Hi ha pocs dubtes que el 15M va ser un moment crucial en la història recent d’Espanya. I no només. També és sabut que va formar part d’un cicle global de protestes contra l’austeritat i la resposta a la crisi del 2008. Des de la plaça Tahrir, a Egipte, passant per Occupy Wall Street als Estats Units, la plaça Síntagma a Grècia, Gezi a Istanbul, les protestes del Brasil contra el Mundial, fins a la Geração à Rasca a Portugal o la Nuit debout a França, totes formen part d’un mateix riu. De fet, entre els primers llibres que analitzen el fenomen, Si ardemos. La década de las protestas masivas y la revolución que no fue, de Vincent Bevins, considera aquest cicle com la dècada amb més protestes massives de la història. Ja tindran temps els historiadors —com el bon llibre Un país entre dos tiempos. La década en que España experimentó políticamente, de Vicente Rubio-Pueyo— per escriure ponderadament sobre el període, però avui dia ningú no pot qüestionar que el 15M i totes les seves conseqüències i conquestes formen part de la nostra pròpia tradició de revolta i van ser un episodi determinant de la història del nostre país. Tot això és indiscutible.
Però, si som sincers, també és molt clar que tots els anhels que es van expressar amb aquestes protestes i amb l’aparició de les organitzacions socials i polítiques sorgides després de la crisi del 2008 no s’han resolt. ¿La participació democràtica de la ciutadania ha trobat el seu espai en uns partits que continuen tancats en les seves cúpules? ¿La corrupció ha desaparegut quan encara se sent parlar de xistorres i enciams a les seus judicials? ¿S’han revertit les retallades en una sanitat i una educació públiques cada vegada més desbordades i abandonades? ¿S’ha reduït significativament la desigualtat punyent de les nostres societats? ¿S’ha implementat definitivament el dret a un habitatge digne per a tothom? No cal que responguem.
Dolorosament, tota la potència que vulguem buscar el 2026 en l’impuls de fa quinze anys és, per ser justos, difícil de trobar. Però avui els diagnòstics i el rumb estratègic de les forces hereves del 15M han envellit molt aviat i moltes vegades. Davant dels nostres ulls, han passat anys i fets que han canviat intensament el nostre context polític. Pel camí, hem tingut el municipalisme del canvi, l’autoorganització popular de l’1-O del 2017, les massives manifestacions feministes del 8M de 2018 i 2019, les protestes a Barcelona per la sentència del 2019, les protestes contra la monarquia del 2020, dos governs progressistes, una pandèmia, les protestes per l’empresonament de Pablo Hasél el 2021 i les dels transportistes per la crisi inflacionària del 2022, protestes educatives i sanitàries, de pagesos, per l’habitatge i contra els efectes del turisme massiu el 2024, les mobilitzacions per Palestina entre 2024 i 2025 i ara les protestes de professors i professores. Ah, i l’estiu més calorós de la nostra història cada any, i ara l’arribada d’El Niño, que me n’oblidava. Encara que segurament em deixi alguna cosa, ha plogut molt des del 15M i, com la pluja que cau durant un llarg període sobre un terreny, el paisatge canvia.
Aquest paisatge polític també ha vist aparèixer una ultradreta que, en alguns països, ha passat a ser simplement la nova dreta, i que amenaça de soscavar els principis bàsics del que fins ara enteníem com a vida democràtica. Als Estats Units, l’organització d’un grup parapolicial com l’ICE s’ha cobrat la vida de 40 persones en dos anys, entre trets d’agents i morts sota custòdia. O bé Mark Bray, autor de Antifa: el manual antifascista, que ha marxat exiliat del seu país per por de possibles violències contra la seva família. Són dos exemples, però podríem parlar també del desempadronament impulsat pels pactes PP-VOX a Extremadura per retirar l’accés a la sanitat a les persones migrants.
Amb això, frenar el seu ascens i la seva arribada al poder s’ha convertit des de fa anys en una de les principals prioritats polítiques al nostre país, encara que les estratègies divergeixin —si és que n’hi ha cap. Cordó sanitari, donar-los espai als mitjans, etc. Frenar el feixisme i la reacció ha adquirit de sobte un sentit molt concret i visible en les seves conseqüències més bàsiques. Un feixisme que creix principalment gràcies al suport de les grans fortunes i dels propietaris que veuen en aquest tipus de populisme de dretes una millor opció en temps de crisi, i també per la col·laboració de la dreta tradicional. Aquest és el principal motiu, tal com explica molt bé Johann Chapoutot a Els irresponsables. Qui va portar Hitler al poder?
Tanmateix, cal dir que la principal estratègia de les forces democràtiques i d’esquerres dels anys trenta i quaranta va ser intentar tallar qualsevol camí que pogués empènyer determinades classes cap al feixisme. Els contextos de crisi inflacionària sense resposta generen espais de confusió, ràbia i desesperació que condueixen a l’abstenció o, en el pitjor dels casos, a un feixisme aparentment rebel. No sé si Rosa Luxemburg s’imaginava, quan a principis del segle XX escrivia el famós “Socialisme o barbàrie”, que unes dècades després a Alemanya s’hi deportarien jueus o s’hi cremarien llibres. Així, mentre no s’afronti l’encariment brutal de la vida, continuarà existint aquest humus de confusió disponible per al creixement de la barbàrie.
Amb això arribem a un segon aspecte rellevant d’aquest canvi de paisatge. A partir del 2019 es formaria a Espanya el primer govern de coalició de l’Estat espanyol i s’inaugurava un procés en què, si bé les forces a l’esquerra arribaven debilitades respecte del 2015, encara hi havia anhels de transformació en algun sentit. El 2020, jo mateix escrivia un article juntament amb el consell de redacció de Debats pel Demà, en què fèiem prospecció, entre altres coses, de les possibilitats de reforma que tenia el nou govern que s’estava formant. S’hi parlava de regulació del preu dels lloguers, derogació de la reforma laboral del PP, inici del diàleg amb Catalunya i reforma del finançament autonòmic. Hi escrivíem: «el govern Sánchez-Iglesias no serà un govern bolxevic, però pot ser un govern democràtic». Donàvem per descomptada la derogació de la Llei Mordassa o una reforma del sistema judicial. Però això no s’ha fet i, en el cas del CGPJ, el que hi va haver va ser un repartiment entre PP i PSOE —pels vells temps del 135— i no pas un canvi de fons.
Si a això hi afegim l’augment del cost de la vida i de l’habitatge, tenim un còctel de decepció i d’enuig on creix l’extrema dreta. No és que la socialdemocràcia de mercat sigui el mateix que el feixisme —per exemple, respecte del 2011, l’índex de Gini ha baixat a Espanya del 34 al 30 (als Estats Units és del 41,8 i continua pujant)—, sinó que cal molt més si es vol aturar el feixisme. Com escrivia Francesc Pi i Margall després del cop d’estat contra la Primera República, el 1874: «La dictadura que la Justícia no aixeca de terra, la recull sovint la tirania».
Així doncs, avui, si no és per elaborar un programa comú, de i entre totes les forces d’esquerres situades a l’esquerra del PSOE, al voltant de totes aquestes pulsions que han sacsejat la societat a Espanya durant els darrers deu anys —la regulació dels lloguers, el control dels preus dels aliments i del combustible, el fre a l’augment de la despesa militar, la refundació del sistema públic d’educació i sanitat, una transició ecològica de debò, el republicanisme i la plurinacionalitat—, si no és per a tot això, no veig per què cal continuar parlant del 15M.
