Joan Vigó: “La sobretaula és un dels espais més importants de la història de la vida humana”

Fotografies de Frederic Sala

Recentment s’ha publicat la novel·la Vides potser de Joan Vigó (LaBreu Edicions) i hem entrevistat a l’autor centrant-nos en aquesta novel·la, però també l’hem fet dialogar amb una de les seves obres anteriors, el poemari Pastor d’antenes (La Breu Edicions), bàsicament perquè la veu del narrador fa passejar pel carrer els seus protagonistes en ambdós casos. A la novel·la un detectiu a la recerca de pistes per resoldre un misteri i al poemari un pastor que fotografia i recita o redacta versos a les antenes. On va a parar aquest passeig? Sovint, després d’un àpat, a una bona sobretaula.

L’entrevista la vam dur a terme a La Juanita, la llibreria No Llegiu d’El Poblenou, en concret a la Sala Francesc Garriga i Barata precisament el dia de l’aniversari de la seva mort.

Tot i així, aquella no va ser una entrevista convencional, sinó una puzle-entrevista, perquè La vida instruccions d’ús de Georges Perec, en paraules de Vigó, és el principi i el final de la seva novel·la. Com que a la novel·la de Perec els puzles hi tenen un paper protagonista, em vaig inventar la manera de fer-li una puzle-entrevista a la perequiana al perequià d’en Joan Vigó.

L’entrevista partia d’una llista de 21 preguntes enumerades per mi. El puzle tenia quatre peces i segons com decidís col·locar les peces Joan Vigó, el propi puzle determinava quines serien les quatre preguntes que es plantejarien en primer lloc. Muntat el puzle, en sorgia una altra pregunta, ja que segons les possibilitats de combinació de les quatre peces cada una de les combinacions tenia assignada una pregunta. Després de ser formulada la cinquena, Joan Vigó va haver de desmuntar el puzle i a mesura que retirava cadascuna de les quatre peces, ell mateix decidia una de les preguntes restants que estaven assignades a cada peça.

El resultat n’és una breu entrevista de nou preguntes, però també una annexa possible entrevista de dotze preguntes formulades i deixades a banda. La gràcia de la puzle-entrevista era aconseguir-ne una entrevista més o menys convencional i moltes “Entrevistes potser”.

Vides potser tracta d’un detectiu que canvia de nom perquè se li ha encomanat esbrinar la vida d’algú. Al llarg de la novel·la el detectiu intenta descobrir per què se’l va contractar i qui ho va fer, alhora que prova d’investigar també l’home que se li ha manat investigar.

La pregunta que llença el llibre cap al detectiu és completament metafísica: qui soc jo? Puc saber qui és algú sense saber qui soc jo? M’atreviria a dir que per això Vigó va titular el llibre Vides potser i per això el vam puzle-entrevistar en aquest format d’entrevistes potser en el qual només se’n planteja una, però n’haguessin pogut ser moltes d’altres.

 

Fas sortir un grapat d’expressions i conceptes japonesos al llarg del llibre que et serveixen per matisar el simbolisme o significat d’algun passatge o fragment. Què t’indicava quin terme havia d’aparèixer en cada ocasió? Com és que has volgut trobar un contrapunt a la novel·la a través d’aquesta visió més aviat oriental?

Mira, el procés va ser invers. És a dir és una de les traves oulipianes que em vaig posar a l’hora d’escriure Vides potser. A mi em fascina molt el tema aquest; no tant perquè sigui japonès, sinó, més enllà d’això, aquestes paraules que amb un altre idioma per explicar què volen dir n’has de fer servir deu en el teu propi idioma. Són aquests conceptes que són d’una sola paraula i això em fascina molt. Llavors em vaig dir: això hi ha de sortir. Vaig decidir que els conceptes fossin japonesos perquè en vaig trobar més i perquè a més a més estèticament m’interessava. Llavors, com que els vaig haver d’incorporar obligatòriament perquè m’ho dictava la trava, em van ajudar a perfilar un personatge concret. Vaig agafar la Maria de l’estanc, que era qui em semblava més adequada per desenvolupar tot això i jugar a aquest joc de les samarretes on hi apareixen escrits aquests conceptes.

Què és per tu escriure amb obligacions imposades prèviament a la pròpia escriptura?

Per mi és un alliberament, és una facilitació de la creativitat. És a dir, el constrenyiment, o la constricció, la trava, aquest concepte tan oulipià que m’agrada tant, m’ajuda molt a crear. Si ets completament lliure ja tens idees, però quan t’obligues a certes coses esperones la intel·ligència, des del meu punt de vista. A mi em va molt bé per crear, simplement. M’estimo més això que no una llibertat absoluta que de vegades et pugui fer quedar la cosa com si volguessis anar a lo fàcil. D’aquesta manera t’obligues a incorporar una sèrie de temes, o de personatges, o de conceptes, que per mi, així, s’elaboren millor.

En quin moment sents a parlar per primera vegada de l’Oulipo i quan decideixes començar a escriure com ho feien els seus membres fundadors?

Bé, l’Oulipo el descobreixo de casualitat. Jo soc autodidacte i per tant no he tingut mai cap guia docent que m’hi fes accedir, ni he estudiat mai cap literatura comparada. Tan sols he anat llegint molt, sempre, i una lectura m’ha dut a una altra. Vaig descobrir Georges Perec i el primer que vaig llegir seu va ser La vida instruccions d’ús. Allà vaig topar amb una de les novel·les més importants com a lector que m’han acompanyat fins a dia d’avui. A partir d’aquí, com sempre, amb curiositat, vaig investigar i vaig descobrir l’Oulipo, vaig descobrir Raymond Queneau i François Le Lionnais, vaig descobrir el moviment i a partir d’aquí m’hi vaig endinsar.

Com és de necessari per tu construir els teus llibres a través d’una raó que faci d’esquelet de la teva obra?

Els temes sempre acaben sent els mateixos tractats d’una manera o d’una altra. Són les obsessions personals, són allò que em preocupa com a escriptor, un cop descobreixes que tens la necessitat d’escriure. Això ho vaig descobrir molt d’hora, tot i que he publicat molt tard; però com dic en El pastor d’antenes “ho he fet tot tard però sempre a temps”. Necessito escriure. Per tant, hi ha una sèrie de temes com la identitat, la memòria, etc. que t’inquieten, però que través dels quals pots crear. Llavors, en poesia, fas servir un tipus de llenguatge, un tipus d’expressió o una manera de fer, i en narrativa has d’aplicar-ne un altre. Aquests temes a Pastor d’antenes els vehiculo amb les antenes i a Vides potser amb les sobretaules. Les antenes, però, em capfiquen per altres raons, ara bé, en quant a la sobretaula, jo crec que és un dels espais més importants de la història de la vida humana; a Vides potser ho dic, a Haiku a Brooklyn també ho dic. Si tothom tingués una bona sobretaula el món seria diferent; seria millor.

Per què és necessària per tu la nota a peu de pàgina al final del llibre parlant de l’impacte a la novel·la de La vida instruccions d’ús de Georges Perec?

Va ser un joc. Acabar amb una nota a peu de pàgina d’alguna manera era com un joc; no n’hi havia cap en tot el llibre i al final em va agradar fer-ne una i llarga. Aquest és el final que en el fons és el principi. Bàsicament perquè sinó hagués llegit a Perec, si no hagués llegit La vida instruccions d’ús jo escriuria d’una altra forma, segurament. Quan la vaig llegir per primera vegada, perquè m l’he llegit ja diverses vegades, el personatge de Percival Bartlebooth em va fascinar des d’un bon principi. Aquesta manera de viure, malgrat no saber què fer amb la vida, em va entusiasmar. Llavors, acabar amb això, amb aquesta nota al peu de pàgina, amb lletra més petita i tal, fent aquest homenatge al gran Perec, però amb lletra petita, doncs em va semblar que era un joc interessant.

Què ens diu de tu que vulguis escriure fixant-te tant amb la forma?

No soc conscient de fixar-me tant amb la forma, perquè jo el que intento és escriure el millor que sé i el millor que puc. Tracto de ser honest amb mi mateix. Com que amb això de la literatura no ens en farem mai de rics, l’únic que et queda és fer el que tu creus que has de fer a fons i esperar que algú, com en el meu cas l’editorial LaBreu, hi cregui i t’ho vulgui publicar. Tot i així, la forma m’és una necessitat, no t’ho sabria dir d’una altra manera.

Quant hi ha de literatura de flâneur en la teva obra, de personatges de carrer que passegen per les ciutats?

A mi l’estètica urbana m’interessa molt. M’agrada molt caminar, m’agrada molt passejar i apart tinc la sort de tenir un terrat. El tema del Pastor d’antenes ve del terrat. D’estar amunt, de tenir un tros de carrer, que jo en dic que és un tros de carrer privat un terrat, i des d’allà veig els camps d’antenes. El Pastor d’antenes ve dels Homenots de Josep Pla. Quan fa l’homenot del Josep Maria Segarra diu que de matinada quan surt de no sé quin bar, ara no me’n recordo, amb el seu pas gallòfol tira rambles amunt és com un pastor que recull el ramat i tira amunt i tal. A partir d’aquesta imatge em va venir al cap un pastor, un escriptor que era pastor de persones, i d’això en va derivar l’associació d’idees amb les antenes.

Quins són els teus referents de literatura negra? Tens algun detectiu preferit?

El detectiu preferit és Carvalho, perquè uneix la gastronomia amb la investigació. Soc un autèntic seguidor de Vázquez Montalbán, m’interessa moltíssim tot el que va fer. Més enllà de la sèrie Carvalho té altres llibres magnífics com a articulista; és un personatge excepcional. Apart, després he llegit molta novel·la negra. He llegit novel·la negra americana clàssica com ara Dashiell Hammet i tota aquesta colla, com també novel·la negra posterior americana i anglesa. El que no he llegit massa són els nòrdics. El Henning Mankell sí, però la resta no. Va a èpoques, de vegades per desentumir el cervell va molt bé posar-se amb una novel·la negra i deixar-te dur pel cas.

Qui llegeix Vides potser pot detectar un motiu que es va repetint al llarg de l’obra per a l’elecció dels noms dels personatges. Quins marcs d’orientació has seguit per construir aquest trencaclosques onomàstic?

Jo treballo molt amb la intuïció i m’agrada molt trobar noms pels personatges. De la mateixa manera que el Sergei és un homenatge a Sergei Dovlàtov, a més a més que ho dic després a l’apartat de notes, Truman, per exemple, era un traficant que jo vaig conèixer quan era jove. Tothom el coneixia per Truman. Era un traficant que passava el material a dins del seu cotxe mal aparcat en un carreró i tal i qual. Un tio bastant divertit. Així vaig anar fent, vull dir que m’agrada trobar el nom que s’escaigui en aquell personatge que jo tinc imaginat i per tant vaig a buscar-ho a qualsevol font que tingui*.

 

*El llibre acaba amb una nota a peu de pàgina fonamental per entendre l’autor. Dialogant doncs amb la seva nota a peu de pàgina final, veig convenient posar- ne una aquí amb totes les preguntes resoltes i no resoltes, com ja enunciava al principi, a mode d’entrevistes potser. Es poden llegir a continuació:

Qui llegeix Vides potser pot detectar un motiu que es va repetint al llarg de l’obra per a l’elecció dels noms dels personatges. Per una banda hi ha molts personatges femenins que la seva inicial és la M, mentre que per altra banda hi ha personatges amb combinacions de nom i cognom estranger (sovint d’alguna personalitat literata cèlebre) i autòcton. Quins marcs d’orientació has seguit per construir aquest trencaclosques onomàstic?

Hi ha quatre capítols diferents que repeteixen el títol d’un capítol anterior. En aquests casos el capítol que repeteix títol l’enuncies amb un (2) entre parèntesi. Fixant-nos en l’índex de l’obra, podríem trobar més relacions de semblances entre capítols. Què creus que aporta a la novel·la l’estructura que li has aplicat?

Fas sortir un grapat d’expressions i conceptes japonesos al llarg del llibre que et serveixen per matisar el simbolisme o significat d’algun passatge o fragment. Què t’indicava quin terme havia d’aparèixer en cada ocasió? Com és que has volgut trobar un contrapunt a la novel·la a través d’aquesta visió més aviat oriental?

En quines ocasions havies de col·locar poemes entre mig de la novel·la? Quin mètode has seguit per escollir els versos dels poemes que contindria Vides potser? Ets igual d’estricte amb els poemes dels teus poemaris que amb els d’aquest llibre?

El protagonista de la novel·la és un detectiu privat que no sap molt bé qui l’ha contractat ni tampoc sap del tot perquè. A la novel·la ell fa veure que és poeta per passar desapercebut a la localitat on va a treballar. Quina relació hi veus entre el fet de no saber qui t’ha contractat ni perquè amb el fet de voler ser poeta o, permet-me dir-ho, novel·lista?

Pastor d’antenes és un poemari on ja treballes d’una manera deliberada amb les formes i estructura d’allò que permet el fet de construir un llibre. Allà hi trobem un apartat sencer de fotografies a façanes amb teulades plenes d’antenes. D’on bé aquesta obsessió per aquest tipus de coses i què creus que portes des d’aquell poemari cap a Vides Potser?

Pastor d’antenes és un poemari el qual el seu títol, en el fons, fa referència a la veu del poeta és a dir al propi poeta. Ningú pot ser pastor d’antenes si no passeja, si no volta per la ciutat, o pel poble més aviat, trobant-se teulades amb antenes a qui dedicar uns versos o fotografiar. A Vides potser el protagonista detectiu també passeja, ja no a la recerca d’antenes, però sí esperant trobar aquella pista que l’ajudi a desentrellar el cas que l’ateny. Quant hi ha de literatura de flâneur en la teva obra, de personatges de carrer que passegen pels paradisos artificials que són les ciutats?

Tan a Pastor d’antenes com a Vides potser hi ha un tema que d’alguna manera és la columna vertebral de l’obra. En el primer cas, evidentment, són les antenes. En el segon es tracta de tot allò que té relació amb els bons àpats, des de la recepta fins a la sobretaula. Com és de necessari per tu construir els teus llibres a través d’una raó que faci d’esquelet de la teva obra?

Per què has escollit el gènere negre per tal de tirar endavant una novel·la amb tantes traves i constriccions?

Quins són els teus referents de literatura negra? Tens algun detectiu preferit?

Quins són els teus referents en relació a la literatura potencial? Com t’has documentat per aplicar les traves que has aplicat al teu text?

Què és per tu escriure amb obligacions imposades prèviament a la pròpia escriptura?

En quin moment sents a parlar per primera vegada de l’Oulipo i quan decideixes començar a escriure com ho feien els seus membres fundadors?

Havies escrit mai una obra amb un engranatge a nivell de traves tan complex?

Què ens diu de tu que vulguis escriure fixant-te tant amb la forma?

Què n’opines d’aquells qui creuen que centrar-se tant amb la forma de l’obra provoca deixar de banda el contingut?

Què hi trobes com a motiu literari comú en els puzles i les sobretaules?

En què s’assembla muntar un puzle i fer una sobretaula? Què t’inspira d’això?

Quina relació trobes a través de la novel·la entre els puzles i la sobretaula?

Un puzle pot ser fet a poc a poc i després desfet per desar-lo de seguida. Quina relació té això amb la teva escriptura?

Per què és necessari per tu la nota a peu de pàgina al final del llibre parlant de l’impacte que té per tu i per la novel·la “La vida instruccions d’us” de Georges Perec?

 

 

Deja un comentario