A la mitjanit del dissabte 14 de Març de 2020 va entrar en vigor el segon Estat d’Alarma. El primer va ser amb la crisi de la vaga dels controladors aeris. L’Estat d’Alarma suposa que l’Estat és dota d’un gran marge d’actuació per confinar la població, amb l’objectiu de prevenir la transmissió del COVID-19. La pandèmia global, òbviament, necessita de mesures extraordinàries.
La qüestió és quines són aquestes mesures concretes. La primera cosa que podríem destacar és que per poder estar confinat a casa, primer has de tenir casa. Encara que s’han paralitzat tots els desnonaments de Barcelona (per inactivitat dels jutjats, no per un criteri humanista de la magistratura), què passa amb la gent sense llar? I amb els empresonats que viuen a les presons catalanes sense accés a Internet? I amb les persones racialitzades tancades al CIE de la Zona Franca?
La globalització sembla desfer-se i reapareixen els tradicionals Estats-Nació. La Unió Europa es troba desapareguda en aquesta crisi i hi ha grans diferències que mostren la gran descoordinació del estats membres.
La situació de precarietat, atur, pobresa i d’incertesa generalitzada ja existia abans de la crisi provocada pel COVID-19. A més a més, vàrem acabar l’any 2019 amb una reducció de la producció industrial a Alemanya, que casi entra en recessió, i amb una evident guerra comercial entre les dues grans potències: la Xina i els Estats Units.
Estem en un moment de normalitat o d’excepció? Walter Benjamin, a la VI tesi sobre Filosofia de la Història, afirma que “La tradició dels oprimits ens ensenya que la regla és el estat d’excepció en què vivim”. Així podem veure com mentre molta gent ens podem confinar a casa i fer teletreball, els treballadors de les plataformes digitals creuen la ciutat desèrtica per entregar paquets o menjar. I com les persones que no són “ningú”, que “no tenen papers” es troben atrapats en un espai amb penoses condicions higièniques. Saben que estan en perill i protesten.
Finalment, la situació d’angoixa per a centenars de milers de persones que han perdut la feina requereix de solucions valentes. En aquesta acceleració de crisi econòmica i de desglobalització, l’economista Guy Standing demana d’implementar l’abans possible una Renta Bàsica Universal. El Sindicat de Llogateres, per altra banda, demana una suspensió de pagaments de lloguers i hipoteques davant la disminució dels ingressos de molts veïns i veïnes.
El pròxim dimarts el Consell de Ministres es reunirà per prendre mesures de caràcter econòmic i social. Encara que el Reial Decret centralitza el poder i permet nacionalitzar sectors estratègics de l’economia, no hi ha mesures clares de suport econòmic a la classe treballadora.
La recessió econòmica accelerada pel COVID-19 no es pot entendre de manera aïllada sense assumir que el capitalisme entre en crisis econòmiques cícliques. La situació d’emergència social fa necessàries eines de redistribució de la riquesa, amb mesures fiscals a les grans fortunes i nacionalitzacions de sectors estratègics.
I aquí hi ha dos esculls a superar. Per un cantó, la reforma constitucional de Zapatero de l’article 135 que ha entrat en vigor aquest any i que obliga a pagar un deute que arriba al 95% del PIB i uns interessos que l’any passat van costar més de 24.000 milions d’euros. Camisa de força emmanillada per la Llei Montoro que consagra aquest principi amb l’objectiu de posar per davant el pagament del dèficit pressupostari, d’uns 25.000 milions d’euros.
Per l’altre cantó, tenim el rovell de l’ou de totes aquestes contrareformes; l’austeritat neoliberal que va impulsar l’Europa de la Troika per garantir el pagament del deute. Els Pactes per l’Euro i el Pacte Fiscal Europeu, aprovats el 2011 i el 2012 respectivament, varen institucionalitzar a nivell europeu la revolta fiscal dels privilegiats. Iniciant així la llarga nit d’una dècada perduda plena de moltes humiliacions polítiques i socials als països que com Grècia van enfrontar-se a l’Europa feudal de la Troika.
Passar a l’ofensiva per garantir la salut pública i democràtica passa doncs per, en primer lloc, esquinçar les camises de força constitucionals i pressupostàries i, dos, proposar a la resta de països europeus moratòries i condonacions dels deutes per a poder finançar els plans de xoc social. I sinó es pot optar per la propaganda pel fet no pagant el deute i convertint en paper mullat la Llei Montoro i l’article 135. De manera que l’exemple sigui el millor missatge als països europeus que com Itàlia, Grècia, Portugal i Irlanda també es troben escanyats pel deute.
En aquest sentit, en el conjunt de països d’Espanya el millor que podrien fer les institucions municipals i nacionals seria fer de l’exemple virtut. Ja que l’Ajuntament de Barcelona té experiència en un programa pilot de Renda Bàsica ara seria el moment per una implementació d’emergència. Com també hauria de fer el Parlament de Catalunya implementant amb la força dels fets la Renda Bàsica Universal, la Llei de Pobresa Energètica o la Llei d’Emergència Climàtica, entre d’altres.
Encara que els carrers estiguin buits, mentre circulen ambulàncies i patrulles policials, als balcons la gent aplaudeix als professionals de la sanitat pública. En el futur, pot ser tots i totes haurem de debatre si és possible articular socialment aquest sentit de comunitat per a dur a terme polítiques que garanteixin el benestar material de la gent més humil del nostre poble.
