L’any 1910, Gabriel Alomar pronunciava dues conferencies al Teatre Circ Barcelonès sota el títol de Negacions i afirmacions del catalanisme i Catalanisme socialista. Havien passat ja 3 anys del fenomen d’unitat del catalanisme, Solidaritat Catalana. Com és sabut, el 25 de novembre de 1905 un grup de 300 oficials de l’exèrcit aquarterats a Barcelona havien assaltat la redacció de la publicació satírica catalana Cu-Cut. Aquell atac, que es va saldar amb la mort d’un dels treballadors de la publicació, va ser el motiu per a que a les Corts s’aprovés la Llei de jurisdiccions al 1906. Una llei que posava sota la justícia militar qualsevol civil acusat de qüestionar l’exèrcit i que va ser aprovada al Congrés amb els vots tant de la dreta com l’esquerra[1]. La candidatura de SC incloïa des dels republicans d’esquerres com Layret, Companys o el mateix Alomar a representants del catalanisme conservador com Prat de la Riba o Cambó i, de cap de llista, hi anava paradoxalment un expresident de la Primera República, Nicolàs Salmerón.
Malgrat tot, poc després de les eleccions, Cambó ja pactava amb Madrid i la Lliga acabava tenint un ministre al govern central. A més, l’any 1908 el projecte de pressupost de cultura de l’ajuntament de Barcelona, presentat i defensat pels catalanistes republicans d’esquerres, trobà la total oposició dels regionalistes de la Lliga i dels carlins, que van fer costat a les forces més integristes —cardenal Casañas—, monàrquiques i fins i tot a alguns lerrouxistes. Després de la desfeta electoral dels candidats solidaris a les eleccions parcials de Barcelona del desembre del 1908, —on el fet de voler copar tots els llocs va donar la victòria a Lerroux— es pot dir que la Solidaritat Catalana es va desfer.
Aquí, els sectors més esquerrans del catalanisme se sentirien traïts al veure que per les qüestions de model de societat, els catalanistes conservadors, amb els que havien compartit espai a Solidaritat Catalana, no tenien cap problema en trobar acords amb el lerrouxisme i amb els monàrquics de la restauració. Va ser precisament en aquest context que Alomar va pronunciar aquestes conferencies. El primer cop que algú plantejava la necessitat d’unió entre catalanisme i un model econòmic socialista estava sent, alhora, una autocrítica respecte un moment d’unitat del catalanisme i respecte a la posterior victòria de les forces lerrouxistes.
Fa mes o menys un any, al gener de 2019, arribava a les llibreries Després del procés, què? Reflexions de la generació que ve. Una obra col·lectiva escrita majoritàriament per militants nascuts a les primeries dels anys 90 amb el propòsit de “debatre i proposar rutes i sortides per a l’independentisme en el nou cicle polític que s’obre després de la fi de l’anomenat Procés”. Salvant les distancies històriques que porten erròniament a trasplantar el passat en el present, crec que hi ha un element molt concret amb el que podem emprar el símil de les conferències de 1910: la fi d’un cicle polític d’unitat del catalanisme i la necessitat de reflexió per a les esquerres a Catalunya.
Així, amb la convicció de que “l’articulació d’espais de debat on construir un relat —més o menys— compartit sobre què ha passat però, sobretot, sobre què cal fer, esdevé una tasca indispensable”, les autores i els autors del llibre ens ofereixen aquesta obra conjunta. S’hi tracten temes diversos però que precisament per aquesta varietat, els diferents articles es fan complementaris. L’objectiu explícit del llibre és “debatre i proposar rutes i sortides per a l’independentisme en el nou cicle polític que s’obre després de la fi de l’anomenat procés”. Així, com una sort de mosaic, el llibre desplega la pràctica totalitat dels debats de la joventut militant a Catalunya i al lector li deixen ganes d’aprofundir i discutir algunes de les idees exposades. Veiem-ne algunes.
El Jordi Vives i el Marc Barbacil fan una narració de la experiència que va suposar la plataforma estudiantil, Universitats per la República, durant els mesos de setembre i octubre del 2017. Aquest article va des de l’origen del lema “Buidem les aules, defensem el referèndum” fins a la voluntat –podem discutir si aconseguida o no- d’articular la lluita sobiranista amb d’altres com el “feminisme, acollida de refugiats, drets i lliberts civils” passant per una reflexió interessant sobre quina relació hi ha d’haver entre els objectius finals d’un moviment i les seves fites intermèdies. Els dos autors fan una explicació molt correcta del que va suposar Unis x la República i el que va significar en la influència i incidència en les estudiants que es van començar a mobilitzar per primer cop aquells dies per a la defensa del dret a l’autodeterminació.
La Clara Barbal escriu “Junts pel Sí: ERC i CDC en els límits autonomistes de la política”, un article brillant d’anàlisi política en sentit ampli on l’autora analitza tant les corrents polítiques de fons com els fets concrets ocorreguts a Catalunya entre el 2015 i pràcticament el nostre present i, fins i tot, aventura una proposta política amb la que s’hagués pogut avançar en la materialització de la República. L’autora desenvolupa amb molta precisió la relació entre, per una banda, la voluntat popular sobiranista i, per l’altra, els moviments polítics de CDC buscant relegitimar-se quan, per exemple, escriu un fet que és que “Jané i Vila dimiteixen quan el referèndum és inevitable, malgrat els intents del PDeCAT de frenar-lo”. També és molt interessant que recorda quelcom que tantes vegades no es menciona i que té a veure amb com Cristóbal Montoro ofega a les comunitats autònomes a través del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) en el procés de recentralització en marxa, com diu l’autora “al 2018, el 60% dels diners que la Generalitat demanarà al FLA serviran per pagar els préstecs dels anys anteriors obtinguts pel mateix FLA”. Finalment, acaba explicant la seva tesis de que ERC i CDC van quedar-se als límits (autonomistes de la política) al no exercir el poder després de l’1-O i “construir ampliant els marges de l’acció institucional independentista”. La proposta pren forma concreta al afirmar que, per posar una mesura d’exemple, “la renda bàsica universal ens hagués fet República” ja que “a través d’una reforma fiscal de primer ordre, set milions de persones, només pel fet de ser ciutadanes de la República catalana, tindrien uns mínims indispensables per al seu benestar vital” i “això hagués trencat, segurament de manera tangencial, amb el Regne d’Espanya”.
Per la seva banda, Aida Sanuy, traça una anàlisi ponderada del paper de la CUP en el Procés. És rellevant dir que “la CUP va tenir un paper considerable en la proposta i l’execució del referèndum de l’1-O, sigui des de dins o des de fora de les institucions”. També recordava el text anterior, citant un article del Pau Llonch, que sense entendre la dialèctica entre l’aprovació dels pressupostos autonòmics de 2017 i el camí cap al referèndum de l’1-O potser no aprovar-los “hagués servit com a excusa als sectors més pactistes de Junts pel Sí”[2]. Qui sap. Però en qualsevol cas es desmunten completament aquelles visions del catalanisme que no entenen que es tracta d’una força en que la societat civil hi juga un paper fonamental i que per aquest motiu tantes vegades els partits majoritaris independentistes s’han vist forçats per la gent mobilitzada a embarcar-se en projectes que no sempre tenia sota control.
Òscar Blanco al seu article, El cicle polític postcrisi de l’Estat espanyol, posa el focus a la reorganització del Règim davant de ‘l’embat sobiranista’ que va tenir lloc a Catalunya. “No es pot descartar que es consolidi una manera de governar en què la coerció desplaci el consentiment com a element central sense que la desafecció generada sigui capaç de transformar-se en alternativa”, escriu l’Òscar i és que no es pot deslligar l’ofensiva contra tot el procés sobiranista d’una recuperació de iniciativa del Règim. Finalment, l’autor de l’article acaba dient que la “sortida de les elits a la crisi de règim consisteix en l’estabilització de la precarietat i un gir autoritari de les maneres de governar”.
Una altra qüestió central en aquest gir autoritari té a veure amb la manipulació dels mitjans de comunicació que, com escriu la Laura Aznar, “qualsevol fet que s’esdevingui a Catalunya queda automàticament segrestat a Espanya per un enfocament ideològic que atempta contra la veritat”. Així, “l’antiindependentisme provoca una anàlisi esbiaixada de fets que són aliens al procés”. O per dir-ho en altres paraules, hi ha alguns enfocaments mediàtics i polítics que amb l’excusa antiindependentista han acabat considerant a Catalunya sencera l’enemic. Tot i així, la Laura Aznar, en aquest article titulat Periodisme de trinxeres en temps de conflicte, critica també algunes lògiques pernicioses de la prensa d’aquí i en critica la falta de fiscalització degut a la lògica de bàndols i de traïdors (botiflers!). D’aquesta manera, es destaca que “un dels exemples més clars de l’espiral del silenci en el periodisme independentista ha estat la inexistent fiscalització de la materialització de les famoses estructures d’Estat”. Totalment d’acord.
En un altre ordre de coses, també és rellevant la reivindicació de la tradició municipalista que hem tingut a Catalunya. En les paraules de Mercè Amich i Mar Camps, cal dir que “des del municipalisme es disposa de bones eines per a la transformació social: la proximitat, el coneixement directe de la realitat més immediata i la possibilitat d’idear mesures que impacten en les condicions de vida d’un altíssim nombre de persones”. Les autores no poden tenir més raó, de fet és una veritat com un temple que s’entronca amb el que ja proposava l’origen de la tradició federal –la de veritat- i republicana, Pi i Margall, en afirma el paper central reservat als municipis en la seva concepció del federalisme: “La federació, en retornar la vida a la província i al municipi, fecundarà gèrmens de riquesa fins ara desconeguts […] la condició material del país millorarà notablement”[3]. La tradició municipalista a Catalunya té una llarguíssima història i cal no perdre-ho de vista perquè encara avui ens seguim enfrontat al mateix estat centralista i tancat, potser amb més vies de tren d’alta velocitat, però igual de profundament centralista i tancat, contra el que han lluitat històricament les millors tradicions polítiques de transformadores del nostre país.
Núria Alcaraz desplega un gran repàs, concret i general, a l’hora de les mesures concretes en matèria de feminisme que hauria de desplegar la República catalana. L’articulació del republicanisme i el feminisme no pot ser d’una altra manera que no sigui erradicant les violències masclistes a tot arreu –“renovació dels cossos judicials i revisió del Codi Penal” a la vegada que educació i oferiments d’eines d’autodefensa feminista, entre d’altres. Tampoc podrem parlar d’un moviment sobiranista si no es pretén repartir la riquesa i els treballs des de la sobirania reproductiva i és que “les dones dediquen el doble de temps que els homes a aquestes tasques”. Això té a veure amb canvis en el sentit comú però no només, també té a veure amb polítiques públiques com per exemple “que l’educació de 0-3 anys formi part del sistema d’educació pública universal.
Ja dels últims, l’Arnau Barquer ens ofereix unes reflexions més que interessants sobre la “tensa relació” entre el camp independentista i el de l’esquerra sobiranista que estaria “representada orgànicament sota el paraigua dels Comuns”. En aquest text, es planteja la necessitat que té el projecte nacional republicà d’ampliar suports i legitimitat per a resoldre la qüestió del dret a l’autodeterminació. Per a portar a terme aquest programa, l’autor proposa, per una banda, tenir la capacitat de proposar polítiques públiques que “confrontin els interessos de la dreta neoliberal” –encara que als lectors ens agradarien alguns exemples de mesures concretes que hi falten- i per l’altra, citant a l’Helena Vázquez[4], “acompanyar qualsevol experiència de participació popular, però en clau constituent i en continua construcció”. Per evitar l’error de jerarquitzar entre allò nacional i allò social i haver de fer “funambulisme per no tocar la qüestió de les banderes”, l’autor fa una interpretació i una proposta d’actualització als nostres dies del lema tant conegut del Psuc, “Un sol poble”.
Finalment, és molt interessant el plantejament autocrític que fa Ferran Badenes sobre els Països Catalans i alguns dels errors de plantejament que hi ha hagut al respecte. El plantejament que fa l’autor està en contra de les visions essencialistes i culturalistes que haurien entès els PPCC en com una unitat cultural d’un temps passat. Si plantegem els Països Catalans d’aquesta manera, aquests ja haurien sigut allà des de sempre i només caldria els hi descobríssim a la gent que hi habita per a que es materialitzessin políticament. En contra d’aquest plantejament, l’autor creu que els Països Catalans han de ser -o poden ser- un projecte polític de futur. Aquest no seria altre que la “unificació confederada i federal de pobles” a partir d’elements comuns que serien la llengua i cultura, el transport i l’espoli. Citant a Tomeu Martí Florit,
Imposen els preus més alts possibles en els transports que ens comuniquen. Ens tallen l’intercanvi recíproc de mitjans de comunicació. I arriben a l’absurd d’aprovar una moció al Parlament que nega l’existència dels Països Catalans… En canvi, a l’hora de saquejar-nos dibuixen el més precís dels mapes.[5]
La Clara Barbal, en el seu capítol, fa un plantejament més concret –i potser per això més polític-, diu que: “En un context recentralitzador, la v(b)ella idea dels Països Catalans no ha brollat. Hagués estat possible una aliança amb els consellers autonòmics del País Valencià (PSPV) i les Illes Balears (PSIB), contra la usura del govern del Partit Popular? Els tres territoris catalans comparteixen el mateix problema de regressió en la qüestió de les autonomies”.
Com a conclusió, és un llibre suggerent amb reflexions molt vinculades a la discussió política militant i per tant és un llibre viu d’inquietuds i de preguntes i respostes que val la pena llegir per a tothom que pretengui fer política, tal com diuen Miquel Vila i Joan Miró al pròleg, al “nou cicle polític que s’obre després de la fi de l’anomenat Procés”.
[1] Partit Liberal (207), del Partit Conservador (100), de la Unión Republicana (27), del Partit Conservador villaverdista (19), del Partit Liberal Reformista (7) i pels partits catòlics i integristes (12), que sumaven 392 dels 403 diputats a la cambra. Només hi van votar en contra la Lliga Regionalista (7) i el Partit Republicà Democràtic Federal (4).
[2] LLONCH, Pau, “Aquí no s’immola ningú”, La Directa (3 de febrero de 2017). https://www.llibertat.cat/2017/02/aqui-no-s-immola-ningu-37699
[3] F. Pi i Margall, La reacción y la revolución, cit., p. 272.
[4] VÁZQUEZ, Helena (2018): “Helena Vázquez: Era absolutament impossible que la república es pogués implementar”, PoderPopular.info, 03/10/2018, disponible a https://poderpopular.info/2018/10/03/helena-vazquez-era-absolutament-impossible-que-la-republica-es-pogues-implementar/.
[5] MARTÍ FLORIT, Tomeu, Visca Mallorca lliure! Cap a una república confederada dels Països Catalans, Documenta Balear, Palma, 2017, p. 55-56.
