Entrevista a Jesús Jurado: “la generació perduda d’Andalusia havia perdut una batalla política, però estava guanyant batalles culturals decisives”

En castellano

Avui us portem una entrevista molt especial. En plena onada del renaixement d’un nou andalusisme i un context immillorable per testar la nova hipòtesis andalusita com les eleccions a Andalusia d’aquest pròxim 19 de juny, hem decidit entrevistar Jesús Jurado. Jesus és l’autor d’un dels llibres imprescindibles d’aquest any, com és La generación del mollete. Crónica de un nuevo andalucismo editat per Lengua de Trapo i escrit com a un tipus de biografia personal de l’autor, es tracta d’un assaig que recorre els moments claus de la darrera dècada i com aquests afectaren a la configuració d’un nou andalusisme que seria interioritzat per les generacions milenials: de ser filles del consens autonòmic andalús a portar a terme una revolució cultural que ja està escardassant les costures d’aquell consens.

De tot això i molt més, parlarem amb Jesús que a banda d’autor d’aquest llibre ha estat segons la seva descripció al llibre: “captador de socios para una oenegé, inició una carrera investigadora fallida i fue asesor de discurso y campañas electorales en Podemos. También formó parte algun tiempo de sus organos de dirección en Andalucía”. En definitiva un testimoni essencial d’aquest nou andalusisme que s’està obrint i que tant pot ensenyar-nos.

Bloc 1: Modernitats que no arriben. Transició i articulació del Règim del 78 a Andalusia.

El teu llibre La generación del mollete. Crónica de un nuevo andalucismo sembla estar muntat entorn d’una estructura vivencial pròpia. Entre aquestes vivències podríem començar pel significat de la Transició a Andalusia. Quin relat va ser l’imperant durant aquest procés? Com ho va interioritzar la teua generació?

Efectivament, vaig prendre la meua pròpia vida com a fil conductor del llibre perquè no vaig trobar una altra manera d’enfilar de manera honesta les reflexions de caràcter més polític amb aquelles dedicades a nous fenòmens culturals o als canvis socials que es venien produint a l’Andalusia de l’última dècada. Així, per a abordar la Transició, part dels relats familiars i altres narracions personals sobre les manifestacions del 4 de desembre del 77, que contrasten amb el silenci oficial durant dècades. En elles es percep com l’autonomia va operar a Andalusia durant la Transició com un significant buit capaç d’articular les lluites més diverses, del dret al divorci a la reforma agrària. Però a més això va tindre lloc en una societat conscient d’haver sigut maltractada històricament per l’Estat. Per això el primer Estatut, guanyat literalment amb sang, sembla, llegit hui, més un manifest anticolonial que una llei orgànica.

No obstant això, alguna cosa hauria de passar aqueixos 10-15 anys transcorreguts entre la victòria del 28F i els meus primers records escolars. Perquè el que la meua generació va créixer celebrant en els col·legis cada 28 de febrer era una idea molt diferent de l’autonomia, basada en el consens, l’autocomplaença i la celebració folklòrica. Acoloríem dibuixos de Blas Infante, tocàvem l’himne amb la flauta i menjàvem molletes de pa amb oli (d’ací el títol del llibre). Durant dècades, la memòria de les intenses lluites per l’autonomia només va perdurar en tradicions orals: ja foren les batalletes familiars o les cobles de Carnestoltes.

Aquest moment semblaria que es tanca l’any 92 amb la celebració de la Expo. Dius que això va voler ser “més que una renovació dels vots de l’autonomia, una celebració de la seua superació” es va superar llavors el trauma del subdesenvolupament per un relat modernitzador i europeu?

El 92 va ser precisament això que va passar entremig d’aquell autonomisme rebel i l’experiència de la meua generació. Com bé explica Edu Maura en Los 90: Euforia y miedo en la modernidad democrática, aquell any va ser la culminació del pensament nacional-optimista, el moment en què Espanya es va celebrar a si mateixa per haver superat col·lectivament els reptes de la Transició. I a Andalusia, dèiem, la Transició s’havia centrat en la conquesta de l’autonomia com a mitjà per a superar un subdesenvolupament quasi colonial.

La Expo ens va contar que ja érem un país no sols normal i europeu, sinó de primera categoria. El problema és que aqueix discurs, que no estava només fet de paraules, sinó d’infraestructures, fastos, ingents quantitats de marxandatge, imatges televisives… no s’ajustava, en absolut, a la realitat material andalusa, especialment a la de les seues perifèries, que malgrat totes les millores experimentades en termes absoluts, continuava aprofundint la seua dependència i subalternidad en termes relatius i se sostenia en un model cada vegada més fràgil. Però anàvem a tardar més de 20 anys a comprovar-ho, clar. En els anys del canvi de segle, l’eslògan oficial de la Junta continuava sent “Andalucía, imparable”.

Elevant una mica la mirada, volia parlar de la importància que té l’autonomia andalusa en la configuració del sistema polític de la transició. Amadeu Mezquida deia que “Espanya basculava, era com una balança: en un costat estava Andalusia a l’altre Catalunya”. En quina mesura era important aqueixa posició d’Andalusia? Quina relació tenen Catalunya i Andalusia?

Més enllà del balanç geopolític entre els dos territoris amb major població del país, que d’alguna manera sempre ha tingut i haurà de gestionar l’Estat central i que tan bé es va veure en aquell 1992 de doblet Expo-Olimpíades, m’interessa destacar el paper social que va jugar Andalusia en la configuració de l’Estat autonòmic del 78.

Planteja Xavi Domènech en Un haz de naciones que “Andalusia va inaugurar un discurs autonòmic que ja res tenia a veure amb el reconeixement de la singularitat, sinó amb l’assumpció que les autonomies eren una manera de garantir un desenvolupament econòmic igualitari”. I no estic del tot d’acord, perquè precisament la singularitat andalusa s’havia construït, ja des de l’andalusisme històric de principis del S. XX, en una clau eminentment material: som andalusos en la mesura en què no som propietaris, perquè els nostres ancestres van ser sotmesos i despullats de la seua terra. Aqueixa interpretació del fet diferencial andalús no fa més que aguditzar-se en el andalusisme polític dels 70’, influenciat pel pensament marxista, anticolonial i tercermundialista. Des de la Constitució d’Antequera de 1883, l’autogovern s’havia entès sempre com un mitjà per a l’emancipació social i econòmica dels andalusos. D’aquí ve que, a l’Andalusia dels últims 50 anys, la construcció de la democràcia, l’autonomia i l’estat del benestar foren projectades, enteses i comptades com un únic procés coherent –capitalitzat durant dècades, en tots els seus vessants, pel partit socialista.

En aqueix sentit, l’aspiració andalusa de “no ser com les altres, sinó com la que més” que ha marcat la relació amb Catalunya, ha d’entendre’s, almenys en el seu sentit originari, com una aspiració no de coartar els legítims drets catalans, sinó d’exigir una major convergència en termes de riquesa i benestar, entesos aquests com a inseparables de l’autonomia política. I és que un dels principals objectius de l’autonomia andalusa va ser acabar amb “les condicions econòmiques, socials i culturals que determinen l’emigració dels andalusos”, que va tindre a Catalunya com un dels seus destins principals i més traumàtics.

Bloc 2: Llavors de ruptura. Crisi econòmica i 15-M

El moviment del 15 de maig va suposar una sacsejada democràtica que per tota Espanya va posar potes enlaire els consensos anteriors del Règim del 78. No obstant això, les seues modulacions en els territoris amb identitats nacionals/regionals han romàs més ocultes. Que va haver-hi a Andalusia més enllà d’aqueix “relat centralista del 15-M” del que parles?

Perquè si com dèiem abans, a Andalusia la democràcia, l’autonomia i el benestar s’havien entès com un tot coherent, una crisi econòmica que fa xixines el precari estat de benestar alçat en les dècades anteriors i les promeses de convergència amb la resta d’Europa, acompanyada d’una crisi política derivada del major escàndol de corrupció de la història d’Espanya –el cas dels ERE- acaben resultant, necessàriament, en un qüestionament de l’autonomia andalusa i de la identitat construïda per aquesta.

No va ser immediata, clar. Només a posteriori és possible trobar senyals que començaven a evidenciar la crisi d’aquest model en un doble sentit: d’una banda, sorgeixen moviments per la recuperació de l’autoestima col·lectiva com a nova manera d’articular les demandes autonomistes; per l’altre, un corrent reaccionari que renega de l’autonomia i la democràcia des de la nostàlgia del franquisme.

Se sol veure el 15-M com l’inici d’un cicle polític nou a Espanya. Al mateix temps, com recordava Gemma Ubasart hi ha fenòmens que s’entrecreuen, com el Procés a Catalunya o les dinàmiques pròpies del País Basc. Com és a Andalusia? En quina mesura aquest moment prefigura els orígens d’aquest “nuevo andalucismo”?

Potser no es pot parlar d’un 15M andalús amb dinàmiques tan substancialment diferents a Catalunya i País Basc, que ja per a llavors tenien assentades esferes polítiques, mediàtiques i activistes pròpies. Però sens dubte va tindre característiques pròpies derivades de les especificitats socials i polítiques andaluses. Sent Andalusia el territori on les retallades van afectar amb major cruesa, pels altíssims índexs de pobresa i desocupació que es mantenien ja abans de la crisi, les classes més humils van tindre un protagonisme major en el moviment. I això es va traduir en una radicalització del repertori activista precisament mitjançant la incorporació de pràctiques comunitàries tradicionals. Entre elles cal destacar les Corralas –okupació de blocs per a famílies desnonades regides pels valors d’autogestió de les dones andaluses-, l’ús del flamenc com a eina de protesta o el sindicalisme social d’origen jornaler del Sindicat Andalús de Treballadors, que va tindre un pes decisiu aquells anys tant a nivell mediàtic -amb accions com l’expropiació d’aliments en Mercadona- com a organitzatiu –en les Marxes de la Dignitat, per exemple.

A més de tot això, cal recordar que entre 2012 i 2015, en el més àlgid de la crisi econòmica i política, Andalusia estava governada per una coalició entre PSOE i Esquerra Unida. Aqueix desprestigi de les organitzacions tradicionals de l’esquerra andalusa, especialment entre els més joves, seria decisiu en tot quant vindria després.

Bloc 3: L’assalt als cels. El cicle de canvi polític i el plurinacional a Andalusia.

Amb l’arribada de Podemos, s’inicia un nou cicle de combat institucional que ha tingut diferents derivades. El teu dius que una de les claus per a entendre els resultats a Andalusia és la “absència d’un discurs andalusista propi capaç d’encaixar en la proposta plurinacional”. Què andalucismo podia haver encarnat Podem i que es diferenciaria de les anteriors onades?

Probablement s’hauria limitat a implantar abans i amb menors costos el discurs que va adoptar Adelante en 2018. Això hauria permés, d’una banda, reduir la dependència dels lideratges madrilenys –alguna cosa que sens dubte ens hauria estalviat moltes disputes internes- i, per un altre, emancipar-nos del discurs andalusista de les organitzacions d’extrema esquerra, que tampoc encaixava ja en la societat andalusa del S. XXI. La marca Podemos, com es veia amb claredat en les enquestes, va tindre a Andalusia moments de prestigi, però sempre va carregar amb la llufa de ser una sucursal madrilenya –alguna cosa que limitava molt la nostra capacitat de creixement.

No obstant això sembla que el resultat no va ser molt satisfactori, escrius citant a Javier García Fernández, que si el PP era una maquina de fabricar independentistes catalans, “Podemos Andalucía ha sido una maquina de fabricar andalucistas”. Si una de les claus del projecte de Podemos va ser l’articulació de confluències plurinacionals (En Comú Podem, A la Valenciana, En Marea…) Al fet que es deu l’entossudiment que porta a l’aparell del partit a bloquejar els intents de construir una cosa així a Andalusia?

Entossudiment sempre hi havia davant qualsevol desafiament de la jerarquia establida. Haver de negociar llistes de 61 diputats al Congrés amb un poder alié al nucli complutense inevitablement anava a generar resistències. El problema va estar, crec, no tant en l’entossudiment madrileny sinó en la feblesa andalusa. La diferència fonamental entre Andalusia i altres nacionalitats de l’Estat va ser l’absència d’organicitat pròpia, i aquesta al seu torn era conseqüència d’un buit anòmal: les últimes organitzacions andalusistes clàssiques, és a dir, el PA i la CUT es van dissoldre de manera quasi simultània al naixement de Podemos. Volíem ser reconegudes com a confluència plurinacional però no teníem amb qui confluir. De fet, si finalment Adelante Andalucía va aconseguir ser alguna cosa lleugerament diferent d’Unides Podem del Sud és gràcies a la incorporació, testimonial però qualitativament substantiva, de dues restes del naufragi del PA: Primavera Andalusa i Esquerra Andalusista.

Així i tot en 2018 aconsegueix aparéixer “con una épica inesperada” Adelante Andalucía. Si bé el resultat de les eleccions del 2-D no va ser bo, en comparativa, Adelante obtenia uns resultats espectaculars, com recordava la mateixa Teresa Rodríguez en el document polític “Ser Lunas Llenas”. Què va significar aqueix primer Adelante Andalucía?

Si volíem superar al PSOE, que era la nostra meta, tots compartíem que la confluència entre Podemos i Esquerra Unida no podia fer-se sobre la base d’una identitat de part –som l’esquerra de l’esquerra- sinó disputant el tot, és a dir, la identitat andalusa que durant dècades havia sigut articulada pel PSOE-A. Aqueixa era la diferència qualitativa que va suposar Adelante respecte a Unides Podemos.

Ara bé, substituir al PSOE com a principal banderer andalús s’entenia com un objectiu a mitjà termini i suposàvem que Díaz tornaria a ser presidenta, fins i tot amb menys suports, reeditant el seu pacte amb Ciutadans. Sobreestimem la fortalesa socialista i infravalorem el corrent reaccionari de fons que s’havia deslligat en tota Espanya arran del procès, la moció de censura i l’auge feminista. El 2D ho va canviar tot: el govern andalús va caure en mans d’unes dretes amb una capacitat estratègica inesperada, a Espanya es va obrir un nou cicle polític marcat per la irrupció de Vox i Podemos i Esquerra Unida van iniciar un gir gobernista com a reacció conservadora davant aquest. Aqueix canvi de condicions va dinamitar els consensos sobre els quals s’havia consolidat el primer Adelante –encara que la seua final podia haver sigut molt menys traumàtic en tot cas-.

 

 

Bloc 4: En paral·lel: ressorgir del andalusisme cultural, social (i polític?)

Un dels aspectes més interessants del teu llibre és la narració del ressorgiment d’un nou andalusisme cultural expressat a través de la nova escena musical i artística del moment. Per dir-ho ràpid i resumint: Empowerment vol dir Poderio en andalús?

Aqueixa frase de l’anunci de Cruzcampo, en diàleg aparent entre la Lola Flores fake i la jove cantaora Mª José Llergo, em va cridar poderosament l’atenció perquè ja l’havia llegida uns anys arrere en el manifest fundacional de la Poder, una revista del feminisme andalús. Va ser com una epifania de com el ressorgir de l’andalusisme cultural que alguns veníem intuint i teoritzant havia eixit dels marges i s’havia convertit en mainstream. Després del desastre del 2D, la generació perduda d’Andalusia havia perdut una batalla política, però estava guanyant batalles culturals decisives. Com insisteix sempre Curro, el cantant de Califato 3/4, el primer pas per a formular una alternativa és tindre l’autoestima suficient per a això. No s’ix de la resignació i el fatalisme sense un fort orgull per la teua identitat. Aqueixa va ser, per cert, una de les obsessions de Blas Infante: aconseguir que els andalusos se sentiren orgullosos de la seua història i de la seua cultura.

Vas escriure Querida Rosalía, disculpe las molestias en plena polèmica pel debat de l’apropiació cultural en les seues cançons. Com acaba sonant Malament en un míting de Vox?

Deia abans que Vox, a Andalusia, representa l’altra cara de la moneda de la crisi autonòmica. Es nodreixen del malestar, de les masculinitats fràgils i de l’èpica nacionalcatòlica que el PSOE mai es va atrevir a qüestionar. Però tenen en l’estètica un obstacle important per al seu creixement. Si els teus únics aliats en el món de la cultura són Morante de la Pobla i José Manuel Soto, difícilment podràs presentar-te com una opció atractiva i trendy. Per això van emprar el Malament: un producte amb regust andalús capaç de connectar amb la societat andalusa de hui, però prou mercantilitzat com perquè no fora dissonant amb el teu projecte espanyolista.

Al final, fins a Rosalía va acabar publicant –massa tard per al meu gust, això sí- un ‘FCK VOX’ en Twitter i no va sonar més en els seus mítings. Ara acompanyen les disfresses de Olona amb remescles de Macarena, perquè la versió original dels del Riu sona massa casposa fins per a ells.

Make Spain Al-Andalus Again. Que està passant quan un grup de memeros digitals arriben a les mateixes conclusions que l’andalusisme infantià d’Antonio Manuel?

És fascinant com l’interès pel passat andalusí renaix paral·lelament en fòrums digitals, en la novel·la històrica, en la música electrònica, en el disseny gràfic, en els tatuatges… Com deia abans, en aquesta nova onada andalusista hi ha un propòsit fonamental: recuperar l’orgull del que som. I per a això hem de tornar a comptar aqueix “el que vam ser” que cantem en el nostre himne, perquè la història oficial d’Espanya ens deixa més aviat mal parats.

I un altre element compartit per aquests primers brots verds andalusistes és l’aposta per la dignificació i valorització de les parles andaluses que no es va veure amb la mateixa força en els andalusismes anteriors.

 

 

 

Et trasllade les preguntes que tu mateix et fas en el llibre sobre el renovat interès pel passat andalusí i els seus vincles amb el nacionalisme andalús: “No era demasiado esencialista esta obsesión por el pasado andalusí”? “Que demonios tenia que ver la denuncia del paro, la emigración o la corrupción con el Califato de Cordoba?”

Com deia abans, la relectura del passat és sempre necessària per a retornar l’autoestima i la dignitat a una comunitat marginada. Prou veure com el moviment Black Lives Matter proposa l’enderrocament de les estàtues d’esclavistes amb la mateixa convicció que el ‘Defund the police’. Blas Infante ho va entendre perfectament, però ull, no ho feia des del prisma esencialista i excloent del nacionalisme ètnic, com en aquells dies plantejaven molts altres. Ho feia com el que sempre va ser: un republicà federal convençut. Pi i Margall ja insistia que no era possible formular una idea republicana d’Espanya sense rescatar de l’oblit i la negació el que ell deia “l’Espanya àrab”. Sense ella, és impossible desmuntar el relat nacionalcatòlic d’un país fundat per i fos amb l’Església i la Corona. I recuperar hui les glòries d’Al Ándalus és fer-ho en clau feminista i antiracista. L’última novel·la d’Antonio Manuel, o el Orguyoça de Carmen Xía són exemples d’això. Per això sempre dic que tant de bo la moda andalusina no se circumscriga al nou andalusisme, sinó que s’estengui a les esquerres estatals, valencianes, madrilenyes, extremenyes…

Bloc 5: Batalles del present. El 19J i Adelante Andalusia

Per a acabar, com veus la campanya d’aquestes eleccions? Creus que el nou Adelante Andalusia pot encarnar la traducció política d’aqueix nou andalusisme cultural?

El nou Adelante guarda diferències substancials amb l’anterior, no pot encara marcar-se objectius tan ambiciosos com aquell. Aquest 19J el que necessita és consolidar-se. Va començar com a moviment de resistència de tints ultraesquerranistes enmig del conflicte amb UP, però va saber redreçar el rumb a temps per a abordar aquestes eleccions amb un objectiu clar i senzill: reconstruir una organització política andalusita amb presència institucional després de dècades d’absència; acabar amb aqueix buit anòmal que esmentàvem abans. I la seua estratègia discursiva principal passa precisament per intentar articular políticament el nou andalusisme cultural.

Ara bé, que ningú s’enganyi, això no es dona ni molt menys de manera automàtica. Les esferes cultural i política són diferents, per molt que estiguin interconnectades. Ni aquestes eleccions mesuraran la potència del andalusisme cultural, ni l’andalusisme polític serà mai el seu únic catalitzador. Tots disputen hui –fins a Vox, a la seua manera- la identitat andalusa, incloses les seues manifestacions culturals més avantguardistes. L’última ona gloriosa d’andalusisme cultural, aqueixa generació d’artistes que va de Triana a Rocío Jurado, passant per Camarón i Carlos Cano, va acabar sent capitalitzada, com la resta d’allò andalús, no pel Partit Andalusista, sinó per un PSOE vestit de blanc i verd. Evitar que el nou andalucisme acabi sent la banda sonora dels futurs documentals sobre Juanma Moreno serà una tasca àrdua. I comença el mateix dia després de les eleccions

 

Deja un comentario