Per Juanan Geraldes
“Dir que en aquest cas l’obrer no ha de lluitar per una pujada proporcional del seu salari, equival a demanar-li que es resigni que se li pagui el salari en noms i no en coses. Tota la història del passat demostra que, sempre que es produeix aquesta depreciació dels diners, els capitalistes s’afanyen a aprofitar aquesta conjuntura per defraudar els obrers.”
Karl Marx, Salari, preu i guany, 1865
La inflació ens rebaixa els salaris, ens retalla el nostre poder adquisitiu i ens empobreix. Però com és produeix? Quina és la seva natura? Aquests problemes estan generant un debat que, a continuació, s’intenta ordenar i resumir en alguns punts que crec més importants per a entendre el seu funcionament.
La inflació no la provoquem les treballadores
Per a començar, podríem dir que les inflacions posen neguitosos als keynesians. Ja va passar en la crisi del petroli dels 70 i torna a passar amb aquesta crisi d’alça de preus, en la qual, si bé la guerra a Ucraïna és un factor fonamental, s’uneixen uns altres que ja es venien gestant. Especialment, posen neguitosos a aquells keynesians ortodoxos que creuen que la plena ocupació genera inflació. El que se sol plasmar en l’anomenada corba de Phillips.
Aquesta teoria es basa en el fet que, a mesura que el nombre d’aturats -l’exèrcit de reserva- es redueix, la seva capacitat negociadora augmentaria i els costos salarials també ho farien. Però la realitat que ens trobem és diferent, ja que la dècada passada va ser d’estancament dels salaris reals mitjana en la majoria de les principals economies.
Segons un informe citat per Michael Roberts en un article recent, la capacitat de negociació no ha augmentat en el període de recuperació de la Gran Recessió, per la qual cosa veiem en el gràfic anterior, la massa salarial tampoc, la qual cosa ha disminuït és la taxa d’afiliació sindical. La menor afiliació sindical, juntament amb una legislació poc inclinada a la negociació col·lectiva, han donat com a resultat una escletxa cada vegada més àmplia entre salaris i beneficis. Dit en altres paraules: des que hem superat la crisi de la COVID, i gràcies a la legislació pro-empresa de les darreres dècades, els treballadors participem menys en els ingressos, i els salaris reals han caigut fins i tot de manera paral·lela a la desocupació.
És a dir, l’increment dels preus res té a veure amb el descens de la desocupació i molt menys amb una hipotètica pujada dels costos salarials.
Segons explica Juan Torres en el seu canal de Youtube “L’Economia des d’un altre punt de vista”: Les causes reals de la inflació la podem trobar en l’escassetat de l’oferta de béns arrossegada de la pandèmia, en l’escassetat de subministraments derivada de la guerra d’Ucraïna, i en què les grans empreses estan pujant injustificadament els preus.
De la mateixa manera, Michael Roberts afirma que “La inflació actual no és producte d’una ‘demanda excessiva’ (keynesiana) o de ‘injeccions monetàries excessives’ (monetarista)». És el resultat d’un ‘xoc d’oferta’: escassetat de producció i ruptura de la cadena de subministrament, induïda per la pandèmia de COVID i després pel conflicte entre Rússia i Ucraïna”.
La solució no passa per la pujada dels tipus d’interès ni per la “moderació salarial”
La refutació anterior és important de cara a la probable petició de moderació salarial per part de la patronal. De fet, a Espanya ja s’ha negat a lligar de cap manera increments de l’IPC a alces salarials. Això en un context en el qual moltes empreses s’estan afavorint d’una pujada artificial dels preus, augmentant així els beneficis. En definitiva, la inflació no la provoquen els salaris, però sí els marges de benefici abusius.
D’altra banda, algunes veus apunten ja al perill d’usar la política monetària dels bancs centrals amb pujades del tipus d’interès. Aquesta política intenta frenar el sobreescalfament d’una economia per a evitar que caigui en una espiral inflacionista. Però no és la demanda el problema. En el mercat hipotecari ja estan havent-hi pujades dels tipus d’interès variable per sobre de l’increment de la demanda. Com diu Juan Pedro Velázquez-Gaztelu en un article publicat en Alternatives Econòmiques, l’euríbor a 12 mesos, que serveix com a referència per a calcular l’interès dels préstecs hipotecaris d’interès variable, continua l’escalada iniciada a l’inici de l’any. És a dir, a causa de la pujada de preus que s’ha experimentat en la compra d’habitatges des de la pandèmia, podem preveure l’alça també a través de les hipoteques. Per tant, ja tindriem un encariment de l’energia, els aliments i l’habitatge.
En aquest mateix sentit, tant des de la Fed com des del Banc Central Europeu ja s’ha decidit que es pujaran els tipus d’interès. Aquesta decisió podria ocasionar més problemes per la banda de la demanda i, per tant, una nova crisi. Això reduiria la capacitat de finançament necessari per a fer front als reptes que se’ns venen damunt: inversió pel costat de l’oferta i en noves fonts energètiques.
D’acord amb el que ens diu Juan Torres, una resposta d’acord amb els interessos de la majoria passarien, com ja s’ha dit, per inversions urgents per a ampliar l’oferta; intervenir sobre els mercats energètics (més encara) i de matèries primeres, on la concentració de capitals està augmentant els seus marges fent que pugin els preus innecessàriament; i acabar amb la bombolla especulativa que està provocant una pujada dels preus en uns certs sectors que després es traslladen a altres sectors de l’economia.
És, al meu entendre, d’especial interès un article de Michael Roberts titulat «El debat sobre la inflació». Aquí ens fa una reflexió en clau marxiana de l’origen de la problemàtica. Crec que el següent extracte exposa de manera magistral una explicació plausible del fenomen.
“L’ús del treball humà cregui nou valor i la utilització de la tecnologia redueix el temps de treball en la producció de béns i serveis. […] Per tant, els preus tendiran a baixar amb el temps, en igualtat de condicions.”
Arribats aquí, és molt important la frase «en igualtat de condicions». I ho és perquè mancant aquesta puntualització, el raonament perdria tota lògica. I és que, és sota aquesta premissa on es produiria tant la tendència a una caiguda de la rendibilitat general, com una deflació dels preus.
Per què no es produeix aquesta deflació? Doncs perquè no es dona aquesta igualtat de condicions. L’element que trenca aquesta possibilitat són els diners. És el que en les economies actuals reverteix aquesta tendència. A continuació Michael Roberts ens explica els motius. I per a això es basa en l’estudi que està realitzant juntament amb Guglielmo Carchedi sobre la inflació.
“A la nostra recerca inicial, vam demostrar que quan el creixement dels diners era moderat, però la creació de valor era fort, les taxes d’inflació eren altes i creixents (1963-81); però quan la creació de valor s’afeblia, la creació de diners evitava la deflació però no era suficient per a evitar que la inflació dels preus disminuís (1981-2019). Això indica que si les principals economies es desacceleren bruscament o fins i tot entren en una depressió a la fi d’enguany, la inflació també acabarà cedint, per a ser substituïda per un augment de la desocupació i una caiguda dels salaris reals”.
L’entramat legal i la governança neoliberal suposen un obstacle per a solucionar aquesta nova crisi
Actualment, l’índex mundial de preus dels aliments es troba en el seu nivell més alt mai registrat. Això ja està provocant fams en la perifèria global, especialment a Àfrica. Aquesta setmana corria la notícia que les reserves mundials de blat eren de 10 setmanes. I aquest gravíssim problema no sembla que pugui ser solucionat amb els actuals mecanismes internacionals. La pèrdua d’Y és que els problemes no donen treva. Perquè al mateix temps, els desajustaments en les cadenes logístiques globals derivades, entre altres motius, pels tancaments massius i la política de COVID 0 a la Xina ens van deixar imatges de “embussos” impressionants en els ports xinesos.
Els problemes en les cadenes de subministraments no són nous. Però ara semblen enquistar-se, la qual cosa per al govern i la premsa pròxima, com El País, ens portarà en volandas, amb l’ajut dels fons europeus, a la tan anhelada reindustrialització.
En termes globals no sembla que hi hagi solucions senzilles, però el conjunt de les propostes des del camp popular semblen obeir a dos criteris: un augment del paper del públic i una major regulació del mercat. Encara que aquí m’agradaria fer una anotació i és que el mercat sempre necessita regulació, mai és lliure i depèn de l’Estat. L’alternativa que ens donen ens porta, no sols dolor i sofriment dels treballadors de tot el món. També pot provocar, amb l’actual alça de preus, fams i morts. Les pujades del preu de béns de primera necessitat com el pa ja van marcar en el passat els grans canvis socials: pa, pau i terra. Ho recordeu?
