Per Frederic Sala
Últimament, sentim parlar molt de salut mental, i és que la pandèmia ha agreujat molt aquest problema sobretot entre les persones més joves. El confinament domiciliari de tres mesos va ser un cop dur a la vida de moltes, i és que la virtualitat de les classes, el no poder relacionar-se amb la resta de companys i amics, i ni tan sols poder sortir a fer una volta a l’aire lliure generaven un estat d’angoixa i depressió completament comprensibles i això sense deixar de banda el catastrofisme que ens arribava des de tots els mitjans de comunicació i la situació econòmica que moltes persones vivien a casa seva. La pandèmia i els seus problemes segueixen aquí, i per tant, segueixen generant i agreujant els problemes de salut mental de moltes de nosaltres. La incertesa de cap on anem, de com serà el futur més pròxim, l’anunci constant de noves restriccions i noves dosis de vacunació, la improvisació ja habitual de les institucions que ens governen i la por a contagiar o contagiar-te fa que la incertesa i l’angoixa segueixin latents. Sembla més que mai, que la urgència de més professionals de la salut mental és necessària, igual que també ho és que totes les persones que ho necessitin hi puguin accedir de forma eficaç i no amb cites per aquí sis mesos amb intervals de sis mesos més entre visita i visita. Sembla doncs que la necessitat de fer polítiques per millorar la salut mental és més que evident. Però compte en donar per certes les coses tal com se’ns presenten. Realment tantes persones necessiten ajuda psicològica i psiquiàtrica? I si és així com hem arribat a aquest punt, com ho podríem haver previngut? El problema de la salut mental no neix amb la pandèmia, sinó que és un problema que Espanya arrossega des de fa molts anys, els problemes de la salut mental s’han agreujat amb la pandèmia, però no han nascut amb ella com pensen alguns “boomers” que dirigeixen els mitjans de comunicació. Ja fa anys que la primera causa de mort entre les persones joves és el suïcidi i fins al 2021 no s’ha fet la primera Marató de TV3 parlant del tema.
Segurament, si la situació econòmica del país fos millor, també ho seria la salut mental, així i tot, no crec que aquest sigui l’únic problema a solucionar per prevenir els problemes de salut mental. Fa ja més de dos mil cinc-cents anys, que a l’antiga Grècia es va inventar la filosofia, i això va ser fruit sobretot, de buscar i clarificar quina és la millor forma de viure i ser feliç, preguntant-se quins són els millors valors i comportaments per una vida bona. A l’entrada del temple d’Apol·lo a Delfos hi havia escrit “Coneix-te a tu mateix”, i és que és precisament això el que acaba fent moltes persones després d’anys de teràpia, i s’adonen que si s’haguessin entès abans a si mateixos, si s’haguessin conegut abans, molts dels seus problemes no haurien arribat mai a ser un problema de salut mental. Entendre i comprendre’s a si mateix, és el primer pas que ha de fer una persona per poder comprendre el món que l’envolta, és la primera pedra per construir una nova forma d’estar en el món, desconstruint velles creences que ens torturaven, com la por al fracàs, no ser un home viril i exitós com els de la televisió, no aconseguir ser mai ric, no complir amb els cànons de bellesa establerts, entendre que hi ha moltes formes de viure les relacions interpersonals amoroses i no amoroses, etc.
La filosofia té una dimensió transformadora gairebé oblidada, però no cal anar molt lluny per veure que aquesta dimensió sí que existeix. Molts homes que per exemple hem abraçat les teories feministes i les hem adoptat i seguim intentant adoptant-les de la millor manera que sabem a les nostres vides, ens hem vist i sentit alliberats de complexes i conductes que ens generaven greus problemes en les nostres vides, i que podien derivar en problemes de salut mental com són la depressió o l’ansietat. El procés no és fàcil, ni s’obté sense passar-ho inclús malament, ja que la veritat no sempre és agradable però si necessària, i és que la filosofia no és un mitjà per assolir un objectiu com per exemple el benestar personal, això seria més propi del coaching i que res té a veure amb la filosofia, perquè la filosofia només pot ser si és un fi en si mateixa, i no pot ser instrumentalitzada, tot i això, la filosofia amb la seva clarificació, porta intrínsecament beneficis terapèutics a mitja-llarg termini. Considero que la filosofia pot arribar a molt més lluny del que pot arribar la teràpia psicològica i és que la psicologia el que fa és tractar els problemes des d’una dimensió individual i personal, i les teràpies no desenvolupen quasi mai una perspectiva crítica amb la societat, buscant només l’adaptació del pacient al seu entorn, inclús podríem dir que disciplinant el pacient en el sentit més foucaultià quan els temes que sorgeixen a la consulta són de caràcter filosòfic. El que ens passa a les persones no només obeeix a la nostra infantesa o biografia, les persones no ens trobem flotant en el buit tancats dins de nosaltres mateixos, sinó que estem immerses a un context històric, social i cultural molt més ampli. Crec que tenir i disposar de les eines per clarificar les nostres vides, hauria de ser un dret del qual hauríem de disposar totes. Les pel·lícules, les series, les cançons, la família, entre altres, ens donen missatges molt diferents sobre el que és important a les nostres vides, uns ens diuen que és important tenir moltes parelles sexuals, altres ens diuen que el més important és ser ric o famós, i cadascú de nosaltres amb l’absència d’un pensament crític construïm la nostra pròpia filosofia personal de la millor manera que podem, amb els seus valors i els seus principis, molts cops contradictoris amb la nostra realitat i posició en el món, que ens generen malestar, inseguretats, acomplexaments, i contradiccions que poden acabar derivant en greus problemes de salut mental.
Crec que si en comptes de treure la filosofia de les aules, la incorporéssim des de ben petits fins que acabem la nostra educació bàsica (com pretén el projecte Filosofia 3/18) molts dels problemes de salut mental que hi ha entre les persones més joves i que aquestes acaben arrossegant quan són adultes, es podrien prevenir, ja que cadascú de nosaltres tindria les eines per establir de manera crítica els principis i valors que voldríem que regissin la nostra vida, a la vegada que ens permetria ser crítics amb tot allò que ho impedeix (per exemple el sistema socioeconòmic en què ens trobem immersos). Per acabar voldria fer una analogia com fa Plató en els seus diàlegs, per exemple podríem pensar potser que per resoldre els problemes cardiovasculars de la ciutadania, podríem apostar per disposar de més cardiòlegs, però potser seria més intel·ligent disposar de professionals de l’activitat física i que estigués garantit l’accés de la ciutadania a aquests, per evitar que una vida sedentària s’hagi de tractar a un quiròfan, quan es podria haver evitat amb exercici físic. I és que igual que el professional de l’activitat física no ha de substituir el cardiòleg sinó que el millor és una col·laboració conjunta, el mateix hauria de passar amb la filosofia i la psicologia clínica.
