Era 1863, en el bell mig de la Guerra Civil Americana, quan Abraham Lincoln va pronunciar un dels seus discursos més famosos, el Gettysburg Address:
Vuitanta-set anys enrere, els nostres pares van fer néixer en aquest continent una nova nació concebuda en llibertat i consagrada al principi que tots els homes eren creats iguals (…). Aquesta nació, sota l’empara de Déu, viurà un nou naixement de llibertat. El govern del poble, pel poble i per al poble mai no desapareixerà de la terra.
«Un nou naixement de llibertat». Lincoln connectava amb una sola frase l’esperit dels pares fundadors i la lluita per l’abolició de l’esclavitud que defensaven els seus homes a les trinxeres. No era una connexió innocent, sinó que hi havia una voluntat de redefinir l’imaginari nacional de cap a peus. Fet i fet, les llibertats dels primers americans havien sigut possibles gràcies a l’explotació de la raça negra, i ell n’era perfectament conscient. Així doncs, Lincoln pren el pecat originari de la seva nació —l’esclavitud— i el dota d’un significat nou. De la mateixa manera que els pares fundadors van deixar de ser súbdits de la corona anglesa per a ser homes lliures —ve a dir el discurs—, ara cal lluitar per la llibertat de tots els homes, tinguin el color de pell que tinguin. La lluita per la plenitud de la democràcia als Estats Units i l’emancipació dels negres, de cop, es presenten com dos problemes inseparables.
Tot i que aquest ideari integracionista ha definit els Estats Units tal i com els coneixem, el mateix Lincoln no sempre hi va creure. Deu anys abans del seu discurs havia reconegut que «no sabia què fer amb la institució existent [de l’esclavitud]». «El meu primer impuls seria alliberar-los a tots i enviar-los a Libèria, la seva terra nadiua», assegurava. Un alternativa que tenia en ment era crear un nou estat a Texas governat per negres, i com a mínim fins l’any 1862 va seguir veient la separació com la opció més realista per a la llibertat i igualtat de totes dues races. No era cap idea innovadora.
El 1859, John Brown, un altre abolicionista blanc, ho va voler portar a la pràctica. Juntament amb 26 homes —blancs i negres, alguns d’ells ex-esclaus— van entrar a la força a Harper’s Ferry, una de les armeries més grans de tots els Estats Units. La seva intenció era aconseguir prou rifles per armar la població negra de la zona i provocar una revolta d’esclaus a tot el sud. Brown descrivia l’estat americà com un estat en guerra amb la raça negra, i creia que només un estat propi i sobirà per als afrodescendents podria aconseguir el reconeixement entre iguals de les dues races.
D’entre els integracionistes que es van oposar a Brown, en destaca Frederick Douglass, de qui fa poc l’editorial Ela Geminada n’ha traduït Vida d’un esclau americà explicada per ell mateix (1845). En aquest llibre hi ha el retrat auto-biogràfic d’un esclau que fuig de la plantació que el té captiu i recupera el sentit de ser home que li havien pres. Tot i que Douglass va voler deixar enrere el rancor racial, la tradició afro-americana posterior serà filla de la contradicció que ell encarna: per tal d’afirmar que era un home, va haver de negar-se a obeir les lleis del seu país. La fuga prendrà un rol central en les reflexions posteriors.
- Un sol poble? Del segle XX al Black Lives Matters
Després de la Guerra Civil Americana, el debat entre integració i democratització o separatisme i autogovern es va anar repetint cíclicament. De la primera meitat del segle XX en destaquen dos líders negres: W. E. B. Du Bois (integracionista) i Marcus Garvey (separatista). Du Bois va ser un dels principals impulsors del NAACP, organització que a la segona meitat del segle XX —amb el lideratge de Martin Luther King— seria la punta de llança de la lluita pels drets civils dels negres. Lligat al comunisme, Du Bois va portar la lluita contra la dominació racial a una escala global, al terreny de l’anti-colonialisme universalista i revolucionari:
Va ser el treballador negre, en tant que pedra fundadora d’un nou sistema econòmic al segle XIX, qui va conduir a la guerra civil a Amèrica. El treballador negre en va ser la causa: ni la Nació, ni la Unió (…). L’emancipació de l’home és l’emancipació del treball, i l’emancipació del treball és l’alliberament d’aquesta basta majoria de treballadors que són grocs, marrons i negres.
Marcus Garvey, en canvi, va crear la UNIA, una organització panafricanista que feia desfilades militars pel centre de Harlem i que va voler generar, sense gaire èxit, unes institucions i un mercat independent dels blancs. Fent gala d’un discurs del passat de la raça negre de caire romàntic, li agradava proclamar el retorn d’una força imperial africana sobre la terra:
Fa més de tres-cents anys que l’home blanc és el nostre opressor, i ell no ens alliberarà i ens conduirà a una llibertat major ni a una democràcia més real. Ens hem d’alliberar a nosaltres mateixos (…). Som ja homes adults i hem d’exigir la nostra porció del món en tant que homes.
Garvey, perfecta síntesi entre el líder carismàtic i el xarlatà, seria una gran influència per als grups separatistes de segona meitat de segle, com ara la Nació de l’Islam —de la qual Malcom X en seria la cara més mediàtica— o les seccions més radicals dels Black Panthers.
Quan al 2015 van esclatar les protestes del Black Lives Matters, el jugador de la NFL Colin Kaepernick va fer un gest que feia tornar alguns ecos d’aquest debat. Cada cop que sonava l’himne americà, el jugador s’agenollava com a senyal de protesta: «No penso aixecar-me per mostrar orgull per la bandera d’un país que oprimeix la gent negre i de color», afirmava llavors. «Hi ha cossos als carrers i gent rebent vacances pagades i escapolint-se d’assassinats (…). Quan la bandera representi les coses que se suposa que ha de representar, em tornaré a posar dret». L’acció no va trigar a ser categoritzada com a «antipatriòtica» pels mitjans republicans, i Trump va deixar anar, en un dels seu discurs irosos, que «fessin fora a aquell fill de puta del camp». Fins i tot el mateix Obama es va posar de perfil. Kaepernick va ser vist per uns com el representant d’una democràcia americana plena encara per vindre, per d’altres com un anti-americà. Cap de les dues visions errava del tot. L’ex-futbolista era la mostra de la tensió no resolta entre democratització i separació del projecte emancipador negre.
Entre un ex-esclau com Douglass i un universitari milionari com Kaeparnick sembla haver-hi un abisme, i no han sigut pocs les persones que, des d’un posicionament nacionalista negre, han acusat al futbolista d’estar promovent un projecte més vanitós que combatiu. Més enllà d’aquestes crítiques, però, l’acció és interessant per un motiu ben simple: Kaeparnick ens ensenya que un simple gest, si està ben encaixat en una tradició intel·lectual i política, pot il·luminar la realitat present i fer que fins i tot una gran potència com els Estats Units es posi en guàrdia.
Són els Estats Units un sol poble? Representa l’himne i el dia nacional americà a tots els americans per igual? Lincoln va gestionar el pecat originari de la seva nació amb intel·ligència, com hem vist al principi, i sent conscient què el significat de la nació es trobava en mig d’una disputa, d’una lluita genuïnament política. Ara que la nostra època busca noves síntesis i encaixos entre lo particular i lo universal, les minories polítiques i nacionals faríem bé de prendre’ns aquesta lliçó seriosament. Cada generació ha d’iniciar el seu propi debat nacional, i en aquest debat, si no el fas en els teus propis termes, te n’imposen d’aliens.
Per a un català —si aconsegueix allunyar-se de símils absurds—, el conflicte entre democratització o separació afro-americà es pot mirar amb mig somriure als llavis. Pocs debats han portat a més gasto de saliva i tinta al nostre país. A principis del segle XX, al teòric mallorquí Gabriel Alomar ho sintetitzava dient que la democratització naixia d’una bona harmonització entre unitat i varietat, entre les estructures polítiques universals i personalització i floriment dels diferents grups que les composaven (nacions i individus). Bona part de la seva generació va arribar a creure que la personalització política —l’autonomia— de Catalunya ajudaria a modernitzar i democratitzar Espanya. Gaziel arribaria a dir (en una carta a Companys) que la República era la gran enganyifa que els catalans havien fet als castellans.
Un segle després, les relacions entre l’autodeterminació i la democratització han marcat i sembla que també marcaran aquesta primera meitat del XXI a Catalunya. La vella ferida torna a rajar, i no sembla haver-hi cap líder amb prou força ni intel·ligència per imposar-se. Als propers anys, caldrà potenciar la imaginació i evitar que el cervell se’ns alenteixi. En aquest sentit, la tradició afro-americana pot ser-nos útil, perquè ens ofereix un reflex i un contrast a la nostra experiència.
