amb la boca petita davant l’ascens de l’AfD, Die Linke es mantenia com un pol antifeixista clar el que li va permetre connectar amb una joventut que sortia als carrers massivament per defensar les polítiques d’acollida alemanyes. Heidi pronuncià un discurs que es viralitzà ràpidament (va ser vist més de 25 milions de vegades) i va fer que es disparessin les cerques en Google sobre la candidata i el partit, guanyant una gran visibilitat mediàtica. I tot i això, el vot a Die Linke no estava condicionat per cap personalisme, de fet, els sondejos han vingut detectant que el vot a Die Linke estava totalment motivat pel seu programa (79%) i molt poc per la candidata (13%) o el vincle amb el partit (9%)1. El que suggereix que Die Linke va connectar amb votants crítics, possiblement nous, atrets per l’enfocament en temes com a justícia social, l’habitatge o drets migratoris.
Gràfic 5: Evolució de les cerques a Google de Die Linke i la seva candidata
Els esquerranistes alemanys connectaven així amb la nova joventut d’entre 18 i 24 anys posicionant-se com el partit més votat entre aquests (25%), sobretot entre les dones joves (34%), el principal vector de vot progressista avui en dia. Tot i que no s’hauria de mensyprear que entre els homes joves Die Linke superes al SPD i als Verds i quedes sols per darrere de la CDU o l’AfD.
Unitat interna
Finalment el cap de campanya de Die Linke, també va explicar que la unitat interna del partit va ser fonamental alhora d’afrontar la campanya. El mateix deien els dos copresidents de Die Linke en un article on explicaven que “en els últims mesos va sorgir una nova cultura d’unió. La frustració i les disputes van ser substituïdes per l’esperit d’equip, el gaudi del treball polític i l’organització conjunta”[2]. L’escissió del BSW va acabar permetent a Die Linke reorganitzar-se i generar una nova unitat deixant enrere les disputes del passat. El congrés del partit en Halle al gener va significar el primer pas per construir un partit més unit i disciplinat del que havia estat en molt de temps. Niese explicava que fins i tot els periodistes que els solien seguir estaven sorpresos: «Hey! ja no estan barallant-se entre ells. Per què estan tan feliços? S’estan enfocant en dos o tres temes. Què està passant?».
Massa sovint les esquerres populistes o radicals es troben dividides o escindides en mil corrents. A Espanya l’actual nova guerra interna de l’esquerra que representen Sumar i Podemos està tornant a deixar un riu de vot que anirà directe a l’abstenció segons les darreres enquestes. Uns votants que llegeixen els diaris i veuen el telenotícies amb preocupació de que la gent que hauria de lluitar pels seus interessos, prefereixin dedicar el temps a insultar-se entre ells per qui ha de liderar aquest espai. Die Linke va entendre que sense el BSW tenia una oportunitat per reconstruir el seu espai, però Sumar i Podemos estan condemnats a entendre’s si volen ser mínimament competitius i evitar que l’extrema-dreta arribi al poder. Perquè l’espai de l’esquerra espanyola es troba en un moment d’atomització territorial tal que la divisió no és sols cap en fora entre Sumar i Podemos. Va fer falta adjuntar fins 5 partits d’àmbit nacional i 10 partits d’àmbit territorial o autonòmic per obtenir el 12,3% i 31 escons i ara aquesta coalició ha deixat de ser tal per ser sols un grup parlamentari i 5 ministres. En la pràctica els partits de la coalició parlen des de les seves marques pròpies, generant encara més confusió i desconcert al votant d’esquerres de cara a unes eleccions generals.
La unitat per si sola no suma, però sense aquesta es impossible desenvolupar una campanya amb èxit. Die Linke ho va entendre. Algú pot pensar que aquesta és una estratègia electoral que com a molt et donarà un 9/10% però Die Linke ha assentat les bases per continuar creixent (ara mateix es situa en un 11% en les enquestes) i demostrat que si les esquerres governants es mostren impotents hi ha espai per tornar a un discurs rupturista i de classe, que mobilitzi a la joventut, als precaris, als migrants i a les dones. No basta per donar-nos per satisfets, Alemanya s’enfronta a una extrema-dreta que ha penetrat amb força en les zones empobrides i desindustrialitzades de l’Alemanya de l’Est i que ha continuat creixent fins arribar a l’empat tècnic amb la CDU als darrers sondejos. El repte és majúscul però potser el camí és tornar a connectar emocionalment amb un electorat decebut al veure la impotència de les esquerres governants. En alinear-se amb una política de ruptura antiracista i antiliberal, Die Linke duplica la seva puntuació i torna al gran escenari. Un futur torna a ser possible.
Aquesta i les altres qüestions que he desenvolupat aquí haurien de servir com a exemple i avís a l’esquerra espanyola. La batalla és al carrer, sortim a lluitar-la.
[1] https://www.eldiario.es/internacional/voto-partido-alemania-diez-graficos-voto-edad-genero-geografia-clase-social_1_12080584.html
[2] Schwerdtner, I. & Van Aken, J. Com Die Linke va canviar la tendència, Rosa Luxemburg Stiftung https://antonisoycasals.blogspot.com/2025/03/he-traduit-aquest-article-dels-dos.html?spref=tw
- Warnke, M. The 2025 German Election: First Impressions and Implications, Rosa Luxemburg Stiftung
https://www.rosalux.de/en/news/id/53119/the-2025-german-election-first-impressions-and-implications
↩︎
