Per Juan Manuel Ternero
«[L’andalusisme] es construeix com un humanisme en el qual la terra, els costums i el paisatge són només el marc per a l’emancipació col·lectiva. La bandera blanquiverda s’aixeca per a combatre la pobresa en totes les seves manifestacions: la misèria en el camp i els barris marginals, l’emigració, la desocupació estructural, l’explotació dels més febles. L’objectiu de l’orgull nacional andalús no és excloure a ningú, sinó avançar col·lectivament cap a un món millor i més igualitari». Joaquín Urías en CTXT: Reivindicar l’andalús és reivindicar la democràcia. [i]
El passat 7 de juny, la candidata de Vox a presidir la Junta d’Andalusia, Macarena Olona, va difondre a través del seu compte de Twitter un vídeo del qual, a més de la polèmica lletra de la cançó que sona de fons en anglès (“apunta amb una pistola a un negre, converteix-lo en un velocista. Gosses a la meva polla, els vaig dir que em donés un minut), criden l’atenció alguns dels elements de la seva composició, els quals fan referència a construccions de l’imaginari col·lectiu nacional, que poc o res tenen a veure amb la realitat dels andalusos. Referències vàries a la Fira de Sevilla, apologia religiosa, la candidata vestida amb vestits regionals, paisatges com ara casalots, cellers, esglésies… Els estereotips del poble andalús i la seva cultura no és un fet infreqüent provinent des d’altres latituds d’Espanya. Personatges carismàtics de la ficció televisiva com Emilio en Aquí no hay quien viva, Nines en La que se avecina, Juani en Médico de familia – personatges graciosos, avars i condemnats a la desocupació o a treballs d’escàs reconeixement i subordinació-, donen bon compte del lloc i el paper que aquesta terra ha tingut en la construcció de la nació espanyola i la seva identitat. No obstant això, sí que crida poderosament l’atenció que un partit polític es presenti a unes eleccions en la terra fent apologia d’aquesta imatge.
El passat 8 de juny, “La Base”, el podcast dirigit per Pablo Iglesias, va dedicar el seu programa a les eleccions andaluses. En ell va intervenir Javier Aroca, periodista i tertulià en diferents mitjans, per a fer una radiografia minuciosa de l’estat de la qüestió andalusa. Referent a això, parlava del debat televisiu emès a la Televisió espanyola com una metàfora del sempitern monitoratge a la qual aquesta terra es troba sotmesa des de Madrid (“Andalusia com a colònia interna”, segons l’historiador Carlos Arenas). I és que sobre Andalusia es pot parlar de moltes maneres, però sempre és recomanable que qui ho faci hagi viscut el que significa ser andalús; bé de naixement, bé d’acolliment. I no perquè es vulgui ser excloent, sinó perquè la “fatiga” només la comprèn el que l’ha passat o viscut de prop a casa. I és que, llavors, el relat es torna menys pintoresc i adquireix tints molt més dramàtics. A continuació, s’expressen quatre veus per a parlar-nos sobre la realitat quotidiana andalusa que delineen àmbits on les forces transformadores haurien de centrar els seus esforços els pròxims anys.
Jesús és un jove andalús a les portes de la trentena, natural de Marchena, un poble de la província de Sevilla d’uns 20.000 habitants. Em conta que, des de 2017 lídia amb un quist pilonidal, trobant-se per a enfrontar aquesta malaltia una infinitat d’obstacles en el sistema de salut. Començant amb la renuència per part dels professionals del seu centre de salut[ii] per a derivar-lo a l’Hospital comarcal. Amb el temps, aconsegueix parlar amb un familiar que és infermer, qui li confessa que, des d’aquest mateix centre, s’estan posant traves per a «intentar evitar que s’enviï el mínim possible de gent a l’Hospital». Aquesta situació la va viure també la seva àvia, qui va acudir amb un dolor abdominal al centre de salut i li van diagnosticar gasos. Va resultar que patia càncer de còlon, el qual va acabar en una colostomia, evidenciant l’errat del diagnòstic inicial.
A l’anterior cal afegir les llistes d’espera: 2 mesos per a ser vist pel metge a l’hospital quan el quist va derivar en úlceres, quatre més en llista d’espera fins a poder-se operar. A això se li sumen les llargues cues en el centre de salut per a poder realitzar-se les cures («el centre de salut està desbordat i és una jungla anar allí és igual quan vagis»). Així mateix, fa 2 anys i mig es va suprimir el servei de traumatologia del centre de salut: «Ja em diràs tu a mi quina funció té una sala de raigs sense un traumatòleg que després vagi a interpretar la radiografia»; i fa unes setmanes, va arribar una altra ordre on d’un dia per a un altre se suprimia també el servei de psicologia, el qual comptava amb llistes d’espera de fins a dos mesos.
Antonio és un altre jove, també natural de Sevilla i pròxim a la trentena. En el seu cas, em parla sobre les dificultats d’accés al mercat laboral. Des de l’alta exigència en qualificació als requeriments relatius a l’experiència:
Un peix que es mossega la cua. Si no ens poden oferir aquesta experiència en cap moment, mai la guanyarem i mai l’aconseguirem. Llavors mai podrem accedir a determinats llocs de treball perquè t’obliguen a tenir aquesta experiència dins d’un àmbit concret. En moltes entrevistes això era la primera cort per a dir-te si seguies o no seguies en el procés de selecció.
Parla la veu de la desocupació juvenil, un dels mals endèmics de la nostra terra. Contractes curts, ara emmascarats amb la nova Reforma Laboral, però que «això avui no et garanteix res. Ets fix, però si no compleixes o a l’empresa no li ve bé, l’endemà et poden deixar anar de la mateixa manera». En el seu cas, a més, ha treballat en la universitat pública andalusa: «jo he tingut la sort de poder estar diversos anys amb beques tant de formació com beques normals per a estar dins de l’oficina per a la igualtat per a la UPO[iii]». Es tracten de contractes temporals (6 mesos al màxim), pels quals paguen entre 300 i 600 euros al mes. «Amb aquest rang de sou és difícil que et plantegis qualsevol situació relacionada amb una autonomia vital, has de viure a casa dels teus pares». L’única opció per a intentar prosperar en la universitat seria la via del doctorat, inviable per a qui no compti amb una de les escasses beques que es concedeixen tant a nivell estatal com autonòmic, a més de la precarietat posterior que, pràcticament, tanca aquesta via per a les classes treballadores:
En la meva situació, jo no podia permetre’m estar 10 anys cobrant una misèria, perquè també tens plans de vida, tens altres coses i bo, en moltes ocasions i a causa de la precarietat dins de la universitat, almenys a nivell andalús, que és el que jo conec, aquesta precarietat està portant al fet que moltes més persones no vulguin continuar estant en la universitat o es cremin amb facilitat, si porten un temps dins d’ella.
Elena és professora de primària en un centre de la ciutat de Sevilla, i la seva principal queixa referent a l’educació és la ràtio. La ràtio és molt gran en les classes: «És 25, que tu diràs no són tant, però cada vegada és com que jo sento que els nens venen amb més necessitats, i cadascun ve amb una història familiar…no són necessitats purament d’aprenentatges, sinó que són necessitats emocionals i mancances i molta frustració». La ràtio és massa gran i els professors no arriben a tot. Un altre problema derivat d’aquesta falta d’espais en els col·legis públics és que «no es poden deixar repetint a més de dos nens, perquè en el curs següent no hi ha buit. I això no hauria de ser així, si no hi ha buit, la Junta o qui correspongui hauria de prendre les mesures necessàries que siguin necessàries per a obrir una altra classe, amb menys alumnes».
En relació amb la gestió de la pandèmia i la recent eliminació de l’obligació de portar màscara a l’aula, critica que es tracta d’una decisió presa sobre la base de criteris purament oportunistes. Després de dos anys amb una sèrie de mesures individualitzadores que han implicat múltiples dificultats tant per al professorat com per al propi alumnat («Jo enguany he hagut de donar les mateixes assignatures i el mateix contingut però amb dues hores i mitja menys a la setmana[iv] »), aquesta disposició aïllada té poc sentit:
Però és que nosaltres, la mesura que haguéssim necessitat és que els nens poguessin treballar en grups, que poguessin treballar en parelles, que això és el que els ajuda realment, perquè un l’ajuda a l’altre. O que als patis poguéssim tenir a tots els nens barrejats, patis inclusius, que jo no hagués d’entrar més tard, a causa de les entrades escalonades i perdent més temps de classe i havent de donar el mateix contingut. La mesura de les mascaretes, descontextualitzades d’un conjunt de mesures més àmplies, perquè en les classes es pogués treballar de manera més normalitzada, no ens serveix. De fet, segons les últimes instruccions, s’havien de mantenir la separació individual, quin sentit té que no s’emporti màscares però que romanguin de manera individualitzada? Necessitem un pla integral perquè millorin els comportaments de la classe de manera conjunta. Els nens necessiten que se’ls pari esment, per tant, en ajuntar-ho amb companys que s’atenguin entre ells, és molt més senzill per al professor o professora prestar-li l’atenció d’una manera més equilibrada i contemporitzada.
Sortint de la pandèmia amb unes dades de pobresa, desocupació i exclusió social que fan por[v] , la realitat andalusa dista molt de ser la que propagandísticament difonen la immensa majoria de mitjans informatius autonòmics, regats de diners pel Partit Popular[vi] , i molt menys el retrat que beu de la caricaturització molt arrelat franquista en què Vox basa la seva campanya. Javier Aroca descrivia en La Base a l’extrema dreta com la reencarnació dels cacics i senyorets que sempre han existit a Andalusia, però que fins avui es trobava solapada en el PP.
Per a acabar i expressar l’amenaça que aquesta gent està introduint en les nostres vides, vull presentar el relat de Manuel, antic company d’estudis a qui tinc en gran estima i a qui, des d’aquí, agraeixo la seva valentia i la bondat que ha tingut per a confiar-me el seu relat. Crec que, en moments de sotsobre, hem de fer força al voltant allò que de veritat importa. I poc més important pot existir que les paraules que exposo a continuació, les quals reflecteixen a la perfecció a qui acull la blanquiverda i qui se situen enfronti:
Una de les sensacions que sento davant aquesta ona de la ultradreta avançant sense pudor i sense temor cap, i a més sent legitimada per les institucions estatals, autonòmiques, etc. és la por; a mi, a títol personal, com a persona LGTBI, em fa por. Estem veient com, en aquest aspecte, en aquesta matèria, està havent-hi una greu reculada i ja no sols estem parlant de discurs d’odi aïllat, sinó que estem veient com estan ocorrent agressions en alguns casos amb desenllaç fatal. Podem recordar el cas de Samuel, assassinat fa un any, ASSASSINAT, estem parlant d’una persona que ha perdut la vida només per voler ser qui és. No estem parlant d’una persona que hagués estat assassinada per qualsevol altra circumstància accidental. No, estem parlant d’algú que ha estat assassinat només pel fet de SER. Això a mi, personalment, em dona paüra, em terroritza, i a més el veure com des d’uns certs partits, sobretot des de la dreta i ultradreta, estem veient com aquests discursos d’odi es legitimen i calen en la societat, amb els mantres de “família natural”, “no als lobbies LGTBI”, ni que nosaltres fóssim un Lobby. No estem demanant res més que els nostres drets, que han estat retallats i han estat vilipendiats durant anys, dècades, segles. Hem estat maltractats, desemparats i quan semblava que estàvem aconseguint uns mínims d’avanços en els nostres drets, perquè només volem SER, no demanem més, estem veient aquesta reculada, aquest calador de discursos d’odi, emparats per institucions, partits polítics, mitjans de comunicació, fins i tot la justícia que se suposa que és la que protegeix el feble. I jo ric, perquè no m’ho crec, perquè això…jo he deixat de creure en el sistema judicial, jo no tinc confiança en les institucions i altres. No és fàcil, quan has estat una persona que has cregut en les institucions, que ha pensat sempre que hi ha algú aquí que t’ajudarà quan et farà falta i t’estàs donant compte que el que estan fent és marginar-te, apartar-te a un costat com si fossis un empestat, com es feia abans. Per descomptat a mi em dona paüra, i pensar que, pròximament en la Junta d’Andalusia, podem tenir a la ultradreta, ja no sols com en aquesta última legislatura, governant de facto, sinó governant de ple dret, em terroritza, directament em terroritza. I soc el primer que potser amb amics faig bromes de m’exiliaré…però a mi em dona paüra i ho dic de veritat, pensar que puguin estar governant i veure com aquests discursos estan calant. Amics, companys, pràcticament som com a germans, tots membres del col·lectiu, tots com una gran germanor i estem veient com ens estem quedant enrere una altra vegada, estem retrocedint passos. Jo creia tenir un discurs mental estructurat clau, però quan t’enfrontes a això, t’adones que tot el que vulguis expressar és poc, i les paraules que vulguis expressar són poques. I no pots resumir-ho o sintetitzar-ho en poques paraules, perquè a més l’emoció t’embarga. En certa manera, la meva perspectiva és aquesta, d’autèntic temor, de temor pel que pugui venir, del que pugui passar. Com a persona LGTBI a mi em dona temor veure com ens estan aguaitant, com ens estan matant. Tu creus que és normal que una persona vagi a manifestació i quan veu als policies en lloc de sentir-se protegit se senti més vulnerable? Amb unes forces i cossos de seguretat de l’Estat que se suposen estan per a protegir-te però que estan infectades de persones que ens odien? Jo no ho veig comú, fins i tot pensar que coneguts meus puguin estar en contra meva només per SER qui soc. Això és molt difícil de gestionar a vegades, a nivell emocional.
Referències
[i] https://ctxt.es/es/20220601/Firmas/39989/Joaqu%C3%ADn-Urias-extrema-derecha-ultraderecha-andalucia-elecciones-pobreza.htm
[ii] Equivalent a un CAP
[iii] Universidad Pablo de Olavide de Sevilla.
[iv] Això és així a causa del temps que es perd cada dia en fer l’esmorzar a classe, perdent mitja hora lectiva.
[v] L’Associació Pro-Drets Humans d’Andalusia denunciava en un informe el desembre passat que, amb la pandèmia, «s’ha incrementat la bretxa social i està servint com a excusa per a la retallada de drets». S’hi clamava per l’extrema situació en què viuen moltes persones en aquesta terra, que encapçala els índexs d’atur, pobresa i exclusió social: «Aquesta realitat es tradueix en seriosos problemes de la població per omplir la nevera, pagar les factures de la llum o l’aigua, fer front a la hipoteca o la mensualitat del lloguer i, fins i tot, en alguns casos, comporta trobar-se sense llar». I encara no havia tingut lloc la invasió d’Ucraïna:
[vi] El consell professional de la Ràdio Televisió Andalusa exposa en un informe l’escandalosa parcialitat i antidemocraticitat de l’ens públic andalús:https://consejoprofesionalrtva.wordpress.com/2022/06/01/los-informativos-de-canal-sur-tv-en-mayo-servicio-gubernamental-en-lugar-de-servicio-publico/
