¡ABAJO LAS MURALLAS! 5 Raons per una Ronda de Sant Antoni per la Vida

Autor: Andrés Pérez. Jornada d’activitats organitzada pel veïnat de Raval i Sant Antoni. I al fons de la imatge infants jugant a la pilota espontàniament.

Per Andrés Pérez

“Abajo las Murallas” va ser el nom del projecte de Monlau, i el lema del moviment higienista de Barcelona per promoure l’enderroc de les seves muralles en un context d’epidèmies de còlera i febre groga que assotaven la ciutadania de Barcelona, degut a les condicions d’insalubritat provocades per la gran densificació de la ciutat, la falta d’infraestructures sanitàries i les grans desigualtats socials.

El 1854 passaria a la història com l’any en que es produiria l’enderroc de les muralles que donaria el tret de sortida a la configuració de la nova ciutat. Si bé la visió progressista de Cerdà era la creació d’una ciutat igualitària, la construcció de l’Eixample donaria pas a la primera gran operació especulativa immobiliària de Barcelona. La oportunitat econòmica de construir una nova ciutat i l’incipient moviment modernista en l’arquitectura de les noves edificacions, va generar un potent còctel per a que grups d’inversors impulsessin la construcció d’habitatges per llogar, que també allotjaria la burgesia. Per tal de treure el màxim rendiment econòmic al seu sòl, es reduirà els espais verds i oberts dels interiors d’illa que acabarien desdibuixant el pla Cerdà. Un model d’urbanisme burgès que donaria nom a la Gross-Barcelona com a planificació urbana elitista. Ideada el 1914 i desenvolupada durant la Dictadura de Primo de Rivero la Gross-Barcelona seria derrotada el 1931 pel ressorgiment de l’urbanisme popular i republicà encarnat en el Pla Macià de Barcelona. Si la Gross-Barcelona traslladava a l’urbanisme l’elitisme de la Lliga el Pla Macià passava el Pla Cerdà pel sedàs del New Deal. En concret, recuperant el projecte de mansana de Cerdà, és a dir: “fer masies (o masos) urbans a l’interior de la xarxa viària del seu eixampla, per tal de superar indirectament l’oposició camp-ciutat” [1] i així materialitzar, sota l’impuls dels urbanistes d’esquerres del GATPAC, una ciutat funcional, obrera i socialment justa. La revolució de 1936 radicalitzaria el Pla Macià cap a un urbanisme participatiu, completament inspirat en Pi i Margall i Cerdà, que municipalitzaria tots els serveis públics, fins la mateixa propietat urbana!, trencant de soca-rel amb la Gross-Barcelona i posant-se per davant de les experiències urbanistes socialistes més avançades de l’Europa del moment, com il·lustra abastament Rafael Tasis a La revolució en els ajuntaments (1937).

El somni d’una ciutat igualitària del Pla Cerdà es diluiria amb la contrarrevolució i paradoxalment l’espai on s’alçaven les muralles enderrocades, que donarien pas a les actuals “Rondes”, configurarien una nova muralla -aquesta simbòlica- entre les classes populars que es quedarien dins la Barcelona Vella i les classes burgeses que fugirien cap a la Nova Ciutat.

Més de 150 anys després, les antigues muralles continuen exercint el seu poder simbòlic, on la Ronda Sant Antoni representa la divisió espaial de realitats socioeconòmiques molt significatives. Per posar algunes dades en context, segons l’Ajuntament de Barcelona la Població de Sant Antoni té 4 anys més d’esperança de vida que les veïnes de l’altra banda de la Ronda al Raval (85,6 anys vs. 81,4 anys respectivament). Per altra banda, en relació a la renda, trobem que les veïnes de les zones censals del costat de Sant Antoni tenen gairebé el doble de renda neta per habitant que les de la banda del Raval (al voltant de 17.000 euros a Sant Antoni i al voltant de 9.000 euros al Raval). I una última que dona comptes de la diferència de la seva composició  poblacional: el 55% de la població del Raval té nacionalitat estrangera front el 27% de Sant Antoni.

Si bé aquesta muralla actual a la que faig menció és simbòlica -desgraciadament molt habitual a la nostra ciutat, doncs podríem enumerar unes quantes divisions de classe entre barris adjacents de Barcelona- i no tant de l’existència d’un mur real. L’explosió del conflicte sobre el futur de la Ronda ha situat sobre l’escenari la demanda per part de certs sectors socials, polítics i mediàtics d’una barrera física, que amb l’excusa de la mobilitat pugui exercir com a mur de contenció de les classes indesitjables.

I és que la remodelació provisional de la Ronda Sant Antoni va crear la obertura d’un gran espai de jocs que es va omplir ràpidament de vida: de pas de veïnes que passegen, d’infants amb patinet o jugant a la pilota, de veïns petant la xerrada al voltant de les jardineres dels arbres provisionals… I també, a partir de certes hores de la tarda, es va anar centralitzant una activitat de venda d’objectes de segona mà, que ja es produïa de forma més disgregada a espais dels voltants de la Ronda Sant Antoni (Ronda Sant Pau, al Metro de Sant Antoni, a la plaça del dubte o altres carrers del Raval com Princep de Viana…).

De totes les activitats que es produeixen, és aquesta última la que comença a generar queixes d’algunes veïnes i comerciants de la Ronda i que finalment esclata mediàtica i políticament arrel d’una mobilització amb presència significativa de regidores de diversos partits de l’oposició. Una mobilització que generaria una relació d’accions polítiques, veïnals i mediàtiques en cadena per la reivindicació de dos models antagònicament enfrontats sobre la Ronda i la seva relació entre els dos barris adjacents.

Aquest article vol donar raons  i dades objectives per la defensa d’una Ronda per la Vida:

  1. Trencar la frontera i assajar la convivència

L’escenificació d’un artefacte mediàtic com és el Mercat de la Misèria, revela la posada en marxa de l’enèsim operador simbòlic levistraussià, és a dir, aquell artefacte que té la capacitat d’assignar llocs socials, distribuir i intervenir socialment sobre un determinat grup al que se li atribueix característiques o activitats immorals, desviades o anormals.

És doncs, el vell mecanisme de la construcció de l’alteritat, que a efectes pràctics, tracta d’inserir en l’imaginari col·lectiu una relació d’atributs i/o conductes negatives s’ajusti o no a la realitat, a un cert grup de persones més o menys reconeixible, mitjançant un sistema de representació. Es tracta doncs de construir una justificació per la que poder intervenir sobre un grup de persones que qüestionen, encara que sigui amb la seva sola presència, un determinat ordre social, un cert status quo o el normal esdevenir de les coses.

La construcció mediàtica d’aquesta figura, en aquest cas, del venedor del mercat de la misèria tracta de generar una correlació entre pobresa i delinqüència sobre subjectes que practiquen una activitat considerada desviada, bruta o immoral amb l’objectiu de poder intervenir sobre ells. És revelador que s’hagi instaurat la relació d’aquesta activitat amb la delinqüència, encara que la pròpia policia s’hagi encarregat de negar-ho per activa i per passiva.

I és innegable, però, l’efectivitat intervencionista que té la construcció d’aquests operadors simbòlics mediàtics. Doncs, des de ja fa mesos, la presència uniformada les 24h del dia, s’ajusti o no a una necessitat objectiva pels fets delinqüencials que succeeixen en aquest indret de la ciutat.

I és que, és també paradigmàtic, que en tot aquest conflicte pel futur de la Ronda hagi aparegut amb força i de forma reiterada la idea de frontera. Tant pel context físic on tot això es produeix, com en la funció de mur de contenció que alguns sectors, de forma ingènua, creuen que podria exercir la tornada del trànsit sobre els personatges indesitjables de la banda Raval. I és que, l’urbanisme no solucionarà problemes d’ordre social.

En aquest context, és esperançador, que els intents mediàtics per criminalitzar l’anomenat mercat de la misèria i la proposta per aixecar fronteres de nou on hi ha un espai de trobada, no va deixar indiferent als col·lectius i associacions veïnals dels barris del Raval i Sant Antoni. Que ràpidament es van organitzar per donar una resposta conjunta. Coneixedors que la convivència no es planeja amb el llapis de l’urbanista, sinó que s’assaja i es construeix col·lectivament des dels carrers. Van realitzar una roda de premsa on van anunciar la intenció de més de 42 entitats d’iniciar una lluita per reivindicar la pacificació total de la Ronda. Una lluita que donaria el tret de sortida amb la convocatòria d’una jornada reivindicativa i festiva que va resultar un èxit rotund.

Així doncs, el primer argument, és la voluntat explícita del veïnat que, ple de raons reivindica amb la pràctica, un espai de trobada per trencar la frontera entre dos barris que (amb les seves diferències) es reconeixen per construir junts una convivència possible.

  1. La necessitat indefectible per guanyar un gran espai obert, verd i per la canalla en aquest indret de la ciutat.

La mediatització del futur de la Ronda i la entrada en escena d’interessos partidistes, ha desplaçat del centre del debat les oportunitats per la construcció d’un futur desitjable per a la Ronda, així com les necessitats i raons objectives que requeririen un bon planejament urbà.

Quan pensem en el futur d’un carrer, com la Ronda Sant Antoni, ho hem de fer pensant, no només en el propi carrer, sinó també en el context urbà en el que es troba i les seves necessitats.

I és que, el Raval i Sant Antoni són dos dels barris més densament poblats de Barcelona. Un problema que s’agreuja encara més en la zona del Raval que limita amb la Ronda Sant Antoni. Si Barcelona acull 590 habitants/ha residencial, el Raval acull 946 habitants/ha i aquesta zona Nord/Oest del Raval acull entre 1200-2000 habitants/ha, com podem veure a la següent imatge:

També és molt significativa la densitat habitacional en aquesta zona. Si Barcelona és de 80,2 Habitatges /ha i el Raval de 210 habitatges/ha, aquesta zona es mou entre els 311 i els 661 habitatges/ha:

Aquesta barreja d’alta densitat poblacional i d’habitatges, s’emmarca en un context de carrers estrets, sense espais oberts ni verds i sense àrees de joc per la canalla. Fet que fa d’aquesta zona, una de les trames urbanes més atapeïdes i amb menys proporció d’espai públic per habitant de la ciutat. En la següent imatge podem observar l’absència de zones verdes, ni de cap àrea de joc infantil (punts vermells) en tota aquesta zona propera a la Ronda Sant Antoni:

Aquesta falta d’espai vital s’agreuja quan observem que els habitatges del Raval són també substancialment més petits que a la resta de la Ciutat (65m2 al Raval per 78 m2 de mitjana a Barcelona) però amb un nombre d’habitants per habitatge molt semblant (2 habitants/habitatge en tots dos casos).

Un dels aprenentatges, que tots hauríem d’haver fet, però especialment els polítics que s’han d’ocupar de les necessitats de les seves veïnes, és que a falta d’espai habitacional sumat a la falta d’espai exterior, pot tenir efectes molt negatius sobre la salut general i mental de la població. I és, de fet, especialment perillós sobre els més menuts. Per tant, aquí, és important donar comptes d’una dada que cobra especial rellevància en la planificació d’aquest espai de la ciutat, si atenem a l’alta densitat i la evident falta d’espai vital: el Raval és el tercer barri de Barcelona amb més infants i adolescents, després de Sant Andreu i Sant Gervasi-Galvany, amb més de 8.000 infants.

La necessitat d’espai s’ha posat de manifest amb la pròpia conquesta que ha exercit, de forma espontània, la pròpia canalla dels dos barris veïns de la Ronda les tardes i els caps de setmana. Una ciutat democràtica i justa ha de poder garantir la presència propera d’espais oberts, verds i segurs pel joc dels infants. I en aquesta Ronda avui és possible gràcies a l’espai obert que permet el joc espontani sense el perill del pas de cotxes.

Per tots aquests motius la Ronda de Sant Antoni emergeix com una oportunitat per guanyar una gran àrea oberta.  Una oportunitat per esponjar aquesta zona de Barcelona, que necessita d’espai per viure com els humans de l’oxigen que respirem.

La necessitat d’esponjar, pacificar i crear nous espais oberts a Ciutat Vella no és cap novetat. De fet, ha sigut una constant, des del propi Pla Cerdà, que planejava la construcció de tres vies que travessarien Ciutat Vella (de les quals només es va acabar executant la Via Laietana), passant per la construcció de l’Avinguda Drassanes durant la post-guerra aprofitant els edificis destruïts a la Guerra Civil, fins als Plans Especials de Reforma Interior (PERI) dels 80 als 2000 a Ciutat Vella. Uns PERI ‘s, que com el del Raval, va donar lloc a la pacificació de molts carrers, així com grans operacions d’enderroc de centenars de blocs d’habitatges que donarien lloc a la construcció de nous equipaments, nous habitatges i l’obertura de grans espais públics (el Macba, CCCB i la UB- Raval, la Rambla del Raval, Illa Robadors i la Filmoteca són alguns dels exemples més icònics).

Totes elles, per cert, van ser estratègies (no tan sols) d’esponjament, que van estar envoltades de controvèrsies i resposta veïnal. I és que, a diferència de la proposta per a peatonalitzar la Ronda Sant Antoni, aquestes operacions urbanístiques precedents, van “guanyar” nous espais públics a costa de l’enderroc de centenars de blocs d’habitatges i l’expulsió de milers de veïnes de Ciutat Vella.

Per això, és incomprensible que davant la oportunitat de generar un nou espai per a la vida, siguin precisament aquells que van executar i/o lloar plans d’esponjament a costa de l’expulsió de milers de veïnes, els qui ara s’hi oposin. Potser, només potser, és que no buscaven el benefici del veïnat…

  1. Per l’emergència climàtica i la reducció de la contaminació:

Sembla evident, que davant una emergència climàtica com la que patim, i en un context de polítiques per reduir la presència de trànsit, es plantegi revertir la pacificació d’un carrer per on fa més de 10 anys que no passen cotxes.

I no parlem de qualsevol carrer. Sinó d’un carrer, que al seu extrem nord alberga una de les 14 escoles més contaminades de la ciutat, l’Escola Sant Francesc d’Assis que supera el límit de 50 µg/m(3) de diòxid de nitrogen. Segons la investigadora de la Universitat del Colorado Abigail R. Lara, especialista en medicina pulmonar, un nivell tal de contaminació pot desencadenar asma, bronquitis, la malaltia pulmonar obstructiva crònica (EPOC), dispara el risc de càncer de pulmó i encara pot provocar atacs cardiovasculars aguts tals com l’infart de miocardi o el desenvolupament de malalties coronàries. Sent la causa de risc principalment la gran quantitat de trànsit de vehicles en un espai reduït que creï una microatmosfera d’aire estancat i contaminat. Motiu pel qual les directrius de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) del 2021 sobre qualitat de l’aire fixen un màxim anual d’una mitjana de 10 µg/m(3) de diòxid de nitrogen per tal de protegir a la població dels pitjors efectes de la contaminació que en el cas dels infants encara poden ser més greus.

  1. Perquè els eixos comercials pacificats augmenten ingressos i vendes

Les diverses experiències de Barcelona per recuperar carrers pels vianants, ja sigui de forma estructural com les Superilles ,o de forma esporàdica, com l’Obrim els carrers, han demostrat augmentar ingressos als comerços d’aquests carrers pel dinamisme que genera. Alguns estudis plantegen un augment del 30% de les vendes. De fet, la part més negativa d’aquestes pacificacions és el possible augment del 20% valor dels immobles dels locals comercials. Fet que podria generar increments sobre el preu del lloguer comercial, amb el perill de generar processos d’expulsió i gentrificació tant comercial, com residencial.

  1. Per una Superilla també als barris populars.

L’argument últim per consolidar una peatonalització a la Ronda Sant Antoni, és la necessitat que la gran transformació urbanística que es va batejar com a Superilla Eixample, però que després ha augmentat el rang a Superilla Barcelona, arribi també als barris populars com el Raval.

Així doncs, estaríem fent justícia i recuperant l’idea original de Cerdà per construir una ciutat igualitària, o la del  veí il·lustre del Raval, Manuel Vázquez Montalban que com deia a un extracte del llibre Diàlegs a Barcelona del 1985 (Manuel Vázquez Montalban i Jaume Fuster) recuperat fa uns dies per la revista Debats pel Demà :

“A nosaltres potser ens agradaria poder tornar a sentir la corneta de l’escombriaire i que els nostres fills tinguessin la possibilitat de jugar tranquil•lament al carrer de casa. Serà bastant difícil. Una possible recuperació de Barcelona seria la de tornar-la a dimensionar com a ciutat habitable, és a dir, tornar a la ciutat de barris, trencar l’americanització de la ciutat que vol convertir el down-town en centre d’oficines i comerços per tal de residir només a les perifèries, recuperar el carrer per als ciutadans amb llocs de reunió que no siguin precisament com aquella plaça de l’estació de Sants.”

Notes

[1] ROCA, Francesc, El Pla Macià: de la Gross-Barcelona al pla comarcal, Barcelona, La Magrana, 1977, p. 31.

Deja un comentario