Fotografia: Marta Marín Roca
Recentment s’ha publicat Matrioixques (Quaderns Crema) la tercera novel·la de Marta Carnicero Hernanz. L’he volgut entrevistar en motiu d’aquesta obra, però en canvi li he preguntat per tota la seva trajectòria des de la publicació de El cel segons Google, passant per Coníferes. Al marge de fer una valoració general dels seus tres llibres, vaig preguntar-li també pels seus hàbits d’escriptura. És cap a l’últim terç de l’entrevista on es parla de manera més propera respecte a Matrioixques.
La Marta és una escriptora de novel·les breus, de moment, i cadascuna d’elles està formada de capítols breus. Permeteu-me l’opinió, m’agradaria veure com es desenvolupa, doncs, en el gènere per excel·lència breu: el conte. I llegir-la, esclar. Diu que ho fa influenciada pels seu hàbits lectors, això, de manera que podria dir-se que les novel·les que ha escrit són el format de llibres que a ella li agrada llegir. Les seves tres novel·les comencen a formar un bon testimoni de la literatura catalana actual i a més a més (malgrat que no s’hagi dit molt aquests dies de debat a les xarxes) a ella també li han traduït dues de les seves novel·les al castellà.
Em va acompanyar la Marta Marín Roca a l’entrevista, qui es va encarregar de les fotografies que acompanyen el diàleg en torn a la figura de Marta Carnicero i la seva obra.
L’adopció és un tema central en la teva primera novel·la i en la tercera. ¿Què et porta a expressar les teves idees reflexionant sobre aquest assumpte?
No ho sé, i això que és una pregunta que m’han fet molt a casa. És a dir, les meves filles fins i tot m’han arribat a preguntar si eren adoptades degut a aquesta mena d’interès que veuen que es desprèn de tot allò que escric. Jo mateixa no ho sé. Sé que escrivim sobre els nostres propis fantasmes, això sí que ho sé, i d’alguna manera podria dir que els meus fantasmes tenen a veure, per exemple, amb la identitat o la lleialtat. En aquest sentit els tinc identificats, però aquest, en concret, penso que ve de quan jo era petita perquè tenia aquesta inquietud per saber d’on venia. Em preguntava si realment m’ho havien explicat tot. Suposo que en aquells moments vaig reflexionar molt sobre la diferència entre la pell i la sang, i vaig arribar a la conclusió que si mai adoptava una criatura, me l’estimaria com si fos pròpia perquè no ho puc entendre de cap altra manera. Això suposo que al final ha quedat allà i és un romanent que acaba sortint a molts dels textos. A més a més, és un tema molt literari.
Les tres novel·les manifesten una necessitat de connectar amb els orígens, en un sentit de conèixer-se més bé a una mateixa. Però en aquest procés les teves protagonistes sempre viuen amb algun tipus de maltractament, ja sigui físic o psicològic infligit per algú altre. ¿Qui pateix qualsevol tipus de maltractament, associa el dolor a la seva quotidianitat i, per tant, assumeix que això forma part de la normalitat de la seva vida?
Espero sincerament que no. És a dir, en cas d’existir una situació de maltractament, espero que tingui principi i tingui final. Que sigui perfectament identificable i, en la mesura del possible, permeti defugir-la. Per mi seria molt trist imaginar que el maltractament ens marca la vida sencera.
¿La recerca dels orígens o la importància de la memòria que hi ha a les teves novel·les, configura una manera de voler descobrir que tot aquest patiment no és naturalment merescut?
No sé si aquesta recerca dels orígens té a veure directament amb això que comentes. Però respecte el fet de pensar que el patiment pugui ser merescut o no, crec que té molt a veure amb una qüestió d’autoestima, tot i que de patiments i maltractaments n’hi ha de molts tipus. Ara bé, estem parlant de tres novel·les que sí que poden tenir en comú el fet que hi ha una persona que no és tractada com caldria, però són situacions tan diferents que no les podem posar en un mateix sac. El fet d’assumir que aquest maltractament és natural i que el mereixem té a veure amb una autoestima baixa, amb poc amor propi. Sortosament, penso que això és una cosa que no només és possible treballar, sinó que el fet de treballar-la permet, justament, prendre una consciència diferent de la situació dins la qual la persona es troba i alhora també permet lluitar per sortir-ne.
L’estructura a totes les teves novel·les orienta molt bé l’estil de lectura que proposa la teva obra; l’utilitzes a mode de vehicle. El cel segons Google està formada per una sèrie de capítols breus, tots ells enumerats. Coníferes va un grau més enllà; també consta de capítols breus, però en aquest cas alternes, de manera aleatòria, algun capítol no enumerat, però que conté escrita una hora determinada del dia i un títol. Finalment, a Matrioixques continues amb la idea dels capítols curts i també amb l’enumeració de cadascun d’ells, però en aquest cas intercales números amb títols, un capítol una cosa, un capítol l’altre. A partir d’aquí em sorgeixen diverses preguntes. La primera és per què es repeteix aquesta brevetat en els capítols?
Aquí hi ha dues coses i una d’elles és que els capítols són breus, sempre són breus, i això té a veure amb el fet que soc lectora de transport públic.
Això ja t’ho he sentit dir alguna altra vegada.
Sí, i ho repeteixo molt perquè és veritat. Fins i tot soc lectora de carrer, en el sentit que, si m’interessa molt, vaig caminant pel carrer amb el llibre obert. Qualsevol dia ensopegaré. Llavors, per llegir així, han de ser coses que em permetin no perdre el fil.
I la segona?
La segona cosa que et deia és que la meva forma de respectar al lector o la lectora és mirar de ser el màxim d’específica possible quan escric, i amb això no vull dir que una novel·la llarga no respecti el lector/a. És a dir, miro de reduir al màxim allò que vull dir perquè si puc dir-ho amb una frase, ja no ho hauré de dir amb un paràgraf. Aquesta reducció la vaig duent a terme de forma progressiva, perquè jo començo a escriure i el que són dos paràgrafs s’acaba convertint en una frase. Aquesta reducció, al final, començo a pensar que és marca de la casa, en el sentit que les tres novel·les la comparteixen. A mi em costa molt, com a lectora, obrir un llibre i no trobar-hi alguna cosa que em cridi l’atenció i em dugui de la mà. Per això, com a escriptora, intento que totes les frases de la novel·la tinguin un perquè, que no siguin gratuïtes. Aquesta concentració em porta al capítol curt.
¿Què hi trobes en el fet d’enumerar els capítols?
Penso que és perquè soc enginyera. Tinc una part creativa al meu cervell i una part més germànica que beu d’aquest passat, de la carrera que vaig fer; una mica, per fer feliç al meu pare, diguem-ho tot. Ell és enginyer industrial i volia que em guanyés bé la vida… i, mira, va aconseguir-ho perquè soc professora de tecnologia i amb això em guanyo la vida, però a mi el que realment m’agradava era escriure. Al final he fet totes dues coses. Crec que aquesta voluntat d’intentar fer fàcils les coses, com també el fet de ser docent, passa pel mateix lloc. Intento fer fàcils les coses perquè quan les transmeto les puguin entendre. Sempre tendeixo a mirar de facilitar la feina. Si els capítols enumerats ajuden a entendre el que vull explicar, aconsegueixo el que volia.
¿Per què creus que amb el temps has començat a afegir títols als capítols?
La primera novel·la ja tenia títols als capítols i a l’últim moment vaig decidir treure’ls. Ho vaig parlar amb el meu editor i em va dir que no veia que fossin necessaris.
Aquí es nota una mica la diferència d’editors que has tingut?
N’he tingut dos, d’editors. He de dir que en tots dos casos he estat una persona molt afortunada perquè han estat editors molt, molt respectuosos. Han fet una lectura, m’han fet els seus comentaris i en cap moment m’han imposat res.
Com ho vas fer, doncs, a la segona novel·la?
Coníferes és una novel·la deliberadament complexa; és un trencaclosques. Necessitava facilitar la vida als lectors/es i deixar molt clar que hi havia dues històries diferents. Una història que passava en un context molt concret i una que passava en una altra realitat determinada. Aquí, el fet d’enumerar amb hores ens explicava que hi ha una primera persona amb un discurs molt acotat en el temps i l’altra, en canvi, era una història completament diferent.
I a Matrioixques?
M’he trobat una mica en el mateix. Són dues històries que estan decalades en el temps. N’hi ha una que és molt present i una altra que té una part en present, però amb una part que és un flashback. Aquí vam jugar amb la maqueta, que va ser una idea de la Sandra Ollo, la meva editora. Em va proposar escriure en cursiva les parts que eren flashback i em va semblar que era molt bona idea. També he de dir que la novel·la és dura pel tema, i m’he trobat amb alguns lectors que m’han dit que quan arribaven a les pàgines en cursiva ja tremolaven, perquè són precisament les parts més dures del text.
¿Aquesta importància de l’estructura és una qüestió d’itinerari d’escriptura, o l’exerceixes de manera tan marcada per provocar un tipus de lectura?
Més que provocar un tipus de lectura, m’interessa portar de la mà als lectors/es en aquest itinerari que esmentes. Explico una història en un ordre concret, intento ser el més clara possible i si soc enrevessada serà per altres motius, més aviat estilístics, però no perquè els vulgui complicar l’existència en aquest camí.
A l’inici de la segona part de Coníferes hi ha afegida una cita de Mercè Rodoreda del pròleg de Mirall trencat que diu així: “Darrere del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall”. És una cita que en el context de la teva novel·la s’entén perfectament, no obstant, aquest mirall torna a aparèixer a la portada de la teva tercera novel·la, en aquest cas en forma d’il·lustració, algú podria dir que recorda a l’obra de René Magritte.
Cert, cert, cert, cert.
Encara que per diferents raons, consideres que cadascuna de les teves novel·les s’ha escrit amb un somni, darrere d’un mirall, que es vol atènyer?
Això és molt bonic, i és molt poètic, i et podria dir que sí, però no és veritat. És a dir, per a cada novel·la hi ha una cosa. De fet, em fa certa il·lusió que les persones que m’han llegit em diguin que consideren que les meves novel·les no s’assemblen. Quan vaig començar a escriure la segona novel·la, em vaig adonar que era la mateixa novel·la que El cel segons Google. Això em va dur a abandonar el projecte; va ser llavors quan vaig començar a escriure Coníferes.. He intentat que les tres siguin històries diferents. Així com a Coníferes hi havia un interès per la relació especular amb un mateix, per aquest emmirallament que et retorna una imatge que preferiries no veure. La qüestió del doble, tot allò que Borges fa posant una realitat, dins una realitat, dins d’una altra realitat… Els laberints… aquestes coses m’encanten. Llavors em vaig centrar en la figura del doble, un doble que tots som de nosaltres mateixos quan ens mirem al mirall. Fora d’això, en les altres dues novel·les no hi busco aquest reflex, sinó una certa universalitat en els personatges, amb les seves llums i les seves ombres. Més que el somni, el que miro d’atènyer és aquesta universalitat. I respecte a la coberta, la il·lustració la veig més finestra que mirall, però potser sí que pot arribar a reflectir alguna cosa. En aquest sentit trobo que està molt bé, perquè enllaça amb l’anterior. La primera i la segona tenien un lligam per la tecnologia, Google i el #Walden a la coberta, i ara tenim un cel, en una finestra, que podria ser un mirall, així que sembla que tot tanca.
A mesura que se t’ha entrevistat com a novel·lista has comentat que un dels esforços que et suposa l’escriptura és tractar d’emular veus d’altres generacions a la teva, en concret l’adolescència. Consideres que la maternitat ha afectat no només en el tipus d’escriptura que produeixes sinó també en els arguments que optes per desenvolupar?
Estic convençuda que sí. Perquè com deia al principi, hi ha uns fantasmes que et visiten com a escriptora i són els temes que t’impulsen a escriure. Al final, quan escric, el que estic fent és explicar-me a mi mateixa coses que no sabia que pensava, o que no sabia que les pensava d’aquella manera; allò que ens obsessiona, que ens preocupa, que volem resoldre, però que tampoc sabem com. Llavors, la maternitat és un tema que a mi m’ha portat de cap. Tinc dues filles i un fill enmig, de la meva parella. He tingut temps per reflexionar i per viure aquesta maternitat. És clar, són moltes etapes i són molts moments, acostaments i allunyaments, en una relació que tots tendim a idealitzar. Tot això sí que m’ha portat a reflexionar molt i si alguna cosa faig quan escric és reflexionar. No puc entendre la literatura sense reflexió, i en general m’interessa tant la reflexió com l’estil. És el que procuro abocar als meus textos, per tant, aquesta reflexió sobre la maternitat, i podríem dir que l’he fet des de tots els angles que hi he sabut veure.
Com combines escriptura i feina?
El que faig és dormir molt poc. Em llevo a les cinc o quarts de sis, m’hi poso, treballo tota l’estona que em sigui possible abans d’anar a la feina, la feina l’acabo a les tres de la tarda i a partir d’aquí tot va en funció del que tingui. A vegades soc feliç dedicant les vacances a estar sola escrivint. M’il·lusiona la perspectiva de tenir el temps, només per mi, per poder dedicar-lo a escriure.
Quan és que et concedeixes el temps per posar-te a escriure?
M’ha fet gràcia que hagis fet servir l’expressió “concedir-te el temps”. A vegades sento que és angoixant no poder-me concedir tot el temps que jo voldria. Deia Dorothy Parker: “odio escriure, però m’encanta haver escrit”. Doncs a mi també em passa. No és que odiï escriure, però em fa mandra, em neguiteja, i fins que no tinc la pàgina que dono per bona hi estic donant voltes, insatisfeta. Però la satisfacció final, quan has acabat la feina, ho compensa. Mentre que no arribo a aquest moment, la resta és angoixa, perquè penso que no estic dedicant prou temps a aquella escriptura a la qual, si pogués dedicar el temps que mereix, en podria treure més profit.
Tens una habitació pròpia?
[Riu]. No tinc una habitació pròpia, però algun dia la tindré. Ara mateix escric i també treballo, els dies que teletreballo, des del meu dormitori. És gran, és ampli i la meva parella respecta aquesta estona. Sap que estic allà i, ben al contrari, moltes vegades em fa el càtering i em porta un suc de taronja encara que no l’hagi demanat. Però sí que, malgrat no sigui una habitació pròpia, la puc tancar i treballar-hi a gust i tranquil·la.
En quins moments del dia tendeixes a imaginar i a pensar en el contingut d’allò sobre el que vols escriure?
En aquests moments, més que trobar-me’ls, els propicio. Una vegada vaig llegir a una contraportada de La Vanguardia on el titular era: Cualquier persona que se ducha tiene una idea. Estic molt d’acord amb això, encara que sigui un sistema anti-ecològic de desencallar-se. Però de vegades em passa que em poso a escriure i arriba un moment que estic cansada, que no sé per on seguir; que em falta inspiració, per dir-ho així. Doncs aquell és el moment que jo aprofito per dutxar-me i allà em desencallo, i he de tenir un llapis i un paper a prop. Em va molt bé també per imaginar, o desencallar-me, el fet d’anar a córrer, tot i que no ho faig massa últimament. Totes aquelles tasques mecàniques que es poden fer a casa són molt bones per imaginar: per exemple, fregar plats.
Les teves idees per l’escriptura, influencien les lectures que vols fer a mode d’inspiració o documentació?
No sempre, però de vegades sí. Intento que les històries sobre les quals vull parlar no demanin documentació perquè m’agrada poder ser lliure imaginant. Així vaig fer-ho amb la primera i la segona novel·la, però amb la tercera, lògicament, no podia inventar-me certes coses; volia ser respectuosa. Llavors he mirat de documentar-me i en aquest cas la documentació no només ha estat de lectures, sinó que ha estat centrada en documentals, pel·lícules, articles… Al final, jo puc fer el que he fet, que és un acte d’empatia, i puc provar de posar-me en el lloc de les persones que han patit el que explica la novel·la, tot i que això m’ha portat problemes de consciència, en el sentit de preguntar-me si estava sent justa. Qui soc jo per posar-me a parlar d’un tema que no conec de primera mà? Al final, si ho penses, qualsevol escriptor fa aquest exercici. Si em poso a escriure sobre un assassí en sèrie ningú em qüestionarà que no hagi mort ningú per poder escriure respecte a aquesta matèria, doncs si em poso a parlar d’una violació com a arma de guerra, lògicament, tampoc cal que hagi passat per la situació. Del que es tracta, penso, és de ser el màxim de sensible i de tractar el tema de manera respectuosa.
En el cas de Matrioixques, quines són les lectures fonamentals prèvies a l’escriptura?
El que hi ha hagut, sobretot, són articles, i de vegades eren articles molt freds. Eren articles d’entitats que donaven dades. I dic que són freds perquè les dades no estan personalitzades. Repeteixo últimament que les dades són molt eloqüents, però alhora són molt fàcils d’oblidar. Si llegeixes un article que parla de 50.000 dones violades, tothom creu que és una barbaritat, però una estona després ja no recordes si eren 50.000, 5.000 o 500.000. Els zeros van amunt i avall.
Clar.
Vaig llegir bastant sobre la violació com a arma de guerra, però una de les coses que més em va impactar va ser una exposició que es deia –es diu, perquè encara és vigent– Encara hi ha algú al bosc. La feien a la Presó Model. De fet, era més que una exposició; era un projecte de tres branques. D’una banda hi havia l’exposició, d’una altra banda hi havia una obra de teatre i d’una altra banda hi havia un documental. L’obra de teatre la vaig llegir, però no la vaig veure en directe. I el documental també el vaig veure, que era un 60 minuts de TV3. Més enllà de les xifres, que són descoratjadores i fan bullir la sang, el que més em va sorprendre és que, en una societat on estem força acostumats a reduir les guerres a conflictes entre “bons” i “dolents”, a prendre partit, descobries que a la guerra de Bòsnia es va perpetrar la violència sobre les dones de manera molt similar a tots els bàndols. A tots els bàndols hi havia violacions orientades ferir dones i nenes, humiliar-les i sembrar-hi el terror. L’origen, ètnia o religió de la dona no en va salvar unes i exposar unes altres. Dones croates, musulmanes i sèrbies van ser violades per l’enemic respectiu, i milers de criatures van néixer fruit d’aquella animalada.
Entenc.
També vaig veure un documental molt bo que es deia L’última cinta des de Bòsnia que no parlava tant de les violacions com a arma de guerra, sinó de les pràctiques que tenen a veure amb el genocidi. És a dir, matem tots els homes d’una ètnia concreta perquè no puguin seguir procreant. Aquí no es parlava tant de les dones embarassades i violades, però sí que es parlava de l’horror, de milers de morts en poc més de dos o tres dies, i el fet d’esborrar-ne les marques. Aquesta pràctica, la d’esborrar les marques, em va quedar gravada i després la vaig utilitzar molt a Matrioixques.
[ATENCIÓ LA SEGÜENT PREGUNTA CONTÉ UN SPÒILER].
Matrioixques tracta, entre altres coses, sobre una noia que descobreix que és adoptada i que va ser fecundada en una violació. Segurament això és el terrabastall més gran possible que pugui viure una persona. La novel·la ens parla sobre diverses situacions vinculades al perdó, a la legitimitat d’estar enfadada, i reflexiona sobre uns tipus de maternitats concretes. La protagonista pretén comprendre les seves dues mares, però a la novel·la no expressa cap necessitat d’aproximació al violador que és el seu pare. ¿Creus que podria sorgir aquest impuls?
Hi ha un moment que una de les criatures que descobreix que és producte d’una violació, la filla d’una dona violada en el seu moment durant la guerra, i es pregunta qui és. En la reflexió que fa s’adona que està feta de dues meitats: una meitat és del violador de la seva mare i l’altra meitat és d’una mare biològica que li va girar la cara, la va rebutjar sense que ella en tingués cap culpa. A ella tot el que li preocupa és aquesta segona meitat: per què m’han rebutjat sense que jo hagi fet res per merèixer-ho. L’altra meitat, la del violador, és la que a ella mateixa li produeix rebuig. És aquest rebuig el qual ella no voldria haver d’experimentar, perquè justifica d’alguna manera que la mare l’estigui rebutjant. En aquest sentit, ella munta una divisió molt clara entre allò del que no vol parlar i allò del que sí que vol parlar, que és la decisió de la mare. ella vol que la mare entengui que és una persona diferent del que ella s’imagina, perquè no és culpable de res.
[SPÒILER] ¿Què ens diu de l’autora que la novel·la no dediqui un espai a aquesta qüestió?
El que he fet jo és posar-me en el lloc d’una criatura que prové d’una violació i intentar saber com pensaria. En el seu lloc, de la persona que fa mal no en voldria saber res, però de la mare sí, perquè en realitat la salva. Ella diu: si jo tinc alguna cosa de bona, deu ser per part de la meva mare, perquè el meu pare era un monstre. Això, per tant, el que ens diu de l’escriptora és que ha mirat de posar-se a la seva pell i fer aquest acte d’empatia. És el que penso que tot escriptor/a ha de fer al final.
Hi estic d’acord.
A vegades hi ha lectors que diuen que no els hi ha agradat una novel·la perquè no han sentit empatia cap al personatge. perquè Al meu entendre, això no té sentit. Què passa, per exemple, si el personatge és un pederasta? Com es pot empatitzar amb un protagonista així? Qui ha de fer l’esforç de posar-se a la pell de tots els personatges per saber com actuen, i per què, és qui escriu el text. Després aquella història tindrà personatges més bons o més dolents; amb alguns s’hi connectarà i amb d’altres no. Per això considero que aquesta empatia, per part del lector/a, és un error buscar-la.
Tan la mare violada, com l’adoptiva, com la filla estan en un atzucac simbòlic. En els escacs d’això se’n diu Zugzwang, i es tracta d’una situació en la que la partida ha avançat fins a un punt on absolutament qualsevol moviment que facis debilita la teva posició o et perjudica. Aquesta és una de les fortaleses de Matrioixques: cadascun dels personatges principals si fa un moviment rebrà com a conseqüència una circumstància que moralment no sabrà com afrontar i que la conduirà a l’equivocació. ¿Com es fa per aconseguir mantenir la tensió entre els personatges centrals i que no se t’escapi la versemblança de la història que expliques?
S’equivocaran o senzillament no podran fer-ho millor, perquè hi ha la impossibilitat de l’entorn. Això va ser una tria deliberada. Al final, quan fas literatura, has de buscar temes que tinguin interès. Com deia Tolstoi: totes les famílies felices s’assemblen; les infelices ho són cadascuna a la seva manera. És una frase que acabo fent servir potser massa sovint, però és que és veritat. Si parlés de la part fàcil no arribaria enlloc. He de col·locar als personatges justament en aquesta incomoditat per veure de quina manera reaccionen. A la versemblança crec que s’hi arriba fent l’exercici de posar-se a la pell del personatge, però ja m’hi he referit moltes vegades. Penso que els conflictes, a la majoria de les relacions, estan marcats per posar-se per davant dels altres: això es pot fer amb més o menys sensibilitat cap al que els altres viuran, per les conseqüències dels nostres actes, quan es mou peça.
El personatge que em cau més malament de tota la novel·la és el pare adoptiu. Es comporta amb una distància respecte els fets com si fos una cosa que no anés amb ell. Això fa que per aquesta raó sigui un dels personatges més ben desenvolupats de l’obra, perquè precisament es construeix a conseqüència de tres personatges centrals molt potents. ¿Creus que la indiferència dels homes, o la indiferència d’aquest pare en concret, també és un maltractament cap a la seva dona i filla?
No, no ho veig així. Sí que veig que aquest pare té una aquiescència que el porta a actuar esperant que les coses se solucionin soles, però penso que aquesta manera de ser no és necessàriament atribuïble als homes. Ara bé, sí que és una manera pròpia d’un perfil determinat de persona. En aquest cas li va tocar al pare perquè si la mare hagués estat així, ja no hi hauria hagut partida. Necessitava que la mare fos una dona més lluitadora, que tingués unes idees molt clares, que s’hagués muntat una pel·lícula a la seva mida i la portés fins a l’extrem. El pare, que d’alguna manera va a remolc, funciona com en aquestes parelles a on hi ha un membre que és bastant més fort que l’altre. Aquest pare, en el moment en que la relació es trenca, es deixa portar.
¿Què diu de la nostra societat que novel·les com les teves s’estiguin començant a fer un lloc en el món editorial?
Estic contenta que una novel·la centrada en la violació de les dones com a arma de guerra pugui tenir la difusió que està tenint. M’he adonat que després de dedicar un any llarg a mirar-me aquest tema des de molts punts de vista, donar-hi moltes voltes i reflexionar-hi molt, he arribat a sentir-me compromesa amb la situació de què parlo. En la mesura que la novel·la està sent ressenyada i m’està portant a ser entrevistada als mitjans, aquest compromís em permet tenir un altaveu per fer denúncia.
Totalment.
El fet que la gent s’interessi per una ficció basada en un tema tan dur com el de Matrioixques em permet aprofitar aquest altaveu per fer el crit que moltes d’aquestes dones no han pogut fer. M’alegra poder denunciar una situació que, d’altra manera, quedaria encoberta sota allò que anomenem col·lateralitat.
