Vicent Flor: “Pensar que copiar el model centralista espanyol i aplicar-ho a la Generalitat Valenciana anava a funcionar és un error”

Per Xavier Calafat i Xavier Granell

 

En castellano

Sociòleg de formació, Vicent Flor és actualment el president de la Institució Alfons el Magnànim. És un intel·lectual consolidat en els estudis sobre identitat valenciana, nacionalisme i blaverisme, i ha publicat obres com Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana (Afers, 2011), Societat Anònima. Els valencians, els diners i la política (Afers, 2015) o, recentment, Nosaltres som el València. Futbol, poder i identitats (Afers, 2020). Li estem profundament agraïts per compartir tant el seu temps com el seu coneixement amb nosaltres, i per la seua infinita paciència.

 

Has definit el blaverisme no tant com un element conjuntural, sinó estructural del sistema polític valencià. Què vols dir amb aquesta diferència?

Que no depén només de contextos electorals o polítics. Vull dir, que l’anticatalanisme és una ideologia que condiciona els discursos hegemònics en la societat valenciana, en major o menor mesura. Hi ha símptomes que demostren que aquest és un element que encara està en la societat valenciana: la dificultat de construir un espai comunicatiu a tots els territoris de parla catalana (concretament amb els mitjans públics, però no sols) o que la Generalitat Valenciana del govern del Botànic no estiga en l’Institut Ramon Llull, a banda d’altres factors actuals com potser el procés independentista a Catalunya i els efectes que ha generat… Però crec que l’anticatalanisme és un element que no és producte d’un període històric concret, sinó que com a mínim des de la Transició condiciona i explica, en part, la política valenciana. De fet, sense això no podríem entendre la societat i la política valencianes.

L’èxit de l’anticatalanisme al País Valencià moltes vegades s’ha explicat per la capacitat de manipulació de certs mitjans de comunicació, el paper de les elits econòmiques i polítiques, etc. Quines crítiques faries a aquest plantejament i quina explicació donaries al seu èxit?

Quan jo vaig començar la investigació, ens trobàrem amb unes explicacions massa simplistes, a parer meu: ens deien una cosa així com que quatre ties Maries blaveres i quatre fatxes havien aconseguit l’hegemonia al País Valencià. Era un discurs que no acabava de quadrar. Com era possible que eixes persones tingueren tant de poder? Existien també altres explicacions que deien que la clau era que Xavier Casp i Miquel Adlert canviaren de bàndol. Realment aquestes persones tenien tant de poder per transformar la societat valenciana? Tampoc acabava de quadrar-me que tots els regionalistes anticatalanistes foren feixistes. Realment totes les persones que votaven a Unió Valenciana eren feixistes?

Jo crec més aviat que probablement estàvem davant un populisme conservador, amb connexions amb la ultradreta certament, però que pròpiament no ho era. Aleshores, em vaig dedicar a estudiar sobretot el seu discurs i part de la seua estructura social. Encara tenim llacunes, perquè tenim informació quantitativa escassa (no sabem quants són o quants han sigut amb exactitud), però vaig intentar veure com s’havien reproduït, quines institucions hi havia darrere, quins suports tenien, etc. Em va semblar que, si la dreta política espanyola al País Valencià feia servir eixe discurs i, inversament, el centre-esquerra valencià encarnat sobretot en el PSOE ho tractava amb molta cautela, era una mostra de la potència social que tenia aquest moviment, si més no, a l’àrea metropolitana de València (que engloba, números redons, a 1 de cada 3 ciutadans d’aquest país, així que ens estem referint a bastanta gent).

A partir d’ací, vaig intentar fer la meua aportació en funció del que estava veient i no tant en funció de la meua ideologia política. És a dir, era un intent de fer una sociologia comprensiva que diria Max Weber, i explicar què és el que teníem davant i com és possible, si realment era un fenomen antiintel·lectualista, etc. Ara, a partir de la popularització dels estudis sobre el populisme, està més acceptat el terme (fins i tot se’n diu populisme a massa coses) però en aquell moment costava entendre que al País Valencià havíem tingut un populisme autòcton, perquè hi havia moltes explicacions en què es deia que el País Valencià era una excepció en tota Europa occidental. No, el País Valencià no és cap excepció, té singularitats de formes socials, però respon a determinades qüestions. El que ens trobàrem en el procés de finals dels 70 és: una crisi política producte del canvi de règim, una crisi econòmica i una crisi social, de valors (ací arriben un poc més tard les influències del Maig del 68 francés). Tot això genera inquietuds en molts grups socials que el populisme pot canalitzar. Això ha passat en molts llocs d’Europa, per tant, el País Valencià no era tan singular, era una reacció lògica. Des del meu punt de vista, això també ens indicava que la proposta valencianista fusteriana tenia la penetració social que tenia, que era important, però no era tan absolutament hegemònica, perquè, si no, no haguera passat el que va passar.

Anem a traslladar-te dos cites que ens agradaria que comentares. La primera és sobre l’autonomia del País Valencià i el 9 d’octubre de 1977, i la segona sobre la demanda d’autogovern durant la transició i el desplaçament d’aquestes demandes en produir-se la Batalla de València:

  • Primera cita: “El dia 9 d’octubre de 1977 va ser l’apoteosi i el cant de cigne del fusterianisme polític. Aquella manifestació no era digerible a Madrid car embolicava extraordinàriament el mapa de l’Estat Autonòmic que s’hi estava rumiant. Si una autonomia ampla i ràpida a Múrcia, Extremadura o la Manxa poc alterava les coses, València ben bé valia una guerra.” (De impura natione, Eduard Mira i Damià Mollà).

Bé, jo discrepe de diverses qüestions d’eixe assaig, però potser d’eixa frase no del tot. Realment era una qüestió bastant simple. Si tu mires demogràficament, el País Valencià és la quarta comunitat autònoma més poblada, el 10% de la població i amb un PIB important. Per tant, el pes demogràfic i econòmic no era comparable al de Múrcia (ho dic amb tots els respectes). En algun llibre he contestat a Joan Romero, quan ell diu que el País Valencià no és el País Basc o Catalunya, amb el qual estic totalment d’acord, és obvi. Però a vegades ens oblidem que el País Valencià tampoc és Murcia o la Rioja. Això amb independència de les posicions que tinguem cadascun.

El País Valencià, com a mínim, té una minoria nacionalista o nacional que té una certa influència i té debats identitaris que no tenen Múrcia o la Rioja. Aleshores, és possible que, a la llum de les dades que tenim, això poguera preocupar a Madrid per l’emergència d’un altre front. Tot i que de moment sols podem especular, sí que tenim algunes indicacions. El problema d’eixes afirmacions és que cal demostrar-les i jo no estic en condicions de fer-ho. Ens calen historiadors que tornen de nou als documents i que indiquen si hi havia una certa connexió entre les elits madrilenyes i valencianes per aturar un procés que no era sols nacional, sinó que també implicava l’eix esquerra-dreta (i les forces a l’esquerra guanyaren les primeres eleccions democràtiques). Això sembla que no interessava a la UCD.

  • Segona cita: “El PSOE-PV decidiría entre finales de 1977 y principios de 1978 avanzar de manera decidida hacia el autogobierno, intentando situarse a la cabeza de aquellas demandas. No hay que olvidar que en junio de 1978 culminaría el proceso de integración del socialismo valencianista, que no haría sino reforzar este carácter. Pero poco duraría este impulso. El consenso pronto comenzó a desaparecer en la sociedad valenciana, y los problemas identitarios alcanzaron una virulencia extraordinaria y poco común en otros territorios, dando lugar a la llamada Batalla de València, en la que la cuestión de los símbolos fue instrumentalizada por el anticatalanismo” (“Por un País Valenciano libre, autónomo y socialista. El PSOE y la identidad valenciana (1974-1978)”, Vega Rodríguez-Flores).

Vega és una magnífica historiadora i, a més, té un avantatge respecte a mi i la gent de la meua generació: que ella no ha viscut la transició. Jo, per la meua edat, tot i que vaig nàixer l’any 71, soc fill de les conseqüències d’eixe procés polític. Per tant, ella va a les fonts i ho fa molt bé, i això és una de les coses que va passar: el sistema de partits polítics no va anar en consonància amb eixa idea fusteriana aparentment triomfant, sinó que als partits estatals, als de dreta però també al PSOE i al PCE, guanyen els sectors nacionalistes espanyols o, si voleu, no-nacionalistes valencians. Així que el procés de negociació de l’Estatut es fa sense partits valencianistes, i això condiciona la política valenciana.

El que pensaven alguns, com algun company sociòleg com Josep Picó —en alguna cita que també he criticat molt—, era que el valencianisme polític no tindria cap possibilitat de tirar endavant. Això s’ha vist que tampoc és cert: el valencianisme polític és un agent, tal volta minoritari, però important en la societat valenciana, però en eixa conjuntura foren bandejats i això explica part del resultat del procés autonòmic.

Creiem que seria interessant poder fer un balanç de l’última dècada que hem viscut a partir de diferents eixos.

  • Primer eix. Hegemonia i anticatalanisme. S’ha trencat l’hegemonia política i social de l’anticatalanisme?

A mi m’agradaria molt, però com investigador he de ser més cautelós. És evident que ara mateix no governen partits que siguen pròpiament anticatalanistes, tot i que ho hauríem de matisar. Per exemple, amb el PSPV, probablement tenim ara un president de la Generalitat que té una sensibilitat que no sé fins a quin punt és majoritària dins el seu partit. El cert és que l’anticatalanisme forma part del sistema, així que, per exemple, és paradigmàtic que a Compromís no se’ls haja ocorregut fer una campanya de símbols (tampoc dic que siga necessari fer-la), com reprendre el terme de “País Valencià” com a oficial, per no dir altre tipus de símbols. De fet, fins i tot han sigut molt cautelosos amb aquestes qüestions.

En tot cas, tot això em fa pensar que estem entrant en un període d’una certa normalització, però jo no puc afirmar que l’anticatalanisme haja desaparegut o no siga encara un element fonamental per entendre la política valenciana.

  • Segon eix. Valencianisme i Compromís. Quins factors expliquen el creixement electoral de Compromís al País Valencià i la revalidació del govern municipal de la ciutat de València en un moment de clar reflux d’altres forces polítiques? Podem parlar d’un nou valencianisme?

És una pregunta difícil. Només puc fer unes conclusions molt provisionals. D’entrada diríem que Compromís és una fórmula, podríem dir, d’un valencianisme polític més flexible i menys doctrinari, amb una certa diversitat i que respon a un èxit electoral en una conjuntura molt concreta, que és la crisi de 2011 en què el PP, malgrat obtindre uns resultats espectaculars, entrarà en una fase decreixent, ja que la crisi econòmica ha sigut de tanta potència que finalment, en 2015, es traduirà electoralment en un canvi polític. Tot i això, faríem bé de no oblidar que la dreta d’aquest país, sumant-la, encara conserva entre el 45 i el 50 % dels vots vàlids emesos. Per tant, allà sí que hi ha hagut una irrupció d’una força que, en principi, condiciona el sistema polític valencià fins a l’extrem que sense ells no es pot governar. Però és prompte, sincerament, per veure l’evolució del valencianisme polític en una conjuntura tan concreta, és a dir, està per veure si l’experiència de govern beneficia o no i en quina mesura beneficia, perquè en les últimes eleccions hi ha una xicoteta pèrdua de vots i haurem de veure com es consolida aquest espai.

Els èxits de 2015 es poden explicar bàsicament per la conjuntura de crisi brutal que va fer que el discurs del regionalisme que es feia des del Cap i Casal fora absolutament inversemblant. Tot allò de “hem posat a València en el mapa” no tenia cap sentit quan els indicadors socioeconòmics estaven pitjor que la mitjana espanyola (que ja era dir, perquè la mitjana espanyola estava molt per davall de la mitjana europea occidental). Després tenim a un PSPV molt poc atractiu pels nous grups socials: no oblidem que, tot i que en 2015 el PSPV es fa amb la presidència de la Generalitat, obté els pitjors resultats electorals de la seua història en unes eleccions autonòmiques des de l’any 83, des que tenim sèrie històrica. Aquests són dos elements a tenir en compte.

D’altra banda, tenim la figura de Joan Ribó, que ha generat la imatge de ser una persona assenyada i un bon gestor, independentment de les opinions que es tinguen. En aquest sentit, podem veure com això ha quallat, perquè com bé dèieu, en 2019 es revalida l’alcaldia de València i, a més, es milloren els resultats. Una situació que també estava influenciada o produïda pel record del lideratge de Rita Barberà, que havia decaigut moltíssim. El fet que Rita fera el seu darrer discurs de la Crida, un acte molt important per una bona part d’aquesta ciutat, borratxa, va ser un colp molt important que crec que també va tenir conseqüències electorals.

Amb tot, vull recordar que tant en 2015 com en 2019, la cosa entre el bloc d’esquerra i el bloc de dreta ha estat d’un regidor, així que eixa correlació de forces tampoc s’ha canviat. En la ciutat de València, ens agrade o no (i a mi, personalment i com a ciutadà, no m’agrada), la dreta regionalista i espanyolista té una força molt important encara. És a dir, que malgrat que s’hagen donat una sèrie de circumstàncies i equilibris que han fet possible un canvi polític, crec que no s’ha produït un capgirament dels valors hegemònics.

  • Tercer eix. Federalisme i PSPV-PSOE. Creus que en el discurs de Ximo Puig que estem veient últimament es pot apreciar un gir cap al federalisme del PSPV? (fem referència a frases com: “Lleialtat no és submissió” o “Madrid és una gran aspiradora que absorbeix recursos, població i xarxes d’influència”).

Jo crec que és indubtable que Ximo Puig ha assumit una part del discurs del valencianisme històric, però està en un partit i en una estructura política que en aquest tema té moltes contradiccions. Per exemple, la Consellera de Justícia del seu partit, Gabriela Bravo, s’oposa amb més o menys contundència a la possibilitat del requisit lingüístic. Si em preguntes si és diferent el discurs de Joan Lerma que el de Ximo Puig, doncs crec que sí: Lerma tenia un discurs molt més submís cap a Madrid (qui sap si perquè tenia intencions de fer política allà) que el de Ximo Puig. Però si me preguntes pel poder real, ja no ho tindria tan clar.

En tot cas, és evident que Puig té un discurs que fa més fàcil a la tradició valencianista reconciliar-se amb ell que amb el de Joan Lerma. De fet, Lerma era en ocasions molt regionalista. Això no és gaire conegut, però per una investigació sobre la llei de símbols estava llegint el Diari de Sessions de les Corts i, en algunes intervencions de Lerma, el seu discurs em recordava més a una tradició regionalista amb reminiscències a un cert neoblasquisme. No hi havia allà una tradició federalista. Ximo Puig és diferent.

  • Quart eix. Governs del Botànic. Quins canvis positius diries que s’han produït gràcies al govern del Botànic? Quins són els reptes de present i futur?

Dos preguntes difícils també. Crec que, sobretot, el gran canvi que s’ha produït és el de la gestió. Potser en democràcia això significa poc, però en perspectiva és important, perquè afecta a la qualitat de vida de la gent. S’ha reduït la corrupció dràsticament, i amb els mateixos recursos ben utilitzats es poden fer polítiques a favor de l’escola pública, la sanitat pública, etc. Aquests diria que són els principals canvis que podem veure. Hi ha també canvis de naturalesa més simbòlica o identitària, com una política més clara de suport al valencià, però podríem dir que aquestes qüestions han quedat més aparcades. No ho dic com a crítica, em sembla que tàcticament és una opció que té sentit.

També s’ha de destacar que el Botànic té un govern contradictori: l’anterior legislatura eren 2 forces polítiques, ara són 3 i, per tant, el repte que tenen és consolidar-se, perquè la distància electoral entre els dos blocs, esquerra-dreta o pro-botànics i anti-botànics, és ínfima. D’altra banda, està per veure com s’acaben de posicionar les dues ànimes del PSPV-PSOE: per reduir-ho, que aquestes coses són més complicades, l’ànima més esquerrana i valencianista i l’ànima més centrista i pròxima a l’entesa amb la dreta.

Si haguera de destacar quins són els reptes de la societat valenciana i que el govern del Botànic, per a mi, encara no ha fet una resposta suficient, diria que totes les qüestions al voltant del canvi del model productiu. És a dir, volem ser cambrers i obrers de vila d’Europa o volem reindustrialitzar aquest país? Com ho fem? Com aturem l’atur juvenil i donem perspectives de treball a la gent jove? Quant invertim en ciència? Ja ho explicava al llibre Societat Anònima. Els valencians, els diners i la política, per a mi aquests són els reptes fonamentals que tenim com a país. I portem anys fent el zig-zag i sense posar-nos del tot a la faena. A més, en un procés de globalització en què els valencians som perifèrics a Espanya, però també a Europa, aquesta és una situació que ens obliga a buscar fórmules per competir en el món globalitzat i, si no ho fem, ho anem a passar malament. I és cert que probablement el govern del Botànic tampoc té poques ferramentes per afrontar-ho. Està el tema fonamental de l’infrafinançament autonòmic, de tindre recursos per poder aplicar polítiques autonòmiques. Però també és cert que falten plans, que falta pensar millor aquest país, conèixer-lo millor, etc.

Per això, jo crec que el balanç del Botànic és positiu, ma non troppo. Hi ha moltes qüestions que s’han millorat però són insuficients.

  • Quint eix. Plurilingüisme. El decret del Botànic de plurilingüisme va provocar mobilitzacions al Baix Segura contra ell. Et trasllade una opinió de Carlos Bernabé de Cambiemos Orihuela, per si vols comentar-la: “pensar que la reacción contra la normalización del valenciano es solo cosa de las fuerzas de la derecha en la Vega Baja… ¡pues ya me gustaría a mí que así fuera! Pero no es el caso. Entonces, de ese punto de partida hay que hacerse cargo a la hora de intervenir y no debilitar más el espacio del cambio en la Vega Baja”.

El País Valencià té molts problemes, com, per altra banda, els tenen molts països! Però un d’ells és el que, en un llibre col·lectiu, he anomenat la “fractura horitzontal”, i és quelcom que els sociòlegs ja hem identificat de fa temps. Per fer-ho d’una manera molt simplista, podem partir de la línia Biar-Busot: el que és l’eix Alacant-Elx-Baix Segura i altres territoris no van exactament en la mateixa direcció en què va el país, i se senten exclosos. Crec que aquest és un sentiment que, com a mínim, hauria de ser atès pel centre del país, perquè aquests territoris se senten exclosos del procés polític general valencià. El Baix Segura encara més, perquè encara és més perifèric. Crec que el país no ho ha fet del tot bé en aquest cas, pensar que copiar el model centralista espanyol i aplicar-ho a la Generalitat Valenciana anava a funcionar és un error.

La província d’Alacant és la província que més ha crescut demogràficament, açò ja no és com l’època foral en què la segona ciutat més important era Xàtiva. Ara hem d’entendre que Alacant i Elx conformen un eix metropolità molt important que s’ha d’atendre. Podem posar alguns exemples: quina és la presència de la Generalitat en la ciutat d’Alacant? Com em va fer vore Joan Borja, per exemple, al nivell de la cultura. Si mires els museus són tots de titularitat municipal o provincial, mentre que a València està l’Institut Valencià d’Art Modern. És a dir, quina és la presència cultural que té la Generalitat a la ciutat d’Alacant? Els ciutadans d’Elx o Alacant, com perceben si són volguts, escoltats o atesos? A banda de si és més cert o menys cert, hi ha que recordar que les percepcions tenen conseqüències socials, tal com sempre recordem els sociòlegs amb això del teorema de Thomas. Per tant, no atendre aquests sentiments i aquestes percepcions és un error.

Crec que, simbòlicament, és important la presència de la Generalitat via conselleries, via poder i decisió per intentar capgirar una situació que, també és cert, no sé si estem en condicions de capgirar-la. A mi això em dol com a ciutadà, però és que tenim dues grans fractures territorials: aquesta que estem parlant n’és una, la fractura horitzontal. L’altra és aquella entre la costa i l’interior, que podem dir fractura vertical, on trobem pobles interiors de comarques costaneres que estan despoblant-se.

Si no abordem aquests problemes, els processos normalment només fan que empitjorar. No és descabellat pensar que els ciutadans del Baix Segura o de l’Alacantí donaran pas a una altra proposta política que potser els despenge del país, perquè un cert alacantinisme disgregador existeix. De fet, un dels problemes més importants del projecte nacional valencià és la gran concentració de població a Alacant que pensa que la seua identitat no és valenciana. Igual que quan parlàvem del blaverisme: i tant que va haver-hi grups polítics que l’instrumentalitzaren, però si ho van poder fer era perquè aquell sentiment existia!

La millor resposta és fer de la Generalitat un instrument que interpel·le a aquestes persones i noten com milloren les seues condicions de vida. Perquè no oblidem altra cosa: la província d’Alacant és la que té uns indicadors socioeconòmics per davall dels de la resta del país. En canvi, les províncies de València i Castelló estan més o menys dins la mitjana espanyola. Per tant, si s’ha dit que el valencianisme també significa una millora en la qualitat de vida, és en el sud on més s’ha d’invertir. Cal un espai de reflexió al voltant d’aquesta situació que no s’ha donat, també perquè, en general, les elits de València i Alacant estan molt allunyades.

Et volíem demanar pel teu últim llibre: Nosaltres som el València. Futbol, poder i identitats. Quin paper ha jugat el major club esportiu del País Valencià, el València CF, en la construcció del blaverisme polític?

Estudiar els clubs de futbol és una forma d’estudiar la realitat i, per tant, el València CF, també per com és l’estructura d’aquest país, té un suport social en un eix territorial molt significatiu que abasta la província de València i diria que la Plana Baixa, la Marina Alta i un poc de les comarques centrals de la província d’Alacant: és a dir, parlem del hinterland de la ciutat de València. En eixe sentit, el Valencia CF sí que ha sigut l’únic club que ha aspirat a representar la identitat valenciana regional o una cosa així com la valencianitat. En part, això també està en el Llevant, però sense la mateixa força, ja que la presència fora de l’Horta és molt reduïda. Cal tenir en compte que ni l’Hércules, ni el Vila-real, ni l’Elx, ni el Castelló aspiren a això, sinó que es reivindiquen més aviat com a clubs provincials o comarcals, dissortadament.

El Valencia CF, en eixe sentit, està molt lligat a la història política d’aquesta ciutat. Naix com un club amb una influència blasquista molt important i un club republicà que fins i tot dona suport en 1937 al govern de Largo Caballero. Després, lògicament fou infectat pel franquisme i, posteriorment, hi ha un període —sobretot durant la presidència de José Ramos Costa, de 1976 a 1984, en què aquest fa una aposta per una línia molt regionalista dins de l’enfrontament del que fou la Batalla de València. Jo crec que es va equivocar amb això, perquè mentre que l’Osasuna és un club de navarresos espanyolistes i abertzales i ambdós se’n reivindiquen, el València CF és un club molt de comarques, un club popular i no elitista, però ha tingut unes elits dirigents implicades, en un període determinat, amb el blaverisme i amb tot el que representava.

El meu llibre és un llibret. Més aviat interpel·le a que algú done el pas i faça una tesi doctoral que ens analitze millor la base social dels socis i la correlacione amb la seua ideologia. Tenim encara moltes llacunes, i sembla mentida que un club tan potent haja passat desapercebut pels estudis sociològics, politològics o històrics. Les meues impressions, a partir del que he pogut investigar, són que ha tingut un paper important en el conflicte identitari valencià. També és veritat que aquest paper ha anat a menys els darrers anys. Ara sembla que hi ha, de nou, una afició més anti-madridista que anti-barcelonista, tot i el procés independentista a Catalunya!

En tot cas, encara tenim moltes llacunes.

Des de posicions tradicionalment d’esquerres, s’ha assenyalat Mestalla com un feu anticatalanista, seu oficial del blaverisme polític. Com condiciona, des d’un punt de vista sociològic, la ideologia dels grups “ultres” (Ultra Yomus, Curva Nord, Gol Gran) a la resta de l’estadi?

És un tema que caldria estudiar-ho millor, com us deia abans. Crec que és una percepció interessada. Diria que l’afició del València CF, per la mida i la ubicació, és una afició molt plural. El que passa és que el fet que hi haja hagut uns grups ultres, simbòlicament potents, que a més han exercit la violència política i que el club els ha tolerat (no sols aquest, n’hi ha hagut molts) o ha tingut una actitud de comprensió cap a ells, ha fet que la percepció social del València siga probablement més dretana del que és la seua base social real. Perquè el discurs de “València CF, club de senyorets i Llevant UD, club popular” no se sosté de cap manera. Primer, perquè el Llevant prové si més no també de la tradició del Gimnàstic, que tenia una tradició dretana molt important i era el club del centre de València (el Llevant FC del Cabanyal sí era popular). I el senyor Quico Catalán, per posar un exemple, diguem-ne que no ve del proletariat…

Però sí que és veritat, com ha passat en altres camps, que la imatge de la graderia fa que condicione tot el club. Per exemple, el Rayo Vallecano, que té una graderia d’esquerres (els Bukaneros), no ens pot fer oblidar que els dirigents del club no ho són! Durant molt de temps ho va ser, per exemple, la dona de Ruiz Mateos, que evidentment no era marxista-leninista.

També va passar que una part de l’esquerra valencianista o fins i tot independentista va entrar dintre de l’afició del Llevant i, clar, després està el que tristament va passar amb Guillem Agulló, que era un seguidor del Barça i del Llevant… Tot això ha influenciat en la formació de la percepció que tenim del València CF, tot i que, en la meua opinió, és molt simplista. La cosa és prou més complexa que algunes anàlisi periodístiques que ha popularitzat Ferran Torrent de “senyorets per una banda i club popular per l’altra”… ja m’agradaria a mi que els problemes socials foren tan fàcils! La penetració social del Llevant, almenys pel que sabem fins ara, es redueix molt a determinats barris de la ciutat de València i a determinats pobles de l’Horta Nord i algun de l’Horta Sud. Però el club popular de Xàtiva és el València, no hi ha quasi gent del Llevant allà, o també ho és d’Alzira o de Sagunt.

N’insistisc, tenim moltes llacunes i encara hem d’investigar molt més, així que anime als joves investigadors a que ho facen.

Roda de reconeixement.

  • Vicente Blasco Ibáñez.

Blasco Ibáñez és un personatge molt important. És l’introductor de la política de masses a la ciutat de València i, per tant, al País Valencià. Un literat d’èxit i també un personatge de negocis corruptes, així doncs, un personatge molt polièdric. A mi m’interessa, més que Blasco Ibáñez, com s’ha rebut la figura de Blasco a València i al País Valencià. És a dir, venim d’una visió molt crítica del fusterianisme que després s’ha acabat matisant: ara trobem a una editorial com Austrohongaresa traduint les novel·les de Blasco al valencià i reivindicant-lo. I tenim també a un nacionalisme espanyol que ha intentat apropiar-se de la seva figura: recorde un temps en què un director del MUVIM organitzava una exposició sobre Blasco Ibáñez precisament per atacar Joan Fuster.

Per tant, Blasco Ibáñez és una figura que encara genera debats i que ens obliga a estudiar-ho millor. Era un nacionalista espanyol? Era un regionalista o provincialista? Sense dubte ho fou les dos alhora. En tot cas, com podeu veure és un personatge polèmic, però molt important. Recorde el llibre de Sociologia de la ciutat de València, de Rafael Ninyoles, i crec que és el personatge més citat quan demana per un personatge històric de la ciutat. Fins i tot més que Jaume I.

  • Joan Fuster.

Un intel·lectual potentíssim, un gran escriptor, un senyor escriptor. També un patriota en el sentit d’una persona que va donar ànims a molta gent que després va intentar fer coses pel país. Fuster fou un intel·lectual que fa una aposta política que no acaba de quallar i en la qual ell no s’implica organitzativament. Fuster no era Castelao, en el sentit de barrejar allò intel·lectual i allò polític, ell es queda més en el primer aspecte.

Jo entenc la seua importància com a patriota lingüístic, que diria l’historiador Ferran Archilés, i això ha sigut important per la recuperació del valencià fora del terreny en què la Renaixença l’havia ubicat, que era el d’un paper simbòlic limitat a la poesia i als aspectes festius. Això és una aportació fonamental de Fuster. Després està el Fuster que fa una aposta en un període molt concret, que té un recorregut, que alguns han santificat i uns altres (no els equipare, alerta!) han dimonitzat. Però Joan Fuster, com qualsevol persona, era un home del seu temps i cal recordar que en l’any 62 no hi havia enquestes d’opinió i no hi havia la possibilitat de muntar partits polítics. Per això no té sentit culpar a Fuster de no sé quines coses. Fuster fou un intel·lectual de primera magnitud, un grandíssim assagista i jo amb quede amb això.

De fet, jo coincidisc més amb el Fuster literat o assagista no polític que amb el Fuster assagista polític.

  • María Consuelo Reyna i Las Provincias.

És una de les persones que té molta influència a l’hora de popularitzar i difondre el blaverisme, això és indubtable. Sorprenentment, encara no tenim una biografia de Maria Consuelo Reyna, com tampoc tenim una biografia de Joan Fuster (tot i que enguany el Magnànim i unes altres institucions l’editarem) i, per tant, coneixem encara molt poques coses.

El periodisme de Reyna mereix una investigació en profunditat, però el que és cert és que ella assenyalava amb el dit, i això tenia una gran influència fins i tot en els governs de Joan Lerma. Va aconseguir assenyalar als principals enemics del blaverisme, aquelles persones que tenien un cert capital cultural (professors, periodistes, intel·lectuals i polítics) i que no els agradaven. Amb les seues campanyes, va generar un tipus d’espiral del silenci, és a dir, va aconseguir que molta gent fora assenyalada i, per tant, que fora apartada o que fora silenciada en la nostra societat. Ha tingut un paper molt important.

  • Ernest García i Josep Vicent Marqués.

Dos ments molt intel·ligents i molt lúcides. Marqués, a més, amb un to irònic que atrapa, jo encara puc somriure amb algunes coses que va deixar escrites a País Perplex. Però, com a contrapartida, foren dos personatges productes d’un temps en què ser intel·ligents no volia dir tindre el suport de les masses. Ernest García va intentar construir un Partit Comunista Valencià, per dir-ho ràpid, una mena de PSUC a la valenciana, que fracassa i que després dona peu a la Unitat del Poble Valencià, amb totes la contradiccions que això suposa. També va fer una aposta pel decreixement en un moment en què era un discurs poc escoltat. Josep Vicent Marqués, tot i les contradiccions, fa una gran aportació més en el terreny de l’ecologisme, el feminisme i les noves masculinitats.

En eixe sentit, foren uns intel·lectuals avançats al seu temps, de la realitat del seu país amb escrits que mereixen ser tinguts més en compte. En general, són intel·lectuals que han fet una gran aportació en el camp de l’esquerra valencianista.

  • Francisco Camps i Rita Barberà.

Jo sempre dic que, el dia que vaig escoltar al meu sogre dir que l’alcaldessa Rita Barberà havia sigut l’alcaldessa més important en tota la història de la ciutat de València, vaig entendre que, amb independència que jo discrepara molt del meu sogre, aquesta persona havia sabut connectar amb una valencianitat sentimental. Recorde que, en una campanya electoral, Barberà va proclamar que el que buscava, en una ciutat plena de cotxes i amb molts pocs carrils bici, era tornar a una València que fera olor a flor de taronger. Ella volia guanyar eixa valencianitat tradicional en un context en què la ciutat havia canviat i calia projectar-la cap a la modernitat. En aquest context, aconsegueix una influència molt important. Una influència popular, amb les associacions falleres, les associacions de comerciants, etc. Però la seua aportació a la ciutat, més enllà del desenvolupisme i del populisme, va ser escassa.

A tot això se suma Camps, però crec que en la ciutat de València tenia molt més carisma Rita Barberà (amb independència que jo mai he tingut cap simpatia per ella). Camps és un altre dirigent que ens dona algunes lliçons, com que és fàcil ser un dirigent polític quan venen ben donades, però quan venen mal donades… va acabar sent una caricatura d’ell mateix i projectant una imatge molt negativa del País Valencià a la resta de l’Estat, producte d’eixe caràcter i d’eixe govern tan corrupte que tenia elements, diguem-ne, barrocs, que feien que els periodistes tingueren molt elements per fer-ne la caricatura. Camps va ser “el valencianito” que va contribuir a generar una imatge molt lamentable del país. Tret d’això, també cal reconèixer que fou un dels que va popularitzar la qüestió de l’infrafinançament. Com tot personatge, i igual que amb Rita Barberà, tenia llums i ombres.

  • Mónica Oltra i Joan Ribó.

Explicar l’evolució d’un personatge és difícil… Si bé amb els altres que heu anomenat era més fàcil, perquè ja podem veure una trajectòria clara, en aquests dos encara està per veure com acabaran i per on evolucionaran! Joan Ribó és una persona que ve de la tradició de l’esquerra englobada en Esquerra Unida, va ser el seu líder al País Valencià durant molt de temps, però una part d’eixe sector més valencianista d’Esquerra Unida va acabar per integrar-se en Compromís. Com a alcalde ha fet un canvi tranquil per la ciutat, on es pot veure més és en la mobilitat o en la creació de zones per vianants. En altres aspectes s’ha vist que, finalment, València podia ser com una ciutat europea moderna. Encara queda molt per fer, el canvi s’ha vist molt més al centre que a les perifèries, que romanen abandonades, però ha jugat un gran paper a demostrar que aquesta ciutat es podia gestionar d’una manera distinta.

Mónica Oltra ha estat un lideratge polític molt potent, primer des de l’oposició, on va plantar cara al star-system del Partit Popular i la seua corrupció. Una dona valenta que ha jugat també un paper molt important des de la Conselleria de Serveis Socials, que era un altre dels eixos de l’Estat de Benestar que estava molt abandonat. I queda per veure, sobretot pendent de la seua situació judicial, què esdevé, quina valoració final se li fa. El cert és que ha fet una gran feina en el canvi de percepció de la corrupció associada a la valencianitat, i després ens mostra que hi ha molts debats encara sobre el paper del nacionalisme valencià dins de Compromís i les contradiccions que té. Possiblement, el que hem vist amb Oltra és que dins de Compromís hi ha molta diversitat, sensibilitats molt diverses i que no és tan pur com a alguns els podria agradar, però precisament aquesta sembla que ha estat la clau del seu èxit.

D’altra banda, hem vist que és difícil fer política sent dona. Ella ha patit coses que, si les haguera patit un home, hauria generat una resposta ferma. Acusacions de ser una histèrica i altres similars, acusacions molt típiques cap a les dones que exerceixen com a dirigents polítics. Encara vivim un paternalisme molt masclista cap a les dones.

 

Per últim, un llibre que recomanaries.

S’han de llegir molts de llibres. Si em feu dir sols un, doncs diré un que em va impactar molt històricament. Vida i destí, de Vasili Grossman, perquè mostra el paper de l’individu en els sistemes polítics autoritaris o totalitaris, però que també ho podem aplicar en certa mesura a les democràcies occidentals actuals. Segons Grossman, l’Estat té una gran capacitat de control social i els individus estan un poc aïllats, medicalitzats, etc. Crec que és un llibre que pot suggerir moltes reflexions.

Si em demanes alguna cosa d’assaig històric valencià, et diria que de l’obra d’Archilés s’ha de llegir molt. És una obra que crec que no s’ha rebut amb la importància que mereix. Per exemple, al llibre Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, publicat per l’Editorial Afers, hi ha una reflexió molt potent i mereix ser llegit amb molta atenció. Allà hi ha una de les millors contextualitzacions de l’obra de Joan Fuster.

Deja un comentario