Ressenya "Grietas en el deseo" de Nuria Peist

Per Juan Carlos Solórzano Perez

A les últimes publicacions d’Akal, n’hi va haver una en especial que em va cridar l’atenció: Grietas en el deseo: la cultura como dominación y resistencia de Nuria Peist. El llibre té una premisa clara: la cultura és un espai de conflicte en què interactuen diverses formes de dominació, resistència i subversió. Aquestes mai no són posicions pures o necessàriament oposades, sinó que es relacionen entre si per donar lloc a un camp cultural contradictori i en constant tensió.

El llibre analitza l’evolució del món de la cultura. D’una banda, atén els seus conflictes interns, com la mateixa figura de l’artista o el pas de l’art quotidià al més experimental. De l’altra, a factors externs com poden ser l’evolució tecnològica o els grans canvis polítics i socioeconòmics.

Com bé ens recorda l’autora, Walter Benjamin deixava clar a L’obra d’art en l’era de la seva reproductibilitat tècnica (1935) que no es podia entendre l’art sense tenir en compte els canvis de l’era industrial. Com que es pot produir en massa, els objectes artístics perden la seva singularitat. No obstant això, lluny del pessimisme, Benjamin va veure això com una possibilitat de democratitzar l’accés a l’art. Concretament, tenia esperances en el cinema per la seva capacitat per representar les masses tractant problemes quotidians i per la relació que establia amb el públic.

Però això no significa que l’art s’hagi democratitzat. Malgrat la seva massificació, la producció i la distribució continuen sent assignatures pendents. Fins i tot en espais destinats a facilitar l’accés a les institucions artístiques, com les exposicions o els centres culturals, hi continuen operant dinàmiques excloents i elitistes.

Això s’explica, en part, perquè determinades pràctiques artístiques que considerem «elevades» han trobat punts en comú amb les dinàmiques de mercat. La cerca d’autonomia per part de l’art l’ha anat allunyant cada vegada més de la quotidianitat, però no de les lògiques del sistema capitalista. De fet, aquestes pràctiques s’han acoblat a les demandes d’un mercat exigent i volàtil, que recorre a la provocació com a forma de captar l’atenció d’un públic més reduït o, simplement, de no avorrir-lo.

Encara que hi ha qui sosté que la frontera entre la alta cultura i la cultura popular és difusa, les desigualtats continuen existint i, en molts casos, es aprofundeixen. Per això continua sent pertinent utilitzar conceptes com «cultura dominant», amb totes les seves limitacions, perquè ens permeten parlar de l’estructura social que encara impera, però també d’allò que exclou.

En l’àmbit personal, «Cultura popular y cambio social» és un dels apartats més interessants del llibre. Connecta Bourdieu amb Walter Benjamin, els estudis culturals britànics (per exemple Stuart Hall) i les diverses branques de la tradició gramsciana per deslligar la cultura popular de valors essencialistes i prefixats. Aquesta cita condensa la intenció del llibre:

“De lo que se trata es de comprender, tomar en cuenta, pensar, analizar, ser sensible y lúcido respecto a todo tipo de violencia simbólica, no solo a la que conviene al discurso propio. Cuando las denuncias siempre remiten a los mismos temas, obviando otros no menos importantes, caen en el fetichismo del que pretenden huir o tanto critican, siempre adjudicado a otro” (Peist 2026, 88).

La paraula desig en el títol del llibre es refereix a aquestes intencions que tenim respecte a la cultura. En moltes ocasions, el desig que les classes populars tinguin accés a cert tipus de «alta cultura» encobreix una altra cosa: creure que una petita avantguarda pot instruir el poble en un art «culte» i alliberador.

En contraposició a això últim, una de les conclusions de l’autora és pensar aquest desig com “cruzar distintas lógicas que tengan como objetivo cambiar dos cuestiones importantísimas: la marginalidad de lo popular y el elitismo de lo culto […] el deseo, en este caso, surge de la búsqueda del otro para habitar una carencia” (Peist 2026, 185).

No es tracta tant de crear des de la alta cultura alguna cosa per a les classes populars, ni de pensar que allò popular és emancipador per si mateix, sinó d’obrir un diàleg que pugui trencar amb totes dues posicions. És a dir, no crear alguna cosa perquè els altres s’hi sumin, sinó crear alguna cosa que sumi.