Dos mundos llenos de dolor por la migración.
¡Dos mundos! Y uno no responde siempre con compasión.
Khalid El Paisano (músico urbano hispano-marroquí)
Publicat originalment en castellà a Substack
Si hi ha una cosa ara mateix transversal, rampant i generador d’un consens difícil de posar en dubte és el rebuig al Marroc. En l’opinió pública o publicada espanyola, qüestionar que cal rebutjar tot allò que sigui marroquina és poc menys que traïció a la pàtria. Per a una nació recentment guanyadora del Mundial de Futbol, l’entrada massiva de Ceuta ha estat traumàtica, impossible de digerir ni tan sols amb diverses infusions de camamilla.
Per a les dretes, s’han despertat pors atàviques. Si la visió d’Espanya (i Catalunya, al loro!) predominant és que la nació sorgeix a través de la conquesta de Al-Àndalus gràcies a Pelayo, Jaume I i els Reis Catòlics, veure per la tele com a desenes de milers de joves nord-africans aconseguien arribar a l’enclavament de Ceuta era com veure el retorn de Musa i Tariq. A pesar que el Rei del Marroc és contrari a l’islamisme polític, la invasió de Ceuta ha estat interpretat com el presagi de la islamització d’Europa sencera per a les dretes neofeixistes, de Trump a Le Pen. Per a les ments preclares de la fatxerada ibèrica, el que està passant és claríssim i qui no ho vulgui veure està cec: Mohamed VI pretén conquistar, com diuen alguns dels seus ministres, Ceuta i Melilla a través d’una nova Marxa Verda, sense soldats, només amb civils. Per al PP, Vox i Nucli Nacional, Pedro Sánchez és la personificació del Comte Don Julián. Segons la llegenda, Julián era el governador cristià de Ceuta i el causant de la conquesta àrab en trair a l’últim rei visigot.
Bé, aquest és el relat reaccionari. Les forces progressistes, però, també tenen raons per a oposar-se al Marroc i les han tret a relluir. Bàsicament, són d’índole geopolítica: argumenten que el succeït a Ceuta és un càstig de la tríada Trump-Netanyahu-Mohamed VI contra Pedro Sánchez per la seva posició contra Israel i per negar-se a participar en l’absurda guerra contra l’Iran. Aquí hem de sumar la connexió que existeix entre les esquerres internacionalistes amb la legítima lluita del poble saharaui. A la societat espanyola en general li escandalitza l’haver deixat de nou tirats a la seva sort als excolonials sahrauís, i fins i tot es romantitza això en l’última pel·lícula de Javier Bardem i Vicky Luengo, El Ser Querido. Si podeu, val la pena anar al cinema per a veure la proposta de Sorogoyen i Peña.
Tot cristo es pregunta el mateix: per què nassos el PSOE no ataca a l’enemic number 1, el Regne del Marroc? Hi ha teories de tots els colors, però em permetreu dir pes molt la raó d’estat. Cal no oblidar que (discursos acolorits apart) tant el Marroc com Espanya estan en el mateix vaixell, tots dos són atlantistes. La col·laboració política, econòmica i cultural entre la Unió Europea s’ha convertit en clau per a les relacions mediterrànies. Europa ha externalitzat la gestió migratòria en tercers estats perquè siguin ells els que vulnerin Drets Humans. Que els pals els donin ells, el teu.
Però, i si no hi ha conspiració? És curiós veure que deia, segons la desclassificació realitzada per Moncloa, el CNI el mateix dia de l’entrada massiva de “joves nedadors”:
Postura marroquí
El gran volumen de migrantes magrebíes ha desbordado la capacidad de control de las pocas unidades en la zona. El control eficaz de la situación hubiese requerido del despliegue de un mayor número de efectivos especializados en el control de grandes masas de personas, como el activado con éxito en la crisis en Ceuta del 15.09.2024.
A nivel operativo, no se ha detectado reacción proactiva por parte de las autoridades marroquíes ante la pérdida de control de la situación, más allá del despliegue de algunas unidades de antidisturbios en la frontera de Bab Sebta tres horas después del desbordamiento del espigón.
La participación de las autoridades marroquíes es, en este momento, esencial para restablecer el control de la frontera de Ceuta.
Xarxes socials, màfies, les conseqüències de la sentència del Suprem contra les devolucions en calent… Tot sembla quadrar amb la versió oficialista del President. Potser acceptar que no hi ha cap invasió dirigida per Mohamed VI seria acceptar que tal vegada milions de persones volen jugar-se la vida per a arribar a Europa i necessitem refugiar-nos en conspiracions per a no acceptar una veritat inacceptable. O no, o va ser el govern marroquí que volia donar un sotragada a l’estat espanyol i la policia realment va transportar als joves en camions fins a la frontera. Encara no sabem tota la veritat, però és irrellevant. Com és natural, la versió hegemònica en tot l’espectre polític és la segona: el Marroc és l’enemic.
Quan parlem de geopolítica desapareixen les classes socials, els únics subjectes polítics són els estats. La impregnació cultural d’un fort antimarroquisme no afectarà tant al règim autoritari alauí sinó més aviat al proletariat migrant nord-africà. La popularitat del raper Morad o el futbolista Lamine Yamal a penes han erosionat el rebuig cap als menas, culpables de tots els delictes possibles. Gorra, patinet i ronyonera és el outfit del nou terror urbà. La delinqüència juvenil, naturalment, existeix i té com a causa principal l’exclusió social, però… Com s’aplicaran polítiques d’inclusió social cap a un col·lectiu que gran part de la societat vol deportar, tancar en camps de concentració o (en el pitjor dels casos) eliminar de la faç del món?
He mencionat abans el mite de la Reconquesta, però no cal mirar a Covadonga per a parlar de les relacions hispano-marroquines. Ningú sembla recordar com colonitzarem als veïns de sud sota la forma condescendent d’un Protectorat que es dirigia manu militari des de Ceuta i Melilla. Fins i tot, en molts telenotícies se segueix denominat a Fnideq com a Castillejos, el seu nom espanyolitzat durant el període colonial. Sens dubte, el passat colonial es pot sentir a Larache, Tetuan i en tota la serralada del Rif.
Ai, ens toca de nou tenir una visió minoritària! Mantenir-la en aquestes condicions mediàtiques és poc agraït, però és el correcte. Imitem a Mélenchon, no cal cedir en absolutament res que ens acosti al marc de la ultradreta, perquè quan es barreja vermell i marró sempre el resultat és marró. El rebuig a l’estat marroquí no pot ser una excusa per a abandonar la mirada antiracista i crítica amb el nostre passat colonial. A més, el proletariat migrant podria tenir un paper més destacat en les possibles lluites per l’habitatge, els salaris i els serveis públics. Sinó s’integren en els nostres moviments socials, com és lògic, faran les seves pròpies organitzacions. L’antimarroquisme no és solament l’arma electoral de la dupla AC-Vox, sinó una eina per a dividir al poble.
