Per Frederic Sala
En aquel Imperio, el arte de la cartografía logró tal perfección que el mapa de una sola provincia ocupaba toda una ciudad, y el mapa del Imperio, toda una provincia. Con el tiempo, esos mapas desmesurados no satisficieron y los colegios de cartógrafos levantaron un Mapa del Imperio, que tenía el tamaño del Imperio y coincidía puntualmente con él. Menos Adictas al Estudio de la Cartografía, las Generaciones Siguientes entendieron que ese dilatado Mapa era inútil y no sin Impiedad lo entregaron a las inclemencias del Sol y de los Inviernos. En los desiertos del Oeste perduran despedazadas ruinas del mapa, habitadas por animales y por mendigos; en todo el país no hay otra reliquia de las disciplinas geográficas.
El hacedor, Jorge Luis Borges
Aquest breu relat de Borges, podria ser suficient per poder pensar l’absurditat de la cerca constant de la digitalització. Certament, aquest conte fa referència a l’herència del pensament modern que té la necessitat o l’obsessió de voler mesurar i pesar tot el món que ens envolta. La Unió Europea té planejat seguir aquesta lògica per portar Europa a una transició digital, amb el pretext que després de la pandèmia, la recuperació ha de passar per noves empreses, nous mercats, és a dir, la cerca de nous filons[1] que el capitalisme europeu pugui explotar. Per altra banda, gràcies a aquesta digitalització es considera que serà possible fer un ús dels recursos més sostenible “més intel·ligent” en una nova forma de solucionisme tecnològic per fer front al canvi climàtic, i quan dic «solucionisme tecnològic» em refereixo a aquesta visió pròpia de Silicon Valley, en què tot es pot arreglar amb algoritmes i tecnologies, com quan a Espanya es volia combatre al coronavirus amb una aplicació mòbil. Aquest solucionisme és una herència de l’esperança cientificotecnològica de la modernitat. I és en aquest solucionisme tecnològic on podem trobar una de les contradiccions que genera la intel·ligència artificial aplicada conjuntament amb altres noves tecnologies. Una d’aquestes tecnologies basades en intel·ligència artificial és una tecnologia que s’està ja implementant a les grans ciutats del món, i que va íntimament lligada amb la intel·ligència artificial, el 5G. Més enllà de les teories conspiranoiques, hi ha realment temes que han de ser tractats si parlem d’aquesta tecnologia. Fins ara el que hi ha implementat en la majoria de nuclis urbans, prou poblats, és el 4G, que és la tecnologia que de quarta generació pel que fa a tecnologia de telecomunicació mòbil. El 5G doncs és la generació següent. Aquesta nova generació ofereix molta més velocitat de connectivitat i xarxes molt més denses, cosa que vol dir també que es podran implementar molts més dispositius i sistemes per recol·lectar totes aquelles dades que tinguin alguna mena de valor, digitalitzant i quantificant encara més el món que ens envolta. Fins ara ja engreixàvem les bases de dades amb els nostres telèfons mòbils i els altres dispositius amb connexió internet, però amb el 5G encara es podran recol·lectar i interpretar moltes més dades, per exemple moltes de les aplicacions gràcies a les velocitats que ofereix aquesta nova generació podran ser executades mitjançant IA en el núvol[2]. Una altra aplicació que ofereix el 5G juntament amb la intel·ligència artificial, és la col·laboració entre robots i persones als centres de treball, fins ara era possible, però el sistema de xarxes que havien de gestionar les empreses és complex, i la latència entre els inputs i els outputs dels robots era massa alta en molts casos. Això vol dir que a diferència la generació anterior, ja no hi haurà el problema que les xarxes saturin per un accés de dispositius connectats, com passava freqüentment en altes concentracions de telèfons mòbils, com passava en el Camp Nou, a grans concerts o manifestacions. Això és gràcies a la IA que utilitzarà aquest sistema per gestionar aquestes denses xarxes de manera que la densitat de dispositius transmeten dades serà pràcticament infinita[3]. L’augment de rendiment d’aquesta cinquena generació és molt notable.
«Y es que el 5G representa un salto en el rendimiento equivalente a pasar de la era de aquellos módems de 56k de acceso telefónico, a las redes con fibra de alta velocidad que nos llevaron del mundo de los correos electrónicos a la transmisión de vídeo de alta definición y la videoconferencia» (Aretxabala, 2020)
Aquest augment del rendiment i eficiència va també va lligat a un augment important consum energètic, i és aquí on apareix una de les contradiccions més importants. Des de la UE es vol fer creure que la implementació del 5G vindrà acompanyat de les energies renovables i un món més net, però com veurem més endavant això no és possible que sigui així. Per instaurar aquesta nova generació als nostres pobles i ciutats, serà necessari que per una banda es renovin totes les infraestructures de les generacions actuals com són les antenes, cablejats, estacions base, etc. Per altra banda també serà necessari construir i dedicar més centres de computació per poder gestionar aquestes xarxes. Tot això implica una explotació minera, transport, refinament de primeres matèries, i una gran quantitat d’electricitat per refrigerar els grans data centers. Antonio Aretxabala ens dona aquestes dades:
La computación —sólo en la nube— usa ya alrededor del 2% de la electricidad producida en el mundo por todos los sistemas de generación eléctrica. La enorme red de inmensos centros de datos en los que se basa la computación en la nube, demanda 100 veces la electricidad por unidad de superficie que por ejemplo un rascacielos moderno como el de Iberdrola en Bilbao. (Aretxabala, 2020)
Els serveis que estan al “núvol” permeten que els dispositius siguin cada vegada més petits i, però a la vegada l’energia consumeixen aquests centres de dades no para d’augmentar. El fet que anomenem el “núvol” a grans, pesats, molt arrelats a terra, inclús subterranis i costosos centres de dades, és segurament un cop més una estratègia per intentar ocultar les incomoditats que hi ha al darrere, i es que potser de l’únic núvol real del qual podem parlar és de les emissions de CO₂ i altres gasos d’efecte hivernacle que suposen el manteniment d’aquests centres les vint-i-quatre hores al dia.
Se produce en este campo una situación paradójica: la concentración de servicios online en centros de datos de gran escala cada vez más eficientes energéticamente ha contribuido a mejorar los niveles de consumo energético, digamos, “por servicio”; pero el aumento constante del tráfico de datos lleva a que se compensen esos incrementos de eficiencia. (Bellver, 2019)[4]
Aquests centres de dades són clau tant pel 5G com pel funcionament de la IA. Aquests centres els hauríem d’entendre com grans magatzems de dades, que poden ser recollides de diversos llocs, aquestes dades són tractades i computaritzades mitjançant algoritmes per tal d’obtenir els resultats desitjats. Per exemple el sistema bancari mundial, és un dels sectors que més utilitza aquesta tecnologia, que li permet gestionar i interpretar grans volums de dades que cap humà o equip d’humans podria gestionar d’altra forma. D’aquesta manera pot augmentar el màxim el rendiment dels seus actius, fent compravendes automatitzades, en funció de les prediccions que poden fer aquests sistemes basats en intel·ligència artificial. Amb el 5G la proliferació d’aquests centres[5] de dades serà necessari, de manera que podria multiplicar per deu el consum d’energia respecte a la generació anterior.
[…] 5G puede triplicar el consumo de energía y llevarlo a diez veces más si se desean estándares de circulación de datos más ambiciosos […] En total, la infraestructura digital de hoy consume alrededor del 10% de la electricidad global, y las supuestas necesidades para seguir en el business as usual (BAU) crecen a un ritmo alarmante, cuyas expectativas parecen imparables, en particular debido a las demandas futuras de inteligencia artificial (IA), los robots, el internet de las cosas (IoT) y la denominada industria 4.0. (Aretxabala, 2020).
Com veiem, totes aquestes dades, ens donen una altra cara de la moneda, que no sempre és visible. Per una banda veiem com la digitalització, es presenta com un procés net, eficient, i per altra veiem que les intencions que té la UE per transformar l’economia i les societats en una nova era digital, és completament incompatible amb un món més sostenible i amb l’Agenda 2030 que s’havia proposat. Amb un últim exemple, vull que ens fem una idea de com és d’incompatible, la revolució digital que es té al cap des de les institucions europees amb el projecte d’una Europa més verda. Un vaixell de mercaderies, que són aquests grans vaixells que porten contenidors com el que es va quedar travessat al canal de Suez, consumeix 380 tones de combustible diàries. Aquest combustible no és refinat com el dels cotxes, sinó que és negre i pastós com el que va deixar el Prestige a les costes gallegues. En el món naveguen pels mars cada dia 60000 (Delestrac, 2016) vaixells de mercaderies, i emeten un 2% de les emissions de CO₂ mundials cada any. El 2025 les emissions de CO₂ de les TIC en l’àmbit mundial emetran un 6% de les emissions de CO₂ (Nogueira 2020). Si el dia d’avui ja emeten més CO₂ les TIC que els 60000 monstres que naveguen pels mars sense parar, evidentment el camí no pot passar per un augment de la digitalització, que al seu torn augmentarà també de forma col·lateral l’augment de la circulació de mercaderies en aquests vaixells.
La idea que la digitalització amb l’ajuda de la intel·ligència artificial, són claus per frenar el canvi climàtic, ja que ens ajudarà a ser més eficients i a gestionar millor els nostres recursos per tenir un món més net i sostenible, és apostar pel solucionisme tecnològic. No són les tecnologies les que han d’evitar el canvi climàtic, sinó la reflexió i el replantejament de la nostra forma de vida. De la mateixa manera, el millorament de les condicions econòmiques europees tampoc millorarà per ser més productius. La capacitat de produir valor d’occident disminueix com més tecnologia s’utilitza i menys treball viu hi ha en els processos de producció. Augmentar la productivitat a costa d’augmentar la tecnologia i disminuir el treball humà, no és res més que una solució a curt termini, que s’acaba traduint en més precarietat per la ciutadania. Marx ho explica així:
[…]La creciente masa de riqueza material puede corresponder una caída simultánea de sus magnitudes de valor. Este movimiento contradictorio nace del carácter doble del trabajo […] Todo trabajo es gasto de fuerza de trabajo humana en el sentido fisiológico, y en esta calidad de trabajo humano igual o de trabajo abstractamente humano constituye el valor de las mercancías.[…] (Marx, 2014)
De manera que el solucionisme tecnològic per resoldre els problemes de l’economia capitalista, no és res més que seguir xutant la pilota endavant de forma constant, amb l’agreujant que carrega tot el pes a l’augment constant de l’explotació de recursos naturals.
Aquí és on hem de tornar al conte de Borges. En el conte veiem que els cartògrafs mai es troben satisfets amb el nivell de precisió dels seus mapes, fet que els porta a fer mapes més detallats però més grans. Aquest mateix camí és el que s’està seguint mitjançant l’ús de noves tecnologies com el 5G i/o la intel·ligència artificial. A mesura que volem obtenir més dades sobre el món “analògic” evaporem la realitat en el núvol per fer-la més mesurable, i busquem solucions als problemes mitjançant la tecnologia, com planteja el capitalisme verd més ens trobem en la situació dels habitants de la ciutat apassionada per la cartografia, fins al punt que ens adonarem ja en un dia no tan llunyà, que d’aquells faraònics centres de dades, no seran més que ruïnes d’una civilització que no va saber parar, que es movia en l’absurditat de buscar solucions en allò mateix que els causava els problemes.
[1] La cerca constant de nous camps on poder produir, és una constant en els mal anomenats països desenvolupats. Això és així pel fet que en la major part d’occident pràcticament ja no es produeixen mercaderies, i per tant s’ha de buscar constantment nous mercats normalment basats en els serveis, per intentar suplir aquesta manca de producció amb la qual carreguen les economies occidentals, i que juntament amb altres factors que va desencadenar la crisi del 2008.
[2] Un exemple perquè ho entenguem podrien ser aplicacions que facin servir realitat augmentada, com són els filtres d’Instagram o Snapchat, però això portat a un nivell molt més elevat, ja que la connexió pràcticament sense latència que ofereix el 5G permet que complexos càlculs que molts cops no s’executin a la terminal mòbil que és sempre molt limitada en hardware, i d’aquesta manera s’executin en grans centres de dades.
[3] I la quantitat de dades personals que entregarem de forma involuntària també.
[4] Aquí es produeix un efecte contradictori, la paradoxa de Jevons. Com més eficient és l’ús d’un recurs mitjançant el perfeccionament tecnològic, més probable és que s’abusi d’aquest recurs. A Espanya es va implementar el gota a gota per tal d’estalviar més aigua, però aquest estalvi no va ser real, ja que el que va provocar és que augmentessin els conreus i la demanda d’aigua augmentes.
[5] Data centers currently consume 200 terawatt hours per year – roughly the same amount as South Africa. Anders Andrae, a widely cited researcher at Huawei, tells me that number is likely to grow 4-5 times by 2030. This would put the cloud on par with Japan, the fourth-biggest energy consumer on the planet. (Tarnfodd, 2019)
Bibliografia
Aretxabala, Antonio. UNA REFLEXIÓN MÁS EN TORNO AL 5G Y LOS RETOS DE NUESTRA ORGANIZACIÓN SOCIAL. 1 de julio de 2020. https://antonioaretxabala.blogspot.com/2020/07/una-reflexion-mas-en-torno-al-5g-y-los.html.
Bellver, Jose. «Costes y restricciones ecológicas al capitalismo digital.» Papeles, 2018: 77.
Freightened. The real price of shipping. Dirigido por Denis Delestrac. 2016.
Marx, Karl. El Capital. Madrid: Akal, 2014.
Nogueira, Raquel. Reducir el CO2 a golpe de clic. 21 de Desembre de 2020. https://ethic.es/2020/12/internet-contaminacion-reducir-el-co2-a-golpe-de-clic/.
Nubiola, Jaime. Universidad de Navarra. 11 de 05 de 2020. https://www.unav.es/users/Articulo59.html.
Tarnoff, Ben. «To decarbonize we must decomputerize: why we need a Luddite revolution.» The Guardian, 18 de Septiembre de 2019.
