Quin model policial? Del foam a les garanties

Foto: Sònia Calvo

Per Ivan Montemayor

Versión en castellano

Enmig d’una pandèmia global i passades les eleccions catalanes, Pablo Hásel ha estat detingut al rectorat de la Universitat de Lleida per complir la sentència condemnatòria de l’Audiència Nacional. Parlem de nou mesos de presó per cançons i tweets.

Al mateix temps, la ràbia de les joves precàries, criades entre dues crisis, apareix cruament i les ciutats de Catalunya s’omplen de barricades i contenidors en flames, recordant-nos que a l’octubre del 2019 (un món que sembla que ens quedi a segles de distància) van haver-hi unes contundents protestes contra la sentència del Tribunal Suprem als líders independentistes. Tan a l’octubre del 2019 com a l’actualitat, la violència policial ha marcat les manifestacions. Desgraciadament, una manifestant va rebre l’impacte d’una bala de foam, perdent un ull.

Així doncs, torna a estar sobre la taula el debat sobre l’ordre públic. El model policial forma part d’una concepció del model de país, i és un conflicte que hem d’afrontar conjuntament com a societat. I en un moment de possibles reformes, amb uns resultats que mostren un clar gir a l’esquerra, ens hem de preguntar què fer amb l’ordre públic. Quin tipus de policia volem? Es lícit usar bales de foam? Cal dissoldre la BRIMO?

De Sherwood a la policia republicana

“Es poden amagar on vulguin, perquè els trobarem. Ja sia en una cova, o en una claveguera, que és on s’amaguen les rates, en una assemblea que no representa a ningú o rere una cadira d’universitat”. D’aquesta manera es referia el comissari David Piqué als manifestants que havien participat en la vaga del 29 de març del 2012, i en general a tots el militants que protestaven en aquell cicle de protestes intensificat pel 15-M i l’encerclament del Parlament. Retallades i cops de porra. Pocs mesos després de que Piqué fes aquestes declaracions institucionals al dia de les Esquadres, Ester Quintana sofria la pèrdua d’un ull al rebre el cop d’una bola de goma a la segona vaga general de l’any.

I és què Piqué tenia un marc teòric propi per lluita contra “els antisistema”. En el seu famós Treball de Final de Màster anomenat La Síndrome de Sherwood, es dedica a investigar quina és la millora manera de derrotar al moviment okupa. Sherwood és el nom del bosc on vivia Robin Hood i des d’on es preparava per robar als rics per repartir els béns als pobres. En el seu treball és una metàfora del barri de Gràcia. Després de revisar quatre teòrics d’estratègia militar com a referents de la seva plantejament (Juli Cèsar, el samurai Miyamoto Mushashi, el general von Clausewitz i el general xinès Sun Tzu), el comissari general proposa un possible pla d’acció per acabar amb el moviment okupa. Piqué es fascina en com Juli Cèsar va conquerir la Gàl·lia, absorbint algunes tribus i destruint altres, les “irreductibles”.

Amb aquesta metàfora del divide et impera, Piqué (que no era cap sonat, sinó el número 2 del cos de la policia de la Generalitat) proposa un model d’incapacitació selectiva. Aquesta estratègia es fa extensiva en les mobilitzacions posteriors a les protestes de Seattle del 1999. És a dir, es tractaria de detectar i detenir aquests “irreductibles” i separar-los de la resta de manifestants. Aquesta intervenció suposa una confrontació directa contra la multitud i l’ús de tècniques d’espionatge i infiltració.

Si bé els antiavalots dels Mossos d’Esquadra no tenen cap problema en portar a terme una gestió negociada i dialogada clàssica amb les manifestacions convencionals del “cap paper a terra”, quan apareixen danys contra la propietat i aldarulls torna la visió militarista que veu en els joves activistes un enemic. Però cap contenidor en flames, ni cap dany cap a la propietat justifica lesions tan greus com és la destrossa d’un globus ocular. Des d’una posició garantista amb els Drets Humans, ni tan sols el més violent dels manifestants, ni tan sols un manifestant boig capaç de cremar desenes de cotxes aparcats al carrer, mereixeria perdre un ull. I les actuacions policials més exitoses són les que aconsegueixen rebaixar la tensió, no escalar en una espiral de violència que posa en perill a tothom, però especialment als manifestants.

Siguem clars: les bales de foam, de la mateixa manera que les boles de goma, són armes de caràcter ofensiu, que tenen més a veure amb un enfrontament directe amb un enemic que no pas amb la pròpia defensa. En una societat suposadament democràtica, deurien ser les forces armades les que obeeixen al poble, i no al revés. I és que la sobirania popular és la base de la legitimitat d’un cos armat. No per casualitat, la Guardia Nacional francesa es va unir al procés revolucionari de la Comuna de París, l’any 1871. Un cos armat republicà no pot disparar contra el seu propi poble.  Per tant, el nou Parlament ha de prohibir l’ús de les bales de foam.

Qui vigila el vigilant?

En les sèries policials americanes sempre hi ha aquell policia enfadat amb les normes, indisciplinat, que pensa que està per sobre de tots els formalismes. Ells si que saben el que s’ha de fer. Ho veiem en NCIS, en CSI o en Bones: les males cares quan arriben els d’assumptes interns.

Però defugint els tòpics televisius, les Divisions d’Assumptes Interns tenen un paper importantíssim. Són la garantia que les persones a les que l’estat dona armes siguin capaces estiguin sota un control disciplinari i, si escau, ser sancionats. És això suficient? Hem vist que el corporativisme dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra es troba per sobre d’aquestes possibles sancions, i a la pràctica són les organitzacions de la societat civil les que porten a judici als antiavalots que han lesionat manifestants, com va ser el cas del infame caporal Jordi Arasa. Segons les dades que ofereix el Departament d’Interior, la sanció més habitual de la Divisió d’Assumptes Interns consisteix només en la suspensió de feina de quinze dies a un any, però d’altra banda les expulsions són escasses. Per tant, la labor sancionadora de la DAI sembla poc contundent. 

Què podem fer per sortir d’aquesta situació de impunitat? En primer lloc, el que podríem anomenar una Estratègia Catalana contra la Violència Institucional hauria de plantejar la col·laboració entres les tasques de vigilància i denúncia que es porten des de la societat civil (Iridia, el SIRECOVI, Amnistia Internacional, etc), el Departament d’Interior i la Divisió d’Assumptes Interns. Així doncs, caldria una triangulació entre aquests organismes i institucionalitzar-la. Es pot plantejar la creació d’un organisme independent que perduri en el temps, per així aconseguir una certa irreversibilitat relativa per a que quan vingui un altre govern no ho pugui desfer fàcilement. Tanmateix, cal una major integració amb l’Oficina de Drets Civils i Polítics i el Síndic de Greuges. Tot això per complir un objectiu: detectar i sancionar les vulneracions de Drets Humans que puguin dur a terme els membres dels Mossos d’Esquadra, la força armada més gran de Catalunya.

Un horitzó abolicionista

Si mirem la història, la policia tal i com l’entenem és una creació recent: a penes té dos-cents anys d’existència, en comparació als deu mil anys des que els éssers humans vivim en ciutats. La Guardia Civil, per posar un exemple a l’estat espanyol, va ser fundada l’any 1844. La funció de reprimir a la població en casos de tumult, bullanga o rebombori molts cops, a més a més, era de les ocupacions del exèrcits, com veiem en els bombardejos de Barcelona des de Montjuïc. El procés de desmilitarització de l’ordre públic el va iniciar el pensador republicà Emmanuel-Joseph Sièyes, en ple procés revolucionari. Però podríem dir que a l’any 2021 hem aconseguit desmilitaritzat del tot l’ordre públic?

Sens dubte, els canvis històrics són possibles i un món sense policia és totalment possible. I això es pot afirmar a pesar que pugui ser vist com un excés d’ingenuitat. Parlo d’un món sense desigualtats socials, sense criminalització de la pobresa, sense una inacabable “guerra contra les drogues”, amb plena llibertat d’expressió i amb mediadors capaços de resoldre els conflictes de forma negociada i comunitària.

Ara bé, les tasques del moment ens obliguen a pensar com limitar el poder desproporcionat dels cossos d’antiavalots i refermar les garanties que evitin la violència institucional el màxim possible. De la mateixa manera que seria desitjable, com diu Angela Davis, un món sense presons però no per això deixarem de demanar que les condicions a les presons siguin dignes i que hi hagi càmeres que ens assegurin que els funcionaris de presons no poden torturar als interns. A més a més, encara que costi d’imaginar, la policia pot ser una eina per a lluitar contra la gran delinqüència: l’explotació laboral o sexual, l’evasió fiscal, la corrupció o els delictes mediambientals. Ens podem imaginar una inversió massiva —el que costa la BRIMO, per exemple— en contractar un exèrcit massiu de policies que es dediquin a perseguir el frau laboral?

En definitiva, ha arribat el moment de reformar el cos de Mossos d’Esquadra i especialment en l’àmbit de l’ordre públic. Des del meu punt de vista, segurament no hi ha més remei que dissoldre la BRIMO: no són casos aïllats, són massa anys de conductes inacceptables, indisciplinades i que conculquen Drets Humans. Tot això amb una mirada llarga cap a la utopia, ja que les utopies ens serveixen per això mateix: per imaginar i avançar. 

Bibliografia

Blay, E. (2013). El control policial de las protestas en España. InDret, 4(2013), 1-32.

Calvet, C. C., & Bosch, N. V. (2015). De la superación del miedo a protestar al miedo como estrategia represiva del 15M. Athenea digital, 15(4), 129-154.

Guillén Lasierra, F. (2016). Modelos de Policía. Hacia un modelo de seguridad plural. JM Bosch.

Piqué, D (2009). La síndrome de Sherwood. Treball Final de Máster en Polítiques Públiques de Seguretat. UOC. Filtrat per la Directa.

Karl Marx (1871). La guerra civil en Francia.

Deja un comentario