En els últims mesos, s’ha popularitzat el debat periòdic sobre la situació de llengua minoritzada del català i, alhora, la importància de mantenir-la viva. L’última d’aquestes discussions es va generar al voltant de la figura del Miquel Montoro per afirmar en un vídeo de “Preguntes i Respostes” que el faria en castellà, ja que així podria arribar a un públic molt més ampli.
El canvi de llengua del Miquel va fer reaccionar a una part molt considerable de les xarxes socials. Va ser només l’excusa per tornar a posar sobre la taula discussions sobre la diglòssia, la desvalorització del català o com “la llengua està morint”. Molta gent que havia situat en un pedestal a un jove mallorquí de 14 anys per fer el seu contingut en català va canviar d’actitud, fins i tot atacant-lo per ser un “venut”.
Davant d’aquesta situació, hem de prendre consciència i fer reflexió col·lectiva: fou el canvi de llengua d’aquest noi catalanoparlant a YouTube el problema o el símptoma d’un fenomen molt més ampli i complex? Centrar el debat lingüístic en accions concretes i individuals de certs personatges públics -com és el Miquel Montoro però també, en una altra escala, la Rosalía- ens pot fer desdibuixar quin és el problema de fons real: la situació de desigualtat i inferioritat -social, cultural i política- del català envers el castellà. Que certes figures públiques acabin passant al castellà per ser una llengua més valorada al món cultural i d’oci ens hauria de fer encara més conscients -com passa al món de YouTube, on tenim una gran quantitat de youtubers i influencers catalans que fan el seu contingut exclusivament en castellà, com són l’Auronplay o la Dulceida.
Les accions individuals i personals poden estar molt bé -i són totalment necessàries- des de la “militància lingüística” i arran una presa de consciència de la minorització del català i la necessitat de mantenir-la viva en el nostre dia a dia, però no podrem abordar realment el problema sense entendre que és un problema estructural i que, per tant, calen mesures col·lectives i que les institucions s’impliquin. Cal reviure i repensar les polítiques de normalització lingüística i de defensa de la llengua perquè siguin realment efectives i que la tasca de “salvar el català” no recaigui en la primera persona que comenci a fer contingut audiovisual a les seves xarxes.
El sociolingüista J. Fishman, especialitzat en la planificació lingüística i el bilingüisme i al qual devem el concepte de “diglòssia àmplia”, ja va afirmar durant els anys setanta com “el bilingüisme és essencialment una caracterització de la conducta lingüística individual, mentre que la diglòssia és una caracterització de l’organització lingüística en l’àmbit sociocultural”. Es pot afirmar que, realment, no hi ha societats bilingües per se, sinó que són els individus els bilingües. El bilingüisme per a la comunitat dominant és optatiu, mentre que per la dominada és obligada. No es consideren bilingües societats com la danesa o l’holandesa -quan el coneixement d’una segona, i fins i tot tercera llengua, està popularitzat-, però sí la basca, la catalana o la gallega.
I com a problema col·lectiu, hem de parlar de les responsabilitats de les institucions i dels mitjans de comunicació i audiovisuals que tenim, ja que en els últims anys el contingut que s’ha emès en català ha estat molt centrat a defensar la nostra identitat catalana -que no està malament, però ha de sortir d’això si el que volem és universalitzar la nostra llengua-. La defensa, única, de la nostra identitat també pot fer-nos caure en no només una visió essencialista dins la mateixa Catalunya, sinó que es parteix de la idea que allò que es produeix en català es redueix al territori del Principat, sense tenir en compte el País Valencià, les Balears o la Catalunya Nord.
Fer contingut en català no pot passar per centrar només la seva elaboració en contingut de o sobre Catalunya. Reivindicar-lo com a llengua universal per parlar de tot -cine, literatura, gaming o fer safareig- no només en l’espai privat, sinó també en el públic -com la televisió, les xarxes socials o YouTube- ha de passar també per reivindicar-lo d’una forma àmplia i transversal, entenent les realitats territorials del País Valencià, les Balears i Catalunya Nord. Centrar-se en les conductes individuals i defugir completament la crítica políticocultural del català pot fer-nos oblidar de la necessitat de la implicació de les institucions a partir dels pressupostos o la defensa institucional -per exemple, finançar el contingut audiovisual en català a plataformes de masses com YouTube¹, on es troba gran part de la joventut i que estan monopolitzades pel castellà i l’anglès-. El capitalisme de plataformes es menja les llengües més petites si no hi ha institucions públiques que la defensin i l’incentivin.
Com s’ha esmentat amb anterioritat, personalment, crec que ens centrem massa en la discussió sobre el problema que implica la diglòssia i que gent catalanoparlant passi al castellà per major valorització social. És una qüestió preocupant però realment, insisteixo, és el símptoma, no el problema de fons -molt més condicionat per partir d’una situació d’inferioritat i en què la llengua amb més valor cultural i social és el castellà-. Tenim més gent que mai que sap el català però, en canvi, el català decreix com a llengua d’ús públic. En aquesta situació, ens cal reivindicar el seu ús públic.
Potser, el debat públic hauria d’estar més centrat en com valoritzem el català. Com l’apropem a nouvinguts, a nouparlants, a la gent jove… Com fem atractiva la llengua i augmentem el nombre de parlants habituals del català. Catalunya té set milions d’habitants i el català té 10 milions de parlants. A Catalunya, el català és la llengua habitual del 47% de la població: com l’apropem a l’altre 53%? Com fem que els joves catalanoparlants no es vegin obligats a canviar al castellà per fer el seu contingut a xarxes i que els joves castellanoparlants descobreixin que poden viure una llengua, que també és la seva, a part de les aules de les escoles?
Segons les dades de l’IDESCAT, en els últims anys hem patit un retrocés en xifres absolutes de l’ús habitual del català -2.305,1 enfront dels 2.696.200 de 2013- i també en valors relatius -36,1% davant del 43,1%-. El català ha seguit augmentant tant en parlants -81,2%- com en coneixement escrit -65,3%- de la població, però continua disminuint en percentatge respecte al total de la ciutadania catalana: mentre el català s’ha mantingut com a llengua habitual d’un 35,6% al 2008 i d’un 36,1% al 2018, el castellà va augmentar des del 45,9% al 2008 al 48,6% l’any 2018². Unes dades més significatives ens mostren com l’ús privat del català es manté -tot i el major ús del castellà-, però decreix exponencialment a l’espai públic: des del gran comerç fins l’ús del mòbil.
Aquestes dades no són banals, el creixement del coneixement de la llengua -en termes d’enteniment, parla, lectura i escriptura- va ser ràpid durant els anys vuitanta i noranta, vivint un estancament durant la primera dècada de segle. Com ha influenciat el creixement de la immigració exterior en la reproducció d’aquestes dinàmiques? Quina ha sigut la tasca de les nostres institucions per apropar la llengua als nouvinguts d’una forma que també la visquin com a seva de la mateixa forma que es va fer durant els anys vuitanta amb la migració castellanoparlant?
Punt i apart. Apropar la llengua a nouparlants i nouvinguts ha de venir acompanyat per un canvi en la nostra actitud davant “la castellanització del català”. Durant el segle XX, el barceloní ha sigut el dialecte del català que ha patit més pressió del castellà per la immigració castellanoparlant, provocant el seu desprestigi i que es ridiculitzés -els coneguts bleda o xava-. Només el 25% dels ciutadans de Barcelona i de l’AMB utilitzen el català de forma habitual. Així, podem ser conscients de com hi ha un gran nombre de parlants que són castellanoparlants o tenen influència familiar de l’idioma. Fer mofa d’aquest accent és realment contraproduent per la normalització de la llengua, sobretot perquè pot provocar la situació contrària que volem: que a la gent li faci vergonya parlar el català i no ho faci³.
Tornant a citar a Fishman, en societats on hi ha més d’una llengua i hi ha una predominança d’una sobre l’altra, «la llengua prestigiosa desplaça la llengua menys prestigiosa«. Potser en el cas català aquesta situació no està tan accentuada i es dóna a petita escala, però indubtablement a la resta de territoris catalanoparlants es pateix aquesta dinàmica que minoritza, encara més, la llengua. Un dels èxits de tot el procés de normalització lingüística que vam poder gaudir a Catalunya va ser la valorització social del català i poder entendre-la com a llengua d’ús públic. En els últims quaranta anys, s’han fet grans passos perquè aquesta no mori, però cal avançar i no quedar-nos estancats en el que ja tenim.
Em refermo en la necessitat de polítiques públiques, així com el finançament de la cultura per part de la Generalitat i les subvencions a la llengua. Establir polítiques públiques de normalització i immersió lingüística ha de passar, també, per repensar el que ja tenim i ens va funcionar, ja que potser el que ens va funcionar fa vint anys no serveix actualment per apropar la llengua a certs sectors de la població com la joventut -sí, parlo del 3XL³-. Les noves iniciatives han de passar per l’adaptació a les noves tecnologies, passar a l’streaming i al YouTube, finançament de doblatges i subtítols en català -o que es facilitin els doblatges en català que ja tenim perquè s’incorporin en el catàleg de les actuals plataformes d’streaming!
I amb això, tanco l’article amb aquesta cita de l’Antoni Badia i Margarit «trencar l’actitud de tancament, passant a una nova actitud que ens pugui portar a superar la concepció de grup o d’elit; caldrà lluitar de nou per acostar la llengua i la societat cap a una identificació recíproca«. Mantenir viu el català ha de passar, sí o sí, perquè sigui llengua d’identificació de gran part de la societat catalana. I això només pot ser a través d’un ampli debat entre la societat catalana en tot el seu conjunt i el model de construcció nacional que es vol. Denunciar i trencar amb la concepció de la llengua com a arma partidista que fa anys que intenta fer Ciutadans al Parlament alhora que desenvolupar una normalització que generi incentius a escala social com el prestigi i amb possibilitat de guanyar-se la vida en el món de la cultura en català -de la mateixa forma que així s’ha venut el castellà a Catalunya des de fa anys i panys-.
Notes
- La web gaming.cat difon en aquesta entrada els canals de YouTube i Twitch que fan contingut en català, potser és hora de començar a donar bombo des de les institucions i també des del món polític, cultural i social projectes com aquests https://www.gaming.cat/webs-en-catala-sobre-videojocs/youtubers/. La web també difon projectes de videojocs, webs, podcasts i comunitats en català.
- Dades de l’IDESCAT sobre els usos lingüístics de la població (2018).
- Amb això no vull caure en arguments que no tinguin en compte la importància de parlar un català “correcte”, sinó que hi ha formes i formes de notificar alguns errors -que en molts casos són fins i tot fonètics i no tan importants-. També hem d’entendre que és normal que pel contacte amb altres llengües el català es vegi influenciat, de la mateixa forma que ens passa quan parlem castellà i fem catalanismes!
- Més recomanacions. Aquest vídeo del youtuber Marc Lesan és molt recomanable per començar a repensar com impulsem noves iniciatives que entretenguin al jovent https://www.youtube.com/watch?v=nYufJM8H1hk
