Per Marta Roman
Ressonen últimament les veus que posen el sant al cel quan es tracta de parlar sobre la seguretat de la ciutadania. L’anomenada «lepenització dels esperits» recorre la societat catalana, especialment, però no només, quan es tracta de parlar sobre agressions sexuals i de voler millorar la vida de les dones. No son poques les declaracions i els articles escrits sobre la farsa de l’antipunitivisme, una mena d’estratègia política —en paraules d’algunes autores— que tira pels terres les victòries feministes aconseguides fins ara. Tampoc és menys cert, però, que molts d’aquests posicionaments s’han fet escoltar fora del context català (cosa que, evidentment, no exclou l’existència de posicionaments punitius a la societat catalana). Però, quina és exactament la disputa actual entorn del punitivisme? És aquesta una disputa merament «feminista»?
L’agenda política ha vingut marcada, durant aquestes últims mesos, per les protestes dels funcionaris de les presons catalanes. No són pas sorpresa les reaccions incongruents quan es tracta de parlar de les persones privades de llibertat. Com bé s’ha intentat introduir al paràgraf anterior, la deriva punitiva ha significat que la concepció dels interns com a persones essencialment «agressores» s’ha fet majoritària, obviant una mirada estructural sobre determinades problemàtiques socials. Sembla, d’alguna manera, que la societat ha deixat de banda l’esperit garantista del dret, que s’encarrega de jutjar fets concrets, per acabar jutjant «identitats». És aquesta mirada la que porta a normalitzar que les demandes sobre millores laborals trepitgin els drets fonamentals dels interns. En tot cas, el camí a seguir no pot ser demanar la dimissió d’una consellera que ha sigut capaç d’humanitzar a les persones privades de llibertat defensant la deflació penal i penitenciària. Més ben pensat, el camí hauria de ser el de defensar els avantatges existents de l’actual sistema penitenciari català; recollint, a la vegada, demandes que permetin evolucionar cap a una societat amb més justícia social. Precisament, l’últim estudi de reincidència del sistema penitenciari català, fet pel Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada de la Generalitat, confirma que vuit de cada deu persones que han passat per la presó a Catalunya, no tornen a delinquir. Una dada prou important, si més no.
El punitivisme ha format part d’una reestructuració de les subjectivitats polítiques, una reestructuració que va arribar de la mà de l’establiment del sistema neoliberal. A saber, el projecte neoliberal es va encarregar de provocar un canvi en la subjectivitat de la ciutadania, va dedicar esforços a mantenir un estat d’alerta constant, fent que la sensació d’inseguretat fos real, tot i que no es correspongués amb les dades objectives sobre criminalitat. Amb l’objectiu de beneficiar els nous i més amplis cursos comercials, l’Estat va oposar a la desregularització econòmica la seva regularització coercitiva contra les classes perilloses: els pobres, que han fracassat en un sistema meritocràtic; els criminals, que pateixen un problema relacionat amb l’anterior, però amb la particularitat de la seva psicologització; i els antisistema, que s’oposen al model social existent. Totes elles són les classes perilloses que alteren, diuen, l’ordre natural de les coses. Atenent a això, el discurs polític de les esquerres sobiranistes hauria de tenir en compte el perill d’adoptar mirades punitives neoliberals. L’anomenat Pla Endreça que està aplicant el Partit Socialista de Catalunya (PSC) a Barcelona mostra aquesta voluntat d’expulsar de l’espai públic les classes perilloses que molesten i “desendrecen” la ciutat.
El PSC s’afirmava fa uns mesos com un partit «abolicionista del gènere i de la prostitució», seguint la inèrcia del partit a nivell estatal. La qüestió de la «prostitució» és, probablement, la màxima que pot permetre a les esquerres catalanes poder establir-se com a una alternativa amb perfil propi. És prou fàcil caure en l’error de considerar que una majoria de la població és «abolicionista» i que, per tant, alçar-se com a força política que defensa el treball sexual pot ser un error a nivell electoral. Les forces emancipadores catalanes han de ser conscients del perill de donar per certs discursos que han gaudit de tots els mitjans i de la força de les institucions per establir-se com a dominants; aquestes facilitats et poden permetre fer soroll, però no necessàriament impliquen construcció d’hegemonia. És possible que una gran part de la ciutadania es consideri «abolicionista», però això no implica que si existís una alternativa prodrets no apostessin per ella. La pregunta que ens hem de fer és la següent: quines mesures proposem per la qüestió de la «prostitució»?
El debat a favor o en contra de la prostitució és un debat fals, en paraules de Cristina Garaizábal, «ningú està a favor de la prostitució, però les coses no es solucionen perquè estiguem en contra d’elles». Per això mateix, qualsevol partit polític que vulgui apostar per una societat socialment justa ha d’oferir una solució per a les treballadores sexuals, perquè la «prostitució» no és només una qüestió ideològica; és també, i en major part, un problema polític. En aquest sentit, la discussió no es mou entre «abolició» i «regulació» —no es tracta de defensar les regulacions neoliberals sobre el treball sexual—, la clau de tot plegat passa per una no criminalització de les treballadores i un reconeixement de drets; aquest últim pas és l’únic que pot permetre que se les reconegui com a subjectes de les classes treballadores. Així doncs, les forces polítiques de l’esquerra sobiranista han de perdre la por a parlar sobre la «prostitució», i s’han d’atrevir a oferir una alternativa justa i progressista que, en contra del que diuen els discursos dominants del PSOE, pot arribar a construir un consens majoritari contra la violència punitiva que reben les treballadores sexuals.
Ara bé, responent a una de les preguntes que s’ha plantejat al primer paràgraf, fa falta advertir del perill de reduir l’antipunitivisme a les violències sexuals. L’aposta per una agenda antipunitiva significa, per exemple, que l’amnistia s’ampliï també a la gent de base i als moviments socials. Son nombrosos els casos de detenció de manifestants, com els quatre detinguts per ocupar un hotel de Barcelona en una protesta propalestina el passat 21 d’octubre. La brutalitat policial segueix sent una tasca pendent en aquest sentit, tenint en compte que són cada cop més habituals les agressions policials racistes, emparades en el racisme institucional que es sosté amb la llei mordassa i la llei d’estrangeria. L’oposició a aquestes dues lleis que sostenen el racisme existent ha de ser un punt clau de les esquerres catalanes. Precisament, després de l’aprovació de la tramitació de la «ILP Regularización» al Congrés dels Diputats, ens trobem en un moment clau per començar a construir projectes polítics que posin el reconeixement de drets —i, per tant, l’ampliació del demos— al centre de la seva proposta de govern.
Per últim, però no per això menys important, la securitització dels carrers només genera més persecució i criminalització racial. Evidentment la lògica de la seguretat no està present només a nivell nacional, sinó que és la mateixa que acaba legitimant les inversions en despesa militar i els rearmaments actuals. Ser una força política antipunitiva significa, doncs, demanar l’alto al foc a Gaza i trencar qualsevol relació amb Israel. De poc servirà seguir les recomanacions anteriors si no hi ha un reconeixement de l’Estat palestí i es dediquen tots els esforços possibles a parar el genocidi que està tenint lloc davant els nostres ulls.
Així doncs, una agenda antipunitiva per a les esquerres sobiranistes ha de fonamentar-se en les següents mesures:
- Seguir aplicant la deflació penal i penitenciària.
- Reconèixer institucionalment els sindicats i les organitzacions prodrets sobre el treball sexual.
- Fomentar espais comunitaris per acompanyar a víctimes de violències masclistes.
- No aplicar la «Llei mordassa», i avançar cap a la seva derogació.
- Actuar amb la finalitat de derogar la Llei d’estrangeria.
- Respecte al cos policial: dissolució de l’Àrea de Brigada Mòbil (Brimo), mecanismes de fiscalització, expulsió de mossos que practiquin brutalitat policial i instal·lació de càmeres a les comissaries.
- Prohibir l’enviament d’antiavalots als desnonaments.
Les esquerres sobiranistes han de recordar que el punt important ara és posar al centre les polítiques penals en si mateixes, emmarcades en un context econòmic determinat. Cal fer consciència sobre què significa utilitzar l’aparell repressiu de l’Estat i recordar allò que ja va dir un cop Judith R. Walkowitz sobre el perill de donar-li eines al poder sense després poder controlar-les. En última instància, cal reubicar la idea que, en un Estat democràtic i de dret, són els ciutadans els qui posen límits al poder repressiu i no al contrari.
