Per Ivan Montemayor
L’habitatge ha esdevingut l’escenari principal de la lluita de classes. Com un abisme sorgit d’una escletxa, la desigualtat existent entre els propietaris i els desposseïts es va fent cada dia més gran: el deute dels hipotecats cada cop és més alt, els llogaters han d’assumir preus elevats —que arriben al 58% del sou destinat al lloguer de mitjana— i la gent més precària pateix la violència dels desnonaments. Antiavalots i Desokupa a les portes de casa.
A pesar dels avenços del moviment de l’habitatge a Catalunya, la situació continua essent dramàtica. Fa pocs mesos, un home de setanta anys es suïcidava a Sabadell després de ser desnonat de la casa on havia viscut trenta anys. L’habitatge no és ja un problema juvenil ni de sectors marginals sinó que és un problema d’època. Veiem com ha evolucionat la problemàtica, quines solucions s’han assajat i quins camins ens queden per recórrer.
Una espiral que no cessa
Per a veure un diagnòstic acurat de la situació en la que ens trobem avui, hem pogut parlar amb Jaime Palomera, qui va ser durant un temps el portaveu del Sindicat de Llogateres i ara treballa a l’Institut Idra, des d’on ha investigat com evoluciona el mercat immobiliari a Barcelona. En paraules seves:
«La situació és crítica. El conjunt de polítiques estan dissenyades per a la revalorització dels actius immobiliaris. Estem a una espiral que no cessa. A més a més, som una anomalia a Europa, on la decisió del BCE de mantenir tipus d’interès força alts està fent baixar la inflació incloent l’habitatge. Però aquí no. Per què? Doncs perquè tot està pensat per a què els preus pugin. Les mesures de contenció han anat en la bona direcció, però són com tiretes».
Les conseqüències d’aquesta tendència, viscudes a la Catalunya del 2024, són clares. S’està esvaint la societat de propietaris. Aquell règim de tranquil·litat i pau social que, sota el pilar de la casa pròpia, que garantia el pas d’un país de proletaris a un altre de propietaris —per citar l’arxiconeguda proclama de Arrese, el primer Ministre d’Habitatge del franquisme— està en vies de desaparició. Com a lògica conseqüència d’aquest procés, l’accés a l’habitatge és ara per ara una de les grans preocupacions dels catalans, tal i com mostra les darreres enquestes del CEO, especialment entre els votants de partits d’esquerres.
L’habitatge, com va dir aquell Ministre socialista ara caigut en desgràcia, és considerat un bé de mercat i no només com un dret constitucional. Això implica que, tal i com són les accions en la borsa de valors, es van acumulant cada cop en menys mans. Aquest perniciosa tendència apunta a una societat més polaritzada. No exagero pas, els barris d’autocaravanes ja no són una imatge que ens remetin al món estatunidenc, sinó que a les afores d’Eivissa les persones treballadores no tenen més remei que viure en cotxes, caravanes o tendes de campanya. Atrapada en el voraginós ritme del turisme mundial, la ciutat de Barcelona veu com s’estén el nou barraquisme a àrees com Vallcarca, on les persones que hi viuen no han vist cap proposta de l’Estat més enllà del desallotjament policial. Els veïns de les barraques es mouen per la ciutat recollint ferralla amb carretons, guanyant uns pocs diners per sobreviure. Marx ja parlava dels treballadors nòmades, els que quan no estan en marxa, acampen. Aquest és el destí del corrent mercantilitzador.
A més, hi ha un element que accelera exponencialment l’espiral de l’especulació. Palomera ho explica resumidament:
«més de la meitat dels actius immobiliaris adquirits han estat acaparats per empreses immobiliàries, principalment estrangeres. La revalorització constant del capital immobiliari i el dret a l’habitatge són absolutament incompatibles».
Sens dubte, per a les esquerres transformadores del nostre país, la batalla de l’habitatge és una de les grans fites per afrontar, equiparable a la qüestió del repartiment de la terra als segles anteriors. A pesar de aquesta greu situació, cal revisar també quins han estat els encerts i els passos caminats fins el present, per a pensar quin podria el següent pas.
De la regulació al locaut immobiliari
Encara durant la pandèmia, el Parlament aprovava la regulació lloguers el 22 de Setembre de 2020. Les conseqüències d’aquesta llei, sense ésser una gran revolució social, serien la contenció dels preus de lloguer pels casos en que es va fer efectiva. No obstant, en la política catalana la darrera paraula la té sempre el Tribunal Constitucional. D’aquesta manera, la regulació no va arribar a complir els anys de vida i a l’abril del 2022 era tombada. Com és sabut, la Generalitat no defensaria la regulació catalana dels lloguers com si fos la Llei de Contractes i Conreus dels temps de Lluís Companys, on el mateix TC —i a recurs de la dreta catalanista— també acabava amb una llei social emanada des d’un govern de la Generalitat. A pesar d’una petita manifestació de rebuig a la Plaça de Sant Jaume, el futur passava ara per una normativa, a nivell estatal, aprovada pel Govern de coalició. El focus va canviar a Madrid.
Menys ambiciosa que la catalana, la Ley Estatal de Vivienda està avui en vigor però té grans mancances: des de la impossibilitat d’aplicar-la als contractes de temporada i per habitacions fins a una definició del què és un gran tenidor que deixa fora als propietaris de menys de cinc habitatges. El punt més positiu que es pot destacar és la contenció dels preus, que ja no poden apujar-se arbitràriament. Tot i així, i si això semblaria una conquesta descafeïnada, la reacció del món immobiliari ha estat l’aprofitament de les escletxes que deixa la legislació. Fent honor a la dita “feta la llei, feta la trampa”, els rendistes han aconseguit, com augurava el Sindicat de Llogateres, fer de l’excepció la norma i usar de forma enganyosa els contractes de temporada, originalment destinat a persones desplaçades temporalment fins un màxim d’onze mesos.
A més de les insuficiències de la llei, també hem vist aparèixer reaccions patronals. Si als anys 20 tenien els pistolers i el sometent, ara hi ha a Desokupa: tenen en comú la seva funció d’arribar per la via de la força i la intimidació allà on la policia i l’estat no arriben. La seva voluntat és la de convertir-se en una policia privada dels propietaris, en un món on importa més la seguretat de la propietat que la seguretat de les persones.
Seguint amb la comparació explicativa, cal recordar que una altra de les respostes de la patronal catalana als triomfs de la CNT amb l’assoliment de la jornada laboral de vuit hores va ser el tancament patronal, el locaut. El tancament patronal va deixar els obrers barcelonins temporalment a l’atur condemnant-los a la fam i la misèria com a càstig per la seva lluita per unes millors condicions. Com va dir en aquelles dates un polític republicà, Francesc Layret, «[…]era la burgesia de Barcelona la que organitzava una institució a base de la lluita de classes; però de la lluita de la classe burgesa contra la classe obrera». Avui, al 2024, veiem com cada cop més la classe propietària, amb la capacitat logística que els hi permeten les agències immobiliàries i els portals com Idealista, estan incomplint flagrantment la regulació de lloguers vigent en el cas del cobrament d’honoraris i boicotejant la seva aplicació usant el gran forat del lloguer de temporada. Els rendistes desobeeixen frontalment una legislació que modestament intenta limitar els seus enormes beneficis. És per això, que contra els interessos del rendisme no serveixen les mesures que es queden a mig camí, sinó que caldrà més i més audàcia, més i més atreviment.
Un pas més
En un moment de crisi com l’actual, les esquerres transformadores no es poden donar el luxe d’ofegar la possibilitat de posar fre a l’especulació immobiliària que ens aixafa cada dia. Per últim, i veient els posicionaments al respecte de la qüestió de les diverses forces polítiques a Catalunya, sembla que només un bloc sobiranista i d’esquerres podria ser l’inici de la solució. A més a més, aquesta no podrà ser només una aliança entre forces polítiques sinó sobretot una forma de col·laboració amb organitzacions socials com són els sindicats d’habitatge.
Així doncs, passades les eleccions, un nou govern de la Generalitat de Catalunya que volgués realment intervenir en el mercat de l’habitatge en favor d’amples capes populars podria plantejar les següents mesures d’urgència:
- Regular el lloguer de temporada i per habitacions, a través del Codi Civil Català.
- No enviar antiavalots als desnonaments.
- Impostos especials als grans tenidors d’habitatges.
- Reconeixement del sindicalisme d’habitatge i dret a la negociació col·lectiva.
- Establir una Inspecció de l’Habitatge, amb règim sancionador a la propietat.
- Ampliar el parc d’habitatge públic, expropiant pisos buits si és necessari.
Hi ha tot un camí a recórrer. El nostre horitzó ha d’anar més enllà d’aquestes mesures, que poden ser passos necessaris, ja que una agenda de reformes socials ambicioses ha de contribuir significativament a la redistribució de la propietat. Sinó tornarem a una nova forma de latifundisme del segle XIX, però enlloc de grans terres ermes i jornalers depauperats, serà amb grans tenidors, els qui puguin heretar i una extensa multitud de precaris competint contra els pobres.
