El coronavirus, conegut com a Covid-19, està generant una crisi de la que encara no podem albirar-ne l’abast. Aplaudiments massius als treballadors i treballadores de la sanitat pública, confessions públiques de corrupteles reials, anul·lament de partits de futbol. Aquestes conseqüències són importants però i què passa amb l’economia, què passa amb la vida de les persones mentre estem confinades? Hi ha qui parla que les conseqüències d’aquesta crisi seran superiors a la de 2008.
Després de la crisi econòmica de 2008 el món va canviar radicalment davant dels nostres nassos. Hem normalitzat un nou model econòmic de societat que ha tingut nefastes conseqüències. Es diu que hem sigut la primera generació que ja ha assumit que viurà pitjor que els nostres pares. Per posar una mica en context, els preus de les universitats han crescut un 30% des que va esclatar la crisi, la població en risc de pobresa a Espanya ha passat del 23% al 28%, les llistes d’espera en sanitat han crescut en 91.000 persones l’últim any i els salaris més baixos han disminuït un 15% entre 2008 i 2016 i els més alts van pujar un 15,2%. Com deien les places del 15M, no era una crisi, era una estafa.
Ara ens trobem en estat d’alarma degut a una pandèmia mundial i després de 5 dies confinats a casa, durant un cap de setmana, hem vist imatges de milers de treballadors obligats a anar a treballar. Els metros i busos plens, òbviament sense possibilitat respectar la distància interpersonal necessària, generant un risc de contagi brutal. En no pocs dies, com ja està passant a Itàlia, els casos d’afectats pel Covid-19 sobrepassaran les places disponibles en la nostra retallada sanitat pública. Llavors què? Necropolítica i darwinisme social? Es dignaran les autoritats a estatals a decretar el confinament total en algun moment?
Això pel que fa a la negligència política en relació a les mesures per pal·liar els efectes mèdics del virus. En quant a les mesures econòmiques per afrontar la crisi, és difícil pensar que siguin quelcom inconnex amb les decisions que s’estan prenent en el camp de les polítiques contra el contagi. Aquests dies estem veient la devastació laboral del virus. Hem vist ERES, milers de treballadors i treballadores sense contracte que ens hem quedat sense ingressos, empresaris obligant a demanar vacances o la baixa (amb la conseqüent reducció de salari), etc. O treballes amb el risc de contagiar-te i contagiar, o res: aquesta és la proposta per als i les treballadores de moment.
En front d’aquesta distopia pandemico-laboral, ja fa uns dies, el Sindicat de Llogateres proposava el #PlaDeXocSocial on hi exposava diverses mesures imprescindibles per abordar la situació de precarització extrema que pot generar una gestió neoliberal de la crisi del COVID-19: moratòria de pagaments de lloguers i hipoteques, cobertura del 100% del salari, cobertura econòmica de les cures i aturar els ERES o ERTES. A l’hora, ja fa dos dies que als balcons de tot el país s’està aplaudint de manera massiva als treballadors i les treballadores dels hospitals que estan exposant-se al contagi i estan fent guàrdies de fins a 16 i 24 hores. En algunes zones de les ciutats, també s’han organitzat Xarxes de Suport Mutu per a donar un cop de mà en les cures de nens i majors per a la gent que ha d’anar a treballar. Encara som al principi.
Així, el fet que en pocs dies de confinament hagin emergit propostes per encarar la situació de crisi des de la societat civil quan hauria de ser l’Estat i els polítics que ho fessin, ens permet llençar una idea que em porta rondant pel cap des dels aplaudiments als sanitaris del dissabte. Escrivia E. P. Thompson que als grans motins de subsistència de finals del XVIII i del XIX, davant dels projectes de liberalitzar el comerç de gra i acabar amb la política d’abastiment i preus fixos, emergia una espècie de economia moral de la multitud. Es tractava d’una “noció de bé públic categòrica i apassionadament sostingudes” que, si bé “no podia ser descrita com “a ‘política’ en cap sentit progressista, tampoc podia definir-se com a apolítica”[1].
De moment, no sembla que hagi d’haver-hi motins de subsistència però el que sí que podem entreveure és un procés incipient de re-moralització de l’economia. Ni política, ni apolítica, de defensa d’allò públic, d’allò comú. En qualsevol cas, el zombi del neoliberalisme i els seus mantres d’eficiència, racionalitat i meritocràcia son pràcticament impossibles de defensar en públic sense generar indignació moral. Ara, potser, i només potser, és un bon moment per plantejar canvis econòmics substancials en l’economia.
César Rendueles defensava que “hay algo que sí sabemos con toda certeza acerca de las políticas igualitarias factibles: no van a ser baratas”[2]. Mentre que Espanya s’ha gastat 50.000 milions d’euros en l’AVE o 30.000 milions de despesa militar anual, Rendueles afirmava que “en cambio, la idea de hacer una inversión similar en, por ejemplo, vivienda o banca pública, la atención a las personas dependientes, la lucha contra la pobreza o la transición medioambiental jamás ha sido planteada por ningún partido político con opciones de gobierno”. Potser, aquesta emergència d’una economia moral pot fer més fàcil l’acceptació d’aquesta inversió massiva de diners en el bé públic i revertir aquests 40 anys de restauració neoliberal.
[1] THOMPSON, E.P., “La economía moral de la multitud en la Inglaterra del siglo XVIII”, en THOMPSON, E.P., Costumbres en común, Capitán Swing, Madrid, 2019, p. 277.
[2] RENDUELES, César (2020): “Gobiernos de juguete”, El País, 18/01/2020, disponible a https://elpais.com/elpais/2020/01/17/ideas/1579256857_954588.html.
*Imatge de Diariosur.
