Per Eloi Gummà, Jaume Montés i Roc Solà

Jordi Serrano Blanquer (Sabadell, 1958) és historiador i rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya. També ha estat secretari general del Moviment Laic i Progressista, fundador i president de la Lliga per la Laïcitat i director de la Fundació Ferrer i Guàrdia. Darrerament ha publicat el llibre Carta a un republicano español. La revuelta catalana. Unos meses que estremecieron a España a Edicions Bellaterra, amb un pròleg de Xosé Manuel Beiras. L’entrevista, que pot llegir-se en castellà aquí, va ser realitzada a finals de juliol acompanyada d’una memorable cassola al forn.

Potser el primer que crida l’atenció del teu llibre és el títol: Carta a un republicano español. Què és el que t’ha portat a escriure aquest llibre, en castellà i publicat en una editorial semiacadèmica, i en qui pensaves quan l’estaves escrivint?

L’origen del llibre són principalment dues experiències. La primera és un debat en què participo a l’Aragó l’any 2017, on es discuteix la conjuntura política a Catalunya i el que em plantejo és com explicar-ho a la gent d’esquerres d’allà. La segona és una visita que faig a València, on també em demanen que els hi expliqui el que està passant a Catalunya. Llavors me n’adono que potser no s’està sabent explicar massa bé cap enfora el que està ocorrent aquí, que la capacitat d’anàlisi sobre el present també és limitada i que a vegades hi ha mirades de memòria de peix sobre el que passa. Escric, doncs, el llibre en castellà per aquesta primera raó i també perquè em col·locava en una posició de certa distància, ja que normalment escric en català, cosa que feia que quan em posava a redactar no ho feia orientant-me directament  cap a una direcció i donant per suposades gaire coses.

No obstant això, el pròleg l’escriu un “gallec de nació”. Per què li vas demanar a en Beiras que prologués aquesta carta?

Li demano perquè en Beiras és un referent intel·lectual molt important per l’esquerra espanyola, almenys de dues generacions: per una banda, de la generació de l’antifranquisme i, per l’altra, és un dels pares espirituals de la generació del 15M. I aquesta generositat que ell té és molt poc comuna a Catalunya i Espanya, en tant que trobo que la meva generació ha estat molt egoísta.

Ja havies dit en altres ocasions que la teva generació va ser la més egoïsta de la història. Per què?

Jo crec que tots els pares sempre han volgut que els seus fills visquessin millor que ells, però això es trenca amb la generació que surt de la Transició —parlo de la gent d’esquerres; criticar els de dretes seria massa fàcil—. Aquesta generació comença a fer política molt jove i topa amb el fet que no tenen quasi referents ni formació, ni tampoc saben res sobre la naturalesa del poder, perquè no havien tingut una generació anterior que els hi expliqués. I el poder els atrapa en la mesura que transforma la manera que tenen d’entendre’s a ells mateixos i la relació amb els demés.

Així doncs, aquesta generació s’aferra al poder i no marxa fins que biològicament ja no aguanta, i pel camí impedeix que qualsevol altra persona tiri endavant. I la gent que vol transformar el món pensa que la generació que l’acabarà transformant són els joves, i això passa amb totes les generacions excepte la meva. Ha passat al món de la política, als mitjans de comunicació, al món cultural, a la universitat —on no només impedeixen el relleu, sinó que una part d’aquest relleu es fa en condicions lamentables—. Han envellit molt malament i costa molt trobar avui referents d’aquesta generació. El que això provoca és que els relleus s’han de fer des de fora, la qual cosa genera també dificultats d’aprenentatge que fan que alguns errors es tornin a cometre.

Expliques que vas fer mítings amb el PSUC a favor de la Constitució. També, citant Fontana, dius que “Catalunya cayó en la ilusión de que aquello era el comienzo”. Quina lectura fèieu llavors de les possibilitats o esperances que la cimentaven? Quan van començar a esquerdar-se? Quins factors estructurals, de profunditat, creus que diferencien la situació de 2021 de la de la Transició?

Crec que el problema de llavors era que no érem prous, i això no s’ha explicat suficient. Els efectius de l’antifranquisme militant eren molts tenint en compte el que s’hi jugaven, però eren pocs en relació a la població. Si tots els que diuen que van córrer davant dels grisos ho haguessin fet, segurament hauríem arribat a una altra situació. Tot i així, jo continuo defensant que aquella Constitució va ser un avanç. Els feixistes hi estaven en contra. Jordi Solé Tura ja explicava el paper de l’exèrcit a l’hora de posar límits durant la ponència constitucional. La correlació de forces era la que era i hi ha un error que es comet avui que és el mateix d’aleshores. Què vol dir la correlació de forces? No són només els vots. Encara que una major part de la gent a Espanya volgués la democràcia, l’hegemonia la tenien els altres gràcies al control de tots els aparells de l’Estat. I aquest mateix error es comet ara també. Gramsci ja parlava de la magistratura com un component clau de l’hegemonia, també deia que la història ensenya però no té deixebles… Ara bé, és veritat que jo no m’hauria imaginat mai que d’aquella Constitució se’n pogués derivar el 155.

«Jo no m’hauria imaginat mai que d’aquella Constitució se’n pogués derivar el 155»

A una entrevista recent, deies que “el nostre problema és que no sabem veure les victòries”. Al llibre, comentes que hem aconseguit “la major victòria republicana des de 1939”. Quines victòries veus en l’última dècada? Per què creus que —encara que siguin parcials o no s’hagin realitzat els objectius finals— és important saber veure-les?

En els últims anys, hem aconseguit, entre d’altres coses, que la capacitat de control de l’Església sobre les mentalitats col·lectives s’acabi a Catalunya i que estigui amb tendència d’acabar-se a Espanya; els casaments civils, per exemple, creixen exponencialment. Tot i així, l’Església continua tenint molt poder polític i econòmic. Crec que això reflecteix el fet que una educació en llibertat i democràtica fa que la gent es comporti en relació al fet religiós com abans de 1939. Igualment, en els darrers deu anys, s’ha produït un procés semblant amb el republicanisme. Per una banda, afloren les noves generacions a Espanya que es declaren republicanes i, per l’altra, hi ha un procés a Catalunya derivat del fet nacional que fa que la dreta descobreixi que, per tenir la independència, s’ha de ser republicà. A mi em fa gràcia, perquè una dreta republicana i antisistema és un oxímoron. Llavors, ara ells tenen el problema i l’esquerra, en canvi, està al costat correcte de la història.

Com veus el règim? Creus que té una mala salut de ferro o, per contra, podem estar asseguts sobre un polvorí?

Trobo que si la piràmide d’edat no fos invertida ja hauriem fet un referèndum aquí i hi hauria una República a Espanya. Però el que m’ha sorprès és que pensava que els fills i nets dels franquistes no serien igualment franquistes i que si tornava una extrema dreta a Espanya seria en una forma que no la reconeixeriem massa, més moderna. El problema és que avui aquesta gent té unes dimensions molt grans als aparells de l’Estat; només cal mirar el comandament policial durant l’1 d’octubre o les històries dels membres del Tribunal Constitucional. Jo creia que tot això estava més erradicat, de manera que, per mi, es tracta d’una esmena retrospectiva molt gran a tota una generació que no vam saber veure-ho.

«Jo pensava que si tornava una extrema dreta a Espanya seria en una forma més moderna»

Al llibre també poses molt d’èmfasi en l’etapa del tripartit. Què creus que va representar el projecte de reforma de l’Estatut i les tesis de Carod i Maragall, les quals van confluir en aquell govern de coalició? Què van simbolitzar aquells anys en relació a la construcció del règim i als esdeveniments de l’última dècada?

Per a la gent d’esquerres que vam veure com Pujol manava durant 23 anys —quan a sobre  pensàvem que a Catalunya hi havia hegemonia d’esquerres— el tripartit va ser una gran alegria. Durant el període es van fer moltes polítiques socials i crec que quedarà com el septenni progressista d’aquesta etapa, malgrat que tots els aparells mediàtics juguessin a la seva contra. Respecte de l’Estatut, ERC era el partit que havia dit prèviament que volia fer una reforma de l’Estatut i hi va haver un acord en què ERC es va comprometre amb el PSC a explorar el camí del federalisme fins on es pogués, i això és el que van fer. En realitat, si l’Estatut que va sortir del Parlament s’hagués aprovat tal qual, no hauria passat res. La sentència del TC al final va ser contra el PSC i contra Montilla: el projecte federalista més raonable de les tres esquerres catalanes. I per això avui i ha tantes dificultats al PSC per fer una proposta, perquè s’ha d’enfrontar al TC.

Una de les qüestions que recorren el teu llibre és la de relacionar el 15M i l’eclosió del sobiranisme i l’independentisme a Catalunya. En aquest sentit, menciones que, a les eleccions generals en què Podemos va treure els seus millors resultats (desembre de 2015), ho va fer amb molts vots independentistes a Catalunya. També parles d’altres moments, com l’1 i 3 d’octubre, en què es va donar aquest front ampli. Quines tasques podem tenir per davant en aquest aspecte?

Fer una anàlisi correcta del que passa és el primer pas i el fet que, en 2015, més de 300 000 independentistes votessin perquè Pablo Iglesias fos president és molt rellevant. Després hi ha un altre fenòmen, que és la pèrdua de la por. Les generacions que han impulsat tant el 15M com el procés son aquelles menors de 60 anys que no van tenir experiència política durant la dictadura, i això és en part el que els ha permès explorar els límits. Si ens hi fixem, és la mateixa mà negra la que actúa contra Podemos i contra els independentistes, i a mi m’empipa molt que certs sectors de l’independentisme carreguin tant contra Podemos, perquè defensar l’autodeterminació fora de Catalunya té molt mèrit, de manera que els hauríem de veure com a aliats i cuidar-los.

«Defensar l’autodeterminació fora de Catalunya té molt mèrit»

Has dit que “la frontera entre la democracia y el neofranquismo es la República”. Per què ho veus així?

A Catalunya i, en bona mesura, a Espanya, ser republicà sempre ha implicat ser d’esquerres, perquè amb la monarquia res d’això és possible. I no és un tema de disquisicions ideològiques o acadèmiques, és una constatació històrica i pràctica del que hem viscut aquí.

Et llegeixo una altra frase del llibre: “creo que algunos se plantean retos imposibles, aún más difíciles que la independencia de Cataluña, como es un supuesto federalismo monárquico desde un republicanismo no practicante”. Per què existeix aquest republicanisme no practicant del que parles? Si les bases del PSOE són manifestament republicanes, per què el partit no ha adoptat la seva defensa com un punt central del seu programa?

Les joventuts del PSOE sempre, a tots els congressos, han fet una esmena republicana; és com una tradició. A Catalunya sovint hem tingut més pluralitat d’opcions polítiques, però els votants socialistes a Espanya són, molt directament, fills i nets dels “rojos”. És per això que sempre surt aquesta pulsió republicana, però l’aparell del partit —que està molt instal·lat a l’Estat— ho frena. Però això pot canviar d’un dia per l’altre, perquè el PSOE té el perill que, si defensa massa la monarquia, pot acabar caient amb ella; i no crec que siguin tan burros per vincular una cosa amb l’altra. Jo crec que estem molt més aprop del que ens sembla i, a més a més, Felip VI ha comès l’error de vincular la seva pervivència a l’extrema dreta. I amb el tema de la corrupció, si fos el president d’una República ja tindria molts motius per haver dimitit.

“Si el PSOE defensa massa la monarquia, pot acabar caient amb ella”

Al llibre et defineixes com “independentista accidental”. Ara bé, en la millor tradició comunista, l’autocrítica és ineludible. Al teu parer, quins errors ha comès el movimient sobiranista en aquests últims anys? 

Dic que sóc independentista accidental perquè jo vinc de la tradició federalista i, en el fons, crec que l’independentisme i el federalisme són el mateix. Això està molt lluny de l’imaginari col·lectiu català, però negar-ho és negar la llei de la gravetat. D’on surt si no l’independentisme? Aquí tenim una tradició sobre el republicanisme i el federalisme acollonant, amb llibres doctrinals molt bons, aportacions de Pi i Margall similars a les de John Stuart Mill des del punt de vista de què és la llibertat. Inclús els independentistes com Roca i Farreras es defineixen com a republicans federals, i d’aquí és d’on surt tot. Això és una cosa que, fins 1939, sabia tothom; i ara nosaltres no ho sabem. Per tant, si féssim una anàlisi correcta d’això, potser trobaríem algunes solucions. Una altra crítica seria la ingenuïtat de pensar que amb els vots és suficient per aconseguir l’hegemonia o que després de les eleccions plebiscitàries en què no es va arribar al 50 % no es reconsiderés res o no preveure la reacció de l’Estat. Però sabem que són errors perquè algú va fer alguna cosa.

I, després, pel que fa a la resposta de l’Estat, és interessant recordar que Suárez va trigar només vint dies després de l’11 de setembre de 1977 a derogar la llei franquista de 1938 que liquidava l’Estatut d’Autonomia; al cap d’un mes va tornar Tarradellas —que no és veritat que el portés la dreta, sinó que ell va tornar perquè hi havia un milió de persones a Passeig de Gràcia—; i dos anys després es va aprovar l’Estatut. Això és una resposta, mentre que avui portem sis o set anys de manifestacions multitudinàries i encara no hi ha cap resposta per part de l’Estat. 

També ens ha cridat l’atenció que una de les coses que critiques de l’independentisme és que hauria de revisar la seva visió de la Transició. A què et refereixes amb això? 

Em refereixo a que ens podríem haver estalviat el 6 i 7 de setembre, perquè la tradició a Catalunya és sortir a un balcó i proclamar la República. Per fer això no pots només tenir un 47 %, però hi ha un cert error —que és el mateix que li ocorre a Amadeu Hurtado amb la Llei de Contractes de Conreu en 1934— que és no adonar-se que es tracta d’un conflicte polític i no d’un tema purament jurídic. Els conflictes polítics es decideixen políticament. Però, en tot cas, si no haguessin fet res, no sabríem el que sabem avui: que necessitem la República si volem fer un referèndum d’autodeterminació. Perquè quan Companys i Macià van proclamar la República en 1931, els republicans espanyols no van enviar l’exèrcit. Per tant, cal una gran aliança republicana per acabar exercint el dret a l’autodeterminació; simbòlicament, això va ser molt clar quan el 3 d’octubre va sortir el rei.

«Avui sabem que necessitem la República si volem fer un referèndum d’autodeterminació»

Una de les lliçons principals que es poden extreure del llibre és quan dius que “la democracia no se conquista una vez y ya está, no se tiene una vez del todo y dura para siempre. Se puede tener un poco, limitadamente, o mucho. Aunque puede perderse en cualquier momento”. Per què és important que ho tinguem present?

Primer, perquè hem de reconèixer que quan han canviat les coses és perquè hi ha hagut grans organitzacions que han fet por als poderosos, com quan, per exemple, es crea l’Estat del benestar donada la força del moviment obrer i el perill que tinguessin lloc noves revolucions. No obstant això, Fontana deia que el problema, després de 1970, era que els poderosos ens havien perdut la por. I, segon, el fet que hi ha moments en què es donen avanços i moments en què es donen retrocessos. Per exemple, amb el tema del feminisme, que quan ens pensàvem que ja no hi havia problema, simbòlicament sorgeix la manada i trontolla tot. I hem de pensar que fa deu anys el feminisme no era tan fort com avui.

«Fontana deia que el problema, després de 1970, era que els poderosos ens havien perdut la por»

Actualment, no només amb el tema nacional, els perills de retrocessos són inmensos: sols hem de mirar Amazon, que funciona com una empresa feudal amb súbdits. Per això cal mantenir una tensió constant, cal organització, i potser avui confiem excessivament en els mitjans de comunicació (que ara ja ens hem adonat que tots els convencionals són de dretes) i en les xarxes (que estan en mans de la dreta perquè són un negoci seu i perquè la simplificació de la discussió política porta que gent com Trump sigui president, ja que no es pot ser d’esquerres amb tuits de 280 caràcters). També hi ha hagut un paternalisme amb els joves, dient que no llegeixen perquè tenen les xarxes; però algú ha de començar a dir que, si no volen que els manipulin, el que han de fer és llegir llibres amb moltes notes a peu de pàgina.

Per acabar, també voldria dir que penso que la gent independentista i la gent que no ho és s’hauria d’anar acostumant a conviure amb la diferència. I, tot i que sempre posaràs un límit, en un entorn democràtic tothom ho hauria de pregonar.

Roda de reconeixement republicana

Ramon Xaudaró.

Un “rebelde primitivo”. Hi ha un error del marxisme català, que és considerar tots aquests republicans d’esquerres del segle XIX com a petit-burgesos, i això els elimina. A més, tampoc saben que el mateix Engels se’n va adonar de l’error de dir que eren socialistes utòpics; per ell, el primer socialista espanyol era Pi i Margall. Al final, els revolucionaris són aquells que volen fer la revolució: Ramon Xaudaró intenta fer una Constitució republicana per a Espanya i l’acaben afusellant.

Abdó Terrades.

També és d’aquests personatges que, si estiguéssim a França, se’n farien moltes pel·lícules; en canvi, aquí està costant molt reivindicar-lo. Va ser el primer alcalde republicà de Catalunya i d’Espanya. Quan va arribar a l’alcaldia de Figueres, va treure la subvenció a l’Església catòlica, va acabar amb la processó dels corpus i va agafar els diners i els va dedicar a fer una mena de banc d’aliments i menjadors populars. Ell va guanyar i va aplicar el seu programa; en canvi, ara quan mana l’esquerra sembla que hagi de demanar perdó tot el dia, com si estigués de lloguer, i li costa molt aplicar els seus programes. És una cosa que fins 1939 l’esquerra no tenia.

Josep Anselm Clavé.

Coneixem a Clavé pels cors, i això és un atemptat. Clavé no només volia treure els obrers de les tabernes i fer-los cantar, Clavé volia la revolució socialista i comunista i per això feia els cors. I si Pi i Margall hagués arribat a governar durant més temps, a Catalunya hi hauria hagut un Estat català pactat sinalagmàticament amb la República espanyola i probablement Clavé hauria estat el president d’aquest Estat català.

Narcís Monturiol.

Un altre exemple d’això que dèiem: tothom el coneix pel submarí, però ell volia eliminar les classes socials i navegar sota el mar. Llàstima que Monturiol només va aconseguir la segona cosa, però era gent que no anava amb eufemismes. Té un un text que es diu “Mi credo comunista”. I, a més, tots aquests eren anticlericals. Hi ha una part de l’esquerra de la Transició i de la democràcia que formava part de la Transversal Montserratina que s’esgarrifaven quan llegien aquesta gent, perquè eren molt més moderns que no pas la classe política actual.

Josep Narcís Roca i Farreras.

És un gran desconegut tot i que va escriure més de mil articles, i jo crec que és perquè era massa modern. Era anticlerical, republicà federal i, a més, no eren capaços d’entendre’l. El republicanisme federal del segle XIX s’acaba amb el segle i comença un nou republicanisme. Cap a l’any 1910, després de la Setmana Tràgica, hi ha una reflexió de Gabriel Alomar que diu que el gran error del catalanisme és haver anat cap al centre. I aquest grup de gent agafen i, entre la seva activitat com a advocats defensant a la CNT i als rabassaires i la seva acció política, van fent girs fins que el Partit Republicà Català s’acaba adherint a la Tercera Internacional. Tot això anticipa la victòria d’ERC al 1931, la Segona República i el Front d’Esquerres.