Com guanyar una vaga. Manual de combat d’Òscar Murciano

Per Albert Portillo

Es podria considerar que la Vaga General ha estat la culminació d’un ascens de lluites laborals contra la inflació. Doncs, de gener a setembre de 2026 587.000 treballadors i treballadores han fet vaga. Tres vegades més que durant el mateix període el 2025. Aquesta tendència, combinada amb les lluites per l’habitatge dels darrers anys, ha il•luminat el fenomen d’un sindicalisme social de nou tipus que ha marcat fortament la jornada de l’onze de novembre.

Aquesta espiral també obeeix al fet que malgrat l’existència d’un govern progressista, d’escàs impuls reformista, la mobilització s’ha incrementat a mesura que es disparaven la inflació i els lloguers. L’amenaça d’un govern reaccionari ―i el comportament creixentment virulent de les patronals― ha esperonat encara més la mobilització i, segurament, encara les farà més necessàries si s’esdevé una victòria electoral de la dreta i l’extrema dreta. Per això la publicació de Cómo ganar una huelga (Catarata, 2026) és la publicació d’un autèntic manual de lluita obrera imprescindible per a l’orientar els impulsos d’autoorganització de la classe treballadora.

Així, Òscar Murciano, dirigent sindical de la CGT, planteja un model centrat en la conflictivitat i l’assemblearisme com a vertadera via útil per a obtenir guanys tangibles. Es podria dir que Murciano constata un canvi de paradigma doncs el sindicalisme basat en la negociació dirigida per un cert funcionariat sindical està deixant de ser una via capaç de resoldre la vida dels treballadors. Motiu pel qual un model participatiu, menys elititzat, i més democràtic pot esdevenir una via per a la consecució de victòries concretes i reals. Objectiu que per al dirigent sindical Saturnino Mercader «Merca» passa per fer de la conflictivitat no un recurs accessori sinó un element central de tota estratègia sindical. I això mateix significa tenir una visió social i política de la lluita sindical que consideri ampliar els conflictes laborals per a aconseguir fer cedir les direccions empresarials ―siguin públiques o privades―. Com explica el Merca:

“Hay que sacar el conflicto a la calle, hay que presionar lo máximo posible, y para ello tendremos que pedir apoyo (que lo tendremos) al sindicato, a los vecinos y vecinas, y a los movimientos sociales. En una huelga vale todo para conseguir lo que se pide” (p. 9)

Tot plegat constitueix un model combatiu que, de fet, es pot rastrejar al llarg de la història. Fins al punt que Murciano mostra l’exemple d’una de les primeres vagues ocorreguda durant la construcció de la tomba de Ramsés III al 1155 a. C. Ja en aquesta vaga de l’Antic Egipte es presenten els ingredients essencials: “la asamblea, el cese coordinado del trabajo, la acción colectiva, la solidaridad, las reclamaciones y movilizaciones asociadas” (p. 12).

Tot un seguit d’eines de mobilització que desafien la capacitat del poder polític per a mantenir l’ordre social i les lleis injustes. Vers les quals la vaga es revela com un instrument de pressió. Sobre la qual Murciano rebat una sèrie de topics com per exemple que el seguiment d’una vaga indica l’èxit o el fracàs d’aquesta. Pel contrari, Murciano assenyala l’èxit en la mesura que aconsegueix guanys tangibles. De manera que contra l’ús simbòlic de la vaga aposta per aquesta com a eina de pressió real. Motiu pel qual posa l’èmfasi en aquells elements que la poden sostenir el que faci falta com són: els grups de suport, la caixa de resistència i la moral de lluita de la plantilla. Sense descomptar els obstacles com el teletreball o la digitalització de la vida pública amb l’impacte de les xarxes socials. Temes sobre els que Murciano parla amb experiència de primera mà donada la seva participació en les vagues indefinides de Hewlett Packard al 2013, a la planta de Sant Cugat del Vallès, on s’aconseguí mobilitzar una plantilla de treballadors informàtics contra la totpoderosa multinacional.

En aquest sentit, vers els teletreballadors l’assemblearisme i els piquets són una forma de mobilització que alhora serveix per trencar l’atomització quàntica de la plantilla. La vaga de la consultora DxC al 2024, la dels informàtics de Movistar al 2015 o la organització dels riders de Glovo, en són proves reals de la possibilitat de revertir l’aïllament.

Per això, respecte a les xarxes socials Murciano planteja instrumentalitzar-les, des de Tik Tok a Instagram, per a convertir-les en eines de pressió:

“Cuando una empresa, administración o partido político tiene un capital reputacional, se puede golpear mediante campañas en redes sostenidas y persistentes sobre los puntos débiles detectados ―i afegeix― La personalización es importante, tanto de las huelguistas para establecer dinámicas de empatía y solidaridad como de la codicia patronal o del partido político responsable de la administración que es parte del conflicto” (p. 44)

La qüestió doncs rau en la creació de xarxes de solidaritat entre la plantilla i el gruix del poble ja que les vagues de solidaritat estan prohibides per l’Estat des de març de 1977 per una raó molt concreta ―”el contagio que genera la solidaridad en luchas de trabajadoras es muy peligroso e inaceptable por el incremento de fuerza que produce. Eso nos da una pista de qué tenemos que intentar explotar” (p. 47). Una pista que vagues com la d’Acrylicos Vallejos ―la fàbrica de pintures de Warhammer amb planta a Vilanova i la Geltrú― mostren com la solidaritat internacional expressada en xarxes socials pot fer guanyar lluites sindicals.

És a dir, hi ha altres formes de solidaritat que poden ser decisives en un conflicte laboral. Més i tot que la unitat sindical en una empresa. Una unitat que tot i ser desitjable en ocasions és un pretext per a desmobilitzar la plantilla o imposar les opinions més conservadores. Murciano respon contundentment sobretot quan es tracta de vagues defensives: “hay que coger el toro por los cuernos, enfrentarse a las opciones moderadas y forzar el desencadenamiento de la mayor respuesta” (pp. 53-54). El resultat de la vaga més llarga de la història de Catalunya ―la vaga de 13 mesos de la planta de Panrico a Santa Perpètua de Mogoda― n’és un exemple tràgic. La plantilla, afiliada majoritàriament a CCOO, va ser abandonada a la seva sort per les altres plantes de l’empresa en ares d’un malmenorisme que no va ser sinó una derrota maquillada.

Situació davant la qual Murciano planteja que la resposta ha de consistir en escalar el conflicte per a fer mal a l’empresa i obligar-la a negociar ―considerant totes les possibilitats per trobar el taló d’Aquiles que decanti el conflicte, doncs: “Aquí no hay nadie invulnerable” (p.73).

A Panrico es podria considerar que una de les baules febles era l’aliança entre els directius de l’empresa ―entre els quals es trobava Joan Mas― i la Generalitat ―dirigida per Artur Mas. Ja que els germans Mas il•lustraven amb la seva complicitat l’aliança del poder polític i del poder empresarial en un moment d’acomiadaments massius a Panrico ―mentre Joan Mas s’apujava els bonus, junt amb els altres directius, un 67% el seu germà feia servir la Generalitat per a reprimir els treballadors i sabotejar al vaga. En conflictes així Murciano considera absolutament crucial recórrer a campanyes d’exposició mediàtica i activar la mobilització civil contra la classe política. Una postura que, a propòsit de la vaga indefinida de les bibliotecàries de Barcelona, permet resoldre l’estèril debat en l’esquerra política: es tracta d’utilitzar tots els mitjans a l’abast per a forçar a l’Ajuntament de Barcelona, amb un superàvit de quasi 52 milions, a atendre les demandes d’un col•lectiu de treballadores empobrides. No és difícil suposar que diria Murciano sobre aquesta qüestió: «s’ha d’omplir Tik Tok en defensa de les biblioteques». Rufián que el seu llibre Com guanyar els fatxes defensa una esquerra «econòmicament revolucionària i socialment obrerista» tampoc hauria de dubtar de la fórmula a seguir.

Ja que la socialització del conflicte per qualsevol mitjà necessari és una manera de superar un conflicte atomitzat en una sola empresa ―Murciano suggereix entre d’altres vies l’ampliació del conflicte a una escala sectorial o semisectorial, a més a més de la mobilització de la societat civil.

Doncs, en última instància una vaga no deixa de ser una revolta en si mateixa que subverteix les jerarquies establertes i transforma els seus participants. No només per la conflictivitat que suposen formes de mobilització com els piquets, sinó sobretot pel procés participatiu que representa el model assembleari. Una vacuna contra les estratègies de negociació, ideades des de recursos humans, basades en el xantatge i en el desgast personal ―físic i mental― de les representants de les treballadores, com explica Murciano:

“una dinámica de grupo o de movimiento es compleja de hundir. Pero toda persona tiene unos límites a los que se la puede empujar hasta que se derrumbe. Muchos bufetes de asesoramiento empresarial reciben entrenamiento en esas técnicas y las aplican como quien sigue un manual de funcionamiento de un electrodoméstico” (p. 90)

D’aquesta manera l’assemblearisme és defensat com una estratègia democràtica que protegeix a les mateixes representants de les treballadores contra reunions esgotadores o intents de compra ―doncs les decisions finals les ha de prendre una assemblea de la plantilla. Un exemple en aquest sentit és la història de la lluita de TMB pels dos dies de descans que va poder fer mossegar la pols a la direcció de l’empresa pública.

Amb tot plegat, Murciano dibuixa un manual d’instruccions, farcit d’exemples reals, per a estructurar l’acció de la classe obrera contra una reacció empresarial que no dubta a utilitzar mètodes que van de la manipulació psicològica a les corrupteles passant per les intimidacions mafioses.

Un tret que a m’hi m’ha cridat l’atenció és com el to de Cómo ganar una huelga li atorga un caràcter poètic ―amb fórmules elèctriques que semblen les d’un Goethe de la classe obrera― a una obra que és fonamentalment un manual de combat extraordinàriament pràctic. Així, en aquest context en que només el 16% dels convenis col•lectius contenen clàusules antiinflacionàries (2022) i on hi ha càrrecs sindicals que, no saben com convocar vagues, la mobilització de la classe treballadora necessita nous camins que aprofitin l’impuls generat per la Vaga General, però sobretot, per a defensar els seus propis drets. El manual de combat de Murciano n’és un.