Un nou xoc? Mercats, indústria i pandèmia

Versión en castellano aquí

Per Juanan Geraldes

“En la primera etapa de l’expansió capitalista el colonialisme va aportar aquest tipus de creixement feroç “descobrint” nous territoris i apoderant-se de terres sense pagar per elles per a després extreure les seves riqueses sense compensar a la població local. La guerra que Friedman havia declarat contra l’estat del benestar” i el “gran govern” prometia un nou front de ràpid enriquiment, només que aquesta vegada en lloc de conquistar nous territoris la nova frontera seria el propi Estat, amb els seus serveis públics i altres actius subhastats per molt menys diners del que realment valien.”

La Doctrina de Xoc, L’auge del capitalisme del desastre. Naomi Klein

Fa ja 13 anys que Naomi Klein va publicar La Doctrina de Xoc, una explicació gairebé novel·lada del capitalisme del desastre dels nostres dies. Lleugera en les formes, contundent en l’explicat, és una de les obres divulgatives més impressionants que explica com funciona la relació entre grans corporacions, Estats i les eines generadores d’opinió, sempre en una lògica redistributiva de baix a dalt.

Per a aquells que l’hem llegit, els canvis accelerats i inesperats en l’economia, la geopolítica o les relacions socials ens posen en alerta davant la possibilitat que es produeixi un nou xoc, que permeti un avanç en la triada neoliberal de privatitzacions/externalitzacions, desregulació i retallades en serveis públics. Objectivament la pandèmia global en la qual vivim es mostra sens dubte com un escenari propici per a això, per a l’anomenada acumulació per despossessió. Tenim damunt als grans fons desenvolupant el seu pla?

A l’abril d’enguany, Luis Flores de la Comissió Antiglobalització d’Ecologistes en Acció va publicar un article en El Salto on defensava aquest posicionament[i]. Allí escrivia, entre altres coses, sobre el recurs al Quantitative Easing, una fórmula que permet crear diners però que en lloc de fer-ho mitjançant el mecanisme clàssic de deute públic -amb el que l’Estat pot decidir què fer amb aquests diners-, el que fan és injectar liquiditat als inversors. L’extrema financiarització de l’economia i la cerca cada vegada més ansiosa de rendibilitat han empès a serveis públics sota formes público-privades “encaminades [a] ser empaquetats i venuts a grans inversors”. Les dificultats per a trobar ‘rendiment’ financer era tan acusada que “es van multiplicar els unicorns d’internet, empreses que aconsegueixen la barrera de 1.000 milions de dòlars de valoració sense haver arribat en molts casos a generar beneficis”.

En aquesta mateixa línia i en resposta a les nostres preguntes, Yago Álvarez Barba economista i també coordinador d’economia en El Salto ens diu que “cada crisi és una oportunitat per a aplicar el xoc i parlo d’aplicar perquè no és una cosa caiguda del cel, com diu Susan George és un pla i es diu neoliberalisme. Una oportunitat per a aquells que controlen l’economia, i saben que vindrà una altra nova crisi, i ho saben bastant abans que ens ho diguin els mitjans'[…] cada crisi serveix perquè ens acostumem més a la precarietat, perquè assumim els mantres que el privat ha de funcionar sempre millor que el públic, que per a sortir de la crisi els estats han d’ingressar menys, han de rebaixar impostos i reduir despesa.”

La pandèmia ha estat un accelerador d’una sèrie d’elements que ja eren presents en l’economia i que no s’han corregit en el període entre la Gran Recessió i la crisi derivada de la Pandèmia. De fet, en paraules del mateix Yago Álvarez, “sofrim una dècada perduda per a l’economia europea, la que més rigorosament ha seguit les polítiques d’austeritat”. Resumint: retallades en el públic i torrents de liquiditat per als captadors de renda, al que afegeix “la covid ha estat una excusa per a un sistema malalt, el sistema ja era molt feble per si mateix i en qualsevol moment passaria alguna cosa”. Aquesta opinió era relativament compartida, l’agost de 2019, El País parlava d’una desacceleració més intensa en el creixement del PIB espanyol[ii]. També planejava la por a la pujada dels tipus d’interès, alguna cosa que podia provocar que les companyies zombi (que es mantenien gràcies als baixíssims tipus d’interès de manera prolongada en el temps) caiguessin i arrosseguessin a la resta de l’economia, com deia Henri Wilno en un article publicat a Viento sur. La resposta europea ha estat segons Álvarez que “Dragui i Lagarde, han augmentat el QE, ho han estirat, però encara així veiem que no funciona, ahir mateix (en referència al 13 d’octubre) els mercats van llançar un altre avís, les borses estan baixant aquesta setmana, els mercats donen un altre avís al BCE, ‘ens has de donar més diners’. Aquesta crisi és un nou xoc en l’economia, així que si res canvia se’ns aplicaran les mateixes polítiques i guanyaran els mateixos de la mà de la tríada de polítiques neoliberals”.

 

Veiem com han proliferat els cartells de “Se vende” als carrers de Barcelona als últims mesos.

 

Un panorama fosc, en el qual les dades oficials a vegades camuflen realitats més perilloses. Aquest és el cas de l’atur entre els menors de 30 anys, si bé el percentatge d’aturats en aquesta franja d’edat encara es manté lluny de l’aconseguit en el pic de l’anterior crisi, es dona una situació en la qual cada vegada més joves d’aquesta edat renuncien a buscar ocupació, tal com explica Albert Recio[iii]. Les polítiques de xoc de la primera onada han suavitzat l’impacte sobre l’ocupació, no obstant això, al fenomen de les empreses zombi haurem d’afegir aquelles empreses que han aconseguit crèdits avalats per l’ICO i que malament que bé els ha permès aguantar aquesta primera onada. Amb tota seguretat moltes no podran aguantar nous confinaments o uns nivells de facturació molt per sota de l’habitual.

Al mateix temps, l’acceleració dels tancaments industrials ens retrotreuen a la desindustrialització dels 80, la concentració bancària o les condicions del paquet d’ajudes de la UE són realitats a tenir en compte en qualsevol projecció a futur. En paraules de l’economista Yago Álvarez, “la concentració bancària amb el cas de Bankia, Banc Sabadell i algun més que veurem en els pròxims mesos, són senyals d’una concentració del poder. Europa ja se salta a la torera els dogmes de la lliure competència i això ha passat a un pla de guerra geopolítica en l’àmbit internacional, les grans potències promouen els anomenats Big Players, els grans jugadors en unes certes indústries. Ja no val amb tenir un sistema financer molt competitiu entre ells que ofereix bons als clients. Europa vol tenir grans bancs que puguin competir amb els grans bancs estatunidencs i asiàtics, sobretot Xina ara mateix, també amb japonesos o àrabs”. El que ens recorda a l’escrit per P. Sweezy i P. Baran en la seva obra El Capital Monopolista: “sota el capitalisme la forma superior d’èxit és la prosperitat dels negocis, i sota el capitalisme monopolista la forma superior dels negocis és la gran empresa”. Sota el capitalisme actual la fórmula sembla la de l’absorció de liquiditat per part de la plutonomy.

Deixant de costat l’ús de l’excedent i les riuades de diners que pararan a aquesta plutonomia o plutocràcia, no deixa de ser interessant la coordinació entre les elits empresarials, estatals i supraestatals. No es tracta només d’un exercici de concentració empresarial en aquest cas en el sector financer, es tracta d’una estratègia empresarial secundada (i finançada en bona part) amb els recursos estatals en un pla de confrontació geopolítica global, al que Álvarez afegeix “la concentració bancària es va iniciar en 2008 i ara han vist una altra oportunitat per a colar-se per la porta de darrere. És ridícul escoltar a de Guindos o Hernández de Cos del Banc d’Espanya dient: sí ara concentrem els bancs i el nostre sistema financer queda net. Com si anés a solucionar alguna cosa”

Quant a l’impacte en la indústria, preguntant al secretari de política sectorial i sostenibilitat de CCOO de Catalunya, Carlos del Barri, sobre la situació actual, recalca que l’actual conjuntura accelera la necessitat d’adaptació “a la qual la indústria ha d’adaptar-se a la nova realitat climàtica, a la descarbonització del planeta, als nous models de negoci industrials i les seves tendències, i al procés de digitalització de la indústria i l’economia en general […] les empreses que aquests dies intenten navegar en les dues grans transicions (ecològica i de digitalització) quan han vist amenaçats els seus models de negoci, han decidit optar per la relocalització i la concentració de les parts més rendibles del seu negoci en els estats on tenen seu les marques”. No és un procés nou, més aviat un procés recurrent en els últims quaranta anys i que han portat a la desocupació a milers de persones i ens han fet més dependents de l’exterior.

En un pla més general, Álvarez ens diu que “enfront dels tancaments Industrials no som partidari que s’hagin de salvar totes les indústries i empreses solament perquè creen ocupació, per a això està la transformació econòmica. El New Green Deal i la millora tecnològica són les dues vies per les quals ha tirat Europa, hi ha dubtes sobre això. Estem parlant, de subvencionar a grans empreses que tenen el potencial de fer grans projectes, o de línies de finançament directes o formació? L’estat ha d’impulsar les indústries, fins i tot creant-les, no sols dono un préstec o faig un polígon industrial, hauria de fer el que proposa Maria Mazzuccato, l’estat emprenedor, l’estat crea una indústria, la impulsa amb recursos i que aquesta indústria vagi fent créixer més indústria al seu voltant, es creïn subsidiàries i una competència a partir d’aquí, que es creï ocupació, etc.”. I sobre el cas concret de Nissan opina que “la proposta d’Anticapitalistes fa dos mesos: Nissan vol anar-se’n? Molt bé, la comprem, comprem la patent d’una moto elèctrica, una patent d’un cotxe elèctric i una patent d’una camioneta elèctrica i que tots els vehicles de l’estat públics que els faci aquesta nova empresa espanyola de vehicles, clar tu fas això i a Brussel·les li esclata el cap i demana que et tallin la teva”.

Espanya venia de tenir un ministre d’indústria que deia allò que la millor política industrial és aquella que no es fa, després va venir l’Aznarisme que va vendre part important de les empreses públiques del país, algunes d’elles industrials com Endesa, que a més passa a les mans d’una empresa amb participació pública, però italiana”. La venda del patrimoni públic ha anat acompanyat de la sistemàtica amenaça enfront de la possible pèrdua de llocs de treball “les indústries acudien a l’administració en moments de vaques magres per a dir-los que o els injectaven diners, o hi haurien acomiadaments. En realitat, van acabar acomiadant fins i tot després de rebre diners” es lamenta el sindicalista.

L’Estat com a ens i el Govern com a dirigent, aquesta sembla ser la clau per a una proposta de reorganització econòmica en un moment com l’actual. Del Barri comenta que “països com Alemanya o França han injectat diners en empreses com Lufthansa o Air France, a més que tots dos tenen participació pública en diverses indústries com les de l’automoció” és obvi que aquestes empreses representen un dels reptes per a la transformació verda, encara que al representar “un exercici de democràcia econòmica per la via que els treballadors i la seva representació legal tinguin veu en les companyies” podria ajudar a donar estabilitat a les i els treballadors davant de l’escenari de transformació econòmica inajornable. A això, el sindicalista afegeix la necessitat que l’Estat es posi al capdavant d’almenys alguns grans sectors estratègics: energia, mobilitat, automoció i infraestructures. Així com a posar fi a dèficits propis de Catalunya, per exemple, en energies renovables “la falta d’inversió en generació renovable és encara més notòria, fet que ha relegat a Catalunya als últims llocs de les regions europees en transició energètica. L’Estat hauria de concentrar recursos en la transformació integral del sector de l’energia, començant per una nova regulació del sector elèctric”.

A aquesta anàlisi de conjuntura al qual hauríem d’afegir la previsió de l’FMI per a Espanya, amb una contracció del 12,8% del PIB, la pitjor d’entre totes les economies avançades. També l’augment més gran de deute de la història, amb 23 punts sobre el PIB. Però sobretot cal afegir el paquet d’ajudes anomenat Next Generation EU. Aquí entra la política de ple i hauria d’entrar el debat públic sobre l’ús d’aquests fons. La carrera ja ha començat, Foment del Treball porta des de l’estiu assessorant empreses per a participar en el repartiment de fons. També la carrera entre els Estats per posar en dubte la capacitat d’Espanya de gestionar els fons a rebre, per al que es recolzen en què tan sols el 35% dels fons sol·licitats fins a finals de 2019 s’havien validat, per la qual cosa gestionar una quantitat quatre vegades superior planteja encara més incerteses. Incerteses és clar en informes de Esade que proposen la “professionalització” de la seva gestió, vegeu l’externalització a consultores privades.

La política de l’Estat no pot ser únicament la d’esperar que les empreses competeixin i aconsegueixin part d’aquests recursos, tampoc crec que sigui alguna cosa a gestionar únicament pel Govern d’Espanya o per contra que s’hagi de dividir en 17 parts perquè cada autonomia faci el que cregui. La Generalitat de Catalunya ha de participar activament en el repartiment apostant per projectes que maximitzin la creació de llocs de treball i el futur d’aquests, de la mateixa manera que el govern central i la resta d’autonomies i per a això s’han de crear espais en els quals les parts puguin participar i fer partícips en la mesura que es pugui de la utilització dels fons. No es tracta de donar més subvencions a empreses ja econòmicament viables perquè facin el que ja fa temps que deurien haver fet, es tracta d’assegurar un major benestar i seguretat econòmica a la ciutadania que bastant ha sofert la precarietat.

No és ni molt menys una situació fàcil, però alguna cosa que hem vist en la història és que els grans canvis permeten avançar o retrocedir, així va ocórrer amb la victòria popular i antifeixista a l’Europa occidental, on es va forçar la creació d’estats del benestar i a la universalització dels drets col·lectius. Per a fer front als reptes ecològics, socials i econòmics, hi ha una eina que apareix per sobre de la resta, l’Estat.

Un Estat que com hem vist ha de ser emprenedor i ha de regular. Yago Álvarez acaba la nostra comunicació amb un missatge clar, “per a anar a la plena ocupació, més enllà de la política industrial, és necessària la reducció de la jornada laboral i la repartició de l’ocupació, sense oblidar invertir en la creació d’ocupació en coses que hem vist tan necessàries com empreses de cures des del públic”. El que aquí s’ha apuntat a diverses veus és més fàcil d’escriure que de fer, el camp de l’econòmic determina la resta de camps socials, però sempre hi ha un marge per al camp de la lluita de classes, és a dir, el camp de la política i aquesta ha d’estrènyer cap a un rumb de benestar col·lectiu. És en aquest camp en el qual cal teixir àmplies aliances a Catalunya, Espanya i Europa que siguin capaces de donar-nos seguretat, que com diu Maquiavel és pel cap alt que solen aspirar els humils, i sobirania per a poder decidir els nostres futurs.

[i]  Covid19 y la doctrina del shock en los mercados financieros, abril 2020.

[ii] España empieza a acusar los vientos en contra de la economía mundial. El País, 25 agosto 2019.

[iii] El paro juvenil se dispara de nuevo, Alternativas Económicas. https://alternativaseconomicas.coop/articulo/analisis-de-coyuntura/el-paro-juvenil-se-dispara-de-nuevo

 

Deja un comentario