Iván Miró (Barcelona, 1975) és sociòleg, cooperativista i investigador en economia cooperativa, social i solidària. És fundador i treballador de la cooperativa La Ciutat Invisible, emblemàtica al barri de Sants. Ha escrit diferents assaigs reflexionant sobre com construir una transició econòmica des del cooperativisme, i també des d’una perspectiva ecologista i feminista, com Ciutats cooperatives. Esbossos d’una altra economia urbana (Icària). També es va atrevir amb una novel·la de caràcter molt personal, La Revolta que viurem (Tigre de Paper). En ella parteix de les experiències viscudes per relatar la militància a les lluites dels anys noranta.
En aquesta entrevista parlem també de la situació de l’economia cooperativa, social i solidària a la pandèmia, del capitalisme de plataformes i les alternatives que es poden plantejar, de planificació econòmica i autogestió popular, de la crisis del turisme, del model agro-industrial i sobirania alimentaria. En definitiva, Ivan Miró és una persona que ens ajuda a pensar com posar la vida al centre en les qüestions polítiques, econòmiques i culturals.
BLOC 1. CATALUNYA A LA “NOVA NORMALITAT
Una vegada sortim de l’estat d’alarma, amb tots els sotracs que ha patit l’economia catalana, com creus que serà això que anomenen com a “nova normalitat”. Quin panorama creus que ens podem trobar d’aquí a uns mesos?
Vaja, jo crec que es caracteritzarà per una batalla per la nova normalitat. No és que de forma determinista tinguem un escenari predictible de la nova normalitat, sinó que és un moment de crisi sistèmica i en aquests contextos doncs totes les pugnes per la correlació de forces econòmiques, empresarials, laborals, mediambientals, en tot cas s’intensificaran. Bàsicament el que veig és que hi haurà una pugna per definir la nova normalitat. Hi haurà lluites socials de diferents classes, de les classes populars i també les classes altes com estem veient. Tothom intentarà col·locar els seus interessos en aquest nou context.
Hi haurà més conflictivitat social?
Jo crec que hi haurà un auge de la conflictivitat social i també un escenari on es clarificaran els models socials que són diferents i antagònics. Potser deixarem aquesta fase més de nebulosa, de quin model socioeconòmic volem, etc. I les classes altes tindran molt clar que voldran un capitalisme autoritari, i en tot cas les classes populars i els moviments socials haurem de definir molt bé quin és el model econòmic que d’alguna forma serveix al bé comú i serveix a la necessitat de canvi de paradigma a nivell econòmic, social i ambiental. En clarificació d’objectius, espero també.
D’altra banda, expliques al teu llibre La Revolta que viurem, com un va marcar en aquells anys les protestes, l’okupació del Cinema Princesa, etc. Creus que, tornant al món d’abans de la pandèmia (que sembla fes mil anys però no fa tant) la generació de militants socialitzats tant per l’octubre del 2017 com per la tardor del 2019 per la sentència del procés, tindrà un paper rellevant en aquesta futura conflictivitat social?
Jo crec que cada cicle de lluites és útil si se n’extreuen aprenentatges. En el nostre cas, doncs penso que tot el que va ser el cicle del moviments de les okupacions, entre d’altres, als anys noranta, vam aprendre la rellevància de tenir una geografia diferent de la política. És a dir, vam incorporar tot una anàlisi podríem dir socioespacial de la revolució o del canvi social, i en aquest sentit, tota l’estratègia de generar equipaments, ateneus, cooperatives, espai comunitaris… Tota la dimensió espacial de reaprofitar-nos de l’espai urbà, d’impulsar una producció social de l’espai, contra la producció capitalista de l’espai i de la ciutat.
Aquest va ser l’aprenentatge més important, que després vam poder contrastar amb les pràctiques del moviment obrer històric. Tota l’esfera pública no estatal que defineix Cris Ealham. Aquesta contra-geografia popular, d’espais de sociabilitat, d’espais alternatius… Això va ser un aprenentatge important que s’ha estirat fins avui, i d’alguna manera és una lectura imprescindible per fer de palanca material pel canvi social.
El cicle del 15M també va generar aprenentatges. La desconfiança amb el sistema de partits, les alternatives a no ser mercaderia en mans dels banquers, etc. El 15M va tenir un impacte després en els moviments socials i en alternatives socioeconòmiques. Creix Som Energia, creixen les finances ètiques, l’economia solidària. A vegades es parla molt del 15M com l’antecedent de la nova política, però jo insisteixo en que el 15M també va ser un motor d’alternatives polítiques de base. En aquest sentit, m’agrada revaloritzar aquesta dimensió per no invisibilitzar-la.
Tot el cicle que va de l’1 d’Octubre a Urquinaona, doncs aquí els CDRs van ser una creació d’institucionalitat popular, que penso que hauria de ser un aprenentatge fonamental. Aquest contrapoder social, descentralitzat, amb singularitats específiques per cada barri i cada poble, però amb un programa polític comú. Tota la dimensió de protestes com la de l’aeroport, amb desobediència civil massiva, són elements que les noves generacions hauran gaudit i hauran experimentat en primera persona. Això és un aprenentatge que no s’oblida fàcilment.
Si hi sumem les mobilitzacions ecologistes, dels Fridays 4 Future, o les feministes que s’han fet els darrers 8 de Març, es dibuixa una manera de fer dels moviments socials amb institucions pròpies, desobediència civil, interacció entre el feminisme, l’ecologisme i la democràcia directa, etc que omplen de contingut les mobilitzacions del futur.
Al mateix temps, el panorama polític a Catalunya és incert. Semblaria que el COVID-19 ha tret en certa mesura el focus mediàtic del Procés i hi haurà eleccions en algun moment. També el cicle del 15M va acabar institucionalitzat, el sorgiment de Podemos era una impugnació del sistema, però ha acabat essent un partit que participa d’un Govern amb el PSOE. Per tant, aquest possible tancament dels cicles del Procés i del 15M, no pot causar un cert desànim amb la política, o en la idea de canvi social, en general?
El que no podem fer és esperar de forma passiva que els partits d’esquerres plantegin les solucions. Evidentment, això seria un escenari molt perillós de deixar l’espai dels carrers a l’extrema dreta, com s’està veient. En aquest sentit, jo no confio massa en el que s’anomena l’autonomia d’allò polític. Els partits haurien de fer una reflexió seriosa. No han d’aspirar al monopoli de l’acció política, en tot cas han de ser una eina al servei de la societat, i per tant les seves lògiques, sovint incomprensibles per a la societat, i la visió que no es poden articular alternatives d’esquerres substantives a nivell polític.
En tot cas, el que es pot plantejar és que el protagonisme ha de ser de la societat, dels moviments socials, sense una mobilització social i sense una agenda compartida de transició ecosocial, sense objectius clars de nou model econòmic, doncs els partits seguiran amb la seva agenda pròpia. Des de la societat hem de crear una agenda compartida i empènyer als partits per a que siguin un instrument d’aquest canvi de paradigma. I no cedir la nostra agència política als partits perquè ho resolguin perquè no crec que funcioni. També penso que els partits han d’obrir els espais institucionals a la participació dels agents socials i socioeconòmics de base, i no desaprofitar d’intel·ligència col·lectiva. Sinó hi ha aquestes sumes serà realment complicat que els partits d’esquerres s’enfrontin a un capitalisme en reestructuració, de l’austeritat i de caràcter autoritari.
BLOC 2. COOPERATIVISME I CRISI
Amb tota la situació que estem vivint amb els ERTOS, i tot el sotrac generalitzat a l’economia, com ha reaccionat l’economia social, solidària i cooperativa al confinament?
El cooperativisme i l’economia social i solidària en els darrers anys han anat fent unes evolucions molt interessants, a nivell d’eines col·lectives, mancomunades, per a pensar estratègicament quins models econòmics s’impulsen. Hi hagut una certa revitalització, un creixement en determinats àmbits, com les finances ètiques, alimentari, energètic. També hi hagut certes polítiques públiques. Per primera vegada aquestes polítiques han donat suport a l’economia social i solidària. Des del 2015 amb el nou municipalisme i des del sobiranisme des del Generalitat. També els ateneus cooperatius i altres alternatives. Per tant, a falta d’una Llei d’Economia Social i Solidària, que seria la darrera peça d’aquestes polítiques públiques, ens trobàvem en una bona situació.
Ara, és veritat que la pandèmia ha de fer reflexionar el conjunt de l’economia social i solidària, i repensar les seves tradicionals rutines. Per una banda, a nivell de base, moltes iniciatives cooperatives o associatives han reaccionat organitzant la solidaritat. Parlo de les Xarxes de Suport Mutu, les caixes de resistència, la distribució d’aliments. Hi ha cooperatives que fins i tot han canviat la seva activitat econòmica. Estava llegint sobre el Grup Àurea, que ha començat la fabricació de gels hidro-alcohòlics, o mascaretes. S’han produït més mascaretes a nivell cooperatiu que no pas que les que ha introduït el mercat capitalista. Hi ha una ineficiència del mercat capitalista. En canvi, la societat auto-organitzada si que ho ha fet.
D’alguna manera, l’esperit dels balcons s’ha materialitzat en les Xarxes de Suport Mutu, i això també ha suposat un curtcircuit de les derives més autoritàries, dels policies de balcó. Aquest tipus de xarxes de suport han estat l’única acció col·lectiva que ha permeat l’estat d’alarma. A vegades parlem de manifestacions però també és acció col·lectiva el suport mutu a nivell de base, i distribuir excedent social o productes, o exercir la solidaritat.
Per tant, s’ha de posar en primer terme que aquestes xarxes són un actiu molt important per al conjunt de la societat. I aquí, l’economia social i solidària més consolidada ha d’ajudar a dotar d’infraestructures econòmiques, amb equipaments per aquestes xarxes. Tenim molts equipaments enfocats a la cultura i a la sociabilitat. Crec que els hem d’enfocar també a tenir obradors, a tenir tallers, de transformació de productes, logística de distribució alimentària, maquinària, indústria comunitària. Això és una primera reflexió, i un canvi que hem de realitzar.
En segon lloc, el cooperativisme també s’ha vist davant de les seves febleses i fortaleses davant de la pandèmia. Sobretot a nivell urbà, concretament a Barcelona, hem vist que moltes iniciatives en poques paraules estaven en una situació de “molta oficina, molta pantalla i poca xarxa de distribució logística, molts serveis a les empreses però poca maquinària”. Hi ha unes febleses de capacitat productiva, que a nivell urbà s’han fet molt evidents. Per altra banda, també s’han vist iniciatives molt interessants al camp, sobretot en la distribució ecològica, amb productors que s’han mancomunat per distribuir millor els seus productes. Totes les rutes de logística, amb bicicleta, que s’han ampliat. També la mancomunió d’excedents: el fons cooperatiu per a l’emergència sanitària, que vam impulsar. Hi ha hagut una sèrie d’iniciatives que il·lustren per on ha d’anar una revolució productiva per crear estructures compartides, generar ecosistemes cooperatius locals. Hem d’entendre les cadenes productives a Catalunya, amb la seva complexitat: l’energia, l’habitatge, la cultura. Hem de reflexionar com organitzar l’economia social en sectors estratègics per a la transició ecosocial.
Una altra reflexió és que fins ara el cooperativisme respecte a l’administració s’havia dirigit per a demanar suport econòmic, avalés projectes, etc. Ara, per primera vegada en dècades o potser des del 1936 essent una mica provocador, crec que el cooperativisme està plantejant que cal un canvi de model. No només mirar cap a dins, sinó generar aliances amb altres sectors socials i fer una proposta com a país de model de país.
Per tant, hi ha tres grans reflexions que qüestionen certes rutines i dinàmiques de l’anterior normalitat i obliguen a donar una resposta extraordinària en un context que també és extraordinari.
Citaves el 1936. Entenc que et refereixes al Decret de Col·lectivitzacions?
Sí. Per mi, i per altres companys, quan parlem d’economia plural transformadora avui, hi ha un referent històric fonamental que és tot el pla de transformació socialista del país que es va fer a l’estiu i la tardor de 1936. Tot el que es va anomenar la Nova Economia, un moviment vinculat als moviments sindicals però també al propi Consell d’Economia de la Generalitat. En aquell moment, es van articular una sèrie de mesures com reconèixer el poder de la classe treballadora en les col·lectivitzacions, que ja s’havien realitzat de facto, pel moviment anarcosindicalista, a través del Decret de Col·lectivitzacions. Però també el Decret de Municipalitzacions del Sòl és igualment rellevant. No és coneix tant, però avui en dia entenem que l’àmbit l’immobiliari és també fonamental.
El pla de transformació socialista del 1936 estava impulsat per gent d’ERC, de la CNT, del PSUC, els Rabassaires. Vull dir, que era un impuls molt divers. Es plantejava una economia plural, basada en la col·lectivització sindical, la municipalització del sòl, en la cooperativització del comerç i també el control obrer i popular de la banca o el control nacional del comerç exterior. Per mi, és un referent històric molt interessant. Gent com el Joan P. Fàbregues, per exemple. Homes de la CNT, d’ERC, del PSUC, que amb contradiccions tots plegats van ser un referent per pensar l’economia plural transformadora d’avui dia.
Llavors va ser un moment on va coincidir la planificació econòmica i l’autogestió? També l’Albert Noguera, al seu llibre la ideologia de la sobirania, planteja la col·laboració entre el sector públic i allò comunitari. Com es pot plantejar tot això en el nostre context?
Sí. Estem en un moment de confluència interessant. Jo t’he de dir que gran part de la meva trajectòria als noranta i a la primera dècada de segle, vaig apostar bàsicament per l’autogestió generalitzada de la producció, de la distribució, del consum, de la pressa de decisions… I havia estat sempre molt reaci a la idea de col·laboració amb l’estat. L’estat l’analitzava com un camp ple de correlacions de forces negatives i com una relació social que en el fons ens expropia d’altres tipus de relacions socials. La cooperació social quan és forta suposa menys estat i menys mercat. Si és fluixa és perquè l’estat o el mercat li treuen aquest espai.
Però sobretot a partir de la crisi del 2008, evidentment, molts actors fem una reflexió sobre les limitacions d’un model autogestionari pur. També de la necessitat de tenir instruments polítics i socials més sòlids per fer front a tota la devastació de l’economia capitalista mundial.
Aleshores, un canvi substantiu és quan la Xarxa d’Economia Solidària redacta el que li diem Mesures per una Democràcia Econòmica Local al 2014. Allà desenvolupem un concepte que anomenarem concertació público-cooperativa-comunitària. És un concepte que intenta oposar-se a la planificació econòmica del capital, a través de la concertació público-privada. David Harvey la defineix molt bé como “l’orquestació dels recursos públics per part de sectors privats”.
Serien les externalitzacions?
Més enllà. Serien tots els consorcis que gestionen tot el turisme de la ciutat. O el Consorci de la Zona Franca. O aquest tipus de concertació público-privada, de planificació estratègica. Com la col·laboració entre hotelers i Ajuntament per fer la planificació del turisme. Aleshores, hi ha una planificació capitalista-pública o mercantil-estatal, i al 2014 plantegem l’alternativa que seria la democratització de les polítiques econòmiques, a partir de la concertació público-cooperativo-comunitària. Aquest esquema ajuda a democratitzar les polítiques públiques, que és necessària, però recull la seva capacitat per a generar serveis universals. En canvi, el cooperativisme el que ens aporta és la seva capacitat de democratització i a la vegada l’estat el pot protegir de la voracitat mercantil. La comunitat també aporta el seu arrelament territorial, la seva capacitat d’auto-organització i autonomia, és el control social de lo cooperatiu como de lo públic.
Penso que aquest model que vam desenvolupar en aquell moment a nivell teòric, i després en mesures pràctiques amb projectes com La Borda, a Sants, un edifici d’habitatges que està construït sobre sòl públic, està proposat per la comunitat, i està executat per cooperatives, tan d’arquitectura com financeres. En aquest escenari, la metodologia és aquesta, un model de concertació.
Ara bé, això ha d’anar més enllà. Per això parlem d’economia plural transformadora. Entenem que el canvi de model econòmic exigeix energies de molts sectors. El sector públic és un pilar fonamental. Ho ha demostrat amb la crisi, a nivell sanitari, és fonamental una sanitat pública. Una provisió universal de les cures.
També, però, i això ho alerto, no cal estatalitzar totes les relacions socials. Si hem de fer municipalitzacions, nacionalitzacions (que jo crec que sí), s’ha de pensar com democratitzar-les, que els sindicats co-gestionin aquestes nacionalitzacions, com els usuaris també puguin congestionar les municipalitzacions. Per tant, en primer lloc, el sector públic, els sindicats, el municipalisme i els usuaris. També els usuaris dels serveis públics hem de poder decidir com ens impliquem de les decisions. Penso que és una primera esfera fonamental d’aquesta economia plural. I aquí s’han d’arbitrar mesures com la Renda Bàsica Universal o les nacionalitzacions, o la creació d’una banca pública, etc.
El segon element és el cooperativisme però en aquest sentit hem d’intentar participar d’una planificació democràtica de l’economia. No només intentant extreure d’aquest model econòmic beneficis sinó aportant la seva visió política. Quins sectors hem de transformar a Catalunya per a la transició ecosocial? El turisme, l’agricultura, l’energia, les finances, l’habitatge. Es poden aportar coses interessants. Parlava de banca pública, doncs hi ha un sistema de finances ètiques que té una rellevància important.
L’any 1934 es va crear a Catalunya la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu. Era una entitat que el 50% del capital el posava l’administració i el 50% el posava el cooperativisme. Així es podien finançar projectes de sindicats agraris. Podríem avançar a un sistema català de finances amb una part pública i una part provinent de les finances ètiques i solidàries. Caixa d’Enginyers té dos-centes mil sòcies ara mateix. És un número important. Tenim elements per a confrontar el mercat capitalista, hem de tenir alternatives a La Caixa i al Sabadell, en el camp financer. Això passa per una aliança entre el sector públic i el sector cooperatiu. La suma crec que pot ser interessant, inspiradora en altres processos com l’energia.
També estem parlant, recentment, de com incloure l’economia privada o mercantil en un pacte d’aquest tipus. Sobretot l’estructura catalana prototípica que és d’autònoms i petita i mitjana empresa. En aquest context d’hegemonia mundial del capitalisme de plataformes també hi ha molts petits empresaris que surten perdent. Taxistes, petits botiguers, etc. Hi ha una estructura productiva, comercial, logística que es veu profundament amenaçada per aquesta fagotització del capitalisme de plataformes. Per Amazon, per Uber, Deliveroo…
Aleshores, hem d’arrossegar tot aquest petit teixit productiu català privat però que pot tenir una certa responsabilitat social, una certa cura laboral, hem d’arrossegar-los a un pacte per l’economia plural per protegir-los. També per a mancomunar aquestes estructures, ja que també hem de transformar l’economia privada catalana i que tingui uns estàndards de qualitat laboral i de respecte mediambiental. Hem de contar amb elles, perquè són part del país i ara mateix poden estar molt necessitades d’una plataforma comuna.
Així, l’economia social i solidària, si creix, si es desenvolupa, pot ser una alternativa real al capitalisme de plataformes? Jo crec que el capitalisme de plataformes surt reforçat d’aquesta crisi. Amazon, Uber… Bé, potser tindríem l’excepció d’AirBnb per la davallada del turisme. Però en general veiem que les grans plataformes digitals surten molt reforçades.
Sí, evidentment, perquè tenen els fons d’inversió al darrere. No és que el seu model sigui més virtuós que altres, és que tenen molts diners ociosos del capital global com per poder superar qualsevol crisi. El paper dels fons d’inversió és fonamental per entendre el capitalisme de plataformes. Sinó no s’entén que empreses que tenen pèrdues any rere any i tenen uns nivells de productivitat inexistents, tinguin alhora tants beneficis.
Ells aprofitaran la crisi per a reformular el model social cap als seus interessos. No només tenen un model de negoci, sinó que tenen un model social a imposar. Un model de relacions laborals, de distribució de productes. Un paradigma on els treballadors no tinguin poder de negociació, on el consumidor sigui un element aïllat i mercantilitzat. En definitiva, que tota la utilitat social de l’economia no tingui cap sentit. És un escenari important, analitzant les respostes d’aquesta crisi, per exemple les llibreries catalanes fa temps que haurien d’haver aixecat una alternativa a Amazon. Aquesta crisi ens posa a la tessitura de que canvis que ahir eren necessaris, avui són imprescindibles. És un aprenentatge.
S’han articulat llibreries cooperatives a Catalunya per primera vegada, ja portaven un temps, però en aquest context s’ha accelerat el procés de creació d’espais compartits. És molt interessant que el grup Som ha creat amb Òmnium la plataforma digital d’Obrim Llibreries, que ha permès que a pesar d la debacle absoluta d’un Sant Jordi confinat, s’hagin generat ingressos per les llibreries. Hi ha tres-centes llibreries articulades en aquesta plataforma.
Anem a una mena de cooperativisme de plataformes, per dir-ho així?
Una de les línies estratègiques fonamentals d’aquest canvi de paradigma productiu dins l’economia social i solidària és impulsar el cooperativisme de plataformes en diferents sectors. En el sector cultural és clau. Penso que ha tingut èxit, que molta gent ho ha vist bé, s’ha comptat amb el suport d’organitzacions culturals com Òmnium a nivell econòmic i de divulgació, que és el que ens fa falta. Nosaltres no tenim fons d’inversió, com té Amazon, per tant hem de comptar amb la societat civil per tenir capacitat d’impacte. Ha estat un experiment molt interessant i aposto perquè això no només sigui per un Sant Jordi confinant sinó que sigui una estructura permanent on les llibreries puguin ser propietàries col·lectives d’aquesta plataforma i participar de la seva gestió. Aquest és un dels processos a impulsar. Ara també s’està creant el hub de l’energia, a Barcelona. Diferents cooperatives d’enginyeria i d’arquitectura s’estan unit per a crear un super-node per impulsar projectes comuns de transició energètica a la ciutat, impulsar les comunitats energètiques locals, crear cooperatives d’instal·ladors, etc. Ara mateix, no s’hi val que les cooperatives vulguin anar soles per confrontar el mercat capitalista. Això s’ha acabat, l’idea de lliure mercat social no té sentit.
Hem de mancomunar estratègies en tres plans: un a nivell local, fent una transició econòmica als municipis. A nivell sectorial, les cooperatives d’habitatge, d’energia, d’alimentació, cultura, tèxtil… És necessari mancomunar les activitats i planificar la producció. I el tercer és el digital. S’han de crear estructures mancomunades digitals. Si fem això, estarem en condicions per donar suport a una planificació col·lectiva més àmplia amb el sector públic.
BLOC 3. SOBIRANISME I REDISTRIBUCIÓ
Parlem ara del turisme. A Mallorca els moviments socials, sobretot ecologistes, plantegen que fer amb aquest estiu que es preveu amb una davallada turística important. Potser sigui una oportunitat per a proposar un model agroecològic diferent. A Barcelona, a Catalunya o també a València i altres parts d’Espanya, la crisi turística pot ser un moment per proposar aquest nou model social que proposes?
En general, el model productiu del Sud d’Europa es basa en el turisme. Això afecta a València, Balears, però també al Principat, amb Barcelona com a punta de llança des que a partir dels Jocs Olímpics es va decidir vendre la ciutat, des de la cultura fins al patrimoni.
S’ha demostrat que és un model productiu molt poc resilient a nivell social, laboral i ambiental. Genera molta precarietat, genera un impacte social molt fort i transforma les estructures productives urbanes i rurals amb una especialització productiva del territori que dificulta la diversificació, que és el que necessitem a nivell local. Una economia diversificada que produeixi de tot, que serveixi per la reproducció social i per la vida.
Aquest model que ja demostrava tots els seus impactes nocius, amb la crisi del turisme internacional s’ha fet més patent que no és un model resilient per a garantir la reproducció social dels nostres països. El model productiu català (i valencià i balear) s’ha de reorientar cap a sectors productius que estiguin orientats cap aquest economia per la vida. Recollint els aprenentatges d’organitzacions com les assemblees de barri pel decreixement turístic o les crítiques d’Ivan Murray, del GOB, del Macià Blázquez, de Margalida Ramis. A Mallorca s’ha promogut aquest projecte de la vida al centre, que recull aquesta necessitat de canvi de model econòmic i de transició ecosocial com alternativa a l’economia monopolista turística, dels grans capitals estrangers. Al País Valencià la gent de Decidim està plantejant un nou model econòmic no centrat en el model turístic.
A Catalunya, des de la Confederació de Cooperatives de Catalunya hem fet aquesta proposta de Pacte de País per l’economia per la vida, un dels eixos que subratllem és que el turisme internacional ha de patir un procés planificat de decreixement i en tot cas, s’han de reorientar i buscar un tipus de turisme comunitari en aquells llocs que no estiguin saturats i generar projectes d’intercanvi. Això ja és fa a América Llatina amb el turisme comunitari. Seria molt interessant, per exemple, que gent de Ponent, que té experiències agroecològiques interessants doncs rebi visitants de Sabadell que estiguessin interessats en conèixer això. I al mateix temps, que la gent de Ponent vingués a visitar els barris de Barcelona on tenim patrimoni històric, rutes històriques, etc. Fer aquest tipus d’intercanvis fora del mercat capitalista, i que sigui la comunitat que decideixi quin tipus de turisme vol, en quines condicions, i cap a on van els beneficis. Això s’hauria d’articular de formes democràtiques i col·lectives. El paradigma que ha de sorgir és decreixement del turisme nociu i impuls d’altres formes de viatjar controlades per la comunitat.
Quan es parla de posar la vida al centre, habitualment es posa el focus al sector primari, a l’agricultura. Però d’altra banda, en el propi sector agro-alimentari ens trobem els oligopolis càrnics. Aquí a Catalunya podríem fer esment de la producció de porc, especialment a la comarca d’Osona. Per tant, com es planteja una producció d’aliments diferent?
Aquí hi ha diferents dimensions a conjugar. Primer, tenim un sector agro-industrial, que inclou tant els escorxadors d’Osona com certa recol·lecció hortofrutícula als Païssos Catalans s’ha basat en models d’explotació de la mà d’obra migrant, sense drets reconeguts. Això és un element a subratllar.
A més, és un producció agroindustrial dedicada a l’exportació. No és per abastir el país, sinó per exportar pomes a Rússia, per entendre’ns. O exportar tocino a la Xina. Aquest model ha de ser revisat i qüestionat, per a garantir les condicions laborals i enforcar-lo a una producció més local i més sostenible. És urgent revisar-lo perquè el sector d’agricultura influeix a la crisi ambiental, també.
També és veritat que hi ha un model d’abastiment alimentari a Catalunya que importa el 60% de la producció agrícola. Només tenim un 40% de sobirania alimentària. Això també s’ha de revertir, no pot ser que comprem tants productes de fora del país, de Xile o de Turquia quan aquí tenim una producció de qualitat en els mateixos productes. Aleshores, s’ha de produir una relocalització intensiva d’aquestes cadenes de subministres.
D’altra banda, tenim un actor important a Catalunya que és el cooperativisme agrari tradicional, en sectors com l’oli, la llet, el vi o l’arròs tenen quotes de fins un vuitanta o noranta per cent al producte català. És un actor econòmic important. Però és important que aquest cooperativisme agrari es sumi al model agroecològic. Aquest és un debat important dintre del cooperativisme. I ells en són conscients que s’ha d’avançar cap a models més ecològics i amb estructures laborals de més qualitat.
Un altre actor seria tot el moviment de l’agroecologia, els petits productors, que abasteix al 4% de la població. És un sector que encara és petit i hem d’ajudar-los a créixer, generant economies d’escala, amb estructures mancomunades de distribució del producte. També recuperar terres per a poder desenvolupar projectes agroecològics i també coordinar explotacions que ara per ara són familiars, d’autònoms, que poden fer productes com formatges, vedella, etc.
En definitiva, el que ens fa falta també és disposar als centres urbans de xarxes de distribució i logístiques pròpies. Ens manca un Mercabarna alternatiu a Barcelona, que fos ecològic, gestionat per cooperatives, amb una logística eficaç. Dins del que és el debat sobre la sobirania alimentària, és la peça clau. Crec que potser la direcció per a la transformació va per aquí.
Has mencionat el concepte de sobirania alimentària. Però és viable parlar de sobirania dins els marcs de la Unió Europea? Habitualment es confronta la idea de pèrdua de sobirania dels estats-nació front a la UE.
Sí. La Unió Europea és un marc molt restrictiu cap aquest tipus de sobiranies materials. Hi ha aquest debat sobre el concepte de sobirania. Una sobirania formal, estatal i institucional. Però també sobiranies materials, de caràcter econòmic. La UE fomenta la lliure competència i privilegia les empreses de capital per sobre les empreses de persones. Aquí tenim una batalla jurídica i econòmica que és fonamental. Tenim un repte que és molt determinant per poder organitzar-nos econòmicament de manera col·lectiva. Però penso que en el camp d’aquesta batalla hi ha camp per córrer, per fer créixer les sobiranies materials a nivell català. La sobirania energètica la podem avançar fent aliances en el camp de les energies entre productors i consumidors, conjuntament amb el sector públic.
A l’àmbit de la sobirania cultural, hem de poder generar eines alternatives a Netflix, a Amazon, tota aquesta producció cultural del capitalisme. Hem de poder organitzar una sobirania cultural que no faci una expropiació dels imaginaris locals per mercantilitzar-los sinó per generar un relat comú. Al mateix temps, dignificar tots els treballadors de la cultura i de l’art.
En quant a la sobirania alimentària, hi ha molt camp per córrer i ja s’està avançant en una direcció interessant. I en altres sobiranies s’ha d’anar avançant. Les que tenen ja un camí traçat són la sobirania alimentària, la sobirania energètica i la sobirania cultural. Espero que la sobirania residencial també pugui anar avançant, és un àmbit que està molt més verd. Aleshores, entenent el marc restrictiu de la Unió Europea i del lliure mercat capitalista, que privilegia les empreses de capital, penso que sí que hi ha un horitzó de sobiranies material i estem començant a caminar-lo.
Per últim, ens podries recomanar un llibre?
Doncs ara m’estic llegint Una República com Si, d’Alaa Al Aswani. És una novel·la que tracta de la revolució a Egipte.
Penso que la ficció doncs és capdal. Els moviments social, l’esquerra o també el món crític intel·lectual privilegien sempre l’assaig, la teoria o un coneixement més formalitzat, però penso que la narrativa juga un paper molt important en recollir imaginaris socials de forma més rica, en explorar les tensions personals que hi ha en tots els processos històrics. En posar vida a les idees.
En aquest sentit, aquesta novel·la m’està agradant molt perquè explica en profunditat que va significar la revolució de Tahrir, el paper de l’estat egipci, el món religiós, els nous moviments socials, el moviment obrer. Explica també d’una manera molt crua la repressió. Hem d’ajudar a difondre aquest tipus d’experiències.
