Versión en castellano aquí
Tall de audio: https://youtu.be/u2tRsnQVrLE
Per Eloi Gummà i Ivan Montemayor
Marta Ill Raga (Barcelona, 1991) és politòloga (UPF), i Màster en Recerca del Desenvolupament Internacional (Universitat d’Amsterdam), i actualment es doctoranda. La seva recerca es basa en les relacions de propietat immobiliària. És activista i co-portaveu del Sindicat de Llogateres.
Comencem mirant una mica enrere, tu vas participar del Sindicat de Llogateres des dels primers moments. Quina va ser la intuïció col·lectiva que us va dur a impulsar-lo?
Sí, vaig entrar al sindicat al febrer de 2017 fruit d’una reflexió conjunta que vam fer des d’un col·lectiu que havíem creat feia poc uns quants joves, precisament per abordar la bombolla de lloguers que estàvem patint, que es deia “Desllogades”. Vam entendre que tenia sentit donar recolzament a la organització d’un Sindicat de Llogateres fort que abordés la problemàtica dels lloguers específicament. Vam estar uns mesos donant forma al Sindicat, fins que aquell mateix any, al maig, ja vam participar de la presentació pública i la primera campanya d‘afiliació. Poc a poc vam anar desenvolupant una idea i pràctica de Sindicat que bevia directament de l’experiència i els aprenentatges de la PAH.
2020 ens ha portat un pandèmia global, una recessió econòmica i diversos canvis polítics. Enmig de tota aquesta “voràgine”, el dia 9 de setembre el Parlament va aprovar una llei per permetre la regulació dels preus dels lloguers. Com valoreu el procés de tramitació i aprovació d’aquesta llei?
Ho valorem de forma molt positiva, evidentment. La regulació dels preus dels lloguers era un tema que estava a la nostra agenda des de feia molt temps. Es tracta d’una demanda popular que parteix de l’experiència diària acumulada durant els primers anys del Sindicat: ens vàrem posar a detectar quins eren els problemes que tenien les llogateres quan venien a les assemblees, a exposar les seves situacions concretes, i la qüestió del preu era essencial. Hi havia una bombolla de preus. El 80% de les persones tenien el problema que s’acabava el contracte i els hi apujaven el preu. Els objectius a mitjà termini doncs eren clars: dotar d’estabilitat els contractes i controlar els preus, per a fer que estiguessin prohibides les pujades. Amb algunes excepcions, hem aconseguit que s’aturin les pujades de preus i hem aconseguit baixades generalitzades. Hem vist com molts pisos en bon estat han baixat entre 400 i 600 euros de cop.
Regulant els preus hem obert el camp de joc polític, i sobretot posem en qüestió i sacsegem els marcs culturals que fan que la gent no qüestioni el fet que «els preus els fixa el mercat», com si d’una força de la natura es tractés. També posem en qüestió la separació entre allò econòmic i allò social. Podem dir que regulant els preus hem assolit un dels nostres grans objectius a mitjà termini, i això evidentment ens fa molt felices. D’altra banda, ni molt menys ens conformem amb el que hem assolit: també veiem que, en la conjuntura actual de crisi social derivada de la crisi sanitària, una baixada moderada dels preus és insuficient: els preus han de baixar molt més, sobretot si tenim en compte el que ha passat amb els salaris durant els darrers anys. Cada cop arriben més llogateres a l’assemblea que no poden pagar ni tan sols un preu d’acord amb l’índex oficial de preus. El problema ja és de no poder pagar i d’acumulació de deutes, de no poder fer front als pagaments. Hem d’anar un pas més enllà.
D’altra banda, la llei està tenint problemes per aplicar-se, i especialment pel conflicte amb portals immobiliaris com Idealista. Quines mesures us plantegeu per tal que sigui efectiva?
Dins del disseny de la llei -que és una llei on hi hem estat al darrere, no és un text legal que hagin fet forces polítiques, sinó que realment hem estat nosaltres els principals assessors- hi ha una cosa molt important que és el règim sancionador. Les sancions ens garanteixen que la Llei serà efectiva. Evidentment, qui ha d’aplicar les sancions és l’administració, que pot ser la Generalitat o els Ajuntaments. Per tant, ens toca estar pendents que compleixin amb les seves obligacions. A vegades ens trobem que en matèria d’habitatge les lleis no han estat prou efectives pel que fa a les sancions. Esperem que en aquest cas no sigui així. Estem parlant de condicions que són efectives dins un marc contractual que té un temps de durada acotat i hi ha una forquilla de multes que van de 9.000 a 90.000 euros.
A més, si la renda no és la regulada s’ha de retornar al llogater el que s’ha cobrat de més. El desincentiu de vulnerar la llei pel propietari és molt elevat. Estem convençudes que el règim sancionador funcionarà i estem treballant amb les institucions per a què hi hagi mecanismes automàtics de detecció d’infraccions a través de l’obligació de dipositar les fiances a l’INCASOL. És a dir, un contracte no pot superar el preu de l’anterior i això és fàcil de monitoritzar. Per tant, no hi ha necessitat d’anar als jutjats i que aquests hi estiguin a favor. Aquest és un altre problema que sovint tenim amb les lleis de defensa del dret a l’habitatge. Tenim un problema greu amb la interpretació que fan de les lleis els jutges. Però aquesta norma és prou sòlida perquè es compleixi a nivell administratiu.
Llavors, teniu la percepció que a nivell judicial es desvirtuen les lleis que regulen el dret a l’habitatge?
Bé, de fet està passant amb la Llei 24/2015, que es va modificar amb la 17/2019, que va ser fruit de la feina de la PAH, l’Observatori DESC i l’Aliança contra la Pobresa Energètica. És una llei molt important. Obliga als grans tenidors a oferir un lloguer social en cas de famílies en situació vulnerable. Què passa? Aquesta obligació va lligada a sancions si no es compleix però no eximeix al propietari del dret a desnonar la família. Els jutges diuen que és una llei administrativa, que obliga a les administracions, però no té caràcter processal, així que desnonen encara que la llei digui el contrari. Atenció, no estem dient que la llei sigui defectuosa. El problema és la interpretació conservadora de la norma que en fan els jutges, i de forma coordinada. Si volguessin, podrien suspendre els procediments. És l’últim escull que ens queda, lluitar contra els jutges i la seva interpretació de les lleis.
Fa poc us vàreu reunir amb el vicepresident Pablo Iglesias. La llei, que és el següent pas de la lluita de l’habitatge, s’aplica només a Catalunya. Com es podria estendre la regulació a la resta de l’Estat? Haurien de ser les Comunitats Autònomes o l’Estat qui ho faci?
La nostra preocupació ara mateix és habilitar a totes les Comunitats Autònomes a fer el mateix que ha fet Catalunya. A Catalunya s’ha pogut aprovar aquesta llei perquè hi ha un moviment per l’habitatge molt fort. Cal sempre organització social per a defensar aquestes lleis quan s’aproven. És a dir, una llei com la catalana aprovada en una altra Comunitat sabem que no tindrà la mateixa aplicació si no hi ha un sindicat que la defensi.
El primer que ens proposem és estendre aquesta regulació a tot l’Estat, ja que sabem que el problema es reprodueix sobretot a àrees urbanes i densament poblades. La clau és habilitar a les CCAA a fer aquest tipus de regulacions. A més, així evitaríem que la llei catalana pogués ser portada al Tribunal Constitucional i declarada anticonstitucional. Això és important perquè l’únic motiu pel qual pot ésser declarada anticonstitucional és per un motiu competencial. Cada Comunitat Autònoma ha de tenir el seu marge de decisió i implementació.
«La nostra preocupació ara mateix és habilitar a totes les Comunitats Autònomes a fer el mateix que ha fet Catalunya.«
També hem vist que heu compartit experiències en altres territoris com el País Basc.
Com a Sindicat som una organització catalana. Però a Madrid, al País Valencià, a les Illes, al País Basc, a Andalusia… s’estan generant Sindicats que son germans al nostre.
Llavors no aposteu per una llei que reguli els lloguers a tot l’Estat?
Clar, hem de ser conscients de quin equilibri de forces tenim, com a moviment i com a organització. A Catalunya tenim múscul organitzatiu i també a Madrid hi ha una certa força. Però una llei a nivell estatal pot modificar-ne la seva naturalesa. Una norma estatal podria rebaixar els criteris de la regulació catalana. Volem mantenir la vigència de la regulació catalana, estendre aquest sentit comú a la resta de l’Estat i que creixi el múscul organitzatiu a tot arreu. La situació és urgent i estem realitzant vincles amb organitzacions d’altres territoris. Hi ha molta potencialitat per a què creixi el moviment llogater, ja que per desgràcia els salaris estan desapareixent o reduint-se i els lloguers es mantenen estancats.
A partir d’aquí, ja ens podríem plantejar una Llei Popular d’Habitatge que sigui estatal, ja que sabem que és on tenen pes les lleis. Una regulació que faci que l’habitatge sigui troncal a l’Estat del Benestar, cosa que mai ha passat. Aquesta llei no es pot fer en dos dies ni en dos mesos. Ha de ser un procés popular, on les organitzacions estiguin implicades i es puguin abordar moltes qüestions més enllà de la regulació de preus. És necessari, a més, un Parc Públic d’habitatge, recuperant els pisos que estan en poder de la Sareb o que ha venut aquesta a fons d’inversió. Tots aquests habitatges haurien de ser públics perquè hem pagat entre tots el rescat financer que es va donar després de l’esclat de la bombolla immobiliària. És una manera ràpida d’aconseguir habitatge social.
«La centralitat de la lluita per l’habitatge crec que es deu a que té un element que la fa òbvia per a molta gent: la qüestió més immediata de la necessitat d’una llar.»
A què creus que es dona la centralitat que ha adquirit la lluita per l’habitatge al llarg d’aquest últim cicle?
A Espanya, el nexe financer-immobiliari és central i té una arrel clarament política que sorgeix durant les dècades dels 50 i els 60 en les fases més tecnòcrates del franquisme; amb la intenció de convertir la massa de treballadors en propietaris d’actius i lligar tot això amb les lògiques d’endeutament dels mercats financers. Aquesta és una llavor que només ha fet que créixer i alimentar-se. Raquel Rolnik té un llibre, La guerra de los lugares, on explica com operen aquestes lògiques d’acumulació i extracció a diferents llocs i regions del món. Però també crec que no només és una qüestió d’analitzar l’estructura del capitalisme a l’Estat espanyol i el seu nexe amb el món immobiliari i financer; i tampoc diem que la qüestió del treball hagi estat relegada a un segon pla. La centralitat de la lluita per l’habitatge avui, juntament amb la lluita feminista i ecologista, crec que es deu a que té un element fonamental que fa que sigui òbvia per a molta gent: la qüestió més immediata i material de la necessitat d’una llar. Tot el que implica defensar una llar, que neix a partir de la crisi del 2008 i la PAH, és central per a la defensa d’una vida digna en entorns cada cop més urbans.
Veiem com el moviment per l’habitatge és molt fort a Catalunya i integra una pluralitat d’agents: xarxes d’habitatge i sindicats de barri que neixen del 15M, la PAH, associacions com 500×20, el Sindicat de Llogateres… Com s’hi relaciona el Sindicat? S’articula alguna mena de diàleg, espais de trobada o estratègies conjuntes amb aquests actors?
Crec que avui podem parlar d’un moviment per l’habitatge molt fort i excepcional a Catalunya, que és plural i on hi ha organitzacions que abordem les diferents casuístiques relatives a les formes d’habitar: hipoteques, ocupacions i lloguer. Potser el que ens falta ara és maduresa i poder concretar l’aposta organitzativa, és el que portem temps debatent i crec que encara no hi ha postures tancades ni hegemòniques. Estem mirant de teixir ponts, de generar línies d’acció conjuntes i organitzar-nos per poder curtcircuitar els cicles d’acumulació que es venen donant a les ciutats i que generen expulsió i precarietat en l’habitatge. Crec que com a moviment estem començant a obrir espais perquè això passi. L’espai principal es va obrir fa un any amb el Primer Congrés d’Habitatge de Catalunya, que va ser un exercici molt important.
El company del Sindicat Aldo Reverte ha publicat recentment dos articles a Catarsi on explica com hem de ser capaces de crear organitzacions que siguin adaptables a les mutacions que puguin aparèixer amb l’habitatge, i nosaltres fem aquesta anàlisi que el lloguer és potser el punt que pot generar més conflicte durant els següents anys. El Sindicat vol ser una organització de masses a nivell català i acumular legitimitat per posar tot això al servei del moviment per l’habitatge en general, per posar alternatives i polítiques sobre la taula i a llarg termini intentar imaginar entre totes un futur millor, on l’habitatge i el dret a una llar estigui totalment desmercantilitzat. Aquest exercici d’imaginar un futur millor és un exercici que hem de començar a fer si no volem morir en aquesta quotidianitat esgotadora que és la lluita contra l’especulació i el rendisme. Cal consolidar la cultura de l’afiliació, que la gent entengui que un sindicat és una aposta per defensar drets que van molt més enllà de la casuística de cadascú.
Si mirem una mica més enllà del moviment per l’habitatge, veiem com per a la regulació del lloguer vau aconseguir teixir aliances amb altres entitats polítiques, socials i culturals com Òmnium o l’ANC. A què creieu que es deuen aquestes aliances externes i de quina manera us reforcen?
Crec que aquest fet demostra que la nostra lluita no és sectorial; vol defensar una benestar social i una estabilitat que afavorirà a tothom. Això forma part de l’interès que té la gent de viure en barris que no estiguin dominats per una lògica del valor que el que fa és trinxar vides. També ho estem veient ara amb la qüestió dels locals culturals i comercials; és necessari repensar com funciona la nostra societat. Creiem que aquest és un marc de sentit comú molt assentat a Catalunya. Ara hem de veure com podem seguir estenent aquesta lògica a la resta de l’Estat espanyol.
D’altra banda, hem vist com el moviment feminista ha estat un dels més dinàmics i potents tant a nivell cultural com amb accions com les vagues del 8 de març. Quines interseccions pot haver-hi entre la lluita feminista i el moviment per l’habitatge?
Tenim un grup de dones al Sindicat i donem moltes voltes a aquesta qüestió. A nivell general la qüestió de l’habitatge afecta més a les dones perquè tenen més precarietat laboral, més inestabilitat, un pes superior en les tasques de cures a la llar… També veiem com en gran mesura són les dones les que es fan càrrec de lluitar per la llar, com són les principals usuàries dels serveis socials relacionats amb l’habitatge, són les que venen a les assemblees i són les que realment es fan seva la lluita. Igualment observem com a les assemblees es repeteix molt clarament el perfil de mares solteres amb menors a càrrec i situacions laborals molt inestables. Però tot això tampoc ens pot fer oblidar que són les condicions estructurals del sistema les que condemnen les dones a la pobresa i això es tradueix en aquestes conseqüències en relació amb l’habitatge.
Per això és important acompanyar aquesta anàlisi de la crítica que fa l’economia feminista o ecofeminista que considera tot allò que és necessari per a la reproducció de la vida. A més a més, durant la pandèmia hem vist com el treball de cures és totalment essencial, hi ha molts treballs prescindibles, però els de cures no estan entre aquests, encara que les dones molts cops els portin a terme de forma gratuïta. Per tant, la qüestió és com podem lligar aquest sentit essencial del treball de cures i la necessitat d’un espai com la llar amb la crítica al rendisme, l’especulació i la lògica de l’extracció i la generació de valor.
Potser el moviment per l’habitatge, en comparació amb els sindicats tradicionals, ha aconseguit evolucionar cap a nous lideratges, maneres de funcionar que tenen més en compte les cures, són espais menys masculinitzats que en el sindicalisme laboral. Però a banda d’aquesta realitat d’assemblees amb més dones, existeix el xoc entre l’acumulació de capital i la reproducció de la vida. Volem fer propostes que no diguin només “defensem a les dones” -que també, clar- sinó defensem-nos tots. Per això el moviment feminista és un moviment igualitari, ja que posa al centre la vida de tothom.
En un article que vas fer amb el Jaime Palomera, afirmaves que “acceptem el nomadisme, la inseguretat i l’empobriment com a inevitables”. Al mateix temps, tenim una gran manca de referents culturals i la ficció esta plena de distòpies i futurs complicats. Com diu Jameson: “és més fàcil imaginar la fi del món que no pas la fi del capitalisme”. Com es pot lluitar contra aquesta resignació?
Crec que ho estem fent. Escrivíem aquesta frase al principi de militar al Sindicat, i fèiem una lectura de la realitat a banda de la qüestió material pura. Darrere això hi ha una lògica cultural clara a través de la qual la gent justifica la seva vivència. És molt similar a quan es parlava del sentiment de culpa que explicava la gent hipotecada quan no podia fer front al seu deute. Ens trobem una cultura nòmada de “jo tampoc demano viure al mateix lloc, si cal em mouré”. S’assumeix que l’estabilitat no arribarà mai. Aquestes lògiques es desmunten explicant que aquesta visió del món no és natural, sinó que ve provocada per una sèrie de polítiques que incentiven un tipus d’economia que no ens convé. Per tant, ens hi hem d’oposar i modificar-la. Necessitem models de vida estables i que les persones joves puguin somiar amb desenvolupar projectes de permanència en una llar si és el que desitgen. La gent el que vol estar tranquil·la en el lloc on ha decidit viure i projectar-se. Crec que estem aconseguint canviar aquest sentit comú, però ens queda molta feina per fer; crec que les cures que ens donem les unes a les altres, i les persones meravelloses que coneixem dia a dia al sí del moviment i del Sindicat fa que sigui més fàcil ser optimista i tenir l’energia per empènyer, per no caure en l’espiral de distòpia permanent.
Abans feies la comparació amb el sindicalisme laboral. En el neoliberalisme, la societat no existeix. Només la suma d’individus, com deia Margareth Thatcher. Però la precarietat i l’individualisme dificulten que existeixi un sentiment de pertinença a una classe social, com passava al moviment obrer tradicional. Creus que el Sindicat de Llogateres pot ajudar a construir un sentiment de pertinença en el context post-fordista?
De fet, és una de les qüestions pendents de seguir reflexionant. Encara ens queda molt a reflexionar sobre la classe i l’habitatge. Però estem aconseguint generar sentit de comunitat. Una de les estratègies que ens plantegem com a sindicat és ajuntar llogaters en funció de propietaris. Per tant, la nostra tàctica és ajuntar els mateixos llogaters de cada bloc. Fer assemblees de veïnes llogateres del mateix edifici. Ha existit tradicionalment la figura de la comunitat de propietaris, regulada per llei, que prenen decisions importants sobre la convivència i el manteniment dels edificis. En canvi, no existeix el mateix per llogaters. No tenen ni veu ni vot.
Les llogateres organitzades per blocs poden ser espais on es faci pedagogia de com funciona la regulació dels lloguers, quins drets tenim i a més generar cohesió i continuïtat. De fet, tenim obert el conflicte amb Azora, que afecta a set comunitats a cinc municipis diferents. Estem treballant per generar aquest vincle comunitari entre veïnes als blocs de pisos, que és necessari per anar juntes a la negociació col·lectiva amb els propietaris.
Pel que a tu respecta, actualment estàs fent un doctorat sobre la qüestió de l’habitatge on estudies el conflicte entre la propietat i el llogater des de la perspectiva econòmica i de règim de propietat, però també des de la perspectiva antropològica. En aquest sentit, com de central creus que és l’element subjectiu que entra en joc a l’hora d’establir percepcions en relació a l’habitatge? Com creus que es pot operar en aquest marc?
A diferència del que ens vénen explicant els grans mitjans de comunicació, que ens parlen de l’evolució dels preus del lloguer com si fos un fenomen meteorològic, hi ha dos elements fonamentals a tenir en compte. Per una banda trobem la qüestió política; és a dir, com les polítiques que es fan determinen el terreny de joc i, per altra banda, el marc en que es donen les interaccions en aquest terreny de joc; perquè al cap i a la fi en un mercat com aquest existeixen les interaccions humanes. És important tenir en compte el xoc de percepcions que es dóna en una negociació com aquesta, quan tu tens molt clar que el dret a l’habitatge és una qüestió que no s’hauria de tocar i la part propietària et desplega una sèrie d’arguments des d’un altre marc completament diferent.
A banda d’això, la propietat també té altres estructures materials més dures al seu favor com els jutjats i la policia i en canvi els llogaters s’han de servir d’una organització col·lectiva i la qüestió central de que són els amos de les rendes. Actualment estic estudiant també quines diferències poden aparèixer entre petits, mitjans i grans propietaris, i com afecten a l’hora de negociar i d’articular els discursos.
En relació a això, quines particularitats creus que té aquesta estructura de la propietat a casa nostra?
A Catalunya existeix una diversitat en aquest sentit que ho converteix en una qüestió complexa. Podríem partir d’un escenari en què predominaven els petits propietaris i de sobte hi ha l’entrada dels fons d’inversió i es construeixen grans cúmuls de propietats com Blackstone, Cerberus o Azora. Però no tot és tan senzill i, com en tot, hi predominen els grisos. Existeix també una burgesia local històricament propietària de blocs sencers que s’han anat reproduint al llarg de les generacions. També hi ha empreses que no són grans fons d’inversió sinó que compren blocs concrets per reformar-los. Més enllà d’això, la figura dels petits propietaris potser canvia una mica la lògica de la lluita per l’habitatge d’aquí en comparació amb ciutats com Berlín, on hi ha una concentració clara del lloguer en mans de grans empreses, i on la manera d’articular-se pot ser més clara i directa i entrar en menys contradiccions.
La que coneixem millor és l’estructura de la propietat de Catalunya, sobre la qual hi ha dades. És possible que en altres parts de l’Estat aquest perfil de petit propietari sigui encara més central. Tot plegat es troba molt condicionat per la cultura de percebre i tractar l’habitatge com un actiu, fet que xoca de ple amb concebre el lloguer com una opció digna i no només com una extracció de rendes per part del propietari. La idea del rendista popular potencialment reaccionari com a escut davant d’opcions més progressistes d’organitzar la propietat és una qüestió central que crec que ens la trobarem en el futur, i que haurem de pensar com afrontar-la de manera intel·ligent. De moment estem fent els primers passos, però hem de tenir present que quan toquem aquest os, estem tocant un os molt central, per no dir el més central pel que fa a l’estructura de classes de l’Estat.
Ens pot recomanar una sèrie?
GLOW.
I un llibre?
El Quadern Daurat, de Doris Lessing.
