Com ser (no-)ciutadans: cròniques de la Biennal de Pensament de Barcelona (I)

Postal de 1970 del “The Franciscan Crab Restaurant” a Fishermans Wharf, San Francisco, Califòrnia (EEUU)

 

Per Jordi Mariné Jubany

 

El 1963, Belva Cottier, una treballadora social i de pertinença sioux (un grup de tribus nadiu americanes dels Estats Units) de la zona de San Francisco, va llegir sobre el tancament la presó federal situada a la petita illa rocosa d’Alcatraz. «Alcatraz» és un nom espanyol —un dels múltiples llegats de la ocupació espanyola que es poden trobar a Califòrnia— i es refereix a les diferents espècies d’ocells marins predominants a l’illot, com poden ser el mascarell comú o el pelicà. El nom de l’illa va ser cosa del militar i colonialista Juan Manuel de Ayala, qui va explorar la zona de la badia de San Francisco a finals del s. XVIII. L’illot, rocós i aïllat entre forts corrents marítims, sembla el lloc perfecte per situar-hi una presó federal, i és precisament pel que va servir des de la guerra civil americana fins a la dècada dels seixanta. La presó va tancar perquè, si bé situar una presó a un illot de mala mort pot ser material de primera per una novel·la, en realitat té poc sentit: només cal pensar en la alta erosió constant dels edificis per la alta humitat i salinitat, que augmentaven molt els costos de manteniment de la estructura. En principi, després del tancament de la presó, que ocupava pràcticament la totalitat de l’illa, la propietat d’aquesta s’havia de traspassar cap a la ciutat de San Francisco. Amb tot, Cottier i el seu cosí van decidir utilitzar un antic text jurídic —el «Tractat de Fort Laramie»— per reclamar aquella propietat pels sioux, és a dir, per les tribus nadiu americanes. La tàctica de Cottier per recuperar «Alcatraz» era doble: per una banda, una batalla jurídica en relació al tractat mencionat; per l’altra, una ocupació de la illa per part d’un grup reduït d’activistes. La primera ocupació, feta el 1964, va ser dissuadida ràpidament sota l’amenaça de la policia d’arrestar i d’actuar jurídicament contra els manifestants. La cosa canviaria, però, el 1969 on, sota una creixent tensió del govern front a les comunitats nadiu americanes, es va arribar a fer la famosa «ocupació d’Alcatraz»: 400 persones van arribar a ocupar l’illot durant 19 mesos, reclamant-ne la seva propietat per part de la comunitat sioux. Tot i tenir un final tràgic (la mort d’una filla petita d’uns dels líders de la ocupació, per accident), aquesta ocupació sol veure’s com una victòria de l’activisme nadiu americà front al govern.

A part de la presó, a l’illot hi havia un far, que es podia veure des de la mateixa badia de San Francisco. El juny de 1970, en plena ocupació, aquest far s’incendiaria. D’aquí surt una imatge d’una postal d’un restaurant de la costa San Francisco, on es pot veure una família americana blanca, que podria perfectament formar part d’una galeria el tema de la qual fos «la ideologia del classemitjanisme». Darrere, de manera que casi que es podria confondre amb el resultat d’alguna antiga xemeneia industrial, es pot veure el fum negre del far cremant. La filòsofa i professora Laura Llevador, a la exposició «5 futurs» de la Biennal de Pensament, presentava un collage digital d’aquesta mateixa postal, que substituïa el fons que acabo de descriure per una explosió nuclear [1]. L’interès de la imatge es troba, òbviament, en el contrast: una família aparentment tranquil·la, mentre al fons passa un esdeveniment catastròfic o, com a mínim, enervant. Tot i això, la idea del collage, com apunta Llevadot, té més a veure amb la qüestió de la causalitat. En termes de l’apocalipsi nuclear, la idea és intentar establir algun tipus de causalitat entre dues temporalitats i nivells normalment diferenciats, que no es solen trobar en una mateix pla: en suma, portar-nos a la idea de que el que passa en aquest dinar familiar té alguna cosa a veure en el conflicte geopolític que pot portar a una guerra nuclear. Així, aquest nivell i mode de vida tenen conseqüències. De la mateixa manera, sumo jo, el dinar de la foto original pot tenir la mateixa força. Aquesta família blanca, de primeres, no seria allà si en Juan Manuel de Ayala no hagués acceptat, com si fos un joc per nens petits, que qui descobrís abans aquell illot de la badia de San Francisco en tenia el dret de propietat. El fet de que aquesta família segueixi allà sense cap mena d’interès ni pudor cap a les acciones de les tribus nadiu americanes, de fet, és la raó per la que el far està cremant.

És pràcticament impossible no veure la analogia d’aquestes imatges amb la situació actual. Llevadot és la que ens ho reafirma, mencionant com aquesta és la mateixa imatge que podríem treure de la majora del nostre estiu: un grup de persones menjant i/o bevent, mentre al fons treballava una catàstrofe de la qual érem causa directe. La cosa és que, havent assistit a molts dels actes d’aquesta Biennal de Pensament a Barcelona, no podia evitar tenir certs moments on aquesta imatge retornava. Assentat en cadires a 1,5m de separació, gel hidroalcohòlic en mà, mascareta ben col·locada i, en conseqüència, ulleres permanentment entelades que feien que escrivís les notes que ara estic consultant amb una lletra digne de les més altes autoritats mèdiques. Òbviament, les mesures eren impecables: crec que era quasi més segur assistir a aquelles conferències que estar tancat a qualsevol pis de mig metre quadrat de Barcelona. El que passava era que, en certs moments, un no podia evitar pensar si pensar —valgui la redundància— era una estupidesa: mira, escolta, no calen tants esforços, quasi que millor que acabem amb les reflexions i anem tots a casa. A la fi, la cosa és que, com a qualsevol festival de pensament, tot el que es va presentar era, pròpiament, «incert»: una miríada de reflexions que a vegades eren complicades d’aterrar i de vincular entre sí. Siguem sincers, d’una suma de «performances», de «meditacions» i d’ «anàlisis» és complicat que en surti un programa coherent, en fi, un resultat.

La coherència, però, és una fantasia. Rendir-se a no ser fidels a un espai de pensament com la Biennal per una falta de pragmatisme és rendir-se al pensament com a tal. Com recordava Santiago Alba Rico en aquest mateix espai: «a la ciència, a diferencia del deliri paranoic, mai hi encaixen totes les peces» [2]. La Biennal és, per sobre de tot, una defensa de la prioritat i fidelitat al coneixement pel coneixement, a pensar sobre la actualitat sense un corset específic, que va acabar formant un espai que deixava lloc tant a la prescripció normativa com a la exploració creativa, investigadora i teòrica. Davant una segona re-escalada i una sèrie de restriccions creixents sobre la ciutadania, la Biennal ha sigut, en certa manera, un centre simbòlic que ha demostrat la prioritat de la reflexió a tots els seus nivells. «Pensar» requereix esforç i llocs en comú, més enllà d’hores i hores de conferències i presentacions inacabables per Zoom. Front a això, s’ha aconseguit construir un festival de pensament que va combinar de forma intel·ligent el format digital amb una necessària presencialitat, si bé absoluta i lògicament limitada per qüestions de seguretat. Només parlant de qüestions de format, les universitats podrien treure més d’una lliçó de l’assumpte.

Llevadot recordava també, a la conferència mencionada, que davant de la pandèmia hem de recordar que no som un exèrcit o una massa infantil a la qual s’hagi d’animar o motivar sota missatges com que «guanyarem al virus» o «aguantarem». Som, abans que res, ciutadans. El nostre no és un rol passiu, no som una espècie a massa a controlar perquè, si és abnegada, es convertirà en una sèrie de tumults poc pràctics per la gestió tècnica. Per una banda, els tumults ni són una explosió irracional i caòtica, ni semblen ser massa perjudicials per les formes democràtiques de govern [3]. Per l’altra, els governats som (o, al menys, hem de voler ser), ciutadans actius. Hi havia un llarg fil a la pròpia Biennal dedicat a la dissecció del propi rol de la ciutadania, pel que la tradició a consultar ha sigut predominantment el republicanisme. Poc sorprenent, per altra banda, ja que és probablement la única tradició de la que es pot extreure una noció de ciutadà transformadora. Vull contrastar aquí algunes idees que van sorgir en relació al rol de la ciutadania i a la tradició republicana en general. Primer, perquè em sembla una qüestió rellevant per el nostre moment polític, és a dir, per una lectura política de la pandèmia. Segon, perquè em sembla que la tradició republicana està prenent una posició cada cop més predominant en els espais transformadors catalans i espanyols en general.

Les línies generals de la mencionada idea de ciutadania van estar meridianament clares: Carlos Fernández Líria, per exemple, van centrar-se en remarcar la idea de que la ciutadania ha de tenir un propi rol al sistema públic, per complir el famós dit de Rousseau de «que cadascú s’obeeixi a sí mateix, i quedi tan lliure com abans». Daniel Innerarity, en la mateixa línia, va defensar la necessitat d’un sistema per prendre decisions complex, i un impuls progressista pràcticament inherent en la voluntat de voler tenir part en la presa de decisions [4]. La cosa és, al final, mantenir la ciutadania com a subjecte polític ambigu: ser subjectes a un poder, però que aquest poder sigui, en la major mesura possible, resultat dels que estaran subjectes a aquest. És el que crec que vol dir la fórmula de Rousseau, al cap i a la fi, i la clau per entendre la pròpia idea de «voluntat general». Més enllà d’això, però, hi ha una pressuposició implícita en aquesta idea de la ciutadania: que la participació és una cosa òbviament beneficiosa per tothom, i a la que tothom aspira. Per posar-ho d’una altra manera: la premissa antropològica que es sobreentén en aquesta perspectiva és que l’ésser humà és un ésser que es realitza a través de la participació i les obligacions comunes. Sona bé, però és una cosa problemàtica a assumir. De primeres, no crec que la majoria de persones que conec estiguessin especialment entusiasmades per invertir, ni que fossin una o dues hores a la setmana, temps personal per discutir, per exemple, sobre les possibles modificacions al clavegueram del seu barri. Sí, seguint l’exemple anterior, moltes potser podrien dir alguna cosa sobre la gestió de la pandèmia, però les preferències i demandes serien més interessos individuals —que em deixin competir en l’esport que practico, que em deixin moure entre províncies per veure la meva parella, que posin més mesures en el sector que treballo— que no pas demandes al «bé comú» com a tal. No és, clarifico, una queixa. Són dos dels problemes generals de les lògiques deliberatives i participatives, que demanden una inversió de l’assumpte: la transformació d’aquesta premissa antropològica en una realitat, és a dir, en un projecte polític. César Rendueles, apuntant a aquests mateixos dos problemes en el seu últim assaig [5], aconseguia plantejar com aquest desig per la participació, més que un punt de partida, ha de ser part d’un dur treball de construcció del que Bordieu anomenava habitus. L’habitus és una acció que està entre la consciència i la inconsciència, és a dir, un tipus d’acció conscient però que segueix pautes sociològiques sòlides. El propi exemple de Rendueles és il·lustratiu: molts elegim els nostres gustos musicals personalment, però aquesta elecció és perfectament coherent amb la nostra classe social. Rendueles apunta que aquesta hauria de ser la forma de la deliberació democràtica: un tipus d’internalització de certes dinàmiques d’expressió política com a legítimes, com seria la protesta. M’atreveixo a sumar que la pròpia construcció d’aquest impuls participatiu (en tots els seus àmbits) és pròpiament un projecte polític, que podria ser impulsat tant des de la nua construcció associativa com des d’iniciatives estatals o institucionals. Així, un primer pas cap a la ciutadania contemporània és, com recordava Llevadot, considerar-nos a nosaltres mateixos com a «ciutadans» i reclamar que se’ns tracti i se’ns adreci com a tals. Actuant com a ciutadans es construeix un exemple concret i específic de ciutadania que és, al cap i a la fi, l’únic mètode per expandir la pròpia lògica ciutadana. Només sent i, sobre tot, volent ser ciutadans, un pot arribar a un govern on la distància entre subjecció i subjectivitat es faci cada cop més estreta i menys arbitrària.

Hi ha dues intervencions en aquesta mateixa línia del republicanisme i de la ciutadania que em van marcar especialment: la d’Almudena Hernando i la de Núria Sánchez-Madrid [6]. Les dues van deixar parcialment de banda tots els debats més heroics de la transformació i la subversió social per tractar el que no entrava en la idea de ciutadania i, en el cas d’Almudena, el que el propi republicanisme semblava no integrar amb conceptes com el de «fraternitat». En general, a totes les conferències sobre el tema es van deixar bastant clars alguns principis fonamentals del republicanisme actual: participació ciutadana, igualtat social, llibertat comuna i confiança institucional. El que em va agradar d’aquestes dues breus intervencions va ser, en contraposició, l’exercici d’apuntar als marges: Què hi ha fora del republicanisme? Què hi ha fora dels grans principis mencionats? Està clar que aquests principis teòrics tenen fortaleses i potencialitats, però una obsessió per la veritat il·lustrada i una tendència a l’auto-referència de la tradició pot portar a la construcció d’un espai ideològic, al fi i al cap, essencialista. M’explico. Com he dit, aprofitant-me d’un molt bon apunt d’Alba Rico, el coneixement, de forma paradoxal, sembla ser una cosa més fragmentària i incerta que no un grup de veritats absolutament coherents. Les veritats, per introduir un dels apunts més interessants d’Alain Badiou, són incommensurables i superen la pròpia experiència i coneixement personals. Entre altres coses, és això el que comporta el salt del que s’ha anomenat com a «marxisme ortodox» al post-marxisme: és un reconeixement del marxisme com a un camp —autores com McKenzie Wark han fet servir termes com el de Marx-field [7]— de reflexions i opinions diferenciades, amb certs referents i lectures genèricament comunes, però sense grans principis immutables. Seguint aquest principi, i veient una creixent preocupació per la idea republicana com a tradició a recuperar, és imperant entendre-la en la seva heterogeneïtat i, sobre tot, en els seus marges. La pròpia idea de deliberació que abans discutíem inclou la pressuposició d’aquesta incertesa individual, i de la necessitat d’un cert diàleg que modifiqui els interessos individuals cap a la idea del bé comú. Això es pot aplicar a l’ús de la tradició avui dia. En suma: el republicanisme, per ser un camp teòric productiu, ha de mirar als seus límits. Això no és, per exemple, pensar que el feminisme és un exemple republicà perquè és un exemple igualitari. Ho és. Però el discurs feminista té més coses a dir en aquest diàleg: pensem, per exemple, en el complex debat i discurs sobre la categoria de «diferència», directament relacionada a la condició de pensar un subjecte exclòs. Com pensa el republicanisme la diferència contemporània? El seu projecte ens deriva a una certa melancolia cap a l’espai keynesià de la postguerra, però —com també apuntava Margarita León [7]— fins a quin punt això no és incompatible amb les demandes i la estructura de les societats contemporànies? Fins a quin punt xoca aquest projecte amb la divisió sexual del treball? El projecte polític de futur ha de considerar les importants crítiques del 68 i del cicle activista de després de 2010, més que simplement veure-les com a un tipus d’irrupcions ansioses, esperant a l’actuació del superjò. Si el republicanisme n’ha de ser part, el projecte no pot ser una enèsima relectura dels valors de la Revolució Francesa, però un contrast dels seus límits amb els nous corrents transformadors, com el feminisme o el post-colonialisme contemporanis. Si abans determinava la necessitat de voler ser ciutadans, el que crec aquí és que hem de veure qui escapa d’aquesta voluntat i, sobretot, com tenir un diàleg on després del qual la idea de ciutadania no pugui ser la mateixa.

Tot i això, encara som a la taula, dinant, mentre la següent catàstrofe s’acosta. Ja no és ni el far cremant, ni l’apocalipsi nuclear, ni la pandèmia. Ara, els alcatraces cauen morts a les platges de l’illot, i el vi de la taula es reescalfa. L’altre gran eix que va marcar les conferències a les que vaig assistir va ser la catàstrofe ecològica, i faria malament si no el tractés. Ho he de deixar, però, per un altre dia.

Notes

 

[1] Malauradament, no he trobat el nom de l’autora d’aquests collages. De totes maneres, el collage es pot veure en la presentació i la professora Llevadot menciona el nom de la autora, que no he pogut desxifrar. Veure a https://www.biennalciutatoberta.barcelona/ca/programa/5-futurs

[2] Santiago Alba Rico, «La fi del món (comú)» veure a Ciutat oberta. Els reptes del futur, la revista de la Biennal de Pensament del 2020.

[3] Veure https://www.eldiario.es/interferencias/elogio-tumulto_132_1305153.html

[4] Veure https://www.biennalciutatoberta.barcelona/ca/programa/lhoritzo-de-la-ciutadania-llibertat-republicana-o-servitud-voluntaria

[6] Veure la de Núria Sánchez-Madrid a https://www.biennalciutatoberta.barcelona/ca/programa/lhoritzo-de-la-ciutadania-llibertat-republicana-o-servitud-voluntaria.  Veure la d’Almudena Sánchez a https://www.biennalciutatoberta.barcelona/ca/programa/contra-leclipsi-de-la-fraternitat-un-esforc-mes-ciutadans.

[5] César Rendueles, Contra la igualdad de oportunidades, Seix Barral, 2020

[6] McKenzie Wark, General Intellects, Verso, 2017

[7] Veure a https://www.biennalciutatoberta.barcelona/ca/programa/la-complexitat-de-ligualitarisme

Deja un comentario