Anna Gas: “Malgrat tot això que arrossego, què puc fer?”

Imatge: Joel Vila Truyol

Entrevistem a Anna Gas sobre el seu primer llibre de contes, guanyador del prestigiós Premi Mercè Rodoreda 2020. La vam veure per primer cop d’oient a la presentació de Napalm al cor, però no ens vam atrevir a dir-li res. Després vam intentar assistir a l’acte de L’Horiginal on ella i Pol Guasch recitaven fragments de textos seus, però la limitació de l’aforament ens ho va impedir. Per Sant Jordi la vam anar a buscar a la seva taula de firmes i va ser allà quan vam concretar l’entrevista. Aquí tenim, doncs, el resultat d’una llarga conversa a la cafeteria de La Central del carrer Mallorca.

Per què titules el llibre “El pèndol”? En diverses entrevistes ja has explicat quin significat té per tu, però aquí la pregunta va una mica més orientada a l’estil, a la pròpia decisió. Ha sigut important per tu no titular el llibre aprofitant el propi títol d’algun dels contes? El pèndol et fa pensar en el famós relat d’Edgar Allan Poe titulat “El pou i el pèndol”?

Clar, he fet una mica trampa en aquest sentit. “El pèndol” sí que era inicialment el títol d’un conte. Llavors quan vaig veure que em funcionava bé com a títol del llibre, vaig canviar el títol d’aquell conte perquè no volia donar-li una importància major que als altres contes. “El pèndol” era el títol del conte “Desitja-la”, on hi ha aquests dos homes i aquesta noia que va d’un a l’altre i fa aquest moviment una mica pendular. A mi la cerca de títol és una cosa que em costa bastant: si no surt molt ràpid des del principi, li he de donar moltes voltes. Però en canvi, tenia aquest títol ja en aquest conte i vaig pensar que era bastant representatiu del que anava passant en el llibre. No sé si tu també ho penses o no.

Sí, sí, estic d’acord. I per què no necessites, per exemple, fer un pròleg que expliqui aquestes petites nocions que has donat en diferents entrevistes?

Perquè m’interessa més que el lector hi pensi. No sé si m’han fet tant aquesta pregunta perquè és com poc evident el que pot significar el títol en relació als contes, o perquè és una pregunta habitual de fer, no sé. Però crec que algú, sense haver-li jo explicat, ja em va donar com alguna resposta bastant similar al que jo volia que s’entengués.

Què va venir primer la voluntat de presentar-te al Premi Mercè Rodoreda o la pròpia escriptura de cada un dels textos? Com va ser el moment en que t’adones que comences a tenir uns quants contes i que recollits podrien formar tot un volum?

Primer va venir l’escriptura, però després es va barrejar una mica també amb les ganes de presentar-me al premi. És a dir, cap al 2019 vaig reprendre l’escriptura de narrativa, que des que havia estat escrivint poesia, no n’havia escrit gaire [de narrativa], per no dir gens. I llavors vaig anar escrivint, però a un ritme molt lent. I pensava, d’aquí a alguns anys, quan en tingui prous com per fer-ne un volum, doncs ja l’enviaré a premis. Però, clar, durant el confinament, de sobte, vaig tenir molt més temps i ja tenia totes aquestes idees anotades d’abans. Vaig pensar, a veure, si no m’hi poso ja, tampoc sé quan ho faré. Llavors em vaig marcar la data límit d’enviar-lo al premi. Quan em vaig marcar aquest objectiu, això va ser una mica el que em va forçar a posar-m’hi més i acabar-ho.

Amb alguna expectativa?

Home, evidentment volia guanyar el premi, però no, no m’ho esperava gens.

Com va ser quan t’informen que has guanyat?

Em van trucar. Estava al meu poble, el poble de la meva família amb una amiga. En aquell moment encara no hi havia confinaments comarcals ni tot això i estàvem fent classe online de psicometria. Vaig rebre una trucada, era el Marcel Mauri i em va dir que havia guanyat el premi i em vaig posar a cridar, es veu.

Es veu?

Sí, perquè un dia que ens vam retrobar amb el Marcel Mauri i em va dir que jo havia cridat. I vaig pensar, no sabia que tu també te n’havies assabentat, pensava que havia sigut després de penjar. Vaig cridar. Jo estava a una punta de la casa i la meva amiga estava a l’altra i va venir a preguntar: què passa?

Completament inesperat, no?

Sí, sí, una alegria suprema.

Com va ser aquell dia? Recordes si vas fer alguna cosa diferent?

A partir del moment de saber això, vaig deixar la classe perquè no em vaig poder concentrar més. Per sort, la següent assignatura que tenia, a la classe érem quatre alumnes només, perquè era com un segon grup. Li vaig dir al profe: escolta, una cosa, jo si et sembla bé avui no em quedaré perquè m’ha passat això i no puc estar a la classe. Ell ho va comprendre i després vam tornar cap a Barcelona amb la meva amiga fent una festa al cotxe, música a tope…

Cridant…

Sí, alegria màxima.

Com vas construir l’estructura del llibre? (és a dir, l’ordre dels contes, les cites que encapçalen els textos o la presentació de cada un dels diversos temes del recopilatori). Quan vas començar a escriure els textos, estaves escrivint un llibre, o tan sols estaves escrivint contes individualment i més endavant ja va arribar el llibre com a idea?

Jo escrivia uns contes en funció d’unes idees que anava tenint. Anava veient que més o menys hi havia unes recurrències, però quan tens quatre o cinc contes tampoc es veu un fil temàtic molt clar. A mesura que anava tenint jo més idees, sí que veia que anaven cap a direccions similars. Llavors vaig veure que tindria sentit agrupar-los en un mateix volum. Clar, la idea de: vaig a fer un llibre de contes, com a tal, es va configurar més quan vaig decidir que em presentaria al premi. O sigui, jo sabia que anava escrivint contes i que segurament, en algun moment allò seria un llibre, però la voluntat de fer-lo va ser més quan vaig decidir presentar-me al premi.

El tema de les citacions que menciones no li dono especial importància. Si en algun moment he pensat, ostres mira, aquesta cita m’agradaria posar-la aquí, doncs la poso. Però no és el més rellevant en el meu cas.

Pel que fa a l’ordre dels contes, això sí que ho vaig pensar molt. No volia agrupar tots els contes d’un mateix estil, o d’uns mateixos temes en una part i deixar els altres per l’altra part. He intentat intercalar-los de manera que hi hagi varietat temàtica, de to, d’estil, per exemple no ajuntar molt els monòlegs, o els més foscos al principi i els més divertits al final.

Jo tinc la sensació que en el fons, a partir de la meitat el llibre agafa com un altre to. Allà ja comencen a ser més relacions personals d’un personatge femení amb algun home que l’intenta conèixer, tu creus que això és cosa del pèndol també?

Doncs no hi havia pensat [en relació al pèndol] amb el tema de l’ordre dels contes. La veritat és que clar, és difícil, perquè al final si intentes agrupar-ho per uns estils o per uns temes o el que sigui, et quedaran potser molts personatges masculins a la primera part i molts personatges femenins a la segona. Però no és una cosa volguda, és més aviat casual.

La imatge de la coberta s’anomena “Astronomy of the Heart” i el seu autor és Julien Pacaud. Coneixies la seva obra, has vist més treballs seus, creus que s’hi adiu amb el contingut del teu llibre?

No coneixia l’autor i el tema de la portada és un tema delicat perquè no vaig triar-la jo. La qüestió és que me’n van presentar unes quantes al principi que eren horroroses, llavors jo vaig dir que aquelles no. A l’últim moment va coincidir amb les vacances de Nadal i la gent es va adormir molt. Llavors em van posar molta pressa a la tornada i em van dir: hem de decidir ja la portada. I la veritat és que jo estava esperant noves portades, però no me les havien enviat. Finalment em van arribar tres propostes i, no sé, aquesta és la que més se salvava.

A mi m’agrada, està bé.

Ja, això és el que diu la gent. A mi no m’acaba de convèncer, no sé. Primer: el color aquest blau… Jo volia una cosa més estranya i aquest blau em sembla molt normatiu. El fet que hi hagi una parella a la portada també em sembla com que limita molt la lectura. No sé, jo no volia una parella a la portada. Volia alguna cosa molt més suggerent, que poguessis jugar més a interpretar, o que generés estranyesa. Però bé, suposo que això és més comercial i va funcionant.

A la cerimònia d’Òmnium vas dir que per tu era un honor guanyar el Premi Mercè Rodoreda perquè l’havies llegit molt. En d’altres entrevistes també has dit que t’has llegit tota J.K.Rowling. Quin paper creus que té Mercè Rodoreda a la teva vida o al teu desenvolupament com a escriptora? Quines són les lectures més importants de les que et vas nodrir per composar aquesta obra? Vas beure especialment d’algú en concret?

No, d’algú en concret no. No ho crec. O sigui, quan em fan aquest tipus de pregunta sobre els referents i tot això, sempre em costa molt concretar i dir noms perquè penso que estic influenciada per absolutament tot el que he llegit. No recordo normalment el que he llegit, em costa recordar l’últim llibre que he llegit. Però bé, en el cas de Rodoreda si que crec que deu tenir un pes bastant important. És una de les autores, juntament amb Rosa Leveroni que em van fer decidir que volia dedicar-me a escriure. Quan estava fent el batxillerat, que era el científic, i llavors vaig començar a llegir-les a elles dues em va fer moltíssimes ganes de dedicar-m’hi jo també. Llavors, en el cas de Rodoreda és que podria dir gairebé que “Aloma”, “La plaça del diamant”, “Mirall trencat”, “El carrer de les camèlies” o els seus contes, crec que són lectures que estan molt a la base de la meva escriptura tot i que crec que amb el pas del temps m’he distanciat una mica del seu estil. Tot i això, ara hi ha una persona que em va dir que el conte de Trisomia li recordava a “La mort i la primavera”, és l’única persona que m’ha dit això, però em va semblar curiós. No ho sé, penso que també vaig llegir molt a Pere Calders aquell temps i crec que també, no sé, alguna cosa seva també s’ha colat per aquí.

Al primer conte, Paral·lels, s’hi fan certs apunts que provoquen reminiscències de naturalisme, però alhora el final del relat és més aviat postmodern. Amb això em refereixo a que tu no planteges la pròpia evolució d’un personatge que pretén esdevenir un home de bé, sinó algú que conviu amb un conflicte i no l’acaba de superar. Tampoc ho intenta molt perquè gairebé d’una manera kafkiana sap que està evocat al fracàs. En el conte es reflexiona respecte si la conducta d’algun dels personatges és degut a l’ADN o no, i fins i tot en cert moment utilitzes la paraula bogeria que, en efecte, recorda de seguida a La bogeria de Narcís Oller. Els següents relats del llibre, en canvi, no t’hi fan pensar en això que aquest primer sí. Quina era la teva voluntat alhora de portar tots aquests temes per començar el recull?

Hi ha hagut un moment que has dit que el personatge sap que està evocat al fracàs, però jo no tinc tant clar que ho sàpiga. Jo crec que més aviat ell està bastant convençut de les seves creences, del que pensa ell sobre el seu germà, etc., i que m’interessava més que fos el lector qui veiés, a través del seu discurs, com s’anava desmuntant el personatge.  Quan sembla que ell ho té tot molt clar, que és una persona molt ferma, un home tradicional, en el fons el que té és molta enveja i molt desig de poder haver fet una vida com la del seu germà.

Sí que penso, no sé com ho veus tu, però que el tema aquest de l’herència familiar sí que també està més endavant en el llibre. O sigui, què és el que has vist tu en aquest conte que no hi sigui en els demés?

Suposo que l’èmfasi.

D’acord, és possible. Simplement crec que deu ser una cosa bastant circumstancial perquè aquest és el primer conte que vaig escriure el 2015. Jo en aquell moment devia tenir al cap unes idees o unes visions sobre el món que després s’han tornat una mica més complexes. De fet, estava intentant fer una crítica a aquest psicòleg. Jo havia confiat, al menys fins a aquell moment, en la figura del psicòleg. Són gent que han estudiat sobre la conducta humana, sabran de què va el tema, però em vaig trobar en algun moment a la vida, doncs això, com una persona que ha estudiat tant el comportament humà, pot arribar a ser tan rígida i emmarcar-se tant en un paradigma tant marcat i estructurat. Això és el que intentava criticar.

Clar, en el fons no deixa de ser una persona.

Correcte. Sí, és igual si és psicòleg o no, però no sé, em va fer gràcia aquesta idea d’una persona que va predicant unes coses i en el fons té un munt de coses seves que no les està veient o reconeixent.

Tu hi creus amb la tesi naturalista o il·lustrada respecte el sapere aude, atreveix-te a saber, o creus que la societat d’avui en dia és com és perquè no pot deixar enrere l’herència genètica i els fills i filles repeteixen els errors dels seus pares i mares?

No crec en aquest determinisme; així si els teus pares t’han inculcat això, tu faràs això 100%. Jo intento com representar el pes que pot tenir això. Al final, als primers anys de vida configuren moltíssim la manera de ser d’aquesta persona, però evidentment hi ha una possibilitat i crec que és una mica el que jo estic fent amb aquest llibre. Intento ensenyar, o obrir vies cap a aquest camí, és això: la possibilitat de dir malgrat tot això que arrossego, què puc fer? Trencar amb això. Hi ha diversos personatges en els contes que són els que de sobte s’adonen d’això i intenten fer algun pas o com a mínim han vist alguna cosa que abans no estaven veient. En aquest sentit crec que sí que és possible encaminar-se cap a una altra direcció. Que sempre serà, crec, des del punt de partida inicial d’allò que t’ha vingut donat.

Canviant radicalment de tema, en aquest conte, però també en d’altres següents, i apareix un pare masclista. Som una generació que ens han educat pares masclistes, no parlo només de la persona que teníem a casa, si no dels pares que ens hem trobat a les escoles i a la vida extraescolar. Tenint en compte aquest inconvenient, que per no generalitzar diré que hi ha cases en les que és pitjor que a d’altres, què creus que hem après de les nostres mares com a generació i personalment?

Boníssima aquesta pregunta. Hi ha mares i mares, però suposo que et refereixes a la mare com a contraposició a aquest pare masclista.

Que l’esquiva, no?

És que hi ha mares que malauradament també són masclistes. No han sabut sortir d’aquest marc, que també els va venir donat pels seus pares. Però bé, ja que has dit que no ens referim només a les mares de família, sinó en altres contextos també, puc dir que he tingut referents femenins molt importants com per exemple a l’institut. Conservo amistat amb la meva professora de biologia que ara ja està jubilada. Per mi ella seria una mena de mare també, he après moltíssimes coses d’ella i l’admiro. Llavors, doncs, no sé, crec que hem après que hi ha moltes maneres diferents de viure, que hi ha vies, que hi ha possibilitats i que allò que en un moment que et sembla tant, tant fosc i tant complicat i sense sortida, en un altre moment et pot semblar que no és així.

Em fa gràcia que sigui la professora de biologia, després d’haver parlat de l’ADN.

[Riu] Hòstia! Ja, és que crec que va tenir molta importància en realitat eh. Sí. Sí, sí.

El relat que ve a continuació es titula La gàbia que tracta sobre una noia que està a dins d’una gàbia i no explicaré més perquè no cal, però el relat em genera unes preguntes que te les vull traspassar. Qui ens educa realment a les persones? Com creus que es fa per ser una persona digne (sense pedanteria i amb solidaritat) que escapi de l’horror que majoritàriament ens envolta? Què hem vingut a fer al món? Cadascú té la seva pròpia gàbia?

Mare meva… Brutal. Crec que el pes més important de l’educació el té la família i després, afortunadament també, l’escola. Crec que fins molt més endavant, quan ja el nen o adolescent és una persona autònoma i tal, pot començar a educar-se a sí mateix.

Crec que cal d’entrada molta sensibilitat i molta capacitat d’escoltar, d’intentar comprendre als altres i l’entorn. En la pedanteria també hi ha una mica de cert egocentrisme i d’una voluntat de voler ser jo, jo i jo el centre d’atenció i això fa que no estiguis escoltant als altres. Llavors crec que bona sensibilitat, molta empatia i capacitat d’escoltar. Sempre ganes i la curiositat d’aprendre més sobre el món, sobre els altres, crec que et nodreixen bastant i eviten les coses que esmentaves a la pregunta.

Hi ha un moment del conte en el que s’hi diu “no sé ben bé si m’agrado quan m’observo”. Creus que això és una llosa que generalment moltes noies i dones pateixen? Creus que també passa als homes? Portat als extrems i potser fora de context, creus que pel fet que algú no s’agradi quan s’observa fa que tingui la necessitat d’atrevir-se a escriure?

Mira, no se m’havia acudit això últim. A veure, sí que penso que és una llosa que arrosseguen molt les dones i les noies. També els homes. Avui dia fins i tot, encara, a la societat en la que vivim segueix havent-hi molta més pressió de cara a les dones. Seguint amb l’objectificació que se n’ha fet en tota la Història. Tot i que cada cop més els homes també tenen aquesta pressió. No sé què més podria dir-ne que no s’hagi dit ja. Vull dir, crec que estarem tots bastant d’acord en això.

Podria ser que en alguns casos això fos un motor d’escriptura. Clar, jo ho pensaria més no tant en un sentit físic, ja no que “no m’agrado físicament quan m’observo”, sinó que “no m’agrado jo en general quan m’observo” sí, podria ser un motor per l’escriptura en el sentit que de vegades per una cosa així comences a escriure per intentar idear o crear una cosa que sí que t’agradi.

O tot el contrari.

Alguna cosa que no t’agradi, vols dir? Sí. Sí, sí, sí, penso que sí. M’agrada perquè no m’estàs fent les mateixes preguntes que em fan sempre.

Perquè jo no cobro i ho faig per gust i ja està. Seguim a La gàbia. En aquest conte apareix una gàbia que empresona a la protagonista. I això posa en un compromís al lector perquè per molt versemblant que sigui en el conte, sabem que a trets generals no hi ha gàbies per persones. No estem parlant d’un fenomen de gènere fantàstic, com podria ser “L’home invisible” de H.G. Wells, però tampoc estem davant d’un gènere realista a l’ús. Recorda més, salvant les diferències, a “El baró rampant” d’Italo Calvino, novel·la que va sobre un noi que puja a un arbre, passa una vida als arbres i en tota la trama no baixa ni un sol cop. Això ja sabem que és impossible, però realment aquests fets no trenquen cap llei física com sí que la trenca que un home es transformi en insecte o escarabat, per exemple. A quin gènere ubiques el teu conte? Per què et serveix com a vehicle d’expressió crítica? Trobes que aquestes històries més imaginatives potencien el missatge si se sap coordinar amb el valor significatiu/simbòlic del conte?

Sí, estic convençuda. Però a quin gènere l’emmarcaria, sincerament no ho tinc molt clar. Perquè jo l’hauria emmarcat una mica amb això, el gènere fantàstic, però clar, perquè sigui fantàstic ha d’haver-hi trencament amb les lleis de la física, no dius? Doncs clar, és que no ho sé, no sóc gens experta. La meva intenció anava una mica en el sentit de fer-ne una mena de símbol o de metàfora poètica, és a dir, agafar aquesta imatge i posar-la en una narració per explotar alguna cosa que en un món realista no hauria pogut ser possible. Però tu estàs convençut de que no existeixen les gàbies per humans?

M’ho dius de manera simbòlica?

Estris de tortura, no?

Sí que n’existeixen de gàbies per persones, doncs. Però jo com a mínim, llegint el conte, me l’imaginava com un fenomen literari.

Sí.

Evidentment que existeixen les gàbies per humans, sí. Llegint el conte, que m’impacta moltíssim i és el que més m’agrada, segurament, ho relaciono amb el gènere de l’absurd perquè estàs explicant una cosa que podria ser, perquè podria ser, però és estrany i per tant és absurd. Això em genera un impacte negatiu, és a dir em fa mal llegir que una persona estigui tancada dins una gàbia perquè sento empatia, però alhora em fa molt riure.

Hòstia!

Li trobo molt sentit de l’humor. Ho trobo absurd, però després em fa pensar o reflexionar. Llavors, sí que hi ha gàbies per humans, però en el conte no estàs fent una crònica o un reportatge sobre les gàbies per persones al món. Estàs parlant d’una persona que està tancada i expliques que es fa un tall al dit, no de cap altra cosa.

A veure si et fa gràcia aquesta pregunta. A Pol Guasch se li ha dit a moltes ressenyes que en la seva prosa s’hi troba poesia. A tu et vull dir que a la teva prosa hi trobo microrrelats i te’n posaré un exemple: “Quan em vaig llevar l’endemà, força atordida perquè la Senyora m’havia canviat el jersei tacat per un de net, em vaig adonar que hi havia una gàbia al costat de la meva amb una persona a dins”. Em recorda moltíssim al famós microrrelat El dinosaurio de Monterroso, sabent que potser ho vas escriure inconscientment. Creus que la teva prosa es veu influenciada per la lectura d’aquest gènere?

Totalment inconscient. I no, no pot ser perquè no n’he llegit gaire de microrrelats.

Doncs constantment jo anava veient-ne.

Que bo! Em sembla molt interessant. Que curiós.

A la protagonista d’aquest conte li volen fer millorar les habilitats comunicatives i li porten companyia. No obstant, ella opta per fer un pacte amb aquest esmentat company, sense dir-lo en veu alta i que consta de no parlar per comunicar-se. Quin és el paper de la ironia en el teu llibre? Creus que hi ha poca tolerància respecte a la manera de comunicar-se de la gent? És necessària la comunicació per viure?

És increïble que t’hagis fixat en això, perquè era totalment inconscient. És a dir, clar, és que ara no sé si ho vaig fer volent o no. M’has atrapat aquí. Sí que és veritat que hi ha una ironia aquí, però crec que no és intencionada.

És que aquí, un altre cop, em pixo de riure llegint el conte.

No ho sé, no me’n recordo, sincerament. El sentit aquí de que no es comuniquin parlant, no vol dir que no hi hagi una mena de comunicació.

Totalment. A la protagonista li estan dient: tu no et saps comunicar, ara te n’ensenyarem. I pensa ella: que no em sé comunicar? Jo em sé comunicar sense parlar si fa falta.

Exacte. És la cosa d’aquest relat que han de trobar, aquests dos personatges, la manera de comunicar-se sense que els altres els puguin interferir. Els veuen com enemics en certa manera, una cosa una mica estranya. En definitiva, crec que la ironia juga un paper important al llibre. En aquest cas potser no n’era conscient, però en altres ocasions sí que és volgut. No sé, generar aquesta reacció al lector, no t’ho sabria explicar… Crec que tu ho sabries explicar millor que jo.

Sí, segur, segur.

Sí.

Bé, a vegades la ironia ja la tenim assimilada. És una manera d’enfrontar-se a les coses. Si una cosa que podria ser tràgica o dramàtica ens provoca cert riure, suposo que és perquè hi ha un distanciament. Al final ningú sent empatia amb el personatge que està engabiat, en tant que la gàbia sigui una gàbia real per persones. Això ho permet la ironia.

Llavors hi havia una pregunta més sobre si creus que hi ha poca tolerància en la manera de comunicar-se de la gent.

Crec que és més aviat que no estem acostumats a escoltar bé, és això, en relació al que et deia abans. Llavors, quan no escoltes l’altre… més que comunicació hi ha monòlegs: jo et llenço el meu monòleg i ara tu em llences el teu. Amb això no acaba havent-hi mai un diàleg perquè no hi ha la voluntat d’entendre’s amb l’altre. Per tant penso que sí, que és crucial la comunicació. Ja no només la comunicació verbal, sinó la comunicació a tots els nivells. La comunicació verbal és la que tenim menys treballada.

Et vull llegir una cita de llibre que em va fer molta gràcia, diu així: “M’hi esforço molt, perquè entenguin que formar part d’una massa uniforme calçada amb quatre varietats de Fila els hauria de provocar més vergonya que orgull, però no serveix de res”. Anna, a tu, què t’avergonyeix i què et provoca orgull?

Què m’avergonyeix, mira… El primer que m’ha vingut al cap és una cosa a la qual li he estat donant voltes aquests dies. M’avergonyeix anar per la vida escrivint aquest llibre i parlant de com als meus personatges els hi falta comunicació. Va en aquesta direcció. Últimament, quan estava escrivint el llibre em centrava molt en aquests personatges i en el que jo pogués pensar que em feien pensar aquests personatges. Però últimament m’estic mirant una mica a mi mateixa i estic veient que potser sóc pitjor que ells.

Totalment, segur que ho ets. (Riem).

Clar, això m’avergonyeix. Perquè tinc la sensació que vaig per allà, dient com haurien de ser les coses i jo mateixa sóc la primera que em costa moltíssim d’aplicar-m’ho.

A Excurs hi ha una dualitat entre aquestes costums ultra sanes que s’estan posant de moda, o que directament ja ho estan molt, que depèn de com semblen un mètode d’alienació vergonyós, i el propi fet de valorar la filosofia o, en certa manera, l’estudi (encara que precari) com a millor mètode i mitjà d’empoderament i emancipació. Aquí vull posar sobre la taula un tema de debat una mica complex. Es pot afirmar que Nietzsche i altres pensadors com ell han portat moltes de les idees de la filosofia oriental a la seva pròpia filosofia. Més contemporàniament, el mateix Jorge Luis Borges  deia que el pensament oriental és una font de coneixement i reflexió inimitable i completament imprescindible. Però ara ens trobem que per internet no paren d’intentar-nos vendre cursos de ioga online. I tot i que és cert que per una banda a Netflix tenim sèries com The midnight gospel que proposen des d’una perspectiva zen una visió molt estranya, però certament crítica cap aquest món capitalista de tendències intermitents, per l’altra banda tenim a Slavoj Zizek dient que aquest món zen que se’ns està intentant vendre a tort i a dret no és res més que el millor aliat del capitalisme més agressiu. Per tu és una farsa tot aquest fet? On volies arribar amb el tema del teu conte?

M’agrada molt el que has dit. Crec que tot aquest producte zen que ens arriba aquí està passat molt pel filtre del capitalisme i de la nostra societat occidental. Segurament seria molt interessant si l’estudiéssim com l’estudiaven Borges o Nietzsche, anant a veure realment què hi ha allà. No passant-ho pel nostre sedàs i venent-ho aquí com un producte més del capitalisme. Dins del conte, això jugava un paper que m’ajudava a mostrar les contradiccions del personatge. Per una banda explica aquesta vida absolutament sana, esportiva, d’una alimentació molt concreta que porta, per una banda això, i per l’altra, també és una mica pendular ara que ho penso, té com impulsos i desitjos de drogar-se. Veu els seus companys de pis que fan no sé què i té com una mica d’abstinència. Podem intuir que en algun moment de la seva vida aquesta persona s’ha drogat.

També aquesta insistència amb la filosofia als instituts, però després se’n va a fer les seves olles espirituals amb una cosa completament descafeïnada, com és aquesta mèdium que va a veure. És un personatge completament inconsistent, això és el que m’interessava mostrar. Va de donar lliçons, de dir que les coses han de ser així, sóc un model a seguir, mireu com ho estic fent, però en el fons té un munt de contradiccions.

Un altre dels temes que surt més d’una vegada al llibre és el paper actiu de la dona en les relacions sexuals. En el sentit de mesura de l’activitat.Creus que has volgut expressar en el llibre una crítica cap a tots els homes que estan disposats a assumir un estil similar de coit completament antiestimulant per les dones?

En part, sí. No vull caure en generalitzacions ni molt menys, ni vull que tots els homes ho facin d’aquesta manera, però a més a més també m’interessava mostrar el paper que pot tenir la dona en tot això. Jo crec que hi ha personatges en els meus contes que si haguessin sigut prou fortes o empoderades, o el que sigui que hagin de ser, podrien haver dit: així no. Fem-ho d’una altra manera. En canvi les dones dels meus contes no saben com moure’s en aquestes situacions i acaben caient una mica per incompetència. Hi ha una crítica en els dos sentits. Tant a aquesta manera de perpetuar el sexe centrant-se en el coit,  com a la pròpia marginació de l’acte. Tinc la sensació que vivim en una societat on molts ens proclamem feministes i no sé què, i sabem com han de ser les coses teòricament, però crec que en la pràctica, i de manera individual, encara tendim a perpetuar maneres de fer. És a dir que fem les coses dins del marc del que se suposa que hauria de ser. Com que follar s’entén per fer el coit, doncs és com que allò es torna imprescindible quan ho vas a fer amb algú. No ens plantegem com hauria de ser, o parlar amb l’altre sobre què és el que t’agradaria, què és el que a mi m’agradaria. Anem al que se suposa que és, i anem a fer allò perquè és la base segura. 

Fem les coses dins del marc del que se suposa que hauria de ser

Per acabar amb un petit joc, si els teus referents literaris més importants haguessin estudiat a Hogwarts, a quina escola haguessin anat? En pots dir un per cada una?

Uau. No ho havia pensat mai. Estava pensant i crec que Rodoreda estaria a Slytherin perquè era molt ambiciosa. Va anar a per totes amb el tema de l’escriptura, se’ls va manegar per aconseguir el que ella volia. D’altra banda, va deixar la seva família a Catalunya, es va desempallegar dels fills i va anar a fer la seva. Va privilegiar l’ambició per damunt de les cures i la família, per això la posaria a Slytherin.

Evidentment J.K. Rowling estaria entre els meus referents i estaria a Gryffindor. Aquesta sí que va ser una dona valenta que a més a més de fer el que volia fer que era escriure, va haver de sobreviure a situacions molt precàries i cuidar-se de nens petits havent estat maltractada. Havent de fugir del país on estava treballant i buscar-se molt la vida, és a dir, molta persistència, molt de coratge, però també està molt pels seus. És la meva casa i també és la seva.

Faltarien dos. M’imagino a Julian Barnes a Ravenclaw i a Maggie O’Farrell a Hufflepuff.

Deja un comentario