Contra la por al present, esperança en la utopia

[En castellano]

Abans que res. És complicat parlar d’esperança a la meitat de l’actual pandèmia mundial. Les notícies, tant les referents a malalts i morts com a persones que han perdut la feina, són dramàtiques. Aquest text va sorgir abans de la declaració de la pandèmia, al voltant del seminari d’ecologia política Tiempo que ganar, i va ser finalitzat el dia que, aparentment, es va assolir el pic de contagis a Espanya. Creiem que pot ser útil: encara que parteixi del canvi climàtic, que tan sols fa quatre mesos era la major amenaça existencial a què ens enfrontàvem, les nostres propostes van dirigides, en última instància, a la superació del mode de producció capitalista, que està en l’origen de la crisi ecològica i social de la qual el canvi climàtic i el coronavirus són, almenys en part, manifestacions paral·leles.

A Europa, i en concret a Espanya, el debat entre el gran públic sobre com d’ambiciosos i agressius hem de ser en la lluita contra el canvi climàtic s’ha obert molt recentment. Tot i que porti uns anys de retard respecte als Estats Units, la veritat és que no parteix del mateix lloc del qual va partir allà: la gran majoria de la Societat entén que el canvi climàtic és una realitat, i que la seva causa és l’emissió de cada vegada majors quantitats de diòxid de carboni i altres gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera com a conseqüència de l’activitat humana. Per tant, en general, l’enemic al qual ens hem d’enfrontar no és un que defèn que aquests són cicles naturals, ni que qüestiona les mesures de temperatura dels satèl·lits, ni la relació entre la concentració de CO2 i l’augment de temperatura. Els enemics són altres, més subtils: aquells que sorgeixen dels desequilibris exagerats entre l’esperança i la por, ja sigui en un sentit o en un altre. Quan aquests desequilibris són molt grans, quan l’esperança és molt més gran que la por o la por molt més gran que l’esperança, la incertesa desapareix i el futur sembla clar. I com que sembla clar, la conclusió evident és que no necessitem, o no podem, actuar de cap forma en el present per alterar aquest futur.

Aquests enemics prenen principalment dues formes. La primera sorgeix quan la por és molt més gran que l’esperança. Fa dècades que el consens científic avisa de la perillosa relació entre l’augment desmesurat de gasos d’efecte hivernacle i l’augment de la temperatura global; les conseqüències nefastes per a la vida en el planeta tal i com la coneixem són de sobra conegudes, i ha deixat de ser un tema d’un futur indeterminat: estem vivint ja les seves conseqüències. No obstant això, no sembla que hàgim variat gaire el rumb. Al contrari: cada any emetem més quantitat de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera; se segueixen buscant jaciments petrolífers per explotar quan es gastin les reserves actuals (reserves que, de cremar-se, ens portarien irremeiablement cap a un augment de 4º C); la gent diu que això és un tema que li preocupa, però no sembla estar actuant de manera contundent. Davant d’això, hi ha qui conclou que ens dirigim de forma inevitable cap al col·lapse civilitzatori i cap a la desaparició de bona part de la vida a la Terra. Ja és massa tard. Hem travessat massa punts d’inflexió, el sistema té massa inèrcia, no hi ha recursos suficients per canviar de forma apreciable el futur. Entre aquests, hi ha qui es lamenta que no hàgim pogut fer-ho millor i hi ha qui abraça el cinisme nihilista segons el qual aquestes són bones notícies per al planeta, ja que la humanitat és un virus i la seva extinció seria una bona notícia a nivell còsmic. Aquest cinisme és, per suposat, el de qui sap que no serà ell ni els seus estimats els qui morin de fam per la pèrdua de línies de subministrament, els qui tinguin que malviure sense accés a aigua potable o els qui contraguin malària; és el cinisme de qui creu que sobra gent al planeta, però no ell en concret: gent més marró, més pobra.

Independentment de l’aproximació més o menys mesquina a aquesta manera de veure el futur, la conclusió és la mateixa: no hi ha res a fer a dia d’avui. El moment d’actuar, si és que alguna vegada va ser possible, ja ha passat. Estem en un vaixell que s’esfondra irremeiablement: les úniques opcions són intentar trobar un lloc a la balsa o donar-se un últim afartament de menjar mentre l’orquestra segueix tocant i esperem que l’aigua ens cobreixi.

L’altra forma que pren el gran enemic al qual ens enfrontem de cara a articular un moviment per un món més just és la que sorgeix en el cas contrari: quan l’esperança és molt més gran que la por i la incertesa desapareix per convertir-se en optimisme indestructible. Sí, ens pinten el canvi climàtic com la gran crisi civilitzatòria, però també ens van dir que el forat de la capa d’ozó ens mataria. La veritat és que sembla que hi ha certa tendència a crear alarma, i al final sempre ens en sortim. Si el problema són les emissions de gasos d’efecte hivernacle, doncs ens comprem un Tesla i posem unes quantes plaques solars als sostres de les cases. A una mala, podem arruixar l’atmosfera amb sulfur per tal de modificar l’albedo del planeta i baixar les temperatures. Sigui com sigui, ha d’existir una solució tecnològica: energies verdes, cultius resistents a sequeres, geoenginyeria o, arribat el moment, terraformar altres planetes. Aquesta visió serveix per reconfortar tant els amants de l’statu quo, que troben consol en la creença que no hi ha necessitat de canviar el sistema radicalment perquè Elon Musk ens salvarà, com persones progressistes que, immerses en l’època en què, en paraules d’Engels, “després de la nostra victòria, la naturalesa es pren la seva venjança”, necessiten creure que una victòria definitiva és possible: al cap i a la fi, la tecnologia ha evolucionat tant que no sembla desgavellat que sigui una qüestió de temps que avancem cap a una societat post-treball, en què les intel·ligències artificials i els robots, impulsats per energies verdes, ens permetin emancipar-nos completament, potser inclús del clima.

Altra vegada, la conclusió subjacent a tots els sabors del tecnoutopisme és la mateixa que en el cas del derrotisme: no hi ha res a fer ara. Aquells qui saben d’aquest tema, els científics, els enginyers, ja s’encarregaran d’això. Al capdavall, no té sentit que l’Era de la Raó acabi en una espiral d’irracionalitat climàtica.

El nostre treball és, per tant, caminar la línia, amb sort no gaire fina, que separa ambdós extrems: utilitzar la por com l’espurna inicial i l’esperança com el combustible del motor del canvi. Assenyalar l’enemic, aquells qui es lucren amb aquest sistema i s’asseuen sobre un tron d’ossos i pols, i dir que el seu regne no pot ser etern. No ser derrotistes, però tampoc complaents. No deixar-nos superar per tot el que sabem que està malament. Ser, potser, pessimistes de la intel·ligència, però sobretot optimistes de la voluntat, parafrasejant Gramsci.

I en això podem comprat amb l’ajuda d’una eina que, després de gaudir d’una gran popularitat en el passat, i malgrat la seva eficàcia provada, ha sigut ignorada durant molt de temps per l’esquerra política. Parlem de la utopia i de la seva capacitat mobilitzadora.

La utopia té una història tan llarga, almenys, com la de l’art. Utopies són les pintures de Lascaux, de fa més de quinze mil anys, que mostren un món amb aliments abundants, sense escassetat. Utopia és també el paradís cristià plasmat a la Bíblia, en què els qui el mereixin estaran lliures de tot sofriment. Viure sempre ha sigut complicat i dolorós, i imaginar un futur en què les preocupacions desapareguin, les ferides sanin i la panxa estigui sempre plena ajuda a suportar-ho.

La necessitat d’una visió utòpica, un objectiu al qual aspirar, ha estat present en la majoria dels moviments polítics de masses. La rebel·lió camperola de Thomas Müntzer buscava l’establiment del Regne de Déu, encara que pel camí hagués d’enfrontar-se als (i ser destruït pels) Prínceps de la Terra; en la revolució d’octubre de 1917, la societat sense classes es va percebre, per primera vegada, com una cosa que es podia assolir en vida dels revolucionaris. Podria pensar-se que la tangibilitat de la utopia en aquests primers moments va fer més patent i dolorosa la distància entre els (nombrosos i, fins avui, irrepetibles) avanços aconseguits i l’objectiu revolucionari. Però també sembla clar que el contrast entre les miserables vides de serfs del Tsar i la promesa de justícia, benestar i llibertat per tothom va jugar un paper decisiu en la unió de milers i milers per persones en organitzacions socialistes clandestines, primer, i en un moviment obrer capaç d’enfrontar-se a l’imperi rus i vèncer, després.

Cada època i cada grup han tingut, per tant, les seves utopies. I les utopies d’uns són les distopies d’altres. Més aviat al contrari: deia fa poc William Gibson, pare del ciberpunk dels anys vuitanta, que li escrivia gent, enginyers de Silicon Valley en concret, per felicitar-lo per les idees dels seus llibres, ja que els havien inspirat per capficar-se en el món de la tecnologia. El pobre es quedava amb cara d’estúpid, xiuxiuejant a la pantalla del seu ordinador “però aquests eren els dolents”.

No només el present és bastant millorable; fa temps que les utopies no estan a l’altura: les distopies es llegeixen com un manual d’instruccions pel mal i la política d’esquerres es limita a intentar controlar els instints més brutals del neoliberalisme. La literatura i l’art reflecteixen això i donen senyals d’un esgotament de la imaginació o, com a mínim, de l’esperança. No ens queden utopies, nai, només anartirantopies.

Això ens podria haver valgut en un altre moment, però no ara: amb una (dues!) emergència planetària en marxa i el feixisme global millor posicionat que ningú per tal d’aprofitar-se del sofriment que provocarà, que ja provoca, el canvi climàtic i l’esgotament del model social i civilitzatori existent. Necessitem utopies fortes, ambicioses i, alhora, creïbles. Utopies que de veritat ho siguin per a la majoria, i no les fantasies dirigides a una elit minoritària que ens han fet passar per esperances col·lectives.

Deja un comentario