L’osca de Bobby Sands
Una de les raons per les quals el nombre de parlants del gaèlic irlandès no supera la xifra de 100.000 en un país de més de sis milions i mig d’habitants, en el conjunt de l’illa, té a veure amb el trencament econòmic i comunitari d’una societat empesa a la migració massiva a causa de l’empobriment i les desigualtats més flagrants al llarg del segle XIX i XX. Fet que en va provocar la diàspora als Estats Units i a Austràlia, entre d’altres llocs.
L’altre raó es deu a una denigració sistemàtica de la llengua, i, a l’ús del Bata Scóir com a mètode d’imposició de l’anglès. Aquest mètode consistia en que per cada cop que un nen o nena parlava irlandès havia de marcar una osca en aquest bastó per tal de registrar la quantitat de pallisses amb que havia de ser castigat o castigada per haver parlat gaèlic[i].
De forma semblant, cada vegada que, en els anys seixanta, la societat d’Irlanda del Nord va provar d’aconseguir els drets civils, existents a la resta del Regne Unit o plantejar un debat polític sobre la reunificació d’Irlanda, es va trobar castigada amb autoritarisme: les osques no eren ni més ni menys que els morts, els i les preses polítiques, i la violència aterridora d’un Estat totpoderós.
“No me rendiré” és un recull d’articles, en el que s’inclou el diari de la presó d’un jove republicà irlandès que va acabar esdevenint una osca en el bastó de l’autoritarisme britànic. La publicació d’aquesta antologia per part de l’editorial valenciana Antipersona és una invitació partisana a endinsar-se en un moment especialment dur i traumàtic de la història d’Irlanda.
We Shall Overcome. La lluita pels drets civils
A finals dels seixanta es va crear la NICRA, l’Associació pels Drets Civils d’Irlanda del Nord, amb la voluntat de posar fi als desallotjaments, als acomiadaments i a les violències a les que havia estat sotmesa la població del nord des de la partició de l’illa en el procés d’independència.
La NICRA venia a representar un clam per a la derogació de l’Acta de Poders Especials, vigent des de 1922, i per la conquesta del sufragi universal a Irlanda del Nord. Ja que malgrat que el 1945 s’havia establert el sufragi universal al conjunt de Gran Bretanya a Irlanda del Nord es va aprovar el 1946 una “Llei de Representació popular” que mantenia el sufragi censatari i el reforçava amb un vot ponderat pel qual els directius empresarials podien disposar de fins a 6 vots (Adams, 2003 [1991]: 44).
Al seu torn, l’Acta de Poders Especials funcionava com a reglament del búnquer que l’Estat Britànic havia erigit al nord d’Irlanda per a controlar política i econòmicament el conjunt de l’illa tot i la independència formal d’una part. Per això, l’Acta en tant que reglament d’una institució pensada com a estructura d’ocupació brillava pel seu autoritarisme: prohibint tota oposició i la seva premsa, prohibint manifestacions, mítings, fires, processons, garantint judicis sota la jurisdicció de la policia militar de la RUC (la policia reial de l’Ulster), arrestaments sense càrrecs ni judicis…etc (Adams, 2003 [1991]: 46).
El ministre de Justícia del règim de l’Apartheid de Sudàfrica, l’afrikaner mr. Vorster, va arribar a dir que si pogués “canviaria tota la legislació d’aquesta mena (Actes Coercitives [del seu país]) per una sola clàusula de l’Acta de Poders Especials d’Irlanda del Nord” (Adams, 2003 [1991]:46).
Són aquests els greuges arrossegats durant dècades els que van fer esclatar als 60 la ira i l’esperança de tota una nova generació de joves. Una generació enèrgica que no estava desgastada per la guerra civil ni per la repressió dels anys 40 i 50. I que a més a més s’impregnava de les sacsejades mundials; des de la Guerra del Vietnam i les lluites anticolonials fins a les lluites pels drets Civils a Sudàfrica i als Estats Units. Gerry Adams producte també d’aquella època ho relata així:
“La gent no vivia de forma aïllada els canvis que s’estaven produint pel món. S’identificava en major o menor mesura amb la música, la política, l’indefinit moviment general de les idees i canvis d’estil […] i un dels més importants missatges que trobaves en ells és que es podia canviar el món.” (2003 [1991]: 31-32)
La resposta a aquesta empenta civil va consistir en el desembarcament de l’exèrcit britànic el 1969 a l’Ulster, fet que no ocorria des de 1922. Més de 22.000 soldats britànics van desembarcar al nord d’Irlanda i en sumar-se a la policia militar, i als grups paramilitars protestants, van constituir una força de 30.000 soldats (Adams, 2003 [1991]: 80 i 158).
Aquesta arribada aviat va facturar un saldo de 8 morts i més de 250 ferits per un govern britànic que va tractar bèl·licament les reclamacions democràtiques. L’ús policial de l’exèrcit, la legalització de la tortura i dels empresonaments preventius massius van generar aviat una situació semblant, o pitjor, a la que es trobaven els moviments pels drets civils als Estats Units o a Sudàfrica. Fet que de seguida va provocar el terror entre una gran part de la població una bona part de la qual va fugir al sud. Sols en el mes d’agost de 1971 van fugir 8.000 persones d’Irlanda del Nord per por a l’extrema dreta protestant i a l’exèrcit britànic (Berresford, 2013 [1985]: 467).
El 30 de gener de 1972 la NICRA va convocar a Derry una manifestació contra les tortures i els empresonaments preventius indiscriminats. Aquell dia va ser conegut com a Bloody Sunday quan l’exèrcit britànic va obrir foc contra la població civil. Un jove Bobby Sands, de 18 anys, va adherir-se a l’Exercit Republicà Irlandès, com tants d’altres milers de joves, arran d’aquella jornada sagnant. L’octubre d’aquell mateix any seria empresonat i tractat de delinqüent per oposar-se, a la violència de l’exèrcit britànic, per qualsevol mitjà necessari.
De les manis als carrers a les vagues de fam des dels barrots de Long Kesh
Des del principi, els i les preses polítiques van haver de fer valdre la seva veu amb tota mena de protestes per no ser torturats, per a ser escoltats, i per a tractar de guanyar una negociació política. Així ho explica Laurence Mckeown, ex pres republicà i company de penúries de Sands;
“La nostra lluita, i aquella batalla en particular, va ser per una causa més gran: que ens reconeixessin com a presos polítics, que reconeixessin que es tractava d’un conflicte polític” (2019: 8)
El mateix maig de 1972 els i les preses de l’IRA van començar una vaga de fam per aconseguir aquests objectius. Al cap de 35 dies de vaga van guanyar el reconeixement del seu estatus polític. Però aquesta victòria seria ben curta.
El govern britànic va reaccionar amb dues maniobres per envoltar els flancs d’aquesta victòria: endegant la ulsterització de la repressió, és a dir, delegant la repressió en forces locals, de nou, i, alhora, posant en marxa una estratègia de criminalització dels presos tot i que just abans de la vaga 2.000 presos i preses haguessin vist reconegut el seu estatus polític.
La ulsterització va servir per a escampar armes a tort i a dret entre els paramilitars protestants. Fins al punt que des del primer moment, ja el 1970, el 80% de les armes registrades, 107.000, estaven en possessió de l’extrema dreta protestant (Adams, 1997 [1996]: 162). I aquesta desproporció, així com la quantitat d’armes, no faria sinó augmentar amb els anys.
La criminalització, per altra banda, estratègia recomanada per la Comissió Gardiner del parlament britànic, pretenia justificar els mètodes militars contra el moviment pels drets civils.
El 1975 es va començar a tractar als presos polítics com a presos comuns, es va crear el centre de tortura de Castlereagh i es va substituir l’empresonament preventiu sense càrrecs per l’empresonament amb vernís legal. Aquesta darrera mesura es va amanir amb la creació d’uns tribunals d’excepció, els tribunals Diplock, que no disposaven de jurat i acceptaven càrrecs basats en confessions forçades. D’aquesta manera es mantenia l’empresonament massiu, amb vernís legal, i es presentava com a criminal tot processat per oposició a l’exèrcit britànic.
El març de 1978, 18 mesos després de la protesta de la manta per a millorar les condicions penitenciàries, seguida per més de 300 presos i preses, l’administració carcellera va decidir respondre amb més tortures i pallisses a les presons. La protesta civil dins de les presons no es va fer esperar:
“La majoria dels presos que participaven en la protesta, tant homes com dones, amb prou feines eren majors d’edat i més del 80% havien estat empresonats com a conseqüència de confessions forçades.” (Sands, 2019 [1981]: 94)
La degradació del tracte penitenciari va ser tal que quan l’arquebisbe O Fiach va visitar als presos el 31 de juliol de 1978 va afirmar que: “El més semblant que he vist són els centenars de persones que viuen en les clavegueres dels barris pobres de Calcuta” (en Sands, 2019: 95).
Davant l’evidència, el 1978 Amnistia Internacional va presentar un informe en que afirmava l’existència comprovada de tortures i per tant la necessitat d’investigar les presons.
Però la situació no va canviar en absolut. Per això, l’octubre de 1979 els i les preses van crear un comitè amb cinc demandes fonamentals per a humanitzar les condicions penitenciàries dels blocs H de la presó de Long Kesh i de la presó de dones d’Armagh. El 27 d’octubre de 1980 van començar una vaga de fam que duraria 56 dies. I acabaria amb una nova cessió enganyosa per part del govern britànic. El qual de seguida es desdiria de l’acord i de qualsevol mena de canvi en la política penitenciària.
L’u de març de 1981 Bobby Sands, líder dels i les preses, va començar la seva segona, i darrera, vaga de fam. Després de 66 dies aquesta vaga acabaria amb la seva mort i la de 9 presos més que n’eren part.
Em sembla important fer constar que el tràgic destí de la vaga no era pas constar en el martiri sinó guanyar per tal d’encarar el caràcter polític de les protestes i de la mateixa repressió. Sands n’era perfectament conscient en escriure en el seu diari que:
“[Si] Estic al caire de la mort no sols [és] per a intentar acabar amb la barbàrie del bloc H, sinó sobretot perquè el que es perd aquí es perd per a la República i per a tots aquests desafortunats oprimits als quals estic orgullós d’anomenar poble revoltat.” (Sands, 2019 [1981]: 108)
Les crítiques d’alguns a l’acció col·lectiva dels presos, com el bisbe Daly, serien vistes per Sands com una terrible doble moral en escometre víctimes tot invisibilitzant botxins, com els militars responsables de les morts del Bloody Sunday.
Alhora, la reflexió sobre el caràcter històric de la situació autoritària a Irlanda del Nord va dur a Sands, com a molts d’altres joves del moment, a una relectura dels clàssics republicans irlandesos, començant pel mateix James Connolly. “Cada vegada que em desanimo penso en Armagh i en James Connolly. Mai em podran treure aquests pensaments” arribarà a dir Sands (2019 [1981]: 112). El 9 de març escriurà en el seu diari que;
“Sempre penso en James Connolly i en la calma i dignitat que mostrà fins al final, en la seva valentia i en la seva fermesa. Potser no sóc imparcial, perquè n’hi ha hagut milers com ell, però Connolly sempre ha estat l’home que he admirat.” (2019 [1981]: 126)
L’esforç per a buscar el reconeixement polític del presos obeïa fonamentalment a la consciència de que la seva negació impedia tota possible solució política i, per tant, justificava l’ocupació militar britànica i el plantejament del conflicte en termes d’operacions d’antiterrorisme i contrainsurgència.
Per això, no es tractava tant de les condicions de la presó com de posar en entredit el caràcter delictiu pel qual se’ls havia empresonat sumàriament. I tanmateix això no significava renunciar a millorar les condicions penitenciàries per a tots els presos, comuns o polítics. Lluny de pretendre privilegis penitenciaris, els republicans:
“Han declarat que desitgen millors condicions de vida i més humanitàries en els blocs […] Els presos republicans entenem millor que ningú la difícil situació de tots els reclusos que estan privats de la seva llibertat. No neguem als presos comuns els beneficis, o qualsevol cosa que guanyem, que pugui millorar i fer més fàcil la seva situació. De fet, en el passat tots els presos s’han beneficiat de les lluites carcelleres dels republicans.” (Sands, 2019 [1981]: 128)
Finalment, quan Bobby va morir el 5 de maig de 1981 ho va fer havent estat escollit diputat al Parlament de Westminster malgrat que aquest aprovaria poc després la Llei Sands per a prohibir als presos polítics presentar-se a les eleccions (Adams, 2003 [1991]:.117). Més de 100.000 persones van anar al seu funeral.
La seva lluita no va ser en va perquè amb la vaga la situació va saltar a la premsa internacional i es va produir una important reflexió sobre el paper del Sinn Féin. Paper que cada cop va anar prenent més importància política i electoralment. Fins al punt de jugar un rol cabdal en els acords de pau de Divendres Sant, disset anys més tard de la vaga de fam de Bobby i els seus companys.
Sands va esdevindre, amb 27 anys, un tràgic exemple de l’autoritarisme del govern britànic, encapçalat concretament per Margaret Tatcher, però també:
“Un exemple de la lluita dels republicans per a la unificació d’Irlanda, en tant que home senzill que es va negar a ser un ciutadà de segona al seu propi país” (Antipersona, 2019: 157-158).
El trèvol del republicanisme popular irlandès
D’aquesta manera Sands es va convertir en un símbol del republicanisme popular irlandès que havia florit en les darreres dècades i que prendria encara més embranzida en les properes. Per a Sands en la consecució d’un ordre social més just:
“Tots, republicans o no, tenen un paper a jugar. […] Hi ha tant per a fer que cap elit o petit grup pot assegurar-se de tot, sols la gran massa de la nació irlandesa pot assegurar l’assoliment de la República Socialista, i sols es pot aconseguir amb treball dur i sacrifici.” (2019 [1981]: 140)
Ja que Sands era ben conscient de l’intercanvi desigual, entre l’Irlanda i el Regne Unit, pel qual aquest es beneficiava de la desindustrialització i de la concentració de la propietat agrícola. De manera que els béns manufacturats omplien Irlanda a canvi d’uns pocs productes del primer sector, a més a més, és clar, de la rebuda de treballadors desesperats per treballar en qualsevol condició a Anglaterra mancant la feina en el seu propi país. Sense oblidar el benefici obtingut per les elits pròpies i els partits de dretes subordinats a aquesta relació dependent.
La Gran Fam de la patata de 1845-1849 en va ser una mostra extrema al segle XIX d’aquesta relació dependent basada en l’intercanvi desigual. Si el 1845 a Irlanda hi vivien més de 8 milions de persones al cap de quatre anys un milió n’havia emigrat i un altre milió i mig havia mort a causa de la desnutrició i les malalties. Fam artificial perquè no faltava pas menjar, tot i l’epidèmia que afectava la patata, però el gra, la civada i l’ordi s’exportaven a Anglaterra per la necessitat dels camperols irlandesos de vendre tota la seva collita per a poder pagar els arrendaments als seus terratinents (Berresford, 2013 [1985]: 165-167).
D’aquí la terrible resistència d’un Estat Britànic, i la connivència de les dretes irlandeses, a una solució democràtica per a Irlanda:
“Políticament, s’ha dit que per a Gran Bretanya desfer els seus vincles amb Irlanda li suposaria descabdellar la mateixa naturalesa de l’Estat Britànic. Qualsevol radicalització de la societat irlandesa es converteix en una amenaça per a l’establishment britànic fins al punt que ofereix un estímul per a la gent a Gran Bretanya i té un efecte radicalitzador en termes polítics específicament britànics” (Adams, 2003 [1991]: 132).
Per aquest motiu, Bobby Sands defensava, com Connolly i Adams, l’autodeterminació pel seu efecte polititzador i democratitzador que en el cas d’Irlanda havia de servir per a la construcció d’una vida comunitària sense dominació ni servitud amb tal de permetre a tots els ciutadans i ciutadanes, i per tant, al conjunt del poble d’Irlanda viure, participar i dirigir el propi país.
I alhora bastint una proposta política diferent a la del nacionalisme conservador. Perquè per a Sands, com per a Connolly; “el nacionalisme sense socialisme […] només és una recreació nacional” (2011 [1897]: 43).
En tot aquest procés, i a desgrat de totes les menes de Bata Scóir, l’Estat Britànic no va poder impedir la reconstrucció d’una cultura nacional pròpia que amb la lluita pels drets civils va estimular de nou l’interès per la llengua. Refent, en el procés, l’orgull col·lectiu en un nosaltres mateixos republicà, feminista, ecologista, nacional i popular.
Notes
[i] Veure: Redacció, “Beating The English Language Into The Irish, Quite Literally”, An Sionnach Fionn, publicat el 13 de setembre de 2016. Disponible aquí:
https://ansionnachfionn.com/2016/09/13/beating-the-english-language-into-the-irish-quite-literally/
Bibliografia
Adams, Gerry, Hacia la libertad de Irlanda, Txalaparta, Nafarroa, 2003 [1991].
Adams, Gerry. Antes del amanecer: una autobiografia, Txalaparta, Nafarroa, 1997 [1996].
Antipersona, “Una historia del Úlster. A modo de introducción” a No me rendiré, Antipersona, València, 2019, pp. 15-32.
Antipersona, “Cadáveres sobre la mesa. A modo de epílogo” a No me rendiré, Antipersona, València, 2019, pp. 149-158.
Berresford, Peter. Historia de la clase obrera irlandesa, Hiru, Guipúscoa, 2013 [1985].
Connolly, James. “Socialisme i nacionalisme”, publicat a Shan Van Vocht el gener de 1897, inclòs a Socialisme i nacionalisme, Fundación Federico Engels, Madrid, 2011, pp. 40-43.
Mckeown, Lawrence, “Prólogo” a No me rendiré, Antipersona, València, 2019, pp. 5-14.
Sands, Bobby , “La huelga de hambre” a No me rendiré, Antipersona, València, 2019 [1981], pp. 87-104.
Sands, Bobby, “Diario” a No me rendiré, Antipersona, València, 2019 [1981], pp. 105-148.
