La recent victòria del MAS a Bolívia ha estat un bri de llum i esperança en un any complicat per la pandèmia; en un cicle de certa regressió de les diferents forces emancipadores a l’Amèrica Llatina i a altres llocs del món. Després d’un any que ens ha recordat a les èpoques més fosques de la història llatinoamericana, on semblava que tot el projecte s’ensorrava juntament amb la democràcia, el MAS n’ha sortit reforçat, amb nous lideratges, i enceta una nova onada que ha de donar continuïtat a la seva lluita contra el neoliberalisme, aprenent dels errors i les mancances de l’anterior cicle. Les notícies que ens arriben d’Amèrica Llatina han despertat de nou un sentiment internacionalista a l’esquerra arreu. Però també ens han portat certes preguntes: Què hi ha més enllà de les mostres de solidaritat o fraternitat amb aquests moviments que ens emocionen des de la distància, que ens interpel·len i als que admirem? Com s’articula aquesta solidaritat? On es troba? Quan es parla? Potser, una part de les respostes a aquestes qüestions les podem trobar en el fet que l’esquerra, després de la derrota històrica del comunisme, no ha sabut teixir un nou internacionalisme.
A finals de segle, l’any 1993, Jacques Derrida publicava el llibre Espectres de Marx (dedicat a Althusser), on relatava la fi del comunisme com a programa polític i obria un nou marc per interpretar-lo com a promesa de justícia i emancipació. A partir d’aquell moment, Derrida definia l’articulació d’una nova Internacional com una de les principals idees força per a l’esquerra en els nous temps:
“Es necesario que se desarrolle esa “nueva Internacional”, ese compromiso entre los hombres, hasta diría, inseparablemente, entre los vivientes, y luego, inseparablemente, entre los vivos y los muertos, e incluso entre los vivos y los que están por nacer […] Yo hablo de una nueva Internacional allí donde las solidaridades se buscan, y se buscan figuras inéditas, a través de toda la humanidad, hoy”1.
La urgència d’una nova Internacional avui neix de la naturalesa supranacional dels reptes del futur i la necessitat d’articular una força capaç coordinar-nos en el marc global en el que es mou el capitalisme neoliberal. Igualment, cada vegada resulta més necessària la tasca de definir conjuntament nous horitzons, noves vies de construcció de la societat i de cooperació per fer front a l’emergència climàtica, un cop estem comprovant com el marc de sentit neoliberal i el seu imaginari s’ensorra (amb un procés que pot ser accentuat per les subjectivitats que es derivin de la pandèmia) sense que l’esquerra ho aconsegueixi capitalitzar del tot. Com recordava César Rendueles, el neoliberalisme “ya no funciona como proyecto de legitimación […] pero su descomposición es muy compleja. No es necesariamente coherente ni ordenada” 2.
Si estem d’acord en que valdria la pena explorar la possibilitat d’un nou internacionalisme, ens hem de preguntar llavors per quins són aquells principis que poden guiar-lo. Quines lliçons podem haver extret de l’internacionalisme del segle XX que ens ajudin a pensar-lo avui? Entre moltes d’altres crec important ressaltar tres claus que poden ser importants, atenent també a com s’ha desenvolupat el pensament marxista i filosòfic després de les experiències internacionalistes del segle XX. Per tant, he intentat recuperar algunes idees de la tradició postmarxista i la filosofia postfundacional que neix al darrer terç del segle XX.
El primer element, i segurament el més filosòfic, consisteix en el fet que aquesta nova Internacional no pot ser universalista; no almenys en el sentit que ho va ser al segle XX. Amb això vull dir que la construcció de l’universal avui només podem pensar-la com a quelcom inassolible, contingent històricament i necessàriament basada en l’articulació de diferents heterogeneïtats. De fet, aquesta pretensió d’universalitat tancada va contribuir també a accentuar certes tendències autoritàries lligades a projectes comunistes; és ,com també deia Derrida, part d’allò que va conduir al gulag. Aquest enfoc filosòfic envers l’universal es va traduir durant el segle XX, segons Ernesto Laclau, en l’articulació d’una III Internacional que
“conducía a subordinar todas las especificidades nacionales a un centro internacional y a una tarea universal, de la cual los diversos partidos comunistas eran considerados como meros destacamentos. El Komintern fue la peor expresión de esta política esterilizante […] Lejos de ser alentados a constituir singularidades históricas a través de la articulación de demandas heterogéneas, fueron concebidos como sucursales que debían aplicar automáticamente las políticas planificadas desde un centro” 3.
Per aquest motiu, explica Laclau, si Mao, Togliatti o Tito van articular projectes que volien integrar actors heterogenis més enllà de la classe obrera (construir poble segons Laclau) va ser perquè van distorsionar les directius provinents de la III Internacional, fet que va provocar que fossin mirats amb desconfiança des del centre. Laclau conclou: “En estas condiciones, la constitución de un pueblo era imposible” 4.
Tot això ens porta a la reflexió que avui hem d’articular aquest internacionalisme entenent-lo com a inassolible, contingent històricament, articulant diferents heterogeneïtats i centrat en les singularitats i els contextos específics; país a país, ciutat a ciutat. El que ens queda, segons Derrida, és “un principio que en su ejecución debe tener en cuenta la singularidad del contexto y el momento”5. També essent conscients de la realitat que avui en dia la majoria de les identitats polítiques es segueixen donant en el marc dels Estats-nació, tot i que el seu poder real hagi minvat i la magnitud d’alguns reptes de futur ja superi el seu marc d’actuació per separat. Aquesta és també l’arrel de la crisi de sobiranies que està sorgint i modificant les coordenades polítiques arreu.
El segon element és que aquesta nova Internacional no pot estar integrada únicament per partits. L’universalisme rígid i la centralitat de la figura del partit comunista van ser elements molt presents durant la III Internacional, viscuts en primera persona per un dels personatges centrals del sindicalisme a Catalunya. Ángel Pestaña va assistir a la III Internacional a Moscou l’any 1920 com a representant de la CNT, arribant a entrevistar-se personalment amb Lenin. Pestaña, davant la frustració de veure la rigidesa dels plantejaments que s’hi feien, va pronunciar un discurs on deia: “La revolución, camaradas delegados, no es, no puede ser, la obra de un partido. Un partido sólo no hace una revolución […] Vosotros no hicisteis la revolución en Rusia. Cooperasteis a que se hiciera y fuisteis muy afortunados al lograr el poder. Nada más, compañeros” 6.
Sorgint d’aquestes experiències podem trobar la visió de Derrida sobre la nova forma d’aquesta Internacional i la naturalesa dels actors que podrien integrar-la:
“Sin embargo, esas formas no son ya las formas estatales de un partido, de una Internacional de partidos o del partido. La Internacional de la que hablo no es la Internacional del Partido Comunista o de un Partido cualquiera […] Una nueva forma de alianza, un nuevo estilo de la “práctica” […] Lo que se llama político no puede ya estar ligado, en su concepto mismo, como siempre lo estuvo, a una presunción del sitio, del territorio y de lo estatal” 7.
Aquesta nova articulació, per tant, hauria d’incloure també moviments socials, ciutadans, intel·lectuals i tota mena d’organitzacions de la societat civil que treballin en aquesta línia transformadora.
El tercer element, i segurament el més anecdòtic, és que aquesta nova Internacional segurament no s’haurà de dir ni comunista ni socialista, donat que aquests significants ja no tenen la carrega simbòlica d’abans; són purs espectres segons Derrida. Haurem de trobar, doncs, nous significants que agrupin aquest nou nosaltres heterogeni.
Per articular tot això, podríem també agafar els aprenentatges d’experiències com el Fòrum Social Mundial, l’Aliança Bolivariana per les Amèriques o altres experiències llatinoamericanes que han servit per mantenir un pols conjunt al neoliberalisme i com a contrapès geopolític al domini imperialista dels Estats Units a la regió.
La qüestió on desemboca aquest article és en l’emergència de la Internacional Progressista (https://progressive.international/), que ha nascut aquest any impulsada, entre d’altres, per Yannis Varoufakis, Noam Chomsky, Naomi Klein, Álvaro García-Linera, Rafael Correa, Carola Rackete, Cornel West, Ece Temelkuran o Gael Garcia Bernal. Aquesta nova Internacional havia de fer la seva primera trobada constituent aquest setembre a Islàndia organitzada per Katrín Jakobsdóttir, Primera Ministra d’Islàndia. La pandèmia, però, ho ha fet impossible. Si més no, ha pogut començar a funcionar, i una de les seves primeres missions ha estat la d’enviar una comissió de seguiment de les eleccions a Bolívia, en la que va participar Gerardo Pisarello.
El discurs que s’hi ha començat a articular deixa entreveure clarament que té la voluntat de pensar en vies de superació del capitalisme. La gran pregunta per tal que es pugui articular quelcom transformador al seu voltant és: com construeix la frontera política? Com defineix el nosaltres? Qui està dins i qui ha de quedar fora d’aquesta Internacional? Ho anirem veient, però de moment i a mode d’exemple, és interessant veure que a l’apuntar’s-hi com a membre presenta unes normes que s’han de complir per tal de formar-ne part: no pots ser un executiu d’una empresa de combustibles fòssils, ni d’una asseguradora, ni d’un lobby, ni d’una farmacèutica, ni d’una gran empresa tecnològica, ni d’un banc, ni d’un fons d’inversió, ni d’una gran empresa del sector agricultor. Per tant, de moment, articula un nosaltres que topa frontalment amb aquests grans actors econòmics i els seus sequaços polítics. Sembla que aquesta nova Internacional s’organitzarà al voltant d’una idea: som el 99% i anem contra l’1%; poble a poble.
Bibliografia
[1, 5, 7] Jacques Derrida, Y mañana, qué… Fondo de Cultura Económica, 2001.
[2] César Rendueles: “Se está viniendo abajo la idea de que si te esfuerzas y te hipotecas te va a ir bien”. El Salto, 2020 (https://www.elsaltodiario.com/pensamiento/entrevista-cesar-rendueles-panfleto-igualitarista)
[3, 4] Ernesto Laclau, La razón populista. Fondo de Cultura Económica, 2005.
[6] Antonio Soler, Apóstoles y asesinos. Galaxia Gutenberg, 2016.
