Ustedes sostienen, caballeros, que la economía alemana debe construirse sobre la base de la propiedad privada. Ahora, esa concepción de la propiedad privada sólo puede mantenerse en la práctica si de alguna manera parece tener fundamento lógico. Esta concepción debe derivar su justificación ética de la percepción de que esto es lo que dicta su naturaleza.
Aldolf Hitler parlant a ungrup d’industrials a Düsseldorf al 1932.
La dècada que ara es clou va començar amb una crisi del capitalisme bestial. L’estafa de les hipoteques subprime en la que estaven implicades agències com Standard&Poors, l’asseguradora AIG, la banca d’inversió Goldman Sacks i la reserva federal nord-americana, afectaria a gran part del sistema econòmic occidental. Això havia de portar a un lògic descrèdit moral del capitalisme que es va poder sentir a les places. Tahrir, Sol, Syntagma o Occupy Wall Street. Era, aquest inici de dècada, un moment de crítica als minijobs que es començaven a imposar, un moment de demanda de més democràcia real ja i de desenmascarament de la plutocràcia global. Tot aquell valhalla que el consumisme neoliberal ens havia promès es manifestava com la farsa que sempre havia sigut: la festa del fi de la història com a traspàs de la riquesa en favor de les rendes més altes. Poc trigarien en constituir-se partits d’una nova esquerra. La CUP es presentava per primer cop al Parlament de Catalunya al 2011, Podemos entrava al parlament europeu al 2014, Syriza guanyava les eleccions al 2015 a Grècia. Partits vells també prenien el nou rumb dels temps nous, Melenchon a França, Marisa a Portugal, Corbyn, Sanders, etc. El descrèdit de la globalització neoliberal feia augurar un canvi radical en les nostres societats occidentals.
Una dècada després, al 2020, ens trobem en una situació que hagués costat de preveure. Bolsonaro a Brasil, Orbán tancant el parlament a Hungria, cops d’Estat a base de bíblies gegants a Bolívia i Donald Trump a la Casa Blanca. Què ha passat pel camí per què una dècada que semblava suposar el descrèdit final de les elits neoliberals hagi acabat amb neofeixistes als governs de països tan importants com els EEUU o Brasil? Com pot ser que en una dècada amb les més fortes mobilitzacions feministes i amb una terrible crisi mediambiental a l’horitzó generada pel capitalisme s’hagi produït aquest ascens de forces que pretenen conservar el sistema que ha generat aquestes catàstrofes? Per a començar a intuir una resposta a preguntes tan crucials, Corey Robin creu que cal comprendre els orígens i les lògiques del pensament reaccionari.
Podríem dir que el llibre té dues tesis fonamentals. Robin pretén contraposar-se als plantejaments que dirien que aquesta nova dreta seria radicalment diferent de tot el que havíem vist fins ara, que seria populista, post-ideològica i anti-elits. Per contra, l’autor exposa que la dreta ha sigut així des de la reacció a la Revolució Francesa[1]. La segona idea central del llibre és que en el fons Trump i tota la nova extrema dreta populista és molt més feble del que ho van ser Nixon o Reagan per exemple i que té moltes més dificultats per traçar aliances amb sectors socials fora de l’establishment. D’aquesta manera, l’autor pretén combatre, per una banda, una certa fascinació rojiparda per les noves forces d’extrema dreta traient-ne per complert el seu aire innovador que li han atorgat alguns analistes polítics i, per l’altra, desmuntar també la idea de que son projectes polítics omnipotents i totpoderosos que no es podrien derrotar de cap manera.
Amb aquestes dues idees centrals l’autor fa un repàs erudit i ben documentat a través de les arrels teòriques i polítiques del pensament reaccionari i conservador. Torna fins a Burke[2] i De Maistre[3] i la reacció a la Revolució Francesa per dir que el conservadorisme, lluny de ser una defensa simple de l’Antic Règim, és una crítica a les classes dominants apoltronades per a la reconfiguració de lo vell i, després, una absorció de les idees i tàctiques de la pròpia revolució i reforma a les que s’oposa. El que voldria el reaccionarisme és aconseguir, d’aquesta manera, convertir el privilegi en quelcom popular i transformar el vell règim en un moviment de masses dinàmic i ideològicament coherent amb els nous temps. Per a exemplificar això, Robin diu que “l’esclavitud estatunidenca no era democràtica per oferir una oportunitat de domini personal als homes blancs, sinó perquè convertia a cada home blanc, fos propietari d’esclaus o no, en membre de la classe dominant en virtut del seu color de pell”. Per això, Robin ens diu que el conservadorisme és quelcom modern i que es fonamenta en la introducció d’una concepció aristocràtica –que governin els suposadament millors- de la societat i del poder en una era on els principis democràtics i d’igualtat no es poden ja refutar frontalment.
Un altre autor conservador que analitza és Hobbes i la seva concepció sobre la llibertat. Per a l’autor del Leviatan, la subjugació seria el mateix que l’emancipació. O, en altres paraules, la submissió al poder augmentaria la nostra llibertat. Clar està que, per llibertat Hobbes entén “la llibertat de comprar i vendre, de fer contractes els uns amb els altres; de triar la pròpia llar, la pròpia dieta, el propi ofici i instruir els fills com a cadascú li sembli adequat”.[4] Així, l’autor analitza com dins el pensament conservador existeix una corrent que pensaria l’economia com una manera de govern de l’individu. Aquí és on Robin afirma que el “neoliberalisme també pot entendre’s com la teoria del capitalisme més genuïnament política que la dreta hagi pogut produir” i pot ajudar entendre perquè el neoliberalisme de Hayek ha produït una atracció global durant més de quatre decennis. Analitzant la seva obra The constitution of Liberty, Robin ens diu que la clau està en com ha sabut reubicar la gran política en les relacions econòmiques del capitalisme. El que fan, partint d’una visió agonística i dinàmica del poder, és postular que qui ha de manar són sempre els millors, tant en el món de l’empresa com en la política, ressignificant així meritocràcia en classisme i llibertat en anti-democràcia.
Ja aterrant en la anàlisi de la situació recent als EEUU, Corey Robin és bastant concret en el fet que considera que la dreta va derrotar per complet a l’esquerra en el moment en el que, per una banda, el sindicalisme va perdre tota la seva força i, per l’altra, quan Clinton i Obama van haver d’aplicar les polítiques marcades per la victòria de Reagan al 1980 –tal i com havia passat, per contra, amb Eisenhouer i Nixon després de la victòria de Roosevelt al 1932-. Així, per a Robin, una victòria política no és només guanyar unes eleccions sinó aconseguir alterar els termes del debat públic durant, no uns dies o setmanes, sinó diverses dècades, i que els adversaris hagin d’assumir alguns dels teus principis si volen articular una nova visió de la intervenció de la política en l’economia.
En conclusió, aquest és un llibre que parteix de la convicció que l’esquerra faria bé en analitzar la pràctica política de l’extrema dreta que ha arribat al poder a diversos països del món però, alhora, és una alerta contra una certa exageració rojiparda de les virtuts d’aquestes forces. Per aquest motiu, l’autor afirma que el conservadorisme no ve determinat pel compromís de limitar la intervenció estatal o les llibertats; tampoc per la cautela enfront el canvi, la creença en la reforma evolutiva o la política de la virtut. Aquests poden ser subproductes derivats del conservadorisme, algunes de les seves expressions històriques concretes, però no en són el propòsit que les anima. El conservadorisme tampoc seria necessàriament la fusió de capitalistes, cristians i guerrers, sinó que, en el fons, el conservadorisme és la vertadera motivació que ha impulsat històricament aquestes aliançes o ideologies, això és: l’oposició a que els homes i dones s’alliberin dels grillons dels seus superiors, l’oposició a qualsevol expressió d’igualitarisme real, i particularment en l’esfera privada. Per aquest motiu, per exemple, l’anarcocapitalista que semblaria celebrar l’individu autònom i lliure, en el fons també veu la societat com a grups privats, sovint jeràrquics als que el pare governa sobre la família i el propietari sobre l’empresa. Com ens diu l’autor, “la posició més profunda i profètica de la dreta ha sigut: cedeix el camp de lo públic si és necessari, però t’has de mantenir ferm en el terreny privat. Permet que els homes i les dones es tornin ciutadans democràtics de l’Estat, però assegura’t que segueixen sent vassalls feudals en la família, la fàbrica i el camp”.
[1] Passant per la defensa de l’esclavitut, l’atac a l’Estat del benestar, les respostes al New Deal, als drets civils, al feminisme o als drets lgtbi.
[2] BURKE, Edmund, Reflexiones sobre la Revolución en Francia, Madrid, Alianza, 2016.
[3] DE MAISTRE, Joseph, Considerations on France, Nueva York, Cambridge University Press, 1974.
[4] HOBBES, Leviathan, p. 148.
