Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, ens trobem en un d’aquells moments que deia Gramsci on allò vell no acaba de morir i allò nou no acaba de néixer. Potser l’ex-vicepresident de Bolívia Álvaro García Linera ens diria també que vivim un empat catastròfic del règim a Catalunya; on tot i que l’independentisme ha estat derrotat, no sembla probable que el règim pugui dur a terme una re-articulació en termes hegemònics -segons Gramsci, una revolució passiva– a Catalunya a curt termini, on menys d’un 20% votaria avui a favor de la Constitució del 78. Ens trobem davant d’una situació de crisi de legitimitat molt profunda a Catalunya i creixent a molts altres pobles de l’Estat, observable amb l’ascens d’esquerres sobiranistes com Bildu i el BNG, la re-articulació de l’espai sobiranista valencià i mallorquí, o amb la pèrdua de legitimitat de la monarquia –on les enquestes a nivell estatal indiquen que un 40% optaria avui per la República davant d’un 34% per la monarquia-.
L’independentisme no ha destacat mai per la seva fortalesa estratègica, sinó més aviat per la seva fortalesa tàctica i organitzativa, que li ha permès anar superant obstacles al mateix temps que doblava l’aposta cada cop que en superava un. La tàctica i l’organització et permeten avançar, però l’estratègia i la mirada històrica llarga et marquen l’horitzó i et poden ajudar a entendre quins són els moments en què has de saltar al buit i arriscar; com diu García Linera que han de fer en algun punt totes les revolucions si volen ser mereixedores del seu nom. Igualment, Linera, amb la seva noció de tensions creatives, ens ve a dir que “no hay otra manera más de avanzar que no sea afrontando las tensiones y contradicciones como fuerzas productivas de la propia revolución“. Quines han estat, doncs, les contradiccions del procés per a l’esquerra? De les respostes a aquesta pregunta és d’on ha de sorgir una comprensió de quines han estat aquelles potencialitats que no s’han explorat i que potser valdria la pena d’explorar en un futur, en vistes del carreró sense sortida o empat catastròfic present.
El llibre Espectros de Octubre de Josep Maria Antentas constitueix l’anàlisi més profunda i lúcida que s’ha fet de l’independentisme^1. Antentas apunta molt lúcidament a algunes qüestions que tot independentisme d’esquerres s’hauria de preguntar i potser replantejar avui. En diàleg amb les seves reflexions, analitzo quines han estat algunes de les contradiccions fonamentals del procés:
1. Llacunes teòriques-estratègiques. L’amalgama teòrica que ha marcat les construccions discursives i l’acció de l’independentisme ha estat curiosa. D’una banda hi tenim la tesi sobre l’Estat, que combina el fetitxisme per una banda (Un Estat propi solucionarà tots els problemes) i la seva vessant més autònoma de la tesi de la simple i ràpida desconnexió. D’altra banda, trobem la noció de la política. I és que la base social, ciutadana i popular que tenia el moviment s’ha trobat davant d’una noció molt institucionalitzada, legalista i liberal d’allò polític (“Europa no permetrà aquesta vulneració de la democràcia” o “Anirem de la llei a la llei”).
2. L’independentisme d’esquerres ha tingut una perspectiva etapista. Això vol dir principalment que l’independentisme d’esquerres ha comprat sense problemes el marc de que primer anava la independència i després tota la resta. Aquesta perspectiva etapista és el que ha permès a l’independentisme d’esquerres acceptar mantenir una posició subalterna dins del moviment i veure com la re-articulació de l’espai convergent marcava els tempos en tot moment. Això ha possibilitat que l’independentisme mainstream no fos dirigit per les esquerres i tingués, per tant, massa poc contingut social, i el poc que tingués quedés subjecte a un futur Estat propi on tot seria possible. Com diu Antentas, “l’etapisme sol obviar que en tot procés de transició el resultat final està molt determinat per qui controla els paràmetres de la pròpia transició”.
3. L’independentisme mainstream no ha sabut estendre la noció de sobirania i no ha parat suficient atenció al 15M. Segurament també com a resultat de la noció purament liberal de la política, l’independentisme ha estat incapaç d’articular una noció republicana i socialista de la llibertat, la democràcia i la sobirania. Antentas explica com això el va acabar convertint en un unilateralisme sense contingut social que va impedir oferir altres sortides de la crisi a les classes populars més enllà de la independència, i establir un marc de convergència amb el 15M que també havia identificat elements molt centrals de la crisi de sobiranies en la que ens trobem immersos. Potser això és el que ha establert el sostre de vidre i la incapacitat del moviment per créixer des de fa anys. Com diu Antentas, l’independentisme mainstream “va definir sobirania en termes exclusivament nacionals, sense relacionar sobirania nacional amb sobirania popular”. I és que la majoria d’aproximacions independentistes al 15M han estat en clau de subordinació a la pròpia lògica del procés.
4. L’independentisme s’ha desvinculat d’un horitzó de caiguda del règim a nivell estatal. L’independentisme ha estat auto-referencial i no s’ha esforçat en buscar aliances a la resta de l’Estat, partint de la noció de que “Espanya és irreformable”. Un replantejament d’aquesta qüestió hauria de tenir en compte dos aspectes. El primer és de caire històric, que ens mostra com històricament els processos transformadors a Espanya només han estat possibles quan Catalunya ha pres la iniciativa i s’hi ha involucrat. Alhora, només ha augmentat o s’ha estès la sobirania de Catalunya quan l’oligarquia espanyola ha perdut capacitat hegemònica (I i II República). El segon aspecte és de caire estratègic, i és que l’independentisme ha constatat que necessita aliats. És aquí on un replantejament d’aquesta contradicció podria venir més causat per una necessitat estratègica evident de l’independentisme que no pas per una convicció profunda de la possibilitat de canvi a Espanya, que alhora només podrà ser possible si s’emprèn el camí de buscar aliances a la resta de l’Estat. En termes generals, això suposaria establir clarament el règim del 78 com a exterior constitutiu i establir aliances per articular tot l’espai republicà. Davant d’aquest exterior constitutiu, l’horitzó ha de ser avançar cap a nous moments constituents.
5. L’independentisme d’esquerres ha jugat un paper d’accelerador del procés que ha dificultat l’assumpció de les anteriors contradiccions. Aquest paper accelerador ha permès que es comprés la tesi etapista, ha fet més difícil el diàleg amb el 15M i la recerca d’aliances a la resta de l’Estat i ha dificultat la reflexió estratègica profunda (“Tenim pressa”).
En termes generals, l’independentisme ha funcionat bé en el moment gramscià -construint sentit comú i guanyant la batalla cultural- i ha fallat en el moment leninista –esdevenint incapaç de derrotar l’adversari. Linera també ens recorda que, per construir hegemonia, “con Gramsci sólo no es suficiente”.
D’aquesta estratègia i les seves contradiccions se’n deriven, segons Antentas, dos desplaçaments estratègics que no han estat desenvolupats per l’independentisme:
1. “[Passar] de la mobilització massiva episòdica regular un cop l’any a la hipòtesi de la mobilització sostinguda desobedient”.
2. “[Passar] d’una via unilateral i un marc conceptual exclusivament català a la recerca paral·lela de suports a la resta de l’Estat i la inserció, sense dissolució, del projecte independentista en una perspectiva de ruptura global amb el règim del 78”.
Per tant, això ens situa davant d’una situació actual on l’independentisme té principalment 3 opcions estratègiques:
1. Continuar amb la retòrica unilateral sense replantejar-se les contradiccions.
2. Organitzar una insurrecció perllongada en el temps que permeti guanyar força i controlar el territori en una nova situació de conflicte.
3. Operar en la correlació de forces tant a nivell intern –eixamplant i estenent la noció de sobirania- com a nivell extern –definint un horitzó de caiguda del règim a nivell estatal-.
Passem a analitzar doncs les tesis en les que sembla que es troben els partits en base a aquestes contradiccions i opcions estratègiques de futur.
Junts
Avui, la re-configuració de l’espai convergent al voltant de Junts, depèn exclusivament de que el marc de la política a Catalunya es continuï situant a l’eix nacional. Si això canvia, Junts perdrà gran part de la potència del seu lideratge moral –Puigdemont- i alhora haurà d’afrontar les contradiccions ideològiques inherents al partit, en tant que segueix sense definir-se com un partit de dretes i integra sensibilitats molt ambigües en l’eix social (van aprovar la regulació dels lloguers) al costat d’altres clarament neoliberals com Tremosa i fins i tot més identitàries, com Canadell. Contradiccions que també podem trobar al comparar la vehemència del seu discurs nacional amb la repressió exercida pels Mossos i el personament de la Generalitat com a acusació particular durant les protestes per la sentència.
Constatant el fet que l’independentisme ha fet virar el sentit comú de la societat catalana cap a l’esquerra i que Junts té vot prestat d’independentistes unilateralistes que no es consideren de dretes, el retorn a les tesis neoliberals d’abans del procés sembla poc probable. Per això, segurament, el risc és que Junts acabi derivant cap a una estratègia creixentment identitària que permeti captar el vot independentista més frustrat i emprenyat; com hem vist aquesta darrera setmana amb els tuits d’alguns membres de la seva llista.
ERC
Ja fa temps que ERC es troba en una fase de replantejament estratègic, assumint algunes de les contradiccions exposades i començant a percebre que la millor manera de seguir aprofundint en la crisi de règim és estendre la noció de sobirania i incorporar l’horitzó de caiguda de règim a nivell estatal, impulsant més mesures d’esquerres a l’eix social. Això implicaria establir una aliança amb Podemos i amb les altres forces sobiranistes i republicanes d’arreu de l’Estat. És a dir, aprofundir en la crisi de règim des de la perifèria cap al centre. Aquesta seria la tesi de Joan Tardà, i sembla que Pablo Iglesias cada cop va entenent més que les possibilitats del seu projecte polític passen per establir aquest tipus d’aliances. Una estratègia que percebi l’1 d’Octubre com a pròleg del que vindrà, no com un epíleg.
Per poder entendre l’1 d’Octubre com un pròleg, però, serà important que Esquerra refermi la seva estratègia com una ampliació i continuació de la lluita en un marc diferent i en cap cas com una acceptació del marc de la derrota i replegament al que pretén instal·lar-la Junts. Igualment, l’estratègia del PSC-PSOE seria també el d’estirar Esquerra cap a aquestes posicions per tal d’utilitzar-la com a element legitimador que tanqui la crisi de règim amb algun pacte incipient.
CUP
La CUP sembla instal·lada en la primera tesi que planteja Antentas, la de “[passar] de la mobilització massiva episòdica regular un cop l’any a la hipòtesi de la mobilització sostinguda desobedient“. Podríem dir que no seria massa diferent de la que va defensar durant el procés i que la va portar a jugar el rol de l’acceleració. Aquesta estratègia va tenir dos grans inconvenients. Per un costat, ens trobàvem davant d’un independentisme mainstream dominat per una lògica política liberal, representativa i institucional, en què els partits que lideraven l’impuls independentista estaven poc bregats i disposats a traspassar la lluita als carrers. D’altra banda, la que suposa la realitat probable que la gent tard o d’hora s’acaba desmobilitzant i torna a casa, palesa en un escenari com l’actual regit per un desencantament generalitzat amb la política.
Si la CUP no aconsegueix trencar una mica amb aquest marc corre el risc de no fer cap replantejament ni assumir cap de les contradiccions del procés. Semblava que amb la candidatura al Congrés i l’aliança amb Guanyem podien començar a tirar per aquest camí, però els darrers qüestionaments de l’aliança plantegen dubtes sobre aquesta qüestió. Dubtes que Albert Noguera expresava al podcast Cent Passes al voltant de les contradiccions que entren en joc a la CUP a l’hora de gestionar l’equilibri entre fer política i fer ideologia^2.
Finalment, és necessari igualment fer uns breus apunts sobre els Comuns, que haurien de ser l’aliat natural de l’independentisme en aquest nou cicle en tant que comparteixen l’horitzó de caiguda del règim.
Comuns
Dins dels comuns conviuen una lògica més aviat federalista i de mirada principalment estatal més propera al PSC amb una lògica més sobiranista. Per consolidar majories sobiranistes a Catalunya els Comuns són imprescindibles, i això passa per que li puguin guanyar espai al PSC. Establir el PSC com a soci prioritari contribuiria igualment a posar fi a la crisi de règim, fet que comprometria seriosament les opcions polítiques futures d’aquest espai.
Els Comuns mai han sigut un partit independentista, però sí republicà en el sentit de demanar una república plurinacional a nivell de tot l’Estat —recordar que un 66% dels catalans la votaria^3— i el PSC-PSOE és la clau que manté tancat el candau del règim. El projecte del PSOE per Catalunya no és començar una nova etapa, té més a veure amb connotacions venjatives que una altra cosa. El to de condescendència que han començat utilitzant els hi pot acabar passant factura. Del “efecto Illa” al “defecto Illa”. La seva campanya en connivència massa evident amb els mitjans pot acabar sent massa identificada amb l’establishment en un moment en què potser Catalunya no va per aquest camí.
De què ha servit aquesta darrera dècada? De què pot ser el procés pròleg o epíleg? Potser ens trobem davant d’alguna cosa similar al pas a un nou moment del catalanisme; aquell en el que supera la seva primera forma, més auto-referencial i basada en l’eix nacional, i dona pas a un nou moment de mirada més ampla que ompli de contingut social paraules com república o sobirania. Deia Xavi Domènech en relació a tot això: “hem d’anar cap a moments constituents nous i aquí hi ha d’haver una amplíssima aliança de forces polítiques i socials. Per això també insistia tant en la idea que el catalanisme no pot quedar-se abstret en si mateix. Que el catalanisme, en aquests moments, no tingui capacitat d’establir aliances amb altres moviments sobiranistes i estatals i no tingui capacitat d’estar present en debats que li poden semblar estranys però que no ho són pot acabar sent la seva fi”^4.
1. Josep Maria Antentas, Espectros de Octubre, 2019, Sylone
2. Albert Noguera, Catarsi, https://catarsimagazin.cat/cent-passes-5-cup-14-febrer-eleccions-parlament/
3. El Crític, https://www.elcritic.cat/dades/un-66-de-catalans-a-favor-de-la-republica-a-espanya-68080
4. Xavier Domènech, Debats pel Demà, https://debatspeldema.org/xavier-domenech-ara-hi-ha-una-batalla-que-es-mes-partisana/
