“Una actitud especialment marcada i clara sobre la qüestió de les colònies i les nacions oprimides és necessària per part dels partits comunistes d’aquells països les burgesies dels quals estan en possessió de colònies i oprimeixen d’altres nacions. Tot partit que desitgi pertànyer a la Internacional Comunista té l’obligació d’exposar en les colònies les maquinacions dels seus “propis” imperialistes, de donar suport a tot moviment d’alliberament en les colònies no sols amb paraules sinó amb fets, d’exigir que els seus compatriotes imperialistes siguin expulsats de les colònies, de conrear en el cor dels obrers del seu propi país una relació veritablement fraternal amb la població treballadora de les colònies i amb les nacions oprimides, i de dur a terme una propaganda sistemàtica entre les tropes del seu propi país contra qualsevol opressió dels pobles colonials.”
8a de les 21 condicions per a l’adhesió a la Tercera Internacional
Abans d’ahir, quan es produïa una onada de mobilitzacions arreu d’Espanya per iniciativa de l’extrema dreta, Catarsi publicava un singular text del filòsof Adrià Porta sobre la necessitat de recuperar la valentia per part de l’esquerra. Un clam sofisticat, i encertat, sobre una mancança patent però que malauradament no aconseguia a dur a bon port els reclams postulats.
Així, tot i que l’article diagnosticava correctament que el combat contra l’extrema dreta no es pot resoldre discursivament sinó només amb la mobilització de la classe treballadora, per altra banda es plantejava aquest combat tot considerant que en les qüestions sobre immigració i seguretat l’esquerra “no hi té res a guanyar, i molt a perdre”. Aleshores cal preguntar-se on queda la valentia si es recula en els fronts d’atac més forts i brutals de l’extrema dreta. Una afirmació, l’anterior, que potser hauria de convidar a reconsiderar una certa autocomplaença intel·lectual ―“Ningú discuteix que nosaltres som més llegits i tenim millors anàlisis de la situació actual que l’adversari”― que no té perquè ser veritat.
En qualsevol cas, no sembla ni una garantia d’un programa clar ni tampoc d’una perspectiva teòrica encertada sobre la fase actual de la lluita de classes. Doncs, un dels efectes col·laterals més evidents que l’auge de les extremes dretes està provocant és el de la confusió ideològica i programàtica dins les esquerres. Per tant, el problema potser no rau en saber “què passa si li regalem conceptes com la “valentia” a la masculinitat tradicional i la dreta?” sinó què passa si capitulem d’un programa propi al voltant de la regularització massiva de la classe treballadora migrant, el dret a migrar i les fronteres obertes ―elements tots ells atacats per l’extrema dreta, la Unió Europea i la socialdemocràcia al poder. Doncs l’extrema dreta sembla poc amatent als jocs dels discursos i a les resignificacions conceptuals i, en canvi, més ocupada a l’afirmació constant i sistemàtica del supremacisme blanc.
Una tasca contra la que, per exemple, el criminòleg Ivan Montemayor ha contribuït esbossant un programa de mínims antipunitivista a Policia, Tribunal y Cárcel. Crítica del sistema penal (Icària Editorial, 2026). Montemayor de fet feia notar en una entrevista a El Salto que “es fa moltes vegades teoria política sense comptar amb elements que són centrals en la construcció dels Estats” ―com són les institucions esmentades al títol del seu llibre. Una perspectiva centrada en denunciar el classisme del sistema penal semblant a la elaborada per Gemma Ubasart en el seu llibre Contra el castigo (Bellaterra Edicions, 2026). Ubasart en una entrevista per a Público argumentava precisament contra el punitivisme de l’extrema dreta: “Des del meu punt de vista, els espais d’esquerres haurien de treballar en la línia contraria”.
Ja que és aquí on cal senyalar que l’esquerra té molt a guanyar amb un programa propi en immigració i seguretat. Però al preu d’un dir i d’un fer ―per dir-ho amb el vocabulari pujolista del filòsof― absolutament clars. Doncs el ressentiment del penúltim contra l’últim, i la islamofòbia ―que esmenta Porta― presenten una aliança de classes, des del gran capital fins a l’aristocràcia obrera passant per la petita burgesia conservadora, fonamentada en les dues cares d’una mateixa moneda: el social-xovinisme i el social-imperialisme. És a dir, la idea que gràcies al supremacisme racial, pagant el preu de l’exclusió de la classe obrera migrant, seria possible obtenir alguns drets socials i, en segon terme, que l’imperialisme acabaria de garantir fent possible un cert mode de vida imperial.
En definitiva, es tracta d’una proposta d’un bloc de classes bastit en un racisme visceral que promet alguna engruna a certs sectors socials si es comprometen amb l’exclusió de tot dret a la classe obrera migrant. La racialització és una estratègia cabdal dins d’aquest projecte. “La potència coratjosa que d’una altra manera podria tenir la veu d’Orriols”, com la d’Abascal, es basa en una mobilització plebea en funció d’aquests objectius reaccionaris que les dretes tradicionals són incapaces de dur a terme.
D’aquí el ressorgiment en els darrers anys de fenòmens com els pogroms contra la comunitat musulmana i dels atacs als centres d’atenció a menors. La dialèctica de guerra amb que l’extrema dreta criminalitza el dret a migrar obeeix a aquests objectius de deshumanització. La justificació de la mort de més 140 persones ―moltes d’elles joves i nens― a Ceuta aquest 31 de juliol és una de les conseqüències més violentes del discurs de l’extrema dreta. A més a més, d’un pogromisme que s’estén com un càncer tant a Ceuta contra part de la mateixa ciutadania ―on més del 40% de la població és arabo-espanyola― com a la resta d’Espanya.
És força sorprenent que en un text sobre la valentia contra l’extrema dreta no es digui res sobre aquests fets que són una de les expressions més sagnants de la lluita de classes actual. Per tant, l’apel·lació a la valentia sobre la base de la mobilització de la classe treballadora ha de ser-ho a partir de la seva totalitat ―incloent al proletariat migrant―i, sobretot, en mobilitzar-se per la classe obrera sota l’amenaça dels pogroms. Una orientació que a França ha defensat la secretària general de la Confederació General del Treball, Sophie Binet, precisament senyalant que: “Les organitzacions sindicals han d’intensificar les seves campanyes contra el racisme.”
Una postura en defensa activa de la unitat de classe brandada, precisament, pels sectors més dinàmics de les esquerres ―com el moviment socialista, per exemple― i dels moviments socials. Val a dir, en aquest sentit, que una de les claus de l’èxit dels bolxevics per arribar a liderar la revolució russa rau en haver-se enfrontat de manera resolta als pogroms organitzats per l’extrema dreta russa, les anomenades Centúries Negres, i la policia secreta tsarista, la Ojrana. De fet, com explica Tony Cliff en el seu llibre Lenin: la construcción del partido (El Viejo Topo, 2011) els pogroms van augmentar a finals del segle XIX per una política activa del tsarisme per a dividir la classe obrera i el camperolat. Contra això el punt numero u dels bolxevics va consistir a enfrontar l’odi religiós i les persecucions contra el proletariat racialitzat.
Una estratègia semblant a la que Eloi Gummà ha analitzat en el seu llibre sobre les batalles entre la dreta i l’esquerra a finals dels anys setanta a De l’antifranquisme al pujolisme (Akal, 2026). En aquest moment l’esquerra defensarà la immigració com a impuls democratitzador de la societat catalana. Com a resultat, la força més prominent de l’esquerra, el PSUC, seria dirigida per immigrants i fills d’immigrants ―Gregorio Lopez Raimundo, aragonès, i Antoni Gutiérrez Diaz «el Guti», fill de família malaguenya― i amb una militància de quasi 30.000 membres el 45% dels quals eren, igualment, migrants o fills d’immigrants. No per casualitat, per al Guti la batalla contra el xovinisme brandat per la dreta catalana, i certs intel·lectuals progressistes, era un deure ineludible.
Una dinàmica, per cert, exactament igual a l’analitzada per Roc Solà a El moment Alomar i el procés nacionalitzador (1901-1931) (Afers, 2026) on la ruptura amb l’hegemonia conservadora d’aquest període es produiria a partir de l’atac a les idees més fortes de la dreta. Una lluita ideològica que duria a Alomar a un compromís creixent amb la classe obrera precisament per no esquivar les qüestions problemàtiques que caracteritzaven “un centrisme que en diríem de rata pinyada” entre certa esquerra. Això lligaria Alomar amb els sectors més dinàmics del moviment obrer del període, com la CNT, doncs com ha fet notar Chris Ealham: “La CNT sabia que els immigrants eren una força potent de democratització i per això es va convertir en l’única organització disposada a acceptar als nouvinguts tal com eren” ― a La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto (1898-1937) (Alianza Editorial, 2022). De fet, en un moment en que la burgesia duria a terme ràtzies pròpies d’un pogromisme institucional que Gramsci mateix veuria com l’avantsala del feixisme italià.
Un dels referents actuals de l’esquerra europea, Jean-Luc Mélenchon argumentava en el seu darrer llibre que construir un programa no s’ha de considerar ni com un sacrifici ni com una carrera sinó com un acte de «construcció de nosaltres mateixos» que es fa realitat «mitjançant un procés en el que s’uneixen com en un tot, la moral personal, un programa i una acció militant» (¡Ahora el pueblo! Verso Libros, 2025). Un tarannà pel qual destacaren intel·lectuals com Émile Zola precisament per enfrontar-se a la valentia pestilent de l’extrema dreta francesa a propòsit del cas Dreyfus que partí la societat francesa en dos a causa d’un racisme virulent que fins i tot contaminà a una part mateixa de l’esquerra. Quaranta anys més tard, un dreyfusard, Léon Blum, arribava al govern de la mà del Front Popular gràcies a la mobilització vaguística de la classe obrera contra les ràtzies al carrer dels feixistes.
Per no estendre’m més senyalaria que podríem construir el nostre propi coratge amb un gest dreyfusard com el de l’escriptor aragonès Ramón J. Sender quan es declarava a favor dels moros en la seva novel·la antiimperialista Imán (Editorial Cenit, 1930). Gest que transmutat en acció vol dir combatre els pogroms i la ideologia que els promou. Malgrat que ahir, al Congrés, les esquerres institucionals derrapessin en aquesta qüestió afirmant que 80.000 persones havien estat teledirigides pel Makhzen a l’hora de creuar les fronteres de Ceuta. Una consideració que es mou “dins dels límits d’allò autoritzat per la policia i vetat per la lògica”, que diria Marx. Potser perquè el més lògic seria defensar el dret a migrar i les fronteres obertes com a programa de mínims i considerar debatre el programa de màxims que les esquerres de principis del segle XX defensaven contra la política colonial d’Espanya al Marroc, com feia el mateix Lluís Companys l’onze de novembre de 1921 en ple Congrés:
«Responsabilitats polítiques! Morts, munts de morts, camps xopats en sang, després d’uns anys d’acció en els quals tots heu passat per aquest banc, qui ens acusarà? Una responsabilitat global per a tots els polítics, una responsabilitat constitucional per als Ministres, una responsabilitat directa per al Rei i per al general Berenguer. (…). Respecte a l’avenir, jo no l’assenyalaré, perquè sóc partidari de l’abandonament immediat del Marroc.»
