El Front Popular. Un gir sobiranista d’esquerres en temps de guerra

Litografia de E. L. Lissitzky, “Victòria sobre el sol”, 1923.

Aquest article forma part del dossier conjunt “Octubre sobiranista: 5 anys després”, elaborat entre les publicacions Catarsi, Debats pel Demà, Realitat, Sin Permiso, Sobiranies i Viento Sur.

Per Albert Portillo i Andrés Pérez*

A les acaballes de 2022 és impossible reflexionar estratègicament des de Catalunya sense tenir present la crisi general que espetega arreu d’Europa d’una manera molt més dràstica que no pas la recessió econòmica de 2008. La crisi climàtica i energètica esperonen una crisi econòmica que ha agafat embranzida amb la guerra entre Rússia i Ucraïna. La militarització de la despesa pública ha donat cos a una mena de keynesianisme que, en ocasions anteriors, com la crisi del deute de 2008-2014 o la pandèmia de la Covid, s’havia tractat d’anatema. De manera que les respostes neoliberals són rebutjades pel mateix establishment; la reforma fiscal britànica vetada per l’FMI -i que ha suposat una rebel·lió entre els tories fins el punt d’haver forçat la dimissió d’una Primera Ministra que no ha estat ni dos mesos al càrrec- és un singular exemple.

Fa uns dies Josep Borrell, en un discurs dirigit a l’Acadèmia Diplomàtica Europea de Brussel·les, deia: «La jungla té una gran capacitat de creixement i la paret mai serà prou alta per a protegir el jardí, els jardiners han d’anar a la selva».  Aquest «jardí», segons el parer de Josep Borrell -vicepresident de la Comissió Europea i alt representant de la UE per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat-, s’ha de defensar fent carregar sobre les classes treballadores el pes de la guerra; assumint la inflació, una pèrdua relativa de la capacitat de consum; i la carestia, una reducció absoluta del salari real.

Què està passant al «jardí» europeu? Per què els amos del jardí reaccionen d’una manera diferent fins al punt d’oposar-se a les rebaixes d’impostos als més rics d’una aprenent de Margaret Thatcher com ha estat l’exprimera ministra britànica?

Creiem que el rearmament d’Europa no obeeix només a una estratègia bel·licista, sinó també a la voluntat de fer d’aquest jardí un búnquer amb els seus propis flancs, en la terminologia militar de la UE i la OTAN, «oriental» i «sud».

Si la guerra ha servit per rearmar les fronteres en el flanc oriental, contra Rússia, la cimera de l’OTAN celebrada a Madrid ha proclamat la militarització del flanc sud contra la pretesa migració massiva. Però aquest rearmament, espectacular en el cas d’Alemanya, sembla indicar una preparació per a la lluita global pels recursos naturals que seran cada cop més preuats a mesura que s’agreugi la crisi climàtica en què ens trobem. La «coexistència pacífica d’oligarquies», en paraules de Rafael Poch, s’ha acabat i la guerra s’està fent servir per a esbotzar uns contractes socials molt trencadissos. El col·lapse europeu es presenta per la porta del davant en l’amenaçadora forma d’una Destrucció Mútua Assegurada, com en els pitjors moments de la Guerra Freda.

El rearmament europeu posa com a excusa la guerra russo-ucraïnesa a la vegada que s’anuncia a la resta del món la voluntat de fer servir la força bruta per a mantenir a qualsevol preu el jardí i l’ordre en el seu l’interior. És possible que per aquest motiu fins i tot l’FMI no trobi adequat baixar els impostos a les grans fortunes en un país tan important per a la OTAN com és Anglaterra.

En aquest context, s’anuncia un gir social que es titlla de keynesià per a afrontar la crisi malgrat que tots els preparatius que es poden observar prenen més aviat la forma d’una economia de guerra. Sembla més probable que ens trobem davant del darrer flotador per a la supervivència de les elits. Ja que els dràstics augments de la despesa pública estan catapultant una inversió militar arreu d’Europa. Seria ingenu pensar que de la nit al dia la UE i polítics, ferms seguidors de les doctrines neoliberals, assumeixin polítiques d’augment d’impostos a les elits, topalls als preus del gas o mesures per reduir la dependència al gas per la decidida política de reducció de les desigualtats socials o de limitació permanent dels beneficis privats, sinó que tant pel seu caràcter temporal com per l’objectiu pel qual són destinades donen comptes més aviat d’un interès pel manteniment d’una economia de guerra.

Per això ens preguntem si aquesta economia de guerra no representa més aviat un neoliberalisme militar de nova fornada més que no pas un gir keynesià, o la avantsala de la posta a punt d’un nou imperialisme d’acord a la necessitat de preparar “ als jardiners per anar a la selva” tot sent conscients que els recursos naturals per fer front a la ja inevitable transició energètica no estan a l’abast d’Europa. Així doncs, observem, per un cantó, que l’imperialisme es planteja com a solució a la crisi climàtica mentre que, per l’altre, es fa drecera perquè les oligarquies s’estalviïn la factura de la guerra i la crisi climàtica, encara que sigui al preu de boicotejar una transició ecològica i reactivar, a curt termini, la falsa ruta de l’energia nuclear per a solucionar els problemes energètics immediats.

De totes maneres, aquest teló de fons, amb les senyals intermitents que envia als seus països membres, no pot deixar de provocar efectes a l’interior de cada país. L’apologia de la força bruta contra els migrants en el flanc sud i contra els enemics oficials en el flanc oriental s’amaneix amb la càrrega de l’esforç de guerra sobre les espatlles de les classes populars europees. “Cal fer un esforç”, va dir Borrell al principi de la guerra.

Paral·lelament, és d’esperar que uns plantejaments classistes, militaristes i racistes, en boca de les institucions europees, animin a les extremes dretes arreu d’Europa. A la militarització dels esperits sembla correspondre la feixistització de les identitats nacionals. Una tornada a essències identitàries que aprofita aquesta situació d’incerteses per a generar una sensació de seguretat. La por al migrant i a una suposada invasió migratòria, l’anomenada teoria del reemplaçament, conformen aquest gir ultradretà europeu. En el fons, es tracta de la pèrdua d’una posició econòmica privilegiada en el món que per a les elits europees, i l’extrema dreta, es pot suplir amb la força bruta amb tal de garantir seguretat al jardí, i, de retruc una identitat de poder sobre els altres i contra els altres.

L’auge de les extremes dretes a Suècia o a Itàlia mostra com la sortida feixista pot materialitzar-se ràpidament en aquesta situació de crisis plurals, en llocs a priori ben diferents dins de la mateixa Europa.

Per això, tot moviment sobiranista d’esquerres al Sud d’Europa necessàriament ha d’entomar de cara la deriva bel·licista per a poder plantejar l’autodeterminació. Ja que en una Europa destruïda per una guerra nuclear no hi haurà res, i amb prou feines ningú, per a autodeterminar-se. Una guerra «convencional» a gran escala entre la OTAN i Rússia tampoc serà un escenari gaire millor.

Sembla evident que sense una aposta pacifista, els moviments sobiranistes d’esquerres tindran molt poques eines, i idees, per evitar una trajectòria que també té efectes endògens. És il·lús esperar que el bel·licisme no afectarà l’Estat espanyol en la seva configuració concreta, de fet, ja ho està fent en els Pressupostos Generals de l’Estat, però és que un major protagonisme del Complex Militar Industrial significarà un major protagonisme de les idees de l’extrema dreta, que no són altra cosa que una apologia marcial de la força contra els dèbils.

Per aquests motius, sembla un error majúscul ignorar el context europeu i les dinàmiques internacionals en presència, tal com han fet les forces sobiranistes (polítiques i civils) majoritàries abans, durant i després, de la Diada, a desgrat dels avisos llençats per Comissions Obreres de Catalunya o el Centre Delàs. Sembla molt difícil, sinó impossible, ignorar les tendències esmentades que ens duen cap a una lluita militar pels recursos naturals. Una situació que ens col·loca, també a Catalunya, davant la següent qüestió: hem de decidir si reforcem aquestes dinàmiques europees militars, racistes i classistes, o, per contra, oposem solucions alternatives des del nostre propi país.

Fins ara, no hem vist massa intencions de plantejar aquest darrer curs d’acció; ni en el Govern de la Generalitat, ni en les principals forces independentistes i sobiranistes d’esquerres. De fet, el trencament del Govern entre Esquerra Republicana i Junts genera un important dubte sobre si obeeix en alguna mesura a diferències estratègiques o simplement representa l’enèsima lluita partidista.

Ja que, oficialment, no s’ha fet fora Junts pel bel·licisme descarat de l’exconsellera Victòria Alsina, ni tampoc ha figurat entre els motius de la ruptura, l’oposició de l’exconseller Jordi Puigneró a la gratuïtat de Rodalies, una de les poques mesures efectives en pal·liar una mica la inflació, i encara menys les rebaixes fiscals de l’exconseller Jaume Giró, directament inspirades en el classisme tributari d’Ayuso que tant estrepitosament ha fracassat a Anglaterra.

Sembla que la crisi de Govern ha expressat, ni que sigui caòticament, l’esfondrament del front patriòtic inaugurat pel procés però no queda clar que s’hagin entès la causes econòmiques, socials i polítiques, que inevitablement havien de produir aquest terrabastall.

Perquè malgrat tot, és evident que la situació genera una oportunitat estratègica per a plantejar un curs d’acció contra la bunquerització d’Europa. I aquesta oportunitat estratègica consisteix en inaugurar un gir a l’esquerra des del Govern de Catalunya. Un gir difícilment imaginable sense abordar públicament la necessitat d’una aliança sobiranista entre Esquerra, CUP i Comuns.

No és una opció fàcil però l’opció aparentment més còmoda per a les esquerres del país; subordinar-se al PSC, governar en minoria sense un projecte clar o insistir en la unitat de l’independentisme quan aquesta està trencada pel gir classista de la mateixa dreta independentista, no és tampoc cap solució de res. “Cal atrevir-se, atrevir-se altra vegada i seguir atrevint-se”, com va proclamar Danton.

D‘altra banda, no es pot obviar que en cas d’evitar-se, o obstruir, un gir governamental a l’esquerra sempre pot plantejar-se una alternativa més complexa, però possible, de l’alçada que estan plantejant les esquerres franceses, amb protagonistes que van més enllà dels partits. I en temps de crisis la necessitat accelera fins els processos aparentment més complexos.

En qualsevol cas, farà falta una recepta com la assajada per Mélenchon a França per a revifar el sobiranisme d’esquerres: una unitat política de l’esquerra fonamentada en un programa de ruptura, és a dir, abordar des dels sobiranismes la resposta de les diferents crisis obertes.

A Catalunya és fàcil de trobar ingredients compartits per a una recepta original, segurament ens podem posar d’acord en la necessitat d’una defensa aferrissada de la Llei de Lloguers catalana, del tancament de les centrals nuclears per a encetar el Green New Deal català, la generalització del Transport Públic Gratuït o la persecució del frau fiscal d’unes elits retratades sistemàticament pels Panamà i els Pandora Papers, entre moltes de les mesures que haurien d’incloure’s en un pacte estratègic d’aquesta mena.

La qüestió, però, rau en clarificar si és sostenible seguir amb l’apatia actual farcida a base d’improvisacions o, per contra, podem encarrilar un debat estratègic entre les esquerres catalanes que faciliti un memoràndum de mesures d’un Front Popular català. Nosaltres creiem que, malgrat totes les dificultats, té molt més interès aquest segon rumb perquè compartim amb Mélenchon que: «La unitat popular és la solució a la crisi oberta».

I no només perquè fa falta una dinàmica de mobilització popular equiparable a l’enough is enough anglès, a la Vaga General francesa, i a tots els altres exemples de protesta popular i sindical contra la inflació i la carestia. Sinó perquè és un camí que ens aproparia també a plantejar l’autodeterminació des d’un punt de vista popular, tal com fan els republicans irlandesos o els independentistes d’esquerres escocesos.

En el nostre cas, creiem, però, que de prendre’s seriosament una perspectiva estratègica com aquesta s’hauria de fer tenint plena consciència de la nostra situació geopolítica per tal de desenvolupar un internacionalisme pertinent. Som un petit país del Sud d’Europa i a la riba occidental de la Mediterrània amb una influència nul·la a la Unió Europea. És un error pensar-se que en aquest jardí els amos tenen alguna mena de simpatia per les petites nacions d’Europa i menys encara si representen alguna mena de desafiament. La Grècia de Syriza és un avís a navegants del que suposa dur la contrària, en solitari, a l’establishment europeu.

Cal prendre nota tant d’aquest avís com de l’exemple de les esquerres d’Amèrica Llatina. En la regió més d’esquerres del món, les aliances continentals han estat claus per a esmenar les imposicions geopolítiques. Catalunya no és una excepció. El moviment sobiranista va experimentar la seva solitud internacional l’octubre del 2017 i la tornaria experimentar si es materialitzés una República Catalana encapçalada per un Front Popular.

Una rearticulació estratègica de les esquerres catalanes difícilment podrà fer-se sentir en el búnquer enjardinat europeu si no té sòlides aliances, no ja només amb una Espanya republicana i d’esquerres, sinó amb tot un bloc de contrapoder regional que inclogui d’altres països ibèrics, europeus i mediterranis.

La crisi de la Monarquia concreta en una sola institució de l’Estat espanyol la pluralitat de crisis que assolen Europa i, per això mateix, en la lluita contra aquest nus de poder es poden plantejar tot un seguit d’alternatives radicals. Però per a començar cal prendre la iniciativa i en la situació oberta a Catalunya una aliança de les esquerres sobiranistes pot marcar la diferència.

*Andrés Pérez és col·laborador de Debats pel Demà i Albert Portillo és membre de Debats pel Demà

Deja un comentario