El xovinisme i la lluita de classes. Resposta a Jordi Graupera

Font: El Periódico

Per Albert Portillo

La setmana passada Jordi Graupera publicava un article que crec que val la pena respondre. No només per ser un atac directe a la CUP i a la seva cap de llista, Laia Estrada, sinó perquè, a més a més, plantejava una confrontació ideològica més de fons. Un atac que pot ser vist com la punta de llança del gir conservador europeu a Catalunya. A l’anticomunisme digne d’èpoques de guerra freda, d’aroma ben pujolista, s’hi suma una defensa histriònica del nacionalisme amb plantejaments comuns als de les extremes dretes, no és cap novetat tampoc la voluntat de la dreta independentista d’incidir i contaminar en el camp de les esquerres

El problema del xovinisme reaccionari és però un problema amb la realitat catalana, és a dir, amb l’obsessió de negar la lluita de classes a Catalunya. La CUP no ha inventat la lluita de classes, aquesta és una dinàmica real i poc importa si se la reconeix o no, perquè existeix per si mateixa. És ben legítim si els alquimistes de Prat de la Riba à la Graupera volen construir un nacionalisme que tartamudeja preguntes com les que esmenta en el seu article: «Ara toca habitatge? Ara feminisme? Ara ecologisme? Ara veganisme? Ara Procés?» i la única resposta que se li acut és prendre «idees i principis que han d’inspirar la nostra política, a dreta i esquerra». Però aquesta confusió ideològica és qualsevol cosa menys innocent, és un atac frontal a les idees de l’independentisme d’esquerres per demonitzar qualsevol plantejament de l’autodeterminació sobre bases concretes i no sublimacions de la realitat en última instància.

No em puc evitar preguntar a quin impuls respon. Perquè el resultat pràctic no sembla altre que fer de titella de les idees d’extrema dreta. Curiosament, en el seu article, Graupera no sembla mostrar cap inquietud pel gir racista de Junts per Catalunya.

A l’atac de la CUP, segueix la crítica dels moviments socials per ser un suposat obstacle al conflicte nacional. Val a dir, que pot ser el problema rau en que en plantejar qualsevol moviment social un conflicte el projecte de Graupera surt a la llum a cridar «seny i ordre». Cadascú és fill de les seves pròpies tradicions. Criticar a la CUP pel que no és no té massa sentit en aquest aspecte, se la pot criticar, en tot cas, per si aconsegueix els objectius que es proposa.

No és tampoc cap innovació el vell atac consistent en atribuir a tota idea d’esquerres una dimensió estrangera i forana. Així, el mantra de «l’acomplexament nacional» s’amaneix amb l’acusació d’importar a cabassos idees anti-racistes i feministes dels campus nord-americans. L’anti-racisme polític català es pot rastrejar en Valentí Almirall i l’atac a l’esclavocràcia negrera catalana  amb el crit de guerra de 1873: «caigui l’esclavitud immediatament i sense indemnització» (El Estado Catalán, 24-5-1873), el pacifisme en Pi i Margall i el seu «guerra a la guerra!» durant la guerra de Cuba de 1895, en les campanyes de 1917 de  Marcel·lí Domingo i Lluís Companys amb els independentistes  rifenys i marroquins… Per no parlar dels més que interessants vincles entre feminisme, antiesclavisme i pacifisme des de Concepción Arenal fins a Teresa Claramunt. 

Segurament és inútil demanar-li a un filòsof un mínim de rigor històric però determinades acusacions sobten força venint d’algú format precisament als Estats Units, no serà més aviat que el nacionalisme de dretes de Graupera és una importació ianqui per a introduir el trumpisme en l’independentisme?

Republicanisme d’ordre, nacionalisme cultural xovinista, odi mortal a l’esquerra i als moviments socials, rebuig del feminisme, de l’ecologisme i l’antiracisme…etc. La recepta «sobiranista» de Graupera guarda una bona retirada amb la nova dreta d’Estats Units. 

Val a dir, que en aquest debat el que menys importa són els esgarips dretans d’una individualitat, el que sí que és cridaner però és el símptoma: el gir ideològic d’unes classes mitges cap al racisme i el classisme més brutal. A on durà aquest gir? Les primeres conseqüències es van mostrant: adopció d’idees d’extrema dreta, s’arribarà al punt de justificar fins i tot aliances amb l’extrema dreta independentista?

En tot cas, és evident que aquestes sacsejades ideològiques són un intent per lepenitzar els esperits a base de portar els debats a un cul-de-sac d’eixorc putaespanyisme, com diria Antoni Trobat, i eterna negació de la política que aprofita la frustració actual.

La resposta no pot deixar de ser evident tanmateix. Lenin, que defensava l’autodeterminació sobre les reivindicacions concretes de les classes treballadores, «Pa, Pau i Terra», així per a Rússia com per a les nacionalitats oprimides, era ben clar: “La tasca dels socialdemòcrates de cada país ha de consistir, per damunt de tot, en lluitar contra el xovinisme en el seu propi país” [1]. Una posició combativa  que s’ha d’entendre en el marc de la Primera Guerra Mundial i en la que el xovinisme és definia per abraçar el bel·licisme, una qüestió literalment de vida o mort per als camperols i treballadors uniformats. En Lenin rau una concepció de l’autodeterminació que abraçant l’emancipació de les nacions oprimides combrega amb la constitució d’un nou poder de classe, d’una nova majoria social que dirigeix la nació. 

A la llum de l’actual crisi sistèmica és difícil no constatar com a Europa pren aires militars per a solucionar tot problema social i ecològic, encara que això suposi donar joc a noves forces d’ordre més despietades que les existents. 

Davant de l’ecofeixisme desemmascarat que ens plantegen els xovinistes, sigui a Europa, Espanya o a Catalunya, apostar per l’autodeterminació de les classes treballadores catalanes pot ser el principi d’una revitalització de la unitat popular sobre noves bases. Una perspectiva d’aquesta en clau ecologista és indestriable de qualsevol internacionalisme doncs com deia l’ecologista valencià Josep Vicent Marqués: “Per al treballador occidental l’ecologisme és la única solidaritat possible amb la resta dels oprimits.” [2] 

La denúncia de la corrupció oligàrquica a Tarragona i la defensa política d’un model de sanitat pública diria que són la mena de virtuts que poden donar forma a una proposta nacional en aquest horitzó, al cap i a la fi com deia aquella famosa màxima republicana «la salut del poble és la llei suprema», Laia Estrada les representa.

Notes

[1] V. I. Lenin, “La guerra y la socialdemocracia rusa” a Obras Escogidas, 1, Madrid, Akal Editor, 1975. Publicat originalment l’1 de novembre de 1914.

[2] Josep Vicent Marqués, Ecología y lucha de clases, Madrid, Zero Zyx, 1978, p. 63.