Per Albert Portillo
Els vents de guerra de Brussel·les
Europa està en guerra. En una guerra imperial amb Rússia, en una guerra genocida amb Palestina i en una guerra pel control dels recursos energètics a l’Àfrica. Tanmateix, aquestes veritats palmàries semblen lluny dels debats polítics a Catalunya com si no existís cap complex militar industrial fent l’agost amb aquests conflictes. Encara més greu, tampoc sembla que una Generalitat governada pel republicanisme progressista tingui res a dir sobre els vents bel·licistes que bufen arreu d’Europa. Malgrat que aquests corrents estiguin animant una perillosa cursa armamentística així com tota mena de discursos que justifiquen la violència i, de retruc, les solucions militars als problemes polítics i socials.
Fa unes setmanes el prestigiós Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI) feia públic en el seu darrer informe que la despesa militar mundial per al 2023 havia arribat als 2.44 bilions de dòlars, superant els nivells de l’època de la guerra freda, corresponent el 55% d’aquesta als països de l’OTAN. Però ha estat a Europa on s’ha produït l’increment més espectacular en els darrers trenta anys amb el desemborsament de 345.000 milions de dòlars[i].
A la despesa militar se suma l’augment dels exèrcits. En la Cimera de Madrid de l’OTAN de juny de 2022 va acordar-se crear un exèrcit conjunt de 300.000 soldats, dels quals els EEUU n’aportarà 100.000[ii]. Una embranzida acompanyada de l’inquietant augment de l’exèrcit alemany.
L’embalum de la despesa militar i la demanda que genera el reequipament dels exèrcits són una sucosa font d’ingressos i comandes per al complex militar industrial. En el cas europeu, les companyies militars han vist augmentar de manera espectacular els seus beneficis: un 44% l’alemanya Rheinmetall, un 73% la italiana Leonardo i un 19% l’espanyola Indra, per esmentar-ne algunes[iii]. Aquesta embranzida industrial militar ha dut a que Europa sola representi un terç de les exportacions mundials d’armes[iv].
És a dir, el negoci criminal de la guerra s’està convertint a ulls de les elits europees en una via per a la reindustrialització i la competència econòmica mundial, encara que sigui amb un comerç basat en la producció d’eines per a l’assassinat i la destrucció. Un consens d’Estat que el PSOE ha assumit descaradament: “Espanya vol fer del sector un actor clau en la primera Estratègia Industrial Europea de la Defensa”, ha dit Pedro Sánchez després de reunir-se amb les multinacionals militars aquest passat mes de març.
Aquí sorgeixen les preguntes: que tenen a dir les esquerres catalanes? Encara més, que s’atreveixen a fer front a l’escalada militar i el bel·licisme? En aquest sentit, podria la Generalitat fer una política de pau?
Ja que fins ara el que ha regnat a la Generalitat de Catalunya és temps de silenci, en relació al genocidi del poble palestí, quan no un sucursalisme acrític de l’OTAN amb discursos guerrers enlloc d’iniciatives diplomàtiques en la guerra d’Ucraïna.
El Parlament de Catalunya tampoc ha seguit una actuació precisament edificant en aquest àmbit. Així, en una embolicada i confosa declaració de la junta de portaveus el Parlament va avalar la guerra total d’Israel en reconèixer el “dret d’Israel a defensar-se”. Un trist paper del parlamentarisme català que brilla per la seva absència de compassió amb les víctimes palestines. Tot el contrari del que ha ocorregut amb Ucraïna, doncs en aquest cas hem vist com el Parlament expressava, en diferents juntes de portaveus, tant una solució diplomàtica, com la ferma voluntat de Catalunya de ser “un país d’acollida, obert a qualsevol ciutadà que arribi fugint de la fam, la violència i la guerra». És difícil no preguntar-se perquè les víctimes palestines no mereixen aquesta solidaritat i en canvi les ucraïneses sí.
És evident que les esquerres catalanes no han estat a l’alçada del que podrien haver fet, tant des del Parlament com des de la Generalitat. Ara bé, si fem un repàs tan sols als exemples europeus que tenim a la vora, veurem que podrien marcar la diferència en aquesta Europa brutal i despietada.
Escòcia, Irlanda i França. La pau com a bandera republicana
A diferència de l’actuació de la Generalitat i del Parlament de Catalunya a Europa podem trobar un exemple governamental de política solidària i d’asil amb el poble palestí en el govern sobiranista d’esquerres escocès. Però també en les posicions del Sinn Féin a Irlanda i de la Nouvelle Union Populaire Écologique et Sociale de Jean-Luc Mélenchon. Les esquerres republicanes gaèliques, escoceses i franceses, han mostrat una empenta que sens dubte pot ser útil per a que les esquerres catalanes repensin la seva actuació.
En el cas escocès, el govern d’esquerres ha brillat pel coratge del seu primer ministre, Humza Yousaf, que des del primer moment d’assumir al càrrec es va pronunciar per l’alto el foc, “el sofriment que veiem és exactament la raó per la qual necessitem un alto el foc a Gaza i un alto el foc ara”, per dur aquesta voluntat de pau al parlament anglès, i, per oferir Escòcia als i les refugiades palestines. És una pena que Pere Aragonés no pugui dir el mateix que Yousaf quan aquest afirmava: “com d’orgullós estic d’haver liderat un Partit que es troba en el costat correcte de la història”.
És veritat, però, que el programa de l’Scottish National Party és molt més conservador en relació a aliances militars com l’OTAN. Per això resulta d’interès prendre el Sinn Féin com a relleu en aquest aspecte.
Irlanda és a dia d’avui l’únic país membre de la Unió Europea que no és membre de l’OTAN i que abraça la neutralitat i el no alineament com a política exterior. Val a dir, que el republicanisme conservador irlandès al govern ha incomplert sistemàticament aquests preceptes establerts. Però, en canvi, l’esquerra republicana irlandesa s’ha distingit per la solució diplomàtica de la guerra d’Ucraïna com per l’alto el foc a Gaza. I davant de l’otanisme descarat de les dretes republicanes irlandeses el Sinn Féin ha proposat constitucionalitzar la neutralitat i el no-alineament. Un exemple que ens retorna l’autodeterminació sota un nou angle ancorat en la neutralitat: el de la plena sobirania vers les aliances militars i bel·licistes.
El país de Jean Jaurès, el gran occità pacifista, constitueix una referència en la mesura que una de les raons per a endegar una política unitària de les diferents esquerres franceses ha residit en l’oposició a la despesa militar i al bel·licisme que defensen tant el republicanisme conservador de Macron com l’extrema dreta de Le Pen. Una veu, i un programa, la de Jean-Luc Mélenchon que prova que fins i tot en un país tenallat entre el neoliberalisme autoritari i l’extrema dreta és possible defensar una política de pau.
Un programa comú per a la Generalitat
Catalunya té una llarga tradició pacifista i antimilitarista que arrenca de les glorioses lluites anticolonials del segle XIX i arriba fins les campanyes contra l’ingrés a l’OTAN i la insubmissió al servei militar obligatori en els anys 80 i 90[v]. Sense oblidar que els dos primers presidents democràtics, republicans i d’esquerres, de Catalunya ho van ser amb un compromís inexpugnable i intransigent per la pau.
De fet, malgrat que es recordi poc, quan a Catalunya es va celebrar el referèndum de permanència l’OTAN el 12 de març de 1986 va guanyar el No amb quasi el 54% dels vots. Certament, la dreta republicana catalana no ha dubtat a llençar per la borda el mandat d’aquest referèndum en ares d’un sucursalisme otanista, i ianqui, descarat.
En canvi, la tradició constitucional republicana a Catalunya ha tingut no només una negació, del bel·licisme i el militarisme, sinó també una afirmació positiva i clara pel que fa a la política exterior. La millor prova la constitueix el preàmbul de l’Estatut de Núria:
“voldríem els catalans que fessin en la Constitució de la República la declaració més humana en favor d’aqueixa aspiració universal que és la pau entre les nacions. Ni el nostre cor ni el nostre pensament estan embrollats per cap aspiració imperialista, ni estem sota l’amenaça de cap enemic secular.”[vi]
En el segle XXI, trobem que de les multitudinàries manifestacions contra la guerra d’Iraq en resultaria la primera llei de tot l’estat espanyol, i pionera a nivell internacional, en favor de la pau i del desarmament el juliol de 2003. Tretze anys més tard s’aprovaria una moció per a desmilitaritzar Catalunya[vii]. No és casualitat a la llum de la capital d’un país que va fer exclamar a George W. Bush que: “La manifestació de Barcelona no podrà aturar la guerra”.
Val a dir, que l’ímpetu històric del pacifisme ha estat particularment present en els dos grans moviments de masses que ha viscut Catalunya en el darrer cicle: el 15M i el Procés. Si en l’un la denúncia de les retallades es feia contraposant-les a la despesa militar en l’altre es reivindicava obertament el valor de la no-violència.
En tot cas, aquest bagatge és una lluita compartida tant de les classes populars com de les esquerres catalanes, que pot decantar-se en un programa comú com han fet les esquerres d’altres indrets d’Europa:
- Per l’actuació de la Generalitat en favor de l’alto el foc immediat a Ucraïna i Gaza.
- Per una actuació governamental que garanteixi el dret d’asil a les víctimes palestines així com a d’altres refugiats de guerra.
- Pel Boicot, la Desinversió i la Sanció de les empreses que comercien amb el règim d’apartheid d’Israel.
- Per la desmilitarització total de Catalunya.
- Per l’oposició de les esquerres catalanes a la despesa militar en qualsevol institució.
- Per adoptar una política de pau, neutralitat i no-alineament.
- Per defensar l’autodeterminació contra l’OTAN.
Per últim, a la llum del genocidi del poble palestí, no em puc estar de recordar que, segons les dades de l’Oficina de les Nacions Unides per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris, més de 34.000 palestins han estat assassinats, 70.000 cases destruïdes, els refugiats superen l’1’7 milions i, actualment, 346.000 nens i nenes menors de 5 anys s’estan morint de gana a Gaza. Quan es publiqui aquest article totes aquestes xifres s’hauran superat, quantes persones més hauran de morir per a que la Generalitat faci res?
Notes
[i] Pere Ortega: “La escalada armamentista del Gobierno de España”, Centre Delàs, working paper, gener de 2024.
[ii] Ídem.
[iii] Ídem.
[iv] SIPRI [nota de premsa]: “Europa gairebé duplica les importacions d’armes”, Fundipau, 10 de març de 2024. Disponible aquí:
[v] Com recordava l’Arcadi Oliveres en un memorable article: “Barcelona i l’esperit de pau”, Barcelona Metròpolis, 101, octubre de 2016, pp. 9-13.
[vi] Projecte de l’Estatut de Núria, BOGC núm. 6, de 17.7.1931.
[vii] Redacció Carrer: “El dia que el Parlament va votar per la desmilitarització de Catalunya”, Carrer, núm. 149, juliol de 2018, p. 25.
