Per Gil Hortal
Abans de consumar-se el desacord de pressupostos que va precipitar l’avenç electoral, ja es respirava a Catalunya un clima de campanya. ERC, al capdavant d’un Govern desgastat i en minoria, exercia pressió sobre els grups parlamentaris per a esquivar la derrota de no aprovar els pressupostos. Mentrestant, un PSC molt fort a les enquestes no es movia de les posicions de restauració postprocés que tan bé l’han situat. A l’esquerra, els comuns s’esforçaven per marcar perfil propi després d’anys d’aparèixer subordinats als socialistes, dolguts encara per haver perdut la seva joia de la corona, l’alcaldia de Barcelona.
La campanya oficiosa que estem presenciant deixa una amalgama de sensacions ambivalent. D’una banda, les eleccions s’han convocat amb el Hard Rock en primer pla, un macroprojecte que obre la porta a discussions profundes sobre model de país, que poden inclinar-se cap a un terreny favorable a l’esquerra en un context de sequera i crisi econòmica. Amb tot, resulta innegable que travessem un moment de debilitat per a les esquerres revolucionàries, atrapats com estem en l’etern interregne de declivi del neoliberalisme mentre creix arreu l’amenaça reaccionària. Com a colofó, i relacionat amb les sacsejades que hem viscut des de 2008, enormes dosis de desafecció empenyen la població a l’ostracisme de l’esfera privada.
És imprescindible, en aquestes circumstàncies, treballar per enfortir el múscul social, molt sovint imprescindible per a fer efectiva qualsevol transformació. La tesi de bona part de les forces nascudes de la impugnació del sistema ha estat la d’una aposta incondicional per la institució, una expectativa que ha quedat frustrada en el moment en què s’ha oblidat la tasca de construir una força social que garantís la viabilitat de les reformes. D’altra banda, altres sectors de l’esquerra catalana s’han deixat emportar pels cants de sirena del procés independentista, creient que aquest representava una ruptura democràtica encara que fos liderat per la burgesia i renunciant a una transformació social ambiciosa. És per això que, tot i creure en la necessitat de multiplicar el poder popular, em sembla igualment necessari preguntar-se pel paper de les esquerres sobiranistes presents avui al Parlament: ERC, comuns i CUP.
És casi inevitable començar parlant d’ERC, la força que ha protagonitzat la novetat d’aquesta legislatura, posant-se al capdavant de la Generalitat com no ho feia des de la Segona República. No obstant, si hi havia alguna esperança que un partit més d’esquerres que els anteriors inquilins de Palau pogués produir un canvi de rumb, aquesta circumstància no s’ha produït. La Generalitat republicana ha fallat no ja en encapçalar un projecte transformador o “progressista” –sigui el que sigui aquest calaix de sastre–, sinó que ni tan sols ha estat capaç d’encapçalar un projecte propi qualsevol.
El govern Aragonès, amb consellers de Junts o sense ells, s’ha deixat portar per una inèrcia continuista, assumint l’agenda dictada per la patronal de renunciar a l’autodeterminació, apartar-se de la CUP i assumir el model dels macroprojectes. A més, ha abdicat del seu paper polític, volent aparèixer com un mer gestor i sent, a la pràctica, incapaç de mostrar fermesa davant les demandes de sectors fonamentals, com el sanitari, els pagesos o la comunitat educativa. Signe molt il·lustratiu d’aquesta tendència ha estat el dramàtic posicionament pel que fa al Hard Rock, dient que la construcció del casino més gran d’Europa era una decisió que no depenia del govern. El cas és que ERC va aconseguir el 2021 la tan anhelada superació electoral als postconvergents. No obstant, resta per respondre la pregunta de per a què. Fins ara, la via dels fets deixa entendre que es conformen amb substituir a Convergència/Junts per a fer bàsicament el mateix.
Qui s’ha erigit les darreres setmanes com a gran impugnació d’aquest govern han estat els comuns. La formació liderada al Parlament per Jèssica Albiach s’ha mostrat inflexible a l’hora d’acceptar el Hard Rock per aprovar els comptes del govern. Malgrat molts celebrem el posicionament, costa no veure en aquesta actitud una sobreactuació forçada per l’oportunisme de precampanya, o com una rebequeria per la marginació viscuda a l’Ajuntament de Barcelona. ¿Com s’explica que el Hard Rock sigui ara una línia vermella insalvable i no ho fos el 2023, quan els comuns van donar llum verda als pressupostos? ¿O com pot ser que, davant ERC, els principis ecologistes dels comuns siguin inamovibles, però que, confrontats als socialistes, siguin tan mal·leables fins al punt de regalar xecs en blanc a alcaldes o aprovar increments de despesa militar? Sens dubte, aquestes i altres preguntes hauran de respondre els comuns durant la campanya, especialment si volen fer creure que són més que una crossa del PSC en una versió post-procés d’Iniciativa.
Finalment, a qui ha enganxat en pitjor moment aquesta campanya és a la CUP. I això no es deu només al fet que l’Esquerra Independentista es trobi en plena refundació amb el Procés de Garbí. Al Parlament, malgrat molt sovint hagin estat els qui més han defensat posicionaments revolucionaris, la CUP no ha sabut aprofitar els seus nou diputats per fer virar el govern cap a posicions rupturistes, uns escons que, recordem, van ser clau per a investir el govern ERC-Junts l’any 2021. I aquesta no és una problemàtica nova d’aquesta legislatura: almenys des de 2015, la CUP ha servit de crossa de governs poc o gens transformadors, amb l’excusa d’una independència que no s’ha donat –cosa que no és culpa de la CUP, però que no per això era imprevisible. A més, sorprèn veure els cupaires reflexionar sobre si la tesi institucional ha funcionat, quan la seva acció en aquest àmbit no ha estat una aposta ferma per la presa de posicions de poder, sinó que més aviat s’ha assumit el paper de ser una força d’oposició, sempre en minoria respecte les dominants.
Aquest conjunt de circumstàncies ha dut als anticapitalistes a la virtual desaparició del mapa polític, una situació que es reprodueix a pràcticament tots els nivells, l’institucional, el mediàtic, l’electoral i el social. Un cop la qüestió nacional ha caigut en picat en l’ordre de prioritats dels catalans –a l’últim CEO, la problemàtica ni apareixia entre les preocupacions del votants de la CUP –, els resultats electorals han deixat la CUP fora de joc en eleccions molt importants. Els últims moviments que ha fet la formació, tant en el Procés de Garbí com en les intervencions parlamentàries, mostren consciència d’aquesta situació. La CUP està situant al centre del seu discurs els problemes que afecten la classe treballadora. El que cal és, per tant, preguntar-se si l’aposta revolucionària és ferma i vol guanyar, dins i fora la institució, conquerint majories i no conformant-se amb ser impugnació.
ERC, comuns i CUP ni sumen avui majoria a les institucions ni ho faran després del 12 de maig. Tampoc serviria de res que la tinguessin si al carrer hi regna la pau i les tres formacions estan desconnectades de la seva base. Amb tot, res impedeix a les forces d’esquerres conformar un front comú entorn propostes en clau ecosocial, com la garantia del dret a l’habitatge, l’abaratiment de la cistella de la compra o la transició ecològica. Unes propostes que no només són populars entre els seus, sinó que també tenen el suport de la majoria de catalans. El cert és que cada cop més signes mostren la fi del procés, malgrat certes retòriques que tornen en campanya o algunes propostes que des dels marges pretenen alimentar-se de la frustració. Un d’aquests signes, que no per poc evident és menys rellevant, són els acords tàcits entre PSC i Junts contra polítiques beneficioses per les majories, una conjunció gens descartable passades les eleccions. Enfront aquest retorn de la sociovergència, les esquerres sobiranistes tenen l’oportunitat d’anticipar-se i sorprendre en el joc d’aliances.
