Per Xavi Granell, Jaume Montés i Roc Solà
A los mejores hay que exigirles.
Marcelo Bielsa
[En castellano]
Íñigo Errejón i Álvaro García Linera han col·laborat en un llibre de conversació que ha editat Lengua de Trapo. L’obra discuteix temes molt diferents, però, bàsicament, es fa dues grans preguntes: (1) per què les persones obeeixen el poder; i (2) què fer amb l’Estat? L’interès per aquestes dues qüestions, lluny de provenir d’una curiositat merament intel·lectual, tenen a veure clarament amb elements i dificultats encontrades durant l’últim cicle polític, en el qual els autors han jugat papers destacats. En el cas concret d’Errejón, amb la fundació de Podemos en 2014 i en el de Linera, ocupant la vicepresidència de l’Estat Plurinacional de Bolívia entre 2006 i 2019. Les reflexions contingudes a aquest llibre, doncs, tenen a veure amb les dificultats del canvi polític o, per posar-ho en llenguatge gramscià, amb les dificultats sorgides en la guerra de posicions. No obstant això, vista la conjuntura actual espanyola i la derrota (parcial) de les hipòtesis del cicle anterior, el llibre sembla recapacitar, en el fons, sobre una única qüestió: com pot ser que, després que tothom s’hagi adonat que tant els partits del bipartidisme com la corona són corruptes fins a la medul·la —i tantes altres mentides—, no hagi caigut el Règim i s’hagi produit una revolució social?
A la vegada, la publicació coincideix, si fa no fa, amb el tret de sortida d’un govern de coalició entre el PSOE i Podemos, de manera que tampoc seria massa estrany pensar que el llibre serveixi per abordar les tasques fonamentals que el nou executiu té per davant. En altres paraules, posar en pràctica, ni que sigui des de la reflexió pausada, aquella “competència virtuosa” de la qual se n’ha parlat tant. És en aquest sentit que poden entendre’s les discussions al voltant de l’auge de l’extrema dreta, les dificultats de la batalla cultural o la reorganització del Règim; píndoles de pensament que pretenen ser eines útils per afrontar un nou cicle que comença. Per tant, l’enfocament metodològic que pren el llibre busca situar-se en un punt mig entre la praxi concreta i la teoria política. Les cites de Poulantzas o Gramsci, mesclades amb reflexions sobre la PAH o el telefèric de La Paz, expliciten aquesta presa de posició, que els autors denominen “amfíbia”.
Així doncs, la ressenya (crítica) que a continuació presentem vol posar de manifest els encerts de bona part de les idees contingudes al llibre, però també alguns errors, la repetició excessiva de reflexions del cicle anterior i, especialment, l’absència de debats fonamentals en el cas que vulguem pensar la qüestió espanyola. Ho fem amb l’objectiu de dialogar, des del respecte intel·lectual, amb aquell qui va introduir, al nostre país, la possibilitat de pensar l’emancipació i la militància política des d’unes coordenades diferents a les que estàvem acostumats.
De Gramsci a Poulantzas. Y vuelta
Al diàleg, Errejón menciona tres idees que, al nostre parer, constitueixen certa novetat en relació al llibre anterior que va fer amb Chantal Mouffe: Construir pueblo (Icaria, 2015)[1]. Probablement, aquestes reflexions siguin la conseqüència directa de la pràctica política i les lectures d’aquests últims anys, a saber: (a) una inversió en la pregunta per l’hegemonia, és a dir, no té tanta importància la seva forma lògica (el particular que esdevé universal), sinó el seu contingut concret (per què uns particulars esdevenen universals i altres no i en quin sentit ho fan); (b) la importància dels quadres mitjans i de l’anomenat deep state; i (c) la irreversibilitat relativa de la revolució. Evidentment, hi ha molts altres aspectes que podrien destacar-se, però creiem que aquests són alguns que ens permeten avançar en la reflexió general sobre el que Linera considera que és “la pregunta que resumeix la història de la humanitat”, a saber: per què els molts accepten ser governats pels pocs.
La citació, traduïda lliurement, és pertinent:
«[…] tu posaves èmfasi en una cosa que està molt menys estudiada i em sembla, no obstant això, més important. No quins són els mitjans o les institucions que irradien i normalitzen una visió del món, sinó el contingut d’aquesta visió; ens preguntem com una visió del món pròpia de sectors privilegiats arriba a ser assumida, interioritzada i defensada com a pròpia per sectors subalterns. I moltes vegades diem que els mitjans reprodueixen les idees dels dominants, que els plans educatius sovint fan el mateix, que l’oci està tot produït pels Estats Units i reprodueix individualisme, neoliberalisme. Però què hi ha del contingut? Estudiem molt menys el contingut d’aquella proposta, d’aquell horitzó. Què hi ha, per posar un exemple, de tremendament atractiu en el neoliberalisme? No només quins són els canals pels quals s’irradia, sinó què el fa assumible com a proposta possible d’alliberament, d’ascens i d’expansió d’oportunitats també pels de baix».
Fins ara, havíem analitzat a través de quines institucions (quins canals) es produïa allò que ja deien Marx i Engels a La ideologia alemanya: que les idees de la classe dominant són les idees dominants de cada època. I hem parlat de les “trinxeres” i “casamates” que normalitzen l’obediència cap a un grup social determinat: les escoles, la religió, la música, etc. Però per què hi ha unes pràctiques socials que s’encarnen més que altres en les subjectivitats de les persones? El debat no està resolt, ni molt menys, encara que Errejón ha apuntat, tant en aquesta com en altres obres (per exemple, el pròleg de Contra el elitismo. Gramsci: manual de uso) que la forma concreta de l’hegemonia és la “revolució passiva”, açò és, que l’única manera mitjançant la qual un grup pot mantenir-se dominant és integrant constantment les demandes i aspiracions dels grups dominats. És possible que un camí a recórrer sigui el que han iniciat autors com Frédéric Lordon i la seva interpretació “marxista” de Spinoza, és a dir, que el neoliberalisme aconsegueix una “obediència feliç” dels subjectes en tant que els fa gaudir, no en qualsevol direcció, sinó en aquella que apunta el desig-amo: el subjectat s’alegra quan veu que se li proposen desitjos que pren com a seus i que, de fet, esdevenen seus.
Una segona idea que cal destacar és la importància que Errejón dona als quadres mitjans en la reflexió sobre la lluita a l’interior de l’Estat. No és nova; ja li havia donat algunes puntades aquí i aquí, per posar dos exemples, però al llibre pren major sistematització. S’assumeix que els quadres mitjans de l’Estat són un fre a bona part dels canvis que poden intentar portar a terme els moviments revolucionaris, ja que “això mai s’ha fet així”, “no es pot fer d’altra manera”, etc. En conseqüència, una de les tasques principals que hauria de realitzar un partit amb voluntat de govern seria la de formar tot un conjunt de quadres tècnics que, un cop s’accedeixi a l’executiu, puguin fer-se càrrec de l’administració pública. De fet, l’únic moment de tota la conversa en què se cita Catalunya és per posar de manifest que la sortida independentista no va tirar endavant, justament, perquè hi havia un funcionariat que es negava a signar qualsevol cosa relacionada amb la Declaració Unilateral d’Independència.
És veritat que el diputat espanyol reconeix que aquest fre provocat pel deep state pot tenir una lectura progressista, com, per exemple, en el cas de la sanitat madrilenya: enfront la pretensió de la dreta de destruir el sistema sanitari públic de la Comunitat de Madrid al llarg dels últims deu anys, hi ha hagut una resistència per part d’usuaris i professionals que ha dificultat el procés de privatització. Ara bé, caldria filar més prim i analitzar cada institució de manera diferenciada, ja que no són el mateix els hospitals, les escoles o les treballadores socials que l’exèrcit, la policia o el sistema penal. Les dinàmiques a l’interior de cadascuna, l’autonomia que prenen i les resistències que exerceixen davant els canvis són, si més no, ben diverses.
Finalment, l’últim aspecte “nou”[2] que paga la pena comentar és aquell que fa referència a la irreversibilitat relativa de l’Estat, és a dir, “que els canvis que els governs progressistes puguin portar a terme puguin també sobreviure’ls a ells, que aquests canvis sedimentin en la seva societat”. Els exemples en el cas espanyol són clàssics: la majoria absolutíssima de Rajoy no va poder tirar enrere conquestes socials com l’avortament o el matrimoni homosexual, tot i que quan es van aprovar van ser fortament contestades pels sectors més reaccionaris i, és més, el PP portava al programa electoral la seva derogació quan va accedir al govern. Així doncs, la irreversibilitat relativa (evidentment, res és irreversible de manera absoluta) s’ha d’entendre en uns termes quasi antropològics, açò és, en una forma concreta de relacionar-nos en tots els àmbits socials, des del treball i la política fins a la casa i l’urbanisme: una que fa normal un tipus de comportament individualista, selvàtic, que no pensa en l’altre —i aquí l’Errejón va inclús més enllà del que planteja Linera—.
L’Estat com a camp de lluita estratègic
L’Estat és un dels tres termes que ocupa el subtítol del llibre i al qual li dediquen l’apartat III. Tot i deixar la discussió al voltant de l’Estat per l’últim capítol, cadascun dels debats plantejats tenen una íntima relació amb aquest, per tant, els elements que tractarem a continuació poden no fer referència explícita en el llibre a l’Estat, però, en conjunt, els entenem con diverses aportacions que es conjuguen i prenen forma si les pensem en referència a l’Estat. La virtut del llibre pel que fa a la teoria de l’Estat consisteix a traduir o, si més no, alleugerir les lectures de diferents autors que han pensat aquest dispositiu de poder. Diversos són els autors que ressonen (Weber, Gramsci, Poulantzas, Bourdieu), alguns d’ells ni tan sols citats, però les idees dels quals estan força presents al llibre.
Dins de les diverses reflexions al voltant de l’Estat, ens interessa assenyalar i aprofundir tres: la noció relacional de l’Estat, el monopoli del poder simbòlic i els quadres mitjans de l’administració.
Dos són els enfocaments principals que es descarten al llibre per aproximar-se a l’Estat i que tendeixen a ser comuns: un seria l’Estat com a poder de classe, que vindria a definir l’Estat com una màquina burocràtica-militar al servei d’una classe determinada; i dos, l’enfocament institucionalista, on l’Estat seria una màquina burocràtica-administrativa desenvolupada en una determinada fase de la divisió del treball. Deixant de banda aquestes visions, els autors s’ubiquen en una comprensió relacional de l’Estat (Poulantzas). Açò refereix a una mirada de la dominació que implica que aquesta ha d’incloure els dominats de manera activa, que els subjectes subalterns no són merament espectadors o portadors d’estructures dels dominants, sinó que estan implicats (de manera subordinada) en les relacions de poder, com mostra destacadament Bong Joon-ho, el director de Parásitos (2019), a la seva pel·lícula Snowpiercer (2013).
Razmig Keucheyan ha sintetitzat encertadament aquest plantejament quan diu:
«En el fons, la qüestió important és aquesta: «Per què la burgesia ha hagut de recórrer generalment, amb el propòsit de la seua dominació, a eixe Estat nacional-popular, a eixe Estat representatiu modern amb les seues pròpies institucions, i no a un altre?» (EPS, p. 44) La resposta és que no és la burgesia qui ha escollit eixa forma d’Estat, i que si haguera pogut fer-ho, haguera elegit altra. Tot i sent capitalista d’un extrem a l’altre, l’Estat nacional-popular li va ser imposat a la burgesia per les classes subalternes: proletariat, camperolat, classes mitges, dones, colonitzats…».[3]
Per aproximar-nos al segon element a tractar, citarem de manera textual i traduïda lliurement la referència més exemplificada utilitzada per García Linera per comprendre què significa el monopoli del poder simbòlic:
«Hem vist l’exemple de societats amb carències en les que l’Estat transfereix béns, i altres en les que l’Estat, amb no tantes carències no transfereix béns, no et fa arribar res a casa en nom de l’Estat, però el que fa es certificar-te, valorar-te, protegir-te o devaluar-te el títol acadèmic, els teus estalvis bancaris, les teues apostes a futur d’inversions, els teus crèdits davant la banca, la teua manera d’accedir al mercat de treball, el valor del teu ingrés salarial en el mercat de béns, el títol de propietat dels teus béns immobles».
El que s’exemplifica ací és la “dimensió de l’economia dels beneficis o de recompenses”, atribució que, per tal d’assolir el domini, monopolitza l’Estat. Tendeix a citar-se la frase de Weber que l’Estat és eixa institució que reclama amb èxit el monopoli de la violència física en un territori determinat, però falta agregar un element a l’equació, l’element simbòlic o valoritzador. El joc polític es caracteritza per la capacitat de “fer veure i fer creure”[4] els altres d’altra manera, qüestió que no és únicament retòrica, sinó que inclou un conjunt d’elements, com són drets, ascens social, expectatives de vida, etc., que són els que garanteixen l’obediència o adhesió a un horitzó comú.
En el cas espanyol, com analitza Errejón, l’habitatge (de proletaris a propietaris) i l’ascens social vinculat al capital cultural (entrada de les classes populars a la universitat, títols acadèmics, etc.) van ser dos pilars fonamentals que garantien l’estabilitat del règim i que, amb la crisi de 2008, es van enfonsar.
L’Estat, per tant, com detentor del monopoli del poder simbòlic, té la capacitat de discernir quins són els elements que marquen l’horitzó d’una època, de proposar un rumb conjunt a una comunitat política. Aquesta perspectiva trencaria amb el dualisme material/cultural en tant que les institucions produeixen afeccions amb capacitat de regular i ordenar les identitats polítiques.
Aquest ordenament de les identitats a través de l’Estat té implicacions directes i limita certa “mirada voluntarista”. Tot i entendre que les relacions de dominació són contingents (poden ser d’altra forma, no tenen res de naturals), la comprensió de l’Estat com a sedimentació i monopoli d’eixes relacions descarta la mirada sempre excepcional per la qual sempre s’està a punt de fer la revolució. García Linera ho explica així:
«[…] aquesta mirada de caràcter sempre contingent de les relacions de dominació, si la unilateralitzes, et trobes en l’altre camí pel qual a cada instant estàs a punt de la revolució. Demà, despús-demà, ahí està. Un sobredimensionament del voluntarisme. […] I en la mirada voluntarista tot moment pot ser excepcional i, llavors, ‘arrisca’t, dona-li, perquè tot moment és capaç d’encendre’s l’espurna que prendrà tot el prat’. Quan en veritat el prat es pren quan no hi ha pluja, quan és temps de sequera, quan l’herba està seca, quan no ha plogut».
La tercera qüestió en la que ens agradaria aprofundir és aquella que refereix als quadres mitjans de l’administració de l’Estat. L’administració pública és aquell aparell burocràtic que permet el funcionament normal i correcte d’un Estat tots els dies de l’any, es configura així com un cos reproductor de l’ordre i, en conseqüència, conservador d’allò existent. Una volta superat el moment d’irrupció popular, el moment ofensiu d’assalt a l’Estat, un govern progressista es troba en una administració que li és aliena, que treballa per mantenir un ordre de les coses i no per transformar-les.
Altre element, que el llibre no tracta però ens agradaria afegir, vinculat a aquest i del que se n’està parlant molt, és el que s’ha anomenat deep state. Utilitzarem el mateix cas que s’utilitza al llibre per fer referència al conservadorisme administratiu: el cas català. La sentència contra l’Estatut de 2010 i el conjunt de mesures excepcionals administratives i penals per fer front als reptes territorials espanyols demostren l’existència d’aparells no democràtics dins l’Estat.[5] Aquests aparells no sols actuen retardant una ofensiva de canvi polític que ha conquerit el govern central, sinó que davant la impugnació d’un dels pilars del règim, com és la “qüestió territorial”, substitueixen la tasca política de donar resposta a les demandes plantejades per un mur de contenció i manteniment de l’ordre i el repartiment, o millor dir concentració, de poder.
Conclusió: lo plurinacional-popular en España
Així i tot, al llibre hem trobat a faltar una qüestió fonamental a l’hora de pensar les dificultats, diguem-ne, inesperades que sorgeixen quan s’inicia un procés de canvi social important. Quan un pensa en aquest recent cicle polític, un es pot adonar que, a Espanya, els dos processos impugnadors del Règim que han jugat un paper més destacable han sigut (1) l’onada que neix al 15M i que Podemos transforma en potència electoral i (2) el que s’ha conegut com el Procés. Així, i procurant no fer allò que en algunes ressenyes acaba sent demanar a l’autor que tracti temes que no ha tractat, la qüestió de la plurinacionalitat ha jugat un fort paper en els arguments impugnadors i, en el seu defecte, el centralisme ha tingut un paper —valgui la redundància— central en els processos reorganitzadors del Règim després de la crisi orgànica de 2011-2018. I, d’alguna manera, el llibre deixa molt a desitjar en aquest apartat. Però bé, veiem alguns exemples.
L’any 1977, el col·laborador de la New Left Review, Tom Nairn, escrivia un llibre en un període de grans dificultats per formar governs a Gran Bretanya, conseqüència del quasi empat entre Conservadors i el Labour, de forta contestació social amb vagues del sector públic i amb la demanda de l’establiment d’un parlament a Escòcia (que no s’aconseguiria fins al 1997). Curiosament, aquest llibre que escriuria el teòric polític escocès, titulat Los nuevos nacionalismos en Europa, començava també enunciant dues preguntes. La primera molt similar a la que es fa el llibre d’Errejón i Linera, “Per què ha durat tant el tradicional sistema d’Estat britànic a pesar de la seva continua decadència i adversitat?”. Però la segona anava més enllà, potser ens sonarà: “¿Per què la descomposició ha començat a generar-se sota la forma de desintegració territorial enlloc de a través de la llargament esperada revolució social i per què l’amenaça de secessió ha eclipsat, aparentment, l’amenaça de la lluita de classes a la dècada de 1970?”[6]. Hem trobat a faltar aquesta pregunta al llibre d’Errejón i Linera.
Ens hagués agradat, i segur que algú que ha sigut el vicepresident de l’única república que es defineix a si mateixa com a plurinacional s’hi hagués prestat, que en la conversa hagués aparegut la qüestió de la plurinacionalitat, un tema tan central en la disputa política peninsular dels últims anys. Com deia l’exsecretària de Plurinacionalitat i Polítiques Públiques pel Canvi de Podemos, Gemma Ubasart, “l’aportació important que fa Podem és posar el concepte de plurinacionalitat al centre”[7]. Així, per posar un exemple de la importància de la qüestió de la plurinacionalitat per als projectes progressistes, es pot afirmar que com més centralista —entre altres problemes— ha sigut Podem, més petit s’ha fet el partit, passant dels 71 diputats de 2015 als 35 del 2019.
I aquí és molt interessant un autor al que García Linera va llegir molt, el bolivià René Zavaleta Mercado, que, entre d’altres, va escriure diversos textos reflexionant sobre moltes de les qüestions que planen en Qué Horizonte. En la seva obra hi ha multitud de textos, alguns de batalla política, altres més extensos i fins i tot el seu inacabat Lo nacional-popular en Bolívia. L’articulació de la seva obra sencera és en el fons una pregunta sobre l’Estat i les dificultats de producció d’estatalitat a Bolívia pel que ell anomena casta enferma, que havia parasitat les institucions al llarg de la història del país. Això ho va llegir Linera a Zavaleta quan afirma que
«L’absència d’una relació orgànica òptima entre societat civil i Estat, és a dir, quan l’Estat és y se presenta obertament com a organització política exclusiva d’una part de la societat en espera, contenció i exclusió d’altres parts majoritàries de la societat civil, dona lloc a lo que, seguint a Zavaleta, es pot denominar com a Estado aparent».[8]
Aquest Estado aparente tindria a veure seguint a Linera amb que “les diferents formes estatals que es van produir fins el 1952 no van modificar substancialment […] l’exclusió política cultural es va mantenir en la normativa de l’Estat”[9]. Així, en contra del model d’Estat tancat a tot allò que venia de lo popular, Zavaleta i Linera plantegen lo popular com a “columna vertebral de l’articulació de la vida social, cultural i política de la història del país”. No per casualitat el mateix Zavaleta, en el seu últim llibre que mencionàvem, Lo nacional-popular en Bolívia, deixa molt clar que el què vol estudiar és “la connexió entre el que Weber va anomenar la democratització social i la forma estatal”[10].
És per això que resulta curiós que Villacañas al pròleg digui que “un personatge com Torra posi en escac l’Estat”. I és que aquesta incomprensió té a veure precisament amb aquesta relació entre lo popular i la forma estatal perquè en alguns casos, en alguns països, lo popular és, a la vegada, lo plurinacional.
[1] Una quarta, que no desenvoluparem perquè no ocupa gaire centralitat, és la crítica que es fa a la literatura contrària al populisme, tant des de la vessant reaccionària com des d’aquells autors emmarcats en el corrent posthegemònic. Segons el diputat madrileny, “la literatura reaccionària contra “el populisme” l’ha acusat freqüentment de ser antiinstitucional, sense parar atenció al fet que les condicions per a l’emergència de noves voluntats populars les crea el procés massiu de desinstitucionalització que opera el neoliberalisme com a forma de govern”.
[2] Íñigo Errejón, “Estados en transición: nuevas correlaciones de fuerzas y la construcción de irreversibilidad”, Marxismo Crítico, 2019. Disponible a https://marxismocritico.com/2014/04/25/estados-en-transicion/.
[3] Razmig Keucheyan, “Lenin, Foucault, Poulantzas”, pròleg de L’Etat, le pouvoir, le socialisme. París, Les Praires ordinaires, 2012. Traducció disponible a https://www.agoncuestionespoliticas.com/lenin-foucault-poulantzas
[4] Pierre Bordieu, Sobre el campo político. Presses Universitaires de Lyon, 2000.
[5] Iván Montemayor, Roc Solà i Jaume Montés, “Weimar is not coming, ja era aquí”. Debats pel Demà, 2020. Disponible a http://debatspeldema.org/weimar-is-not-coming/
[6] Tom Nairn, Los nuevos nacionalismos en Europa, Península, Barcelona, 1979, p.16.
[7] Jaume Montés i Juan Carlos Solórzano, “Entrevista a Gemma Ubasart: ‘El debat no està en el model federal o confederal, sinó en si reconeixes la plurinacionalitat o no’, Debats pel Demà, 2019. Disponible a http://debatspeldema.org/entrevista-a-gemma-ubasart/.
[8] Álvaro García Linera, El Estado Campo de lucha, Muela del Diablo, La Paz, 2010, p. 11.
[9] Álvaro García Linera i Raúl Prada, La transformación pluralista del Estado, Muela del diablo, La Paz, 2007, p. 23.
[10] René Zavaleta Mercado, Lo nacional-popular en Bolivia, Siglo XXI, Argentina, 1986, p. 9.
