Bittah: “No només l’esquerra fa rap polític. Gent com el C. Tangana també té un discurs polític, però capitalista i misogin”

Foto: Víctor Martimore

Per Adrià Cluet, Ivan Montemayor i Marta Toro

 

Alba Martinez, més coneguda com a Bittah, es una de les veus dels projectes musicals Tribade i Ascensa Furore. Del barri del Coll-Vallcarca actualment estudiant de psicologia a la UB. De militància tradicionalment marxista, ha estat implicada en lluites de barri, estudiantils i feministes. En aquest sentit, conversem amb ella del paper politzador de la música i de les interseccions entre la música urbana i el moviment feminista. 

Bloc 1: inicis de la carrera musical

Com vas començar en el món del rap? Quines referents tens d’aquella primera època?

Vaig començar en el rap perquè a l’escola, a classe de música, ens van demanar que féssim una cançó. En aquell moment, al meu barri, el que hi havia era reggaetón i rap, els xavals s’ajuntaven al Casal de Joves del Coll i feien principalment rap. 

Aquest fet, juntament que jo no tenia -i, de fet, encara no tinc- coneixements musicals (ja que no toco la guitarra ni res), feia que la música més accessible o més democràtica fos el rap, no solo porque es el rap¸ sinó per la típica història del hermano mayor que escucha rap, és a dir, que sempre em cridaven molt l’atenció les lletres i deia yo quiero hacer esto. Així doncs, quan escoltes cançons de punk o d’ska però no tocas ningún instrumento, llavors ho pots fer a través del rap. Vaig demanar ajuda a aquests col·legues del barri i vaig fer una protoletra  que es deia Rap anti-nazi, i això amb 13 anys o així(riu). Em van ajudar una mica, i va ser com molt flipant la sensació d’estar rapejant una cosa sobre un ritme; em semblava espectacular. I, llavors, poc a poc, vaig anar investigant, no raperes en concret, sinó rapers. Sobretot Ariadna Puello, Zenit, Frank T, Violadores del Verso, Falsa Alarma, etc. Una mica la old school

I a tenir consciència política? Creus que van anar de la mà?

No ho sé exactament, jo crec que no. Ja tenia inquietuds polítiques una mica abans del rap, però diria que el rap me les va consolidar una mica, li va posar nom a moltes coses. Al cap i a la fi, es tracta d’un moviment cultural que neix a través de las pandillas de los barrios, no? Que neix per acabar amb els conflictes, per denunciar injustícies, per denunciar racisme i que té moltes branques; com que acabo de trobar aquell espai. Però jo crec que ja tenia consciència política abans.

Recordo als 7-8 anys preguntar-li al meu pare, perquè el meu avi va combatre a la Batalla de l’Ebre –lo típico-, “¿quién perdió la guerra?”, dir-me “los republicanos” i sentir molta pena, saps? Crec que era una baralla familiar que ja la portava una mica d’abans. Però en aquesta edat també és quan et polititzes, a través de la música sobretot, i acabes ficant nom a les coses o tirant més cap a un rotllo o cap a un altre. 

Bloc 2: La música com a element de politització

En un moment en què no és fàcil trobar espais per emetre discurs contrahegemònic, la música sembla que és un bon mètode amb el qual combatre aquesta hegemonia. Quin paper creus que té la música en la creació de consciència política? 

Sí, a tope, perquè crec que quan ets adolescent i estàs cristal·litzant la teva personalitat i la teva identitat moltes vegades es fa a través de la música. I a través de la música, et comences a relacionar amb certa gent que té les teves mateixes inquietuds. Llavors, això et dona un recolzament social, d’un tipus o d’un altre. Comences a anar a determinats concerts, això et fa veure un cartell de nosequé, veure que hi ha una bandera que és de Palestina, etc. I és com que tot això et va portant a diferents llocs. Crec que sí que és un element molt important, en allò pràctic i en allò petit, allò quotidià. Per exemple, una de les influències més tochas, ja amb 16 anys o així, van ser Los Chikos del Maíz. Del pal, escoltar al Nega i dir Uy, esto no sé qué es, ¿quién es Allende? I pam, buscar-ho. Totes aquestes referències t’arriben a través de la música. O també Pablo Hasél; allò clàssic, no?

Per tant, crec que sí, que és molt important, i també a nivell més polític per a contrarestar el discurs que es fa des del mainstream. És important destacar que no només l’esquerra fa rap polític. O sigui, que el C. Tangana i aquesta penya també fan rap polític, però des del seu costat. Si tu fas un discurs capitalista i un discurs de consum i misogin, també és rap polític o música urbana política.

Aquesta politització també s’ha vist en el cas de l’augment del paper de la lluita feminista. Quin creus que ha estat el paper de la música en aquest àmbit?

Crec que l’efecte aquest de manada i de col·lectivitat fa molt. És a dir, quan pot ser que al feminisme no arribes tant per la música, sinó més per l’experiència pròpia. O perquè ja vens d’una militància i es fa el pas de consciència en si i per a si -tot aquest rotllo-. Com que ja vens d’aquí, llavors crec que la música feminista (i això m’ho estic patillant una mica ara) fa més discurs pa subir la moral a la tropa. O sigui, que és possible que no ho fem tant amb la intenció de conscienciar -que també ho fem i ho intentem-, però crec que, a la pràctica, acabem fent música per a la penya que ja està una mica polititzada. Diria que això passa en tota música política. Però lo realment interessant és trobar una proposta musical, sense rebaixar gens el discurs, que sigui capaç de convèncer.

En l’últim any, com a Tribade, heu fet una gran quantitat de concerts. La posada en escena és una cosa que dona la sensació que heu treballat. Com valoreu el moment del directe com a mecanisme de generar discurs?

Trobo que el directe és com una manifestació. O sigui, tu et passes no sé quants mesos preparant, fent assemblees, fent pamflets, fent nosequé, etc. i la mani es el momento que mola. És quan ho demostres, és el pols que estàs fent. Doncs el directe igual. Per exemple, el record més jarto que tinc és quan vam fer la presentació al Salamandra i hi havia unes vuit-centes persones. Va a haver-hi sold out. Havíem tocat amb Ira, que és un grup feminista de Madrid. Eren vuit-centes persones i me’n recordo d’un moment, parar-me i jo, que no miro mai a la cara al públic, perquè em fa cosa -sempre miro a l’infinit-, dir: joder, som vuit-centes persones, ara mateix podríem estar rodejant tranquil·lament el Parlament. O podríem estar fent alguna cosa molt tocha. És aquesta sensació d’unió amb la penya i, a més, tenim la sort que la penya que està aquí és penya conscienciada; no som gent random. Aquesta penya està currant en assemblees i estan a moltes mogudes. Això respecte a allò vivencial.

Després hi ha una altra part: a la música urbana, l’estètica és súper important. I sempre, des de Tribade, hem tingut la filosofia de portar la idea política a 360 graus. No s’hi val només amb escriure música, sinó de si, al directe, hem d’anar vestides d’una determinada manera perquè, en realitat, el gremi musical demana això. Doncs no ens patrocinarà Inditex, sinó que ho farà una dissenyadora com Conflict Free, d’aquestes que són dissenyadores independents. Així que sempre intentem cuidar l’estètica, però sent conseqüents. Marques que siguin de proximitat, sense explotació, que tinguem un equip format per dones, etc. És el moment en què es palpa tot. I moltes vegades, clar, si espies el twitter i veus coses que diuen de Tribade… doncs la reacció de la gent és buah, me he sentido super protegida, me he sentido empoderada. Això ho veus a les cares. És la creació d’un espai segur durant una estoneta. Ni que sigui durant una hora, però almenys et crees un espai segur i la gent crec que ho nota bastant.

Clar, i no només les cançons en si, també heu convertit el moment entre cançó i cançó en un moment molt potent… 

Sí. De vegades, a la gent no li agrada el rotllo xapa. Del pal, estem a un concert i hem vingut a passar-ho bé, però també estem parlant de temes seriosos i si hem d’estar dos minuts fent un discurs que acabi d’acompanyar la cançó que estem fent, doncs el fem. Al cap i a la fi, la música et posa la pell de gallina, però les paraules ben dites també. Per això intentem sempre cuidar tant el què diem com el com ho diem. És una manera com d’acabar de posicionar-nos, no fem música feminista perquè toqui ni som un personatge creat. Som anticapitalistes i ens vibra tot contra la injustícia. També tenim el tema de posar una falca. És una falca com la que es fa a les festes majors, contra les agressions. Molts cops anem a tocar sales que no tenen protocol anti-agressions o en què s’han comès agressions. Tal i com està la música, a totes les sales s’han comès agressions algun cop, de manera que no podem començar a dir: aquí no toco, perquè ha passat això. Tenim la opció d’ocupar aquest espai. Per tant, tenim aquesta falca que fa de “falca dissuasòria”. No sé si té molts efectes reals o no, però intentem cuidar d’aquesta manera l’espai.

En aquesta línia, Frederica Montseny, qui, a banda de líder anarquista i primera dona ministra de la història d’Europa, també va ser una gran novel·lista, a La Novela Ideal (1928), explicava que:   

Procurábamos que ética y estética estuviesen sincronizadas. Queríamos que las novelas tuvieran un fondo ético elevado y a la vez una forma correcta, pero si había que dar alguna preferencia, se la dábamos a la ética por encima de la estética. Nosotros éramos conscientes de que la juventud leía con más facilidad, leía mejor una novela que libros de filosofía o de ciencia, más abstractos y difíciles de asimilar. Por este motivo nos planteamos la necesidad de crear un tipo de novela ligera, de apariencia inocente, donde se exponían las ideas que  queríamos inculcar en la juventud. Y creo que lo conseguimos.

En el debat entre ètica i estètica, tu també et decantes per aquesta part ètica, d’educació, per sobre l’estètica? O creus que es pot trobar un equilibri? En aquest sentit, quines contradiccions has hagut d’assumir a l’hora d’apropar-te a aquesta espiral més comercial? 

Bueno, crec que el debat entre estètica i missatge, estètica i crítica, és un debat sense resoldre. Però diria que la via és posar l’estètica al servei de la crítica. És el que tenim posat a la web de Versembrant. És a dir, s’ha de trobar un equilibri. Tu convoques una manifestació i no fas un pamflet amb faltes ortogràfiques, ni fas un cartell amb el Paint. Has de cuidar l’estètica, perquè en l’estètica és allò en què tu et referencies. Tu no pots anar a repartir pamflets amb una cresta de dos metres, ja que et sortirà tothom corrents. Això no vol dir que hagis d’anar en traje, has d’anar com una persona normal. En certa manera, t’has de sentir part d’aquesta població a la qual vols convèncer d’alguna cosa. 

Llavors, a nivell musical, això com es transmet? És veritat que el rap et condiciona bastant a l’hora d’escriure i de posar certs flows, ja que té també la seva tècnica i la rima i tot això és tot un món. Però crec que una cosa no pot conviure sense l’altra. Lo guapo és que una cançó estigui tan guapa a nivell musical que l’estiguis ballant, diguis mierda, me estoy perdiendo parte de la letra i hagis de dividir l’atenció cap aquestes dues coses. No em serveix, per una banda ni un discurs de “l’important és el missatge i el que diguis, és igual si sona malament”, perquè moltes idees interessants que diguis ningú les escoltarà; ni, per l’altra, el discurs “d’això és música i dona igual el missatge”. Això és una de les poques coses en què soc una mica neutra i crec que s’ha de trobar un equilibri.

Foto: Paula Lara Ferre
Foto: Paula Lara Ferre

Bloc 3: El cas del rap i la música urbana

Participes en el projecte Versembrant, que intenta apropar el rap a escoles que sovint són denominades “amb risc d’exclosió social”. Com valores la presència que històricament ha tingut el rap en barris obrers i quina potencialitat creus que hi té? 

Bueno, només matisar que no treballem sols en barris d’exclusió social ni amb aquest col·lectius, però sí que és cert que són les millors experiències; sempre és quan és més potent i més guapo. Sovint, per una qüestió molt senzilla i és que els xavals i les xavales d’aquest barris ja escolten trap, rap, etc. i, llavors, ja tenen el flow més interioritzat. Però és que la gent té moltes coses a dir, especialment la gent jove; els adolescents o pre-adolescents no tenen aquesta mena de dret a la paraula, sobretot en situacions difícils. Quan els teus pares curren un munt d’hores, doncs no tindran aquesta estona per escoltar-te, ni per reforçar-te certes idees que tinguis o certs pensaments. Quan arriba un professor o un tallerista i et dona aquest espai, et diu que allò que fas té sentit i que allò que estàs dient és potent i ho has d’escriure, doncs ho has de plasmar. És més això, establir una mena de vincle amb el referent compositiu de donar aquest espai i aquesta complicitat de “hosti, esta guai això que estàs dient, tens idees potents al cap”. Això és el que més empodera realment, és a dir, empoderar en un sentit de no tío, por qué tachas esto que estás escribiendo si está guay, si estàs dient coses interessants de racisme o a tu et preocupa no sé quina cosa que a mí ni se me había pasado por la cabeza. Això és molt potent; al cap i a la fi, crec que el rap es la música dels pobres. Qualsevol persona, avui en dia, pot entrar a internet buscar una instrumental i escriure, sense coneixements musicals, no has d’anar a una escola de música, llogar un local, etc. Fins que no et professionalitzes, no necessites tots aquests recursos. Crec que per això el rap ve de la classe treballadora i per això en barris obrers es d’on més grups han sortit.

Malgrat tot, ara ha canviat una mica la cosa, ara hi ha més el rotllo de performar lo precario y erotitzar el barrio bajo i coses així. Però sí que és veritat que, antigament, ha estat una eina i, com la “sublimació” que deia Freud, es tracta d’agafar un instint socialment mal vist que no el pots fer i convertir-ho en una cosa creativa o artística; és una mica això.

Amb tot, el rap continua sent un espai molt masculinitzat. Un exemple clar serien les batallas de gallos, que en els últims anys estan tenint molta presència. Com valores aquest fet i el paper de persones com Sara Socas?

Les batallas de gallos crec que són una cosa que s’ha de conquerir, o sigui, se tienen que tomar las batallas de gallos por asalto, igual que el trap i el reggeaton. En molts tallers pregunto “¿escucháis rap?” i diuen “no, bueno, batallas” i, realitat, són públics diferents. El xaval que escolta batallas de gallos no necessàriament ha de ser rapero, és una cosa bastant estranya. I es tracta d’una cosa que, en realitat, va sortir ja fa uns anys. De fet, crec que quan vaig començar a rapejar ja hi havia la Red Bull i tot això i és cert que també hi havia missatges misògins. Tota l’estona era “ataco a la mujer más cercana que tengas, que es tu madre, tu hermana o tu novia y, si no, si ya he gastado esa bala, ataco tu sexualidad: eres un maricón, me comes la polla, etc.” i tot això. Però avui en dia segueix existint aquest discurs i em sembla que inclús més fort. Malgrat l’esforç a nivell social que el debat del feminisme està posant sobre la taula, en aquest àmbits, como que es ir en contra de todo. Com que hi ha aquest rotllo punky que és molt característic del rap de voy en contra de todo, surten discursos molt xungos. És veritat que a nivell tècnic hi ha coses que, a les batalles, són brutals, com les estructures, el fet d’improvisar -una cosa que cal valorar molt-, etc., però a nivell discursiu em semblen bastant lamentables.

I bé, batalleres com la Sara Soca o l’Erika Dos Santos són l’hòstia. Ara, justament, vinc d’una xerrada d’Enderrock sobre dones i visibilitat als escenaris i l’efecto llamada és real. Quan hi ha una tia que está batallando contra un tío y está aguantando que le digan de todo, això farà que hi hagi una altra xavala que digui “hosti, doncs això també ho puc fer jo”. És una anàlisi una mica simplista, però és que és real: si tu et referencies amb la persona que està allà dalt, doncs tu agafes i ho fas.

Això també ho veiem en l’àmbit de la militància: com es fa que hi hagi més ties en els col·lectius? Doncs con más tías ahí: potser a una assemblea plena d’homes no entres, però, si hi ha noies, doncs sí. Aquestes figures són súper necessàries.

Sempre has estat una persona molt implicada en els conflictes i debats socials. Un exemple seria, segurament, la teva participació durant les protestes post-sentencia, on vas tenir un paper molt actiu tant a les xarxes com a peu de carrer. En aquest sentit, vas criticar durament el silenci de molts rapers. Quina creus que hauria de ser la posició de la avantguarda musical compromesa amb la societat davant d’aquestes situacions? 

Doncs primer de tot, la crítica anava cap a dos sectors. Un dels sectors polititzat dels rapers que, òbviament, molta gent contestava dient “de que estás hablando si no sé quién se ha pronuciado”, i era com ya lo sé que Pablo Hasél se va a pronunciar, no voy a cuestionar a Pablo Hasél ni a Los Chikos del Maíz, que segur que també van posar alguna cosa; això ja se sap. Em refereixo a aquests raperos sociales que fan una música política en abstracte segons la qual el racismo es malo; què això ja m’ho fan els meus nens als tallers. El discurs “el racismo es malo y hay que eliminarlo”, igual que el de “la violencia de género es mala”, te’l compren també el PP i Ciutadans. És com aquesta solidaritat ambigua i llunyana, que en el cas de la penya més polititzada és un “Palestina y el Kurdistan molan, però los catalanes…”, la unitat d’Espanya que no me la toquin gaire; tot aquest rotllo de covardia al cap i a la fi.

Perquè, quan les coses es fiquen tenses i tu et pronuncies d’un costat o l’altre, és possible que deixis de tenir determinats concerts. El tuit anava cap aquest sector. Però també anava cap a un altre sector: els traperos que van de tios xungos, de superbarri i de la policia noseque. I és com: mira tio, ¿sabes lo que es un tipo duro y lo que es tener un par de huevos? Posar-te davant de la policia o cremar un puto container i estar protegint als teus i a les teves; això és ser calle. De qué calle estás hablando si las calles están ardiendo. És com aquesta cosa de la masculinitat de l’ego, del yo pa’ los mios y no sé qué, quan, realment, los tuyos están en la calle. A més, en un moment com aquell, que va ser súper transversal i que hi havia gent de molts llocs, tots aquests es van quedar callats o buscaven la polèmica per un altre costat. Per exemple, se pronunció más fuertemente el Santaflow -un tio que té una cançó que es diu “Llámame facha” i que fa discurs de Vox tota l’estona- que molta penya que, en teoria, és d’esquerres i fa rap. És com tot: som d’esquerres, justícia, llibertat i no sé què, però quan toquen la unitat d’Espanya ja veiem què passa. És com quan toquen els privilegis masculins: “ojo cuidado que son feminazis y están locas”. Doncs el mateix amb això.

I quin ha de ser el paper? Doncs mullar-se per igual en les opressions que hi hagi, siguin de classe, siguin de raça. Mullar-se de veritat i ser conseqüents amb el que es diu.

Al panorama de música urbana actual trobem personatges com Bad Gyal, Cecilio G o Rosalía, que són artistes profundament comercials i, al mateix temps, poden incorporar matisos de discurs de classe o una crítica a les relacions tòxiques en les seves lletres. Com valores el paper d’aquests artistes?

Clar, això és complicat… (riu). La veritat és que no tinc una postura molt clara, però sí que és cert que, per exemple, quan la Rosalia va ficar el tuit de “Fuck Vox”, va ser com “bueno tia, olé”. No eres santo de mi devoción, hi ha moltes crítiques que se’t poden fer i a mi no em mola gens la gent que imita accents andalusos perquè em toca de prop per la meva família. Ni me gusta la gente que performa ser de barrio o que fa apologia de les drogues quan no han viscut aquesta realitat de prop. Perquè tu vas a un barri a hablar de no sé qué y será la madre de un chaval que se le murió en los ochenta la que te parta la cara, aquest rotllo no em va. Yo no soy más de barrio que nadie, però soc de barri . Em fa bastant fàstic, però sí que és cert que coses com la contestació del Yung Beef a l’Andrea Levy -li va dir “si Yung Beef pudiera te vaciaría un cargador en la pierna”-, em semblen punkarrades necessàries. No sé si ho fan per una qüestió de polèmica i de “si digo esto volveré a estar en el punto de mira”, però això fa un efecte de cara als xavals i xavales que els escolten de “vale, el PP es malo i Vox es una mierda”. Crec que és necessari que, des del seu lloc, ho facin. Inclús quan el C Tangana algun cop s’ha posicionat políticament, doncs també em sembla bé.

Tot i així, em fa sospitar que sigui una qüestió d’oportunisme o de polèmica, perquè, al cap i a la fi, en el teu dia a dia estàs fent tot el contrari: “estoy llenando la saca por un lado” i després poso un tuit. Al final, la lluita política no es fa a través d’un missatge o de dir no sé què en una entrevista, sinó que es demostra en el dia a dia. I més quan es tracta de gent que té un recorregut i una situació de poder molt gran, açò és, que poden fer una mica el que vulguin. I bé, “si queréis ser de verdad consecuentes” com que s’han de ficar una mica més les piles. Tot i així, no espero que ho facin, perquè òbviament és la contradicció de vull fer missatge potent –no se si volent fer-lo o no– no pots estar en aquestes esferes del gremi musical, i això és una realitat.

Bloc 4: Gènere, classe i nació

Al teu tema “Poliamorosa” hi ha una mena de diàleg entre dues formes d’entendre el conflicte social: una de més obrerista, amb disciplina de partit, amb el focus en l’emancipació proletària, etc. i una altra, diguéssim, posmoderna, amb el focus amb el micropoder, les relacions personals, etc. En aquell moment, feies aquesta divisió, però com ha evolucionat la teva visió política des de llavors?

Home, jo la mantinc, però la camuflo una mica (riu). En aquest sentit, he madurat. No soc tan quadriculada. És a dir, posant-me en context, es tracta d’un tema fins i tot un poc avantguardista. Fa tres anys (i reconec que és una merda de tema, canto fatal, jo no sé cantar), ja plantejàvem que el poliamor ens generava dubtes. I, avui en dia, el debat que s’està tornant a obrir és sobre el poliamor i molta gent que era poliamorosa ara està renegant i s’està fent monògama.

Jo soc una persona que ve de la militància comunista i, clar, ja he canviat aquesta visió de “todo lo que no sea lo que yo he estudiado es posmoderno”. He canviat una mica això. Hi ha coses dels autors i autores postmoderns que són interessants i plantegen coses que el marxisme clàssic no s’ha plantejat i que es poden aprendre. Però considero que la lectura que es fa… I aquell és un tema bastant autobiogràfic, perquè parlo del fet que no sé portar el poliamor, no tinc temps per deconstruccions. Estamos en mundos diferentes. A mi, fa onze anys, no se’m passava pel cap tenir una relació oberta i això és potser una qüestió de capital cultural. És una lectura una mica, i és possible que al tema no es noti gaire, de classe. És a dir, jo he practicat relacions de poliamor estudiant, treballant i militant i nunca más. Si tens molts temps, perquè no t’has dedicat a aquestes feines, potser sí que pots dedicar-te a plantejar-te una deconstrucció de la gelosia, etc.

Tampoc vull dilapidar tota la penya que practica el poliamor, ja que hi ha propostes molt maques i molt interessants, però, en aquell moment, tenia una visió molt més radical; actualment, estic en un punt mig. Però crec que molta gent, moltes col·legues del meu entorn, tenen aquesta mateixa visió del món i per això som col·legues. Som ties de barri i aquestes coses estranyes (dic estranyes amb carinyo), de quan vam aterrar al feminisme, era com “buah, és raríssim, no?” Anar a una festa no mixta i que passin certes coses o aquests líos. Crec que això ve de l’extracció de classe de cadascuna. No necessàriament, però sí que hi ha una miqueta d’això en la meva visió sobre el poliamor. 

Pel que respecta al poliamor i la teoria queer, si tu llegeixes L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat, Engels ja parla dels estereotips de gènere, encara que ell ho digui en altres paraules, és a dir, que les dones han de ser suaus, subtils i delicades, perquè, a causa de la divisió sexual del treball, no havien d’anar fora. Per tant, havien de tenir cura i és per això que es construeix aquest estereotip. I els homes han de ser violents, forts, etc., perquè feien el treball físic. Això és com la teoria queer: el gènere és una construcció social. Ja ho deia Engels. A vegades, aquestes aportacions de la postmodernitat ja estan fetes.

En aquesta línia, des de corrents marxistes més marcadament ortodoxos, en alguns casos, s’ha intentat desqualificar al feminisme com a element postmodern. En altres, tot i no fer aquestes valoracions, es continua perpetuant rols masclistes i es treballa poc -o gens- per una revisió o eliminació d’aquests rols. Com creus que això ha limitat el potencial d’aquests espais o col·lectius?  

Clar, el tema de “el feminismo es burgués  o el feminismo es posmoderno” és el mateix que quan es tracta el tema nacional: “es que es un proceso liderado por la burguesía”. Podríem afegir matisos, ja que potser a nivell mediàtic hi ha una part de raó. Però, després, a les manifestacions o quan parles amb el teu pare… El meu pare és un home andalús de tota la vida i té l’estelada al balcó des del minut zero. És la gent. Es la veïna, el veí, la que va a les manifestacions i posa el cos. És a dir, està travessant certes coses.

En la qüestió del feminisme passa el mateix. No tot el que no hem pogut observar, no tot el que no hem analitzat, és postmodern. Hi ha una vessant del feminisme que té aquestes tendències postmodernes, però potser és perquè les ideologies clàssiques no han donat resposta a totes les problemàtiques que avui en dia s’estan obrint. O bé no hem sabut usar l’eina (perquè el marxisme, al cap i a la fi, és una eina) per a interpretar totes aquestes noves identitats i opressions, que abans no s’havien plantejat. O que s’havien plantejat des d’altres llocs. Llavors, em sembla posar-se la venda. I això ho he viscut una mica: “primero la lucha principal y después lo otro”. És com posar una pastanaga davant teva tota l’estona. Clar, també és un tema de configuració mental o personalitat. Per mi, allò col·lectiu sempre va per davant d’allò individual. Per tant, que la lluita que m’il·lusiona i necessito, que és la de la dona (encara que també sigui la de classe), hagi d’esperar… pues bueno, la decisió col·lectiva va per sobre. Però això explica-ho també a totes les dones del món que tenen situacions d’agressions, de violència sexual, que les pateixen a diari. Explica això de que la seva lluita ha d’esperar. La cosa és trobar l’equilibri entre aquestes dues lluites. I és un problema, perquè estem orfes d’això. Les dones que venim de la militància marxista (i ho sé perquè conec moltes noies ex-militants de l’esquerra independentista o d’altres corrents) no tenim un lloc on puguem sentir-nos còmodes, però, a la vegada, volem tenir un discurs de classe i anticapitalista. 

Matisar que, quan militava a la Joventut Comunista, és veritat que hi havia moltes carències a nivell de la qüestió de la dona, però una cosa que sí que féiem i que és molt clau era que, en les reunions del col·lectiu, se cedia abans el torn de paraula a les dones. Anava per gènere i per antiguitat de militància. Això és una cosa que feia que l’espai fos més còmode. Si el militant que porta mil anys diu “yo opino que no se qué”, tu què has de dir? Si acabes d’entrar i ets tímida, o ets dona i tal, doncs costa. 

En aquest sentit, com valores l’augment de presència de la lluita feminista i a què creus que és degut?

El feminisme és un moviment relativament jove, però que, alhora, ja porta anys. Quan el poder veu una cosa està partiendo el panorama, intenta agafar-la, fer-la mainstream i descafeïnar-la. Fer-la amable i treure-li la radicalitat. Elaborar un feminisme institucional, un feminisme “maco”, igual que passa amb l’ecologisme i amb altres coses. Un feminisme maco que tu puguis anar a una botiga d’Inditex i trobar una samarreta de “I am feminist” o alguna cosa així que ha cosit una nena a Bangladesh per quatre cèntims l’hora. En certa manera  ens fa creure  sembla que estem guanyant la batalla i se’ns està escoltant, però, alhora, és una arma de doble fil. Amb quin poder volem estar? És a dir, ens serveix que aprovin una llei contra la violència de gènere partits com PP o Ciutadans? A nivell pràctic, potser una mica sí, però sempre s’ha d’estar confrontant igualment. Hi ha una part molt heavy d’oportunisme per part de les institucions, dels partits polítics, que després no hi son al feminisme autònom. És una dinàmica natural: arran de la crisi, la societat es polaritza i la lluita de classe es tensa i això, a nivell del feminisme, també es traspassa. Crec que no influeix gaire que les institucions, el poder o els partits parlin de feminisme. No és real. La feina és la mateixa: la que hem de fer. Tot i que és veritat que l’aprovació de petites lleis pot canviar coses, però no hem de fer gaire cas del que estiguin fent. Estic una mica anarco (riu).

Aquest octubre, a partir d’un tuit d’Alberto Garzon en què publicava una noticia de l’ABC sobre un policia ferit, vas acabar renegant totalment del paper de l’esquerra espanyola. Com valores la interpretació d’aquesta esquerra a Espanya del conflicte a Catalunya?

Doncs em va saber molt de greu. Òbviament, a Izquierda Unida li podem fer mil crítiques, igual que a l’Alberto Garzón, però era una cosa molt evident, com altres moment en què han carregats contra los tuyos. Per exemple, quan van detenir aquells dos xavals, el Dani i l’Isma, de l’AEP, fa uns anys. En otro momento han sido los tuyos. No ets un diputat del PP que va amb traje i que mai ha trepitjat una manifestació. Saps del que estàs parlant. Saps que una barricada no es fa porque nos gusta ver fuego. Una barricada es fa per protegir-se, no perquè siguem piròmans. Òbviament, si tu ets un diputat, no pots dir ni desitjar certes coses, però era un moment de tensió en què una xavala havia rebut una bala de goma, va acabar a l’hospital i podria no haver recuperat la parla. Quan hi ha tantes detingudes perquè sí, gent que ha perdut l’ull i, en canvi, tu fas un tuit sobre un policia ferit que, tal i com es veu en un vídeo, ho va ser per fuego amigo. Van a zurrar a la gent de manera desproporcionada, van equipats daltabaix amb material militar pràcticament (de fet les bales de goma fan ferides com a armament militar, això està estudiat), estan pegant gent desprotegida i tenen tot el reconeixement a nivell polític i mediàtic. Jo sempre he sigut molt d’entendre que la política no és emocional, sinó una cosa que s’ha de fer i ja està. Doncs, en aquell moment, jo vaig dir “ja està, soc independentista”. Va ser en aquell moment en què es va moure alguna cosa, en veure com l’esquerra espanyola estava fent el joc totalment a la burgesia central per tal de no quedar entre dos aigües. “No quiero quedarme marginado porque estos tienen las de perder, los catalanes”. Si tinguéssim les de guanyar és possible que la postura hagués estat una altra, la de l’esquerra. Mantenen aquest rotllo de “sobre todo, que la unidad de España no se toque”. Manipulacions, al cap i a la fi.

Això es aplicable també al tema de la llengua. L’esquerra espanyola està jugant amb aquesta ambigüitat. Jo soc una persona que ha après el català a l’escola. Els meus pares no m’han ensenyat el català. No soc ni xarnega. Els quatre avis són andalusos. La meva mare va demanar explícitament al meu pare “tenemos que llevarla a la escuela pública para que aprenda el catalán, porque en casa no se lo enseñaremos”. I jo, si no fes tallers en català i la meva novia no fos de Berga, no parlaria català, perquè ni al barri ni amb els col·legues faig res d’això. Llavors, que l’esquerra o certes postures “progressistes” qüestionin que el català no està en desús em sembla una falta de respecte molt gran. I, a més, buscant excuses de “como soy de no sé dónde, se me discrimina”. L’educació pública et dona unes eines boníssimes, perquè tenim un professorat molt implicat en l’educació de l’alumnat, per tal que et puguis defensar en català. Si no ho fas, és perquè no et dona la gana i perquè et convé més fer un altre discurs. 

Bloc 5: Reflexió final 

Per acabar, en el camp de la relació entre música i política, al Xilè dels 70 els Inti Illimani van fer un àlbum amb el títol explícit de Canto al Programa, on literalment musicaven el programa de la Unidad Popular de Allende, que havia guanyat les eleccions tot just feia uns dies. En aquest sentit, la música va tenir un paper molt important en la victòria i en la consolidació del nou govern. Ell mateix deia que “no hay revolución sin canciones”. Tot i això, considerar que va ser la música la que va causar la victòria d’Allende és, per dir-ho suau, complicat de defensar. En aquest sentit, les cançons han construït un canvi social substancial alguna vegada? 

Clar, encara que crec que no és una cosa palpable. És com una petita influència, igual que una pel·lícula que vegis o una situació injusta que visquis. Són petits elements que vas vivint i et van travessant i, en un moment, tot encaixa i llavors pots fer un canvi de consciència. Però una de les necessitats que tenim les persones i que és innegable és el sentit d’identitat, de pertànyer a un grup. A través de la música es vinculen moltes altres parts de la personalitat i trobo que això ajuda molt a fer aquest sentit de “manada”.

En el cas d’altres països, els rapers per exemple, són considerats agents socials i en les manifestacions hi ha blocs de rapers. Clar, això a nivell d’influència entre el jovent i com a líders de comunitats té un altre pes.

Però, clar, no sé si la música pot canviar tant. Una cançó pot remoure molt. Fa un anys em feia molta ràbia la gent que deia que no militava però tenia un grup de música política. ¡No, tío, esto no va así!

Jo ara curro a la música i, tot i així, és privilegiat. Precari, però privilegiat dins del que hi cap i com estan les coses. Anar a fer un concert o assajar no és prou. Victor Jara omplia estadis i militava. No era tant prepotent com per dir: jo ja faig prou. Jo ara no milito, perquè tal i com està muntat el món musical tampoc tinc temps i tampoc acabo de trobar on anar, encara que el tema de l’habitatge m’interessa bastant. Però no tinc temps.

Per acabar, com creus que s’ha de repensar l’àmbit musical des de l’esquerra? 

Hem de començar a jugar amb les seves cartes. Aquest és un plantejament que quan vam començar Tribade vam plantejar. “tías, no vamos a salir a cantar con la ropa que salimos a la calle”. Això, a mi, al principi, ja em semblava vendre’m. Posar una coreografia al concert? O sigui, pensava que en dos dies estaria fent twerking! Em semblava surrealista. Però és una estratègia intel·ligent. La música mainstream té més eines que nosaltres. Tenen també més temps per pensar a nivell creatiu o artístic. Per tant, fixem-nos en aquestes coses i creem-les, però a la nostra manera. Comencem a considerar l’art un curro, al cap i a la fi. Un lloc de militància molt potent, però també una feina. S’ha de parlar també de la precarietat dels músics. Es necessita també un sindicat que aglutini totes aquestes reivindicacions del sector musical. Donar la seriositat que es fa en el mainstream, que a l’esquerra no es dona tant. Encara ho tenim assumit com una cosa de l’oci. I sí, és una cosa d’oci, però també és una cosa seriosa. I si cuidem aquestes coses, sortiran més grups, sortiran més consciències i tindrem altaveus molt més grans.   

Ens recomanes un grup?

Public Enemy.

Una pel·lícula?

Un lugar en el mundo.

I un llibre?

Com a llibre La huella morisca: el Al Andalus que llevamos dentro,  d’Antonio Manuel Rodriguez Ramos.

 

Fotografies: la primera és de Víctor Martimore I la segona de Paula Lara Ferre

Deja un comentario