Pandèmia i presó: nova normalitat?

Giulia Fornasiero, Ivan Montemayor, Florencia Maldonado 

 

Entre la sobredosi d’informació en una situació tan excepcional com és la pandèmia i el confinament, és fàcil que existeixin col·lectius la veu dels quals queda invisibilitzada en el ràpid esdevenir dels fets.

Què està passant en les presons?

Si ja a l’imaginari col·lectiu és difícil situar com és la vida dins de la presó, imaginar com podria ser la vida en la presó en estat de pandèmia és encara més complicat. A diferència de l’Antic Règim, on el judici era secret i el càstig sobre el cos es podia expressar com una espècie d’espectacle públic en les places de les viles i els pobles, ara el judici és públic i és càstig és secret. La vida carcerària es troba tradicionalment amb els murs d’una gran opacitat i de falta de transparència.

Les situacions experimentades a Itàlia i a l’Argentina, així com les peticions d’organitzacions de defensa dels Drets Humans han de marcar el camí de les nostres institucions per a garantir el dret a la salut i a la comunicació de les persones condemnades. Podem saber com és un país veient com són les seves presons.

Itàlia: virus i motins

En les presons italianes, fins al mes d’abril, es registren entre els interns 94 casos positius de COVID-19, dels quals 11 internats en hospitals, 83 en aïllament sanitari en presó i 19 curats. Els morts van ser tres: dos en centres penitenciaris i un en les anomenades Rems (Residències d’execució de mesures de seguretat). Entre el personal penitenciari hi havia en aquell moment 204 casos positius.

El nombre de detinguts a les presons d’Itàlia va arribar a menys de 55.000 (a principi de febrer eren 61.200), encara que aquest número denota encara una sobrepoblació carcerària preocupant en relació amb la transmissió del virus. La capacitat carcerària italiana està capacitada per a contenir poc més que 50.000 persones, encara que ara amb l’emergència sanitària aquest espai disminueix perquè hi ha llocs que són inhabitables.

Al mateix temps es demana mantenir la distància i seguir les mesures de seguretat i higiene contra el virus, però en molts casos resulta difícil: en alguns instituts es registra una sobrepoblació del 190%, en els quals viuen tres persones en la mateixa cel·la de 12 metres quadrats. A més, com exposa l’associació Antigone, després d’haver visitat cent centres en 2019, gairebé la meitat d’ells presentaven cel·les sense aigua calenta, dutxes ni productes higiènics.

Per a denunciar les situacions precàries de l’ambient carcerari, empitjorades amb la pandèmia, i per a demanar millors condicions, va haver-hi manifestacions i motins en 49 centres, amb 14 morts i diverses persones ferides que van ser traslladades a hospitals.

En la presó de Santa Maria Capua Vetere (prop de Caserta), els presos, després d’haver sabut que un detingut era positiu al virus, van començar una revolta demanant dispositius de protecció individual i material d’higiene. Durant la tarda del mateix dia uns 400 agents penitenciaris van entrar en les cel·les i en els espais comuns i van colpejar, en alguns casos de forma molt violenta, als detinguts. Aquesta crisi, ressaltada pel virus, posa en clar amb més ímpetu la precarietat i les problemàtiques existents que es viuen diàriament en l’ambient carcerari, entre les quals s’assenyalen l’aïllament, la falta d’articles de primera necessitat, l’espai i les estructures adequades per a viure en el context de tancament.

En 2013 amb la Sentenza Torreggiani, el Tribunal Europeu per als Drets Humans (TEDH), va condemnar a Itàlia per violar l’article 3 de la Convenció Europea de Drets Humans, en relació amb la sobrepoblació carcerària: alguns presos van denunciar el fet de tenir a disposició només 3 m² cadascun a l’interior de la cel·la.

Ja en 2003 va haver-hi denúncies de part d’interns per les condicions patides i en 2009 va haver-hi una altra denúncia del TEDH. Per a evitar la condemna definitiva van disminuir les persones empresonades, encara que el número encara no era suficient per a garantir el seu benestar. En els anys següents el nombre de persones en la presó va ser novament augmentant i només ara, en resposta a l’emergència, es posa de nou atenció a la sobrepoblació i les conseqüències que comporta.

Mirant al Sud: el cas de l’Argentina

La presó presenta les seves particularitats a l’Argentina. Com a institució total globalitzada en un marge del món occidental, la violència es veu accentuada per la falta de recursos i les polítiques neoliberals històricament aplicades a la regió llatinoamericana. Les condicions deficients de salubritat i higiene són una constant en els sistemes carceraris de la regió llatinoamericana, amb greus situacions d’amuntegament.

A l’Argentina la sobrepoblació de les presons federals va superar el 12% al març de 2019, tal com va ser reconegut pel Ministeri de Justícia del país, en declarar l’emergència penitenciària. En les altres presons -que depenen de cada província- la situació és molt més alarmant, especialment a la província de Buenos Aires. Allà la infraestructura carcerària allotja a gairebé 50.000 interns, quan la capacitat del sistema és de tot just 25.000. El risc de propagació del virus en les presons argentines és exponencial donada la sobrepoblació, l’amuntegament i les pèssimes condicions de salubritat.

Enfront de la crisi de COVID-19, la Cort Interamericana de Drets Humans va instar als Estats a reduir la sobrepoblació en els centres de detenció com una mesura de contenció de la pandèmia. En particular, va recomanar reavaluar les presons preventives, valorar la possibilitat d’atorgar mesures alternatives a les persones considerades en grups de risc i les que estiguin ràpides a complir la pena, adequar les condicions de detenció i prevenir actes de violència.

Encara en aquest context d’emergència, hi ha hagut una gran resistència mediàtica, política i judicial a adoptar aquestes mesures, per la qual cosa no s’ha aconseguit una solució de tipus col·lectiu. Un exemple d’això va ser la suspensió d’una sentència d’habeas corpus col·lectiu, que va donar lloc, a la província de Buenos Aires, al reclam que s’atorguin excarceracions o presons domiciliàries a uns dos mil presos, si bé no es van deixar sense efecte les llibertats ja disposades.

D’altra banda, la Cambra Federal de Cassació va emetre una recomanació als tribunals perquè adoptin alternatives al tancament carcerari com la presó domiciliària, respecte de persones que hagin comès delictes no violents, quan no es constati un risc de fugida, persones pròximes a complir la pena i els qui es trobin en grups de risc. També la Cambra de Cassació de la capital va encomanar als jutges col·laborar amb la disminució de la sobrepoblació. Si bé aquestes decisions van generar una tendència a la revisió cas per cas en els tribunals, alguns jutges van qüestionar la validesa d’aquestes indicacions.

En el context catastròfic d’amuntegament en les presons, els protocols de prevenció són insuficients. Per als qui estan detinguts, la situació d’emergència per la pandèmia va suposar un enduriment de les condicions de detenció. Com a primera disposició, es van suspendre les sortides transitòries i el dret a visites. En molts casos, les mesures de prevenció van implicar serioses restriccions per als qui es troben en grups de risc, mentre que totes les persones que ingressen com a detingudes a un centre penitenciari han de romandre catorze dies en aïllament.

El dret a la comunicació es veu afectat per la suspensió de les visites. En alguns casos es va habilitar l’ús de telèfons mòbils per a pal·liar aquesta situació. Però les visites han de ser interpretades més enllà de la comunicació en sí mateixa i de la contenció familiar. Les dones són els qui més visiten les presons, atès que tradicionalment cau sobre elles un rol de cura respecte dels i les detingudes i les seves famílies. Moltes vegades, les dones vénen a suplir les carències de l’Estat estenent la cura intramurs. El dret de visites representa la provisió d’aliments, medicació, robes i altres elements per a la subsistència, és a dir que és molt més ampli que la comunicació en si mateixa.

Totes aquestes circumstàncies van provocar algunes protestes en diferents presons del país, algunes de les quals van esdevenir en motins. Va destacar pel seu nivell d’organització i el seu impacte mediàtic el motí en el complex penitenciari federal de Devot, única presó de la ciutat de Buenos Aires. Entre els reclams, es van consignar les mitjanes alternatives per a persones amb factors de risc, tests massius per a la població penal, millors condicions d’higiene, salubritat i prevenció.

Paradoxalment, dos ferits per la repressió van ser hospitalitzats i van donar positiu en la prova de coronavirus. Si bé es va conformar una taula de diàleg que va portar a un acord, alguns dels punts plantejats no van ser atesos.

El confinament en les presons catalanes

Tornant a Catalunya, en aquesta situació ens trobem amb diferents dificultats que posen en perill el dret a la salut de les persones preses. La distància física de dos metres recomanada per l’OMS és difícilment complible per a presos que comparteixen cel·la, mengen junts en menjadors i en definitiva comparteixen espai. Entre els presos, a més, hi ha majors de setanta anys i persones de risc que tenen major risc de mortalitat si contreuen la malaltia. Les presons, en definitiva, no estan arquitectònicament dissenyades per a afrontar una pandèmia i tant les persones preses com els funcionaris han hagut d’exposar-se al risc de contagi durant aquests mesos.

Quant al dret a la comunicació, s’ha vist limitat per la disminució de visites, al mateix temps que es constava la problemàtica absència d’accés a internet en les presons, necessari per a realitzar videoconferències. L’actuació de la Generalitat proporcionant més de dos-cents telèfons mòbils ha estat una iniciativa encertada, encara que per quantitat és encara insuficient. També ha estat important la creació d’un servei d’atenció telefònica per als familiars de presos.

No és estrany que en aquestes circumstàncies organitzacions com l’OMS, les Nacions Unides o el Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa hagin posat l’accent en una sola direcció: l’ús de mesures alternatives a l’ús de presó i en definitiva la disminució de la població penitenciària. També ho recomanen el Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans i el Síndic de Greuges.

El risc de contagis a les presons hauria de posar sobre la taula l’augment de compliment alternatiu de la pena mitjançant l’augment de la població en tercer grau, en llibertat condicional o en localització permanent.

A Itàlia, davant aquesta situació d’emergència cada presó va prendre les seves mesures per a enfrontar la situació, encara que en totes es van suspendre les visites (que es poden efectuar només en casos especials a distància de dos metres), com també les activitats escolars i formatives.

Els tribunals penals i les oficines de supervisió van prendre diferents mesures en matèria de detenció domiciliària i substitució de la mesura de custòdia cautelar en la presó. Alguns d’ells van considerar les situacions precàries de salut dels presos i preses i els riscos que poden trobar en l’estructura on es troben, triant en la majoria dels casos aplicar la detenció domiciliària o altres mesures alternatives.

L’associació Antigone, a més de demanar la interrupció dels desplaçaments dels presos i les preses d’una presó a una altra, van proposar diferents mesures alternatives a l’estada en la presó, per a salvaguardar les condicions de salut de moltes persones internades, també amb finalitat terapèutica. Les propostes són: la custòdia en prova; la detenció domiciliària, amb la possibilitat per als presos i les preses que gaudeixen de semillibertat de transcórrer la nit en detenció domiciliària; concedir la detenció domiciliària als condemnats per penes de detenció fins a 36 mesos; les sentències contra les persones que es troben fora de la presó es transformen en mesures de detenció domiciliar; concedir l’alliberament anticipat fins a 75 dies cada sis mesos.

Al mateix temps, per a disminuir l’aïllament, es demana que cada centre compri un smartphone per cada cent detinguts, permetent fer una crida o videollamada diària per cadascun i activant la comunicació per e-mail amb els familiars autoritzats a les visites. S’afegeix també la provisió a tot el personal penitenciari de dispositius de protecció individual per a evitar la transmissió del virus, d’higienitzar tots els ambients de les presons i augmentar el personal penitenciari i sanitari amb la finalitat de garantir una sanitat de qualitat, desenvolupant projectes de salut i prevenció a llarg termini adequats a cada institut i persona privada de llibertat.

Com pot ser que es considerin les problemàtiques dels presos i les preses només quan hi ha una emergència, com si fos només un problema a resoldre? És clar que no es pot pensar en l’excarceració només sota pressió o per a evitar una pandèmia, sinó que el dret a una vida digna hauria de ser una elecció clara i constant. Tal estratègia denota una decisió precisa de no voler millorar la vida dels presos i les preses, considerant-les persones de “classe B”, que mereixen venjança i no benestar.

Una vegada més es mostra com la presó empitjora la vida de les persones i com és necessari pensar alternatives al tancament, com les que s’estan activant durant l’emergència sanitària, que encara no són suficients. És l’enèsima ocasió per a tornar a considerar-les, no sols en una situació d’emergència.

En definitiva, encara som a temps perquè no ocorri com en dècades anteriors amb l’expansió del VIH a les presons. Ara que es parla del concepte de “nova normalitat”, quina “nova normalitat” es pot aplicar al sistema penitenciari? Pot ser la pandèmia una oportunitat per a repensar el càstig i la presó en aquest nou segle?

Deja un comentario