Publiquem un text inèdit de Joaquim Maurín, dirigent del Bloc Obrer i Camperol, en motiu de l’11 de setembre. L’article publicat al cap d’un any de la proclamació de la Segona República il·lustra l’històric error de les classes dominants catalanes en cel·lebrar una presa de partit per una monarquia que segles enrere havia destruït els furs aragonesos i castellans. Vist amb els ulls de Maurín al 1714 s’havia perdut l’oportunitat d’una revolució burgesa, Rafael de Casanova no havia volgut ser ni un Cromwell, i al 1932 ja era massa tard per a una República burgesa, havia arribat el moment d’una República Obrera i Camperola, així per a Catalunya com per al conjunt d’Espanya. [1]
La burgesia catalana ha vingut realitzant, des de fa molt de temps, una intolerable simulació històrica al voltant de la festa de l’onze de setembre. Aquesta simulació era el pressentiment que en altres circumstàncies la burgesia realitzaria un nou escamoteig històric, revestint-lo tanmateix, de retòrica i de fraseologia.
L’11 de setembre de 1714 i el 9 de setembre de 1932 es troben units per la mateixa diagonal.
L’11 de setembre de 1714, Barcelona era vençuda i triomfava la dinastia borbònica, l’entronització de la qual s’hi oposava Catalunya.
Però, és que Catalunya defensava llavors una situació històrica que li permetés un major règim de llibertat?
No. I aquí rau, precisament, la gran paradoxa.
En la història d’Espanya, des de finals de l’Edat Mitjana, hi ha hagut tres dinasties: l’espanyola, representada pels reis catòlics, Isabel i Ferran, que s’extingí per si mateixa; la dels Àustries, germànica, que inauguren Felip el «Bell» i Carles I, i la dels Borbons, francesa, que comença amb Felip V, en desaparèixer Carles II, l’ «Encantat».
La dinastia espanyola fou un factor progressiu. Cohesionà les províncies feudals i va posar limitacions a la noblesa.
Però la dinastia dels Àustries, des de 1500 a 1700, és a dir, durant dos llargs segles, destruí les llibertats medievals i instaurà un cesarisme de tipus asiàtic, un dels més tirànics que recorda la història universal.
La dinastia dels Àustries es va recolzar en la noblesa i en l’Església per a abatre totalment a la burgesia. Les llibertats de Castella s’esfumaren a la batalla de Villalar, al 1521. Les llibertats d’Aragó foren ajusticiades en la persona de Juan de Lanuza, al 1591. Portugal, oprimit, va aconseguir la independència, al 1640.
El cesarisme austríac impedia el desenvolupament de la burgesia nacional.
Doncs bé, quan per la mort de Carles II, al 1700, hi hagué necessitat de trobar-li successor, la noblesa i la burgesia catalana es col·locaren al costat de l’arxiduc d’Àustria en contra de Felip d’Anjou. Catalunya lluitava perquè la dinastia dels Àustries —que durant els segles XVI i XVII havien quasi destruït la vitalitat nacional— no interrompés la seva hegemonia.
Al 1700-1714 era ja qüestió de la revolució burgesa. El plet monàrquic constituïa un problema que requeria solucionar. I la millor solució no es trobava en el retorn dels Àustries, precisament, sinó en la destrucció de la monarquia, com havia fet Cromwell, a Anglaterra.
Catalunya va cometre un error històric. Defensar als Àustries al cap de dos-cents anys d’implacable dictadura cesarista va ser una espectacular equivocació.
L’Arxiduc d’Àustria més que Felip d’Anjou representava llavors la submissió de la Península Ibèrica. Anglaterra recolzava, com Catalunya, a l’Arxiduc, i Anglaterra s’apoderà llavors, durant la guerra de successió, 1704, de Gibraltar. En els destins històrics de la Península, Anglaterra ha estat sempre més que França, el rival més temible. Unir-se a Anglaterra era condemnar-se a l’esclavitud.
La presa de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, constituí la fi de la sublevació de Catalunya en favor dels Àustries. Les llibertats que Catalunya havia pogut salvar durant els dos segles de dominació austríaca desapareixien. Haurien desaparegut igualment, si hagués estat l’Arxiduc el que triomfés. La monarquia absoluta —borbònica o austríaca— per a viure necessitava anar liquidant tots els furs conquerits per les comunitats durant la Edat Mitjana.
La burgesia catalana ha convertit en festa tradicional ja aquesta derrota de Catalunya. A falta de victòries son els revessos els que se celebren.
Elevar un desastre a la categoria de mite històric no és freqüent. Potser és un mèrit la patent del qual pertany a la nostra burgesia. En els altres països, «generalment», són les victòries les que s’empunyen.
Els desastres són silenciats i es procura que l’esponja de la història passi per sobre d’ells i els vagi esborrant. Napoleó s’agafa a la història per les seves batalles de Jena, Austerlitz i Wagram, però no pel desastre de Beresina i la derrota final de Waterloo. América celebrava, al 1924, el centenari de la batalla d’Ayacucho, en la que dos joves generals, Bolívar i Sucre, liquidaven el domini espanyol al nou continent. Espanya, amb gran discreció, procurava oblidar Ayacucho, com després ha buscat no recordar ni Cavite, ni Santiago, ni Annual…
Aquesta inversió històrica de la guerra de successió i del seu punt final, 11 de setembre de 1714, constitueix una sorpresa. Però res ocorre per atzar. Tot té una raó determinant.
La burgesia catalana es va posar, equivocadament al costat dels Àustries, i més tard els Àustries abandonaren a Catalunya a la deriva. L’heroisme dels catalans, Rafael Casanova entre ells, des de 1710 a 1714 no va poder suplir la seva falta de visió política en haver lligar el seu futur al d’una dinastia.
Rafael de Casanova, al 1714, era l’últim paladí d’un error històric, comés per la burgesia catalana a principis del segle XVIII.
En el segle XIX hauríem de veure a un altre català cèlebre, també reverenciat com Casanova, Pi i Margall, ser el responsable principal que Catalunya no aconseguís al 1873, les llibertats. Pi i Margall, creient servir a Catalunya, ell que era l’adaptador a l’espanyol del principi federatiu de Proudhon, s’oposava a la Federació, i utilitzava tot el pes de la màquina de l’Estat feudal per a destruir els intents alliberadors que les classes populars catalanes i espanyoles volien dur a una consagració definitiva.
La burgesia catalana es va equivocar al segle XVIII i es va equivocar al 1873.
Per això la burgesia catalana aixeca estàtues als homes que simbolitzen aquest gran error històric, a Casanova i a Pi i Margall.
I arribem a 1931-1932.
L’ocasió no podia ser més propicia per a que la burgesia fes una rectificació i, empesa per les masses obreres i camperoles, conquerís, no només per a Catalunya, sinó per a Espanya sencera, les llibertats democràtiques. Durant uns dies, la burgesia catalana, era l’àrbitre guarda-agulles dels destins històrics. Podia, amb només moure una palanca, fer que la locomotora passés d’una o altra via. I, posada a escollir, optà per dur-la a una via morta.
Catalunya, al cap d’un any i mig de Revolució, no ha aconseguit res. L’exèrcit monàrquic, la burocràcia monàrquica, continuen fent bivac aquí com en els seus millors moments. Els camperols catalans no han obtingut la terra. Els convents i les sagristies prossegueixen poblats com ruscs de vespes verinoses. La gran burgesia reaccionària és senyora de les mateixes posicions econòmiques que durant la monarquia borbònica. Els obrers manquen de drets polítics i sindicals.
I enmig de tot això —que constitueix la negació més absoluta de la llibertat—, la burgesia exulta de satisfacció, dient que «hem reconquerit les llibertat que havíem perdut».
On estan aquestes llibertats reconquerides?
La llibertat en abstracte manca de tot valor. Els dictadors també parlen de llibertat.
La llibertat de Catalunya significa que els catalans han de tenir una mica més de llibertat. Se la dona l’Estatut «atorgat»? Ni remotament.
L’Estatut és una simple concessió administrativa. És tan ridícul dir que l’Estatut aporta la llibertat a Catalunya, com pretendre que la dissolució de les antigues Diputacions constituïa un descens de la llibertat provincial.
La Generalitat és això. La suma de quatre Diputacions. I res més.
Pregonar una altra cosa és prosseguir amb l’engany històric al que està acostumada la nostra burgesia.
El 9 de setembre de 1932 serà considerat per la nostra burgesia com una jornada gloriosa. Tan gloriosa com el dia de la rendició de Barcelona al 1714.
L’11 de setembre de 1714 era Barcelona la que capitulava.
El 9 de setembre de 1932 ha estat Catalunya.
Notes
[1] Font: Joaquim Maurín, “11 septiembre 1714 – 9 septiembre 1932”, La Batalla, 15-9-1932.
Imatge de capçalera: Diada de l’Onze de Setembre de 1936, autor Pérez de Rozas. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
