En peu de pau. Notes per al nou curs polític

Per Albert Portillo

Màxims històrics d’inflació, apologies desfermades de l’energia nuclear i de la guerra recorren el sòl europeu. Hi ha qui parla de combatre la inflació sense arranjar les causes polítiques i militars d’aquesta, mentre d’altres directament pretenen imposar a qualsevol preu, i en nom d’una guerra absurda, l’austeritat sobre les espatlles de les classes treballadores.

Entremig regna la confusió més espaordidora entre alguns pacifistes, i uns quants verds, despistats que abanderen l’escalada militar. Per si fos poc, en l’àmbit de la reflexió política la desqualificació de la tradició pacifista va de la mà amb el protagonisme atorgat a ideòlegs de la guerra fins i tot en espais que es reclamen sobiranistes.

Mentrestant, Itàlia afronta unes eleccions crucials per a dirimir el rumb d’un dels països més autònoms de la Unió Europea i Xile encapçala un referèndum constituent per a posar fi a la constitució dictatorial i neoliberal de Pinochet.

Tenim per davant un inici de curs caòtic i contradictori amb senyals de diferent signe sobre els diversos rumbs històrics possibles. Per un cantó, la possibilitat democràtica de transformar l’Estat i la societat com hem vist a França i a Xile, per l’altre, l’impuls reaccionari del militarisme i l’extrema dreta.

En el nostre petit racó de la Mediterrània el calendari està marcat per un onze de setembre que escenificarà les nostres pròpies contradiccions. Amb una part de l’independentisme amollant-se sense vergonya a la OTAN i el militarisme ianqui i amb una altra part encara preguntant-se què vol dir trencar amb el neoliberalisme. Pitjor encara és una oposició «progressista» que rivalitza amb l’independentisme de dretes en odes a la OTAN.

Tot i això, hi ha qui continua pensant que el pacifisme és un element ideològic extraterrestre fora d’òrbita. Però més enllà de desconsideracions, en canvi, l’Esquerra Abertzale no ha dubtat a fer de la pau un programa de principis.

Ja no es tracta de comprendre-ho o no sinó que a l’Estat espanyol la governabilitat depèn d’una força que ha declarat que no tolerarà cap augment de la despesa militar ni de continuar amb l’escalada bel·licista. Els i les aliades de l’esquerra independentista basca hauran de rumiar per força el que ha dit tant la mesa política de Bildu com el mateix Arnaldo Otegi: «S’ha d’aturar la guerra!».

I és que la famosa hipòtesi de l’historiador E. P. Thompson sobre possibilitat d’un extermini total plana com una amenaça perillosament propera a materialitzar-se. Ha estat el secretari general de la ONU, António Guterres, qui aquest u d’agost ha denunciat que: “La humanitat es troba tan sols a un malentès, a un error enllà de l’aniquilació nuclear.”[i] Reiterant a continuació, com el Sant Pare Francesc, el diàleg i el desarmament.

Un clam que no és tan sols una aposta per solucionar diplomàticament els conflictes que afecten aquesta península euroasiàtica que titllem de forma arrogant de continent europeu. Sinó que és una manera de revertir els sacrificis imposats pel militarisme.

Aquesta crisi és infinitament pitjor que la de 2008 perquè la concentració de la riquesa obeeix directament a una guerra que només beneficia a les elits d’uns complexos industrial-militars ben visibles, tant a Rússia com a la Unió Europea i els Estats Units.

A més a més, la crisi energètica n’és una conseqüència evident per si mateixa. Per si no fos poc, la política de sancions lluny de perjudicar els oligarques russos, qui tenen dipositades les seves fortunes als mateixos paradisos fiscals que les oligarquies ianquis, europees, espanyoles i catalanes, perjudiquen tant a la població humil russa com al conjunt dels pobles europeus.

De retruc, una certa russofòbia amara el debat públic tot amagant el llegat pacifista rus, Tolstoi entre d’altres, que ha inspirat el bo i millor de la cultura pacifista europea. Una guerra ideològica de conveniència que està servint per a que liberals, com Macron, i feixistes, com Salvini, plantegin sense embuts la imposició del servei militar obligatori. Una manera ben útil de resoldre l’atur tot militaritzant la mà d’obra i acostumant als i les joves a la disciplina militar abans i tot d’entrar al mercat laboral.

De Vandellòs I a la crisi de l’economia política energètica

Pel que fa a l’aspecte energètic de la crisi val la pena tenir present que el 19 d’octubre farà 33 anys del pitjor accident nuclear viscut a Catalunya. L’accident que motivà el tancament de Vandellós I després que bona part dels tècnics sortissin corrent cames ajudeu-me de la central mentre d’altres trucaven a França per saber què calia fer. Un recordatori ben actual perquè el novembre de l’any passat una fuita de la central d’Ascó va provocar la mort d’un bomber i tres ferits.

Protesta pel tancament de Vandellòs I després de l’accident de 1989. Font: Ecologistes en acció.

Motius pels quals és una aberració la qualificació d’energia verda que li ha atorgat la Unió Europea a l’energia nuclear. Perquè en el fons és una solució tramposa i matussera a la manca d’abastiment de gas rus que pateixen certes economies europees, en especial l’alemanya, i que beneficia al poderós lobby nuclear francès especialment interessat en la renovació de les seves plantes.

En tot cas, aquest és un problema greu a Catalunya un país que s’abasteix en un 59% d’energia nuclear, com es pot observar a la infografia de sota:

Generació d’energia elèctrica a Catalunya al llarg del 2021

Font: Base de dades de la Red Eléctrica de España

Costa d’entendre que el desmantellament inmediat d’un sistema d’abastiment tan car, perillós i tòxic no sigui un element central d’un procés d’autodeterminació. Doncs, abolir un perill atòmic per a la població com són les centrals nuclears hauria de ser el primer punt de tot programa autodeterminista i independentista. “L’energia nuclear és el major desastre tecnològic de la història” ha sentenciat en més d’una ocasió qui fou membre del Consell Assessor per al Desenvolupament sostenible de la Generalitat de Catalunya, i militant d’ERC, Marcel Coderch.

Més tenint present que l’energia nuclear consisteix en un sistema centralitzat de generació d’energia elèctrica, per un cantó, i, per l’altre, suposa un dels exemples més brutals de com funciona el neoliberalisme. L’Estat garanteix els beneficis sufragant els costos d’unes centrals en mans d’Endesa; en un 100% en el cas d’Ascó I, en un 85% en Ascó II i en un 72% en el cas de Vandellòs II. Un traspàs de recursos directe a una multinacional que controla el 59% de l’energia de Catalunya.

Malgrat tot, aquest no serà un tema present en aquest onze de setembre. El militarisme que com un residu radioactiu contamina els Pressupostos Generals de l’Estat, però també els pressupostos de la Generalitat, tampoc.

Ja va sent hora d’escoltar aquelles veus de la societat civil i de l’esquerra europea que volen una sortida pacifista i ecologista a la crisi encara que suposi enfrontar-se amb una Troika conformada per la OTAN, el BCE i l’FMI, i desobeir les imposicions bel·licistes de Washington.

I si hem d’evocar una tradició republicana que no sigui per mera qüestió d’identitat sinó amb l’objectiu de reactivar una viva tradició pacifista que ha arribat a estar encarnada en dos presidents de la Generalitat, Francesc Macià i Lluís Companys. Una voluntat plasmada en el Preàmbul original de l’Estat de Núria de 1931 que proclamava l’objectiu de suprimir el servei militar, un exèrcit voluntari purament defensiu i la prohibició constitucional de les guerres ofensives[ii].

Una intencionalitat que Maurín sabé resumir com a membre del Comitè Català Contra la Guerra dels anys trenta del segle passat: «Cal deshonrar la guerra. Cal crear un ambient general d’oposició a la guerra.» Unes paraules que avui ressonen amb una nota d’urgència per l’impacte catastròfic de la guerra en el nivell de vida de les majories socials i per una transició energètica més necessària que mai i tanmateix en perill de ser totalment boicotejada.

Notes

[i] El discurs sencer es troba a António Guterres, “Secretary-General’s remarks to the Tenth Review Conference of the Parties to the Treaty on the Non-Proliferation of Nuclear Weapons”, United Nations, 1 d’agost de 2022. Disponible aquí:

https://www.un.org/sg/en/content/sg/speeches/2022-08-01/secretary-generals-remarks-the-tenth-review-conference-of-the-parties-the-treaty-the-non-proliferation-of-nuclear-weapons

[ii] «El poble de Catalunya, no com una aspiració exclusiva, sinó com una redempció de tots els pobles d’Espanya, voldria que la Joventut fos alliberada de l’esclavatge del servei militar» deia el Preàmbul. A Ernest Benach, “Epíleg” en Romain Rolland, Mahatma Gandhi, Barcelona, Angle Editorial I Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), 2010 [1923], p. 184.

Deja un comentario