Clara Serra: “Ha de formar part de la feminització de la política una superació de la lògica amic-enemic”

[Lleigeix l’entrevista en castellà aqui]

 

Blai Burgaya i Iván Montemayor

 

Clara Serra és filòsofa i ex diputada de l’Assemblea de Madrid (tant per Podemos com per Más Madrid). També és autora de diversos llibres com ‘Leonas y Zorras’ (Los Libros de la Catarata, 2018) i ‘Manual Ultravioleta’ (Ediciones B, 2019). Fa un parell de setmanes, vam voler aprofitar la seva presència a Barcelona en el marc de les jornades de l’Escola de Pensament del Teatre Lliure per reunir-nos amb ella i xerrar-hi una estona. En gairebé una hora de conversa, els temes que van anar sortint van ser molt variats, des de l’estat actual del feminisme, passant pel creixement de l’extrema dreta, el poder judicial o una anàlisi de la situació actual dels espais del canvi.

Aquest matí el Govern ha anunciat la possible inclusió de l’apologia del franquisme com a delicte al codi penal, i també en un article que vas publicar recentment parlaves de la reforma de la Llei de l’Avortament. Llavors, tradicionalment era la dreta qui portava la seva moralitat al codi penal per convertir en delictes allò que no els agradava. Creus que, d’alguna manera, l’esquerra està caient en el mateix error d’introduir en el codi penal tot allò que no ens agrada?

Sí, em sembla una cosa problemàtica i que hem de tenir molt en compte. Em sembla que, efectivament, el codi penal és una eina fonamental de la dreta, que suposa una certa judicialització de la política i que els fa tenir molta facilitat per arreglar per la via judicial qüestions que crec que tenen a veure amb la convivència política i que l’esquerra ha de protegir un marc de llibertat molt més gran. I, en aquest sentit, em sembla preocupant que de vegades l’esquerra copiï aquestes actituds i imiti aquestes mateixes receptes. Últimament em preocupa molt, i he escrit en aquesta direcció, que l’arribada de l’extrema dreta o la radicalització de la dreta faci que a l’esquerra se li acabi una mica la imaginació per tenir altres propostes. I em preocupa, en relació al que ha sortit anunciat al respecte de l’apologia del franquisme, que l’opinió o el marc dels drets d’expressió o d’opinió acabi sent tallat per la via penal. Crec que l’esquerra no ha de fer servir aquestes solucions, perquè, a més, sempre penso que es tornaran en contra de nosaltres abans o després. I de la mateixa manera pel que fa a altres qüestions, en particular amb el tema del feminisme, però també amb els delictes d’odi i en el marc de les polítiques LGTB; em sembla que hauríem d’estar molt vigilants amb que això no sigui una tendència de la mateixa esquerra i d’aquest govern.

Falta poc per al 8M, que aquest any cau en diumenge, i l’única coordinadora que ha decidit convocar una vaga laboral és la de Catalunya. En altres territoris han considerat que seguir utilitzant la vaga com a eina de lluita podia institucionalitzar-la. Per exemple, a Madrid, s’opta per una revolta feminista d’un mes i una cadena humana. En aquest sentit dues preguntes: què et sembla aquesta idea de renunciar a la vaga laboral aquest any? I com llegeixes el fet que no s’hagi convocat cap assemblea estatal des de fa un any?

Crec que té sentit que cada territori decideixi, per descomptat. Però a mi em sembla que aquest 8 de març tindria sentit que no hi hagués una vaga i que hi hagués una mobilització molt visible. Em preocupa que traslladem la imatge, perquè hi ha moltes expectatives pels anys passats, d’una certa debilitat comparat amb altres anys, i jo crec que el fet que hagi caigut en diumenge aquest any feia poc raonable que hi hagués una vaga. En general, sí que crec que potser el 8 de març hauria de ser un espai i una oportunitat per omplir de contingut polític les demandes del moviment feminista. El que em preocupa en aquest sentit, més que l’assumpte de la vaga, és que aquestes demandes estan sent molt difícils de traslladar. I, en aquest sentit, el 8 de març està tenint dificultats per a ser una eina amb aquest objectiu. També perquè al si del moviment feminista estan esclatant uns conflictes i unes fractures que estan dificultant que unim forces per traslladar de forma unànime aquestes demandes.

En aquest sentit, fa uns mesos es van censurar unes jornades per debatre sobre prostitució a la universitat. Ara, fa unes setmanes, hi va haver molta pressió per cancel·lar un seminari que pretenia estudiar la teoria del porno. Com s’afronta aquesta diversitat que hi ha dins el propi feminisme? I com es combat aquesta visió tan reduïda del que és el feminisme?

S’ha d’afrontar tal com ha passat al llarg de la història del feminisme, reconeixent que és un moviment molt plural, que mai ha tingut un corpus oficial com pot ocórrer en altres traduccions o escoles o moviments i, per tant, no hi ha hagut una ortodòxia i una heterodòxia, sinó que el feminisme sempre ha estat un moviment plural en què han conviscut diferents perspectives. A mi em preocupa un feminisme que últimament sembla molt disposat a donar carnets de puresa feminista i que està entestat a excloure del feminisme les postures amb què no està d’acord; i, especialment, crec que s’està fent des de postures abolicionistes pròximes al Partit Socialista o en els voltants del feminisme socialista. Que, a més a més, estan utilitzant receptes punitives i de restricció de llibertats i d’expressions que han de poder existir especialment en el terreny de la universitat. Perquè és molt preocupant; tant les jornades de prostitució que es van acabar anul·lant a Galícia com el curs de teoria del porno eren activitats universitàries organitzades per professorat i per alumnes, i em sembla especialment greu que s’acabin imposant unes postures que són molt sectàries i molt radicalitzades. Que, a més, no sabem ni si consideren que el porno hauria d’estar prohibit, però en qualsevol cas això els porta a prohibir un seminari sobre teoria del porno. O que consideren que la prostitució hauria d’estar prohibida i creuen que això els legitima per prohibir unes jornades on es va a parlar i a discutir sobre això. Ho reitero, em sembla molt preocupant i crec que moltes feministes hauríem d’alçar la veu i dir que aquest no és el feminisme que ens representa.

Seguim parlant de feminisme… Fa poc ha estat Sant Valentí i això ens obliga a parlar de l’amor romàntic. Creus que se segueix glorificant l’amor romàntic? Té relacions amb la violència de gènere? Com es relaciona aquesta forma tòxica de relacionar-nos amb la idea general de l’amor?

Últimament, hi ha una crítica feminista a l’amor romàntic que té molt sentit, perquè ha estat un dels llocs de opressió i de patiment de relacions molt tòxiques per a moltes dones. Crec que és una crítica molt interessant; especialment, és bo que la tinguin a l’abast les joves o adolescents. Dit això, fent una reflexió general i sobre les possibilitats del feminisme d’interpel·lar les majories i el conjunt de la població (sobretot a aquestes dones més inaccessibles, com dones grans, d’entorns rurals…, és a dir, no en les noies joves que, d’alguna manera, ja són militants del feminisme), em sembla que el feminisme ha de fer una crítica a l’amor romàntic, però també hauria de fer una defensa de l’amor. I ho dic pel que fa a l’amor, però també en relació a altres qüestions: és un problema que el feminisme sempre digui en contra de què està, però mai faci una disputa o una defensa sobre a favor de què està; que no faci una disputa de les grans idees que mouen la humanitat, des de la llibertat fins a la democràcia i la família, passant, per descomptat, per l’amor. És a dir, en tot cas, crec que les feministes volem criticar la usurpació per part del patriarcat de la idea d’amor i, per tant, de convertir l’amor en relacions tòxiques, de maltractament, de dominació i submissió. Això, per moltes noies joves, pot ser explicat des del punt de vista de la crítica a l’amor. Però, d’alguna manera, també cal disputar què vol dir l’amor. Hi ha altres amors possibles. I crec que seria difícil convèncer moltes dones que han de triar entre l’amor o el feminisme. En aquest sentit, també cal pensar com reivindicar que el feminisme pensa, en realitat, com pot haver-hi un amor lliure o un amor sense dominació. En definitiva, altres definicions de l’amor. Com altres definicions de la família o com altres definicions d’aquestes grans idees, que crec que el problema és que el patriarcat ens les ha arrabassat.

És clar, amb la idea de llibertat passa una cosa bastant semblant …

Sí, crec que la dreta ha tingut molt pocs inconvenients a usurpar, apropiar-se i capitalitzar la idea. Vull dir, es va envair l’Iraq en nom de la democràcia. I crec que l’esquerra és molt més purista amb les paraules. I, en aquest sentit, de vegades les ha regalades abans d’hora. Quan l’esquerra ha disputat la idea de la família, ha decidit que la família era una institució patriarcal i que, per tant, atès que la reivindicava la dreta, doncs era per a ella. I crec que això és un error. Amb la qüestió de la llibertat, en general, l’esquerra ha fet pràcticament el mateix. Ha estat un terme molt reivindicat per la dreta, gràcies a la qual cosa pot ara mateix defensar coses com el pin parental en nom de la llibertat educativa, cosa que és clarament una traïció al sentit que té la llibertat per l’esquerra i des d’un punt de vista republicà. Per això crec que l’esquerra ha de disputar el que significa la llibertat i que el feminisme també ha de fer-ho. I crec que estem en aquest moment polític. Això també ho deia Wendy Brown fa poc en una entrevista molt interessant: que l’esquerra havia desatès una mica la noció de llibertat, justament, centrant-se en les qüestions de la igualtat i de la inclusió enfront l’exclusió de minories, però que aquí havíem deixat un flanc feble.

En aquests darrers temps es parla molt també de “crisi de la masculinitat”. Al mateix temps, sorgeixen fenòmens reaccionaris com els Incel, el discurs dels quals s’expandeix a través d’internet. En aquest mateix sentit, com combatre aquest antifeminisme del qual s’alimenta també l’extrema dreta?

Una de les qüestions a pensar per les qui creiem que no s’ha fer un feminisme essencialista, ni una política essencialista o identitària, és el paper dels homes. A mi em sembla que, per exemple, quan es treballa amb nois joves (jo sóc professora d’institut i treball amb adolescents), veus molt bé el problema que hi ha en joc. Com els hi dius a nois de setze o disset anys quin és el seu paper en tot això i per què s’han d’implicar en el feminisme. Si els hi transmets que això no va amb ells i que no tenen res a dir, probablement, aquests nois mai s’involucraran en una cosa en la qual necessitem ser més de la meitat de la població, en el suposat cas que fóssim totes les dones les qui militem en el feminisme. I si el feminisme no té, d’alguna manera, una actitud en la qual els homes no tenen sempre una posició privilegiada en aquestes qüestions, crec que hi ha molts nois adolescents que et contesten: “bé, però per què m’estàs culpant a mi o per què estàs assumint la meva culpabilitat en aquesta batalla”. És com si els xavals d’institut et diguessin “no som culpables d’entrada, no som culpables fins que es demostri el contrari”; una mena d’hipersensibilitat a sentir-se no només exclosos, sinó d’alguna manera culpabilitzats, per la falta de drets que tenen les dones. Jo, quan veig aquest tipus d’actituds en els xavals adolescents, m’adono que té molt a veure amb el tipus d’actituds que fan que molts homes votin Vox i que hi hagi una masculinització del vot d’ultradreta. Hi ha molts homes que se senten ferits, que senten que el feminisme els està assenyalant i que, per tant, reaccionen com si el feminisme dividís els homes i les dones i fes al conjunt dels homes culpables i responsables del que passa a les dones. Cal fugir d’aquest marc de guerra de sexes que és profundament funcional per a Vox. I, per a mi, això també implica construir un feminisme no essencialista.

Hi pot haver homes feministes. Igual que hi ha homes profundament responsables de relacions de subordinació i de maltractament, pot haver-hi homes que decideixin fer una altra cosa en la seva vida. I els homes han de saber que hi ha altres masculinitats possibles, altres maneres possibles d’estar en el món. I especialment els nois joves han de saber-ho; si no ho saben, probablement passarà que també la població jove i els nois joves siguin possibles votants de Vox. I aquí vaig al que tu deies: hi ha una preocupant simpatia dels nois joves cap a la ultradreta. Es veu especialment en determinats espais de socialització a les xarxes socials. I hi ha llibres molt interessants que han estudiat això, és a dir, com algunes cultures d’internet o subcultures d’internet estan profundament masculinitzades. Forocoches a Espanya o 4Chan als Estats Units, fins i tot YouTube, són espais on hi ha una misogínia creixent molt preocupant. I no és una misogínia d’homes grans; és una misogínia de nois joves. Llavors, com el feminisme interpel·la aquests nois, quin paper els hi dóna i com els inclou en un projecte de transformació com és el feminisme. Que, per a mi, és un projecte de transformació de la societat en el seu conjunt i no només un canal de demandes d’una part de la societat.

Molts analistes i polítics venen dient fa uns mesos que els sectors progressistes o d’esquerres estan a la defensiva i que és l’extrema dreta qui ha passat a l’ofensiva. La polèmica del PIN parental podria ser un exemple. Hi estàs d’acord? I, si és així, com recuperem la iniciativa i tornem a passar a l’ofensiva?

Sent curosos en la comparació i fent les distincions necessàries, crec que hauríem de mirar el context nord-americà i veure-ho com un possible avançament del que podria ocórrer. I als Estats Units clarament va haver-hi una batalla cultural prèvia a la victòria de Trump, en la qual la nova dreta o la nova extrema dreta va guanyar batalles culturals. I l’esquerra les ha perdut. Prova d’això és que ha estat president un personatge que ningú esperaria i que a tots ens va sorprendre que guanyés, però crec que hauríem de prendre’ns seriosament que, per exemple, es poden facilitar les condicions en les quals passi alguna cosa tan paradoxal com que sigui l’extrema dreta la que reclama la llibertat d’expressió enfront d’una esquerra que està tendint a la fragmentació, a la divisió interna, a l’acusació permanent d’uns contra els altres… Tot pot ser sinònim de racisme, de masclisme, de misogínia, de transfòbia… I aquest tipus de clima profundament identitari, o de polítiques de la identitat, que han acabat dividint a l’esquerra i fent que l’esquerra es llanci els trastos al cap. Això ja ha passat a Estats Units i crec que hem de mirar allà per prendre nota d’aquest escenari. Perquè, en aquest escenari, efectivament, la dreta ha guanyat batalles culturals que després es van transformar o traduir en victòries electorals.

Un altre aspecte una mica vinculat amb això, que va sortir a flotació arran de la sentència de “la manada” i altres casos similars, és el debat entre parlar de consentiment o parlar de desig… Es parla de sexe consentit i de sexe desitjat. Però, són la mateixa cosa? Quina relació hi ha entre les dues?

És una qüestió en la qual és molt important filar prim. S’ha de legislar per determinar més clarament el que és el consentiment, bàsicament, perquè quan hi ha una ambigüitat en les nostres lleis, i la situació actual és ambigua, es dóna la possibilitat que passin coses com les que ha denunciat el moviment feminista, quan un jutge ha dit “doncs aquesta noia no va tancar bé les cames”. I això ha passat, tenim exemples d’això al llarg de molts anys, de jutges els prejudicis masclistes dels quals han exigit les dones a rebel·lar-se activament contra una agressió sexual en comptes de tenir eines jurídiques per identificar una falta de consentiment. Crec que les lleis han de ser clares i han d’estar ajustades a una definició precisa del que és el consentiment, perquè hi hagi el menor marge possible a les interpretacions de jutges i operadors jurídics en què qui surten malparades són les dones.

Dit això, crec que nosaltres hem de tenir molt clar que el que es tracta de preservar, identificar i definir bé és el consentiment. I el consentiment ha d’estar a la vegada separat d’altres qüestions. Com, per exemple, de la qüestió del desig, que és una cosa que vaig escriure fa temps, perquè veia que, quan volíem canviar la legislació i reclamavem un canvi del codi penal en matèria de violació, dèiem que les dones volem que es legisli per tal que totes les relacions sexuals siguin desitjades. Em sembla important que distingim el desig del consentiment, ja que em sembla que, si no, podem incórrer en algunes confusions o ambigüitats que igualment ens surten cares a nosaltres. I això és complicat, però jo crec que les dones poden, de vegades, sobreposar el seu desig o sobreposar-se al seu propi desig i tenir voluntat i decisió, és a dir, això que jo identificaria amb el consentiment. Per exemple, en el marc d’aquesta discussió, hi havia algunes postures abolicionistes que deien que, si una dona que exerceix la prostitució no té relacions desitjades, això immediatament les convertiria en una agressió sexual o una violació. Que, si una prostituta es prengués el seu treball com una obligació, però aquestes relacions no fossin plenament desitjades. doncs seria una violació. I això em sembla preocupant, perquè crec que una dona que fa feina sexual pot no desitjar com desitjaria altres relacions sexuals, però decidir tenir-les. I aquesta distinció és molt important en aquest cas. Si no, estem de nou infantilizant les dones o considerant que no tenen capacitat de decidir. Al llarg de la història s’ha invisibilitzat el desig sexual de les dones, però també se’ns ha negat la capacitat de ser subjectes lliures i independents amb capacitat de decisió com per oposar-nos als desitjos, fins i tot als nostres propis. En aquest sentit, crec que, en el subjecte, pot haver-hi una contradicció entre desig i voluntat i aquesta contradicció ha d’existir també com a possibilitat per a les dones.

Això és molt important, perquè hi ha hagut jutges que, justament, confonent la voluntat amb el desig, volien argumentar que no havia estat una violació o un cas d’agressió sexual, perquè hi havia indicis que la dona tenia desig sexual. Hi ha hagut casos rocambolescos en què s’ha anat a comprovar si hi ha hagut esquinç vaginal o si hi havia lubricació. I em sembla una via en què no cal entrar, perquè això no és el que demostra si hi ha hagut una violació o no. El que demostra si hi ha hagut una violació o no és si ella ha volgut o no ha volgut, amb independència dels terrenys del desig, que de vegades porten altres recorreguts. En concret, si una dona ha dit que no vol tenir relacions sexuals, un jutge no hauria de tenir la línia oberta per demostrar que a nivell físic o corporal el seu cos ha trobat algun tipus de plaer en aquesta relació sexual. No pertoca, és una violació sí o sí, perquè ella no volia i va dir que no. I, en el mateix sentit, em sembla igual d’important dir que, si una dona diu que sí i vol activament tenir una relació sexual, no pertoca buscar en el terreny del seu propi desig i treure-li la raó perquè igual això no era el que més li venia de gust. Aquests són camins que l’abolicionisme de vegades transita i diu “si una dona es pren com una obligació tenir un treball sexual i no és el que el seu cos desitja, doncs és una dona violada”. Em semblen dos camins que no hem de seguir i tots dos passen per la distinció clara entre voluntat i desig, xifrar la qüestió del consentiment i del que és i no és una violació en el terreny de la voluntat i el consentiment.

Hem entrat una mica en el món del poder judicial. En el poder judicial hi ha una fet paradoxal i és que hi ha més jutgesses que jutges, però, a mesura que vas cap amunt en l’escala jeràrquica, com més amunt mires, més masculinitzat està. Llavors, una qüestió seria si la justícia o el poder judicial són també un espai masculinitzat i patriarcal o si no tindrien per què ser-ho.

Hi ha més dones jutgesses que jutges des de fa un temps perquè és un dels espais en què les dones no hi hem estat històricament i, en conseqüència, és un d’aquests espais que les dones volem conquerir. I ho dic perquè, de vegades, per contestar a la qüestió de la desigualtat en el món laboral o de la bretxa salarial se’ns diu “bé, però hi ha moltes dones jutgesses i metgesses”. Sí, hi ha dones jutgesses i hi ha pocs homes ocupant altres professions feminitzades o el propi treball de cures, ja sigui remunerat o no. Per exemple, hi ha pocs homes treballant en escoles infantils o hi ha pocs homes fent-se càrrec de tasques de cures, tant si és una feina com si és una tasca domèstica no remunerada. Però sí, les dones estan lluitant per arribar a aquests llocs que estaven vetats. Jutgesses, metgesses, enginyeres… Ara n’hi ha moltes més i, no obstant això, aquests espais, en les seves quotes de poder o en el vèrtex de la piràmide, segueixen estant hiper-masculinitzats.

En el cas del poder judicial és evident, perquè cada any, quan hi ha l’obertura de l’any judicial, hi ha una foto de vint o vint-i-cinc alts càrrecs del poder judicial on no hi ha ni una sola dona, tot i que hi ha més jutgesses que jutges. Per tant, crec que sí que hi ha una justícia molt masculinitzada en els seus comandaments i en les seves altes responsabilitats i que això segueix tenint conseqüències. De la mateixa manera, també crec que hi ha una justícia en termes generacionals molt vella, i que això també té conseqüències, i crec que ideològicament també podríem parlar que hi ha una justícia que no sé si representa el nostre país del tot. Crec que l’àmbit de la justícia i de la judicatura és molt conservador, cosa que també té a veure amb un passat… Té a veure amb el franquisme, amb la Transició i amb qui arriba a ocupar aquests llocs. I, si hi ha una renovació del poder judicial, que crec que vindrà en forma de relleu generacional, llavors crec que ens representarà més la justícia. En qualsevol cas, jo trobo que les feministes hem de reformar la justícia, o sigui, no crec que puguem permetre’ns el luxe d’impugnar la justificació per patriarcal, perquè la necessitem més que ningú. Hem de defensar una reforma de la justícia. Una reforma que passa per educació i formació a tots els operadors jurídics per tal que hi hagi una perspectiva de gènere sobre qüestions en què és important tenir-ne coneixement. Per exemple, la qüestió de la justícia centrada en els menors fa que hi hagi jutjats especialitzats en el menor i hi ha una formació específica pels jutges i els operadors jurídics que treballen aquest tema. El que diem les feministes és que el problema de la violència masclista exigeix una formació específica i per això hi ha d’haver jutjats especialitzats i, per tant, també ha d’haver-hi una inversió en termes de recursos que passa perquè hi hagi pressupost per a això, per formar els jutges. A més, sabent que tant generacionalment com ideològicament el poder judicial és molt conservador.

Per anar acabant… Tu has participat aquests últims anys del que s’ha anomenat els “espais del canvi”. Quines crítiques (o autocrítiques) faries? És a dir, quins creus que són aquells objectius que al principi eren centrals i que s’han anat abandonant pel camí? Per exemple, l’eminent presència d’hiperlideratges en aquest tipus d’espais…

Hauríem de fer una autocrítica molt seriosa i aquesta autocrítica hauria de ser compartida. És a dir, després d’aquests anys i d’haver estat tant a Podemos com a Más Madrid, crec que l’autocrítica ha estat una cosa que ens hem llançat a la cara uns i altres. Però crec que, o és compartida o no té cap sentit, perquè a més hi ha errors que són compartits. I començant per mi mateix: en la fundació de Podemos jo estava en el que era l’oficialisme del partit i, a Vistalegre I, vaig defensar clarament un model de partit que ha donat com a resultat molts problemes; i el conjunt de l’errejonisme va defensar aquest model, de fet, alguns el van dissenyar directament. I crec que aquí hi ha una autocrítica a fer. Quan fem una crítica a certs estralls que ha suposat un partit molt vertical i amb certes dinàmiques i lògiques generades a partir d’aquest verticalisme, aquesta crítica no li toca només a una part. I, a més, ens toca a totes, perquè fins i tot pensant que algunes corrents com Anticapitalistas a Vistalegre I no va defensar aquest model, sí que l’han defensat o acceptat en diferents moments d’aquest recorregut. I moltes persones que van ser crítiques en aquell moment, a dia d’avui defensen aquest model.

Aquest model ha portat molts problemes, i en nom de l’excepcionalitat del moment vam deixar de defensar garanties, normes, procediments i organicitat que haguessin fet de Podemos un partit més republicà i haguessin republicanitzat i democratitzat els espais i que l’haguessin fet més sòlid. Podemos és un partit molt dependent del seu lideratge i, per tant, molt volàtil, perquè depèn de la figura d’en Pablo, i això el fa fràgil en algun sentit. També dic que aquesta crítica és compartida, perquè quan s’han fet altres experiments o experiències, com Más Madrid o Más País, no hi ha absolutament cap diferència pel que fa a això. I, de fet, també és un partit profundament centrat en una figura, la qual cosa ho fa molt volàtil, molt fràgil i totalment dependent de la figura, en aquest cas de l’Íñigo o de la Manuela. I quan aquestes figures han tingut una ensopegada, el propi partit no té una estructura que se sostingui, i això és un problema que llasta Podemos i que llasta altres estructures o altres organitzacions de l’espai del canvi. Això i la qüestió de que, en la lògica de les batalles internes i de les lluites internes, l’espai del canvi en el seu conjunt ha perdut molt de cara a l’electorat que està allà fora.

I això també vol dir que tot i que Podemos està en el govern no està en els seus millors moments, hi ha una debilitat evident al darrere. Que Podemos estigui en el govern no ha estat fruit del fet que li hagi anat millor o que s’hagi enfortit en les darreres eleccions. De fet, ha estat una certa casualitat paradoxal per la qual un PSOE feble i un Podemos feble s’han necessitat o utilitzat mútuament. Però aquest problema segueix aquí, i potser no li passi factura ara mateix a Podemos en la mesura que ha entrat en el govern, però, si no es posa remei i si no s’aborda aquesta qüestió, li passarà factura després. I aquesta autocrítica mai arriba i mai s’aborda, sempre hi ha acusacions de deslleialtat, de traïció o de que l’altre ho ha fet malament. Però, al final, a mi em sembla molt poc honest el que hem fet en aquests anys pel que fa a la qüestió organitzativa, que em semblava una qüestió tremendament política.

Ara que comentes això de l’arribada al govern i als ministeris… La nova ministra d’Igualtat, Irene Montero, ha estat molt criticada perquè només ha nomenat dones per als alts càrrecs del seu Ministeri. I també es parlava molt en els “espais del canvi” de feminitzar la política, la societat, de feminitzar els espais que habitem… Però, ¿que seria exactament la feminització de la política tenint en compte l’aprenentatge d’aquests anys?

Ha de formar part de la feminització de la política una superació de la lògica amic-enemic en l’espai del canvi. No crec que sigui feminista el que un partit pot fer sumit en aquestes lògiques de desconfiança, d’acusació de deslleialtat i de considerar amics només als propers. Ha estat una lògica de guerra en l’espai el canvi que ha debilitat les organitzacions i, si no hi ha una superació d’aquests conflictes i d’aquesta manera d’entendre la lleialtat i la deslleialtat, no hi haurà res positiu, i no em sembla feminista. I, en aquest sentit, jo sí que crec que a Podemos l’hi ha caigut una oportunitat del cel -per dir-ho d’alguna manera-, potser no esperada, que és l’entrada en un govern. Però, si a l’hora de dur a terme aquesta responsabilitat no esmena els errors, pren nota d’ells i ho fa diferent, és a dir, sense lògiques amic-enemic, sense desconfiança i sense nomenar els càrrecs del govern als de màxima confiança -que és una mica el que s’ha fet-, crec que no és una manera feminista d’abordar això. Ha d’obrir-se, perquè el moment en el qual guanyes és el moment en el qual pots obrir-te. Les lògiques de tancament són més inevitables quan vas perdent, són les lògiques en què torna a haver-hi un tancament o una protecció. Però, justament, quan es poden reparar o esmenar els errors que venim cometent aquests anys és quan guanyes, i quan a més tens moltes coses a gestionar. I, en aquest sentit, Podemos tenia l’oportunitat i, com que tenen un congrés, ara tenen l’oportunitat de fer-ho d’una altra manera, però he de dir que no pinta així la cosa.

Un cop ja no et dediques a la política parlamentària o partidista, en què dediques la teva militància? O en quins projectes participes ara?

En el feminisme, que sempre hi militaré. I, a més, m’agrada pensar que hi ha alguna cosa en què militar dins del feminisme, que és en un feminisme no identitari. En un feminisme que faci moltes aliances amb altres moviments o amb altres lluites socials. Considero que és molt important que això passi i que sortim d’aquesta lògica caïnita de l’esquerra, a la qual em referia ,abans per a la qual sembla que hi ha murs o barreres entre diferents col·lectius. I sembla que s’ha instal·lat la idea que la política que fem o la política en què militem té a veure amb qui som. Si sóc dona, si sóc racialitzada, si sóc trans… En comptes del projecte en què creiem. I em sembla que és una lògica molt preocupant i que ha d’haver-hi un moviment feminista que desbordi aquesta lògica. L’altre dia, un noi m’explicava una cosa que em va semblar molt interessant i és que ell ha abandonat la militància en els espais LGTB i feministes perquè ens estem tot el dia acusant els uns als altres de ser un subjecte massa privilegiat per parlar, i se n’ha anat al moviment de l’habitatge perquè allà ningú li ha preguntat si l’han desnonat, allà és tan company com un altre, sigui víctima directa del problema que es vulgui abordar o no, però és la seva lluita, la seva batalla, i em sembla una cosa important per reflexionar. Jo vull militar en un feminisme on puguin militar-hi totes les persones i també vull una aliança amb un moviment trans que consideri que a persones que no som trans ens pot importar i que volem implicar-nos en aquesta lluita. I crec que, a més, la política revolucionària és quan consideres que l’altre es pot posar en el teu lloc. Tot i no ser la víctima directa d’una opressió, es pot posar al teu lloc i pot fer de la teva lluita la seva lluita. 

Un dels moviments més interessants i més reeixits en la història dels moviments socials i del segle XX és quan en la lluita contra el VIH s’hi van implicar les dones lesbianes; no estaven directament afectades pel VIH, però es van implicar, i sense elles hauria estat impossible aconseguir moltes coses de les que es van conquerir. I, fa quinze anys, al moviment trans la meitat de les persones o molts col·lectius probablement no eren trans, però sense aquestes persones no haguessin tirat endavant moltes coses. Penso, per exemple, en la película Pride, on es posa com a exemple l’aliança entre uns miners i un col·lectiu LGTB i com aquesta aliança política els fa més poderosos a tots dos. Crec que la política interessant és la de les aliances i que estem en un moment -al meu entendre- molt preocupant, perquè sembla que el que volem és demostrar que l’altre mai ens podrà entendre. Que, si som racializades, algú no racialitzat mai estarà en el nostre lloc i mai podrà parlar d’aquesta qüestió. I em sembla desempoderador i tremendament antipolític; i essencialista, a més. Jo vull militar en moviments on la gent es pot implicar i participar en les lluites pels objectius que té, i en aquest feminisme crec que hi ha molt a fer. I també seguiré escrivint sobre filosofia i participant en altres coses com formacions feministes, fent xerrades i conferències en molts llocs en els quals hi ha moltíssim de fer més enllà de la política institucional, i en aquests espais hi seré sempre.

Finalment, solem demanar una recomanació d’un llibre i una pel·lícula. Com que ja has parlat de Pride, t’animes a fer-no una recomanació musical a part del llibre?

Ja que estem parlant de política identitaria, hi ha un llibre que acaba de sortir que és Estado del agravio, de la Wendy Brown, que l’ha publicat l’editorial Lengua de Trapo. No estava traduït i és meravellós per parlar del context americà i, encara que fa bastants anys que es va escriure, segueix estant tremendament d’actualitat, així que el recomano. I una recomanació musical… Doncs “Let a B!tch Know“, de Kiddy Smile.

 

Fotografies: Blai Burgaya

Deja un comentario