La veu de les urnes

Per Roc Solà i Blai Burgaya

En castellà.

Abans de començar, són necessàries algunes consideracions en termes numèrics, de què ha passat exactament amb els vots. Al 2017 van votar 4,4 milions de persones, d’elles uns 2,1 milions ho van fer per opcions independentistes. Al 2021, 2,9 milions van anar a les urnes, i d’aquests, 1,4 milions van seguir votant opcions independentistes. El vot independentista va perdre 700.000 paperetes, un terç dels vots de fa 4 anys. Però amb l’elevada abstenció la proporció fa que es guanyin dècimes en el pes del conjunt. De fet, no deixa de ser curiós que la CUP passa per davant d’En Comú Podem en escons obtenint 5.539 vots menys que els de Albiach. En aquest context de vot a la baixa, els únics que han guanyat vots són els socialistes i Vox. Com l’univers de votants és menor, les seves pujades han suposat un important premi en escons. ERC perd menys que Junts i això li permet millorar el seu pes davant els de Borràs. A tot això, possiblement el més rellevant sigui l’augment de l’abstenció en un 26% a la qual s’han de sumar els més de 40.000 vots nuls. La pandèmia ha tingut un pes mencionable en aquest gran augment de l’abstenció, però no és l’únic factor.

Això ens deixa una fotografia en què els partits que representen a les esquerres obtenen 20 punts més que la dreta. El que vol dir que la proposta de construir un govern amb les esquerres al capdavant pot tornar a estar a sobre de la taula després d’una dècada en què costava imaginar una Generalitat sense un president convergent o posconvergent. Per primera vegada, ERC supera el seu etern rival. Això té certa rellevància sobretot quan s’han escrit muntanyes d’articles dient que el Procés només era un mecanisme de CiU per a mantenir-se al poder. La diferència de vots entre les dues forces segueix sent mínima, però les acusacions de dretanisme a l’independentisme que es fan des d’alguna premsa ja coneguda seran difícils de sostenir.

Surten reforçats de la nit electoral aquells que aposten per opcions de política lluny del “tot o res”, que aposten per donar centralitat a gestionar una crisi social tremenda, de la mateixa manera que aposten per no negar que la solució al conflicte polític que es viu a Catalunya tindrà a veure amb algun tipus de negociació. D’aquesta manera, els resultats s’expliquen perquè el procés tal com l’hem entès fins ara s’ha acabat, però l’anhel de sobirania segueix essent-hi. De fet, han guanyat els dos que són capaços d’establir noves fórmules híbrides. I aquest és un canvi substancial en diversos sentits.

Un altre element que pot explicar el resultat de les eleccions té a veure amb l’eix esquerra-dreta, tant dins dels blocs com en algunes fronteres intrablocs. En el bloc independentista, és difícil negar que la composició de les llistes de Junts ha evidenciat que efectivament existien posicions ideològiques. Aquestes  van arribar a el màxim del seu paroxisme quan alguns dels seus consellers es van posicionar a favor de que la Generalitat fora acusació particular contra manifestants independentistes. Sense aquesta qüestió, és difícil comprendre un escenari polític en què, tot i la fi  del Procés, la CUP hagi estat a 1 diputat del seu màxim històric de 2015 quan eren l’única opció independentista alternativa a Artur Mas.

Pel que fa al dit bloc constitucionalista, el fet que Ciutadans s’hagi acostat a l’extrema dreta a Madrid o Andalusia ha generat unes fuites en què molta gent ha optat per Salvador Illa com a opció de govern no independentista, de la mateixa manera que molts d’aquests suports de 2017 se’n han anat directament a Vox. És a dir, l’espai de centre liberal monàrquic que pregonaven els taronges -i que era percebut així per una part no menyspreable dels seus votants-, en gran part, s’ha concentrat al PSC.

Tot i això, cal esmentar la major paradoxa d’aquestes eleccions. A l’Europa de Draghi, de les fronteres i de Le Pen, a Catalunya no només es consolida sinó que s’amplia un espai de majories que està clarament marcat per les esquerres, el republicanisme i el sobiranisme. Encara que això sembli difícil d’imaginar, aquestes eleccions han suposat que les tres opcions a l’esquerra de la PSOE creixen en escons o es mantenen. Hi ha hagut moltes claus que caldrà desentranyar en els pròxims dies, però podem aventurar algunes possibles lectures tal com raja. Que ERC comenci a diversificar el seu perfil respecte als posconvergents pot ser el començament d’una tendència a la consolidació d’un sorpasso que veurem si té continuitat; la implicació de Pablo Iglesias a les eleccions ha estat influent en la diferenciació respecte al PSC i també en relació a ERC; la denúncia de la CUP respecte de la insinceritat del govern de la Generalitat ha estat clau també en el camp independentista. Però, el que s’ha dit, caldrà anàlisi assossegats per buscar els motius d’aquests resultats.

Farà falta veure si s’aconsegueix formar un govern que tingui el centre de gravetat en aquest espai de majories i de majors consensos al voltant del sobiranisme, el republicanisme i les esquerres. Però si fos així, hi ha una oportunitat per a un gir a l’esquerra en termes de país i que pugui ser, al seu torn, un far de referencialitat com ja ho ha estat la Llei de lloguers aprovada per la Generalitat. I això dependrà de les mesures i les transformacions que emprengui aquest nou bloc de governança que podria formar-se. O per dir-ho com Gabriel Alomar: “És precís no ja conservar als ulls de la gent el color de la llibertat, sinó accentuar-lo. Més encara: qui no accentua els seus caràcters, de fet els va perdent. Qui no avança, recula”.

Finalment, no podíem acabar aquest article sense parlar de l’entrada de Vox al Parlament, que marca una fita sobretot a nivell estatal a causa del sorpasso que aconsegueix sobre el PP. Tot i així, és important tenir en compte que el millor resultat històric del PP a Catalunya van ser 19 diputats i ara la suma de Vox, PP i Ciutadans són 20 diputats. I encara més important que això, tot i que Vox ha penetrat en algunes zones de classes populars per la seva discurs sobre seguretat, on realment aconsegueix suports és entre les rendes altes doncs, per exemple, a Barcelona on millors resultats s’aconsegueixen els d’Abascal és al districte de Sarrià-Sant Gervasi. El que realment fa por de Vox és la seva intoxicació de l’ambient -que diu Antonio Maestre- però en la normalització de la criminalització de les minories i dels independentistes.

Així, l’escenari fragmentat que dibuixen aquestes eleccions, sumada al fet que la independència no sembla a la volta de la cantonada -la CUP s’ha posat l’horitzó de l’referèndum a 2025- possibiliten pactes que, com dèiem, eren inimaginables fins fa ben poc. Per això, un possible Govern entre ERC, els Comuns i la CUP podria plantejar com a fórmula de Govern amb una abstenció de Junts i del PSC, o abstenció d’un i vot favorable de l’altre. És difícil i més sabent que la lògica de la intervenció política estatal es encara una lògica costosa per al sobiranisme i l’independentisme. Veurem què passa, però no per complicat cal deixar d’afirmar-ho.

Deja un comentario