Ahir, 18 de març de 2021, feia 150 anys que es va produir l’inici de que hem conegut com la Comuna de París. En aquesta experiència política es va donar sufragi universal (masculí) 40 anys abans de la primera aprovació oficial, es va eliminar l’exèrcit regular, es va destruir el poder clerical expropiant les congregacions, es va fer dels jutges uns servidors públics (que s’escollien i es podien deposar) i es van suspendre els pagaments de les hipoteques. A la vegada, la seva repressió a partir de 1871, va suposar una construcció, a tota Europa, d’Estats cada cop més autoritaris i més centralitzats.
A El surgimiento del espacio social. Rimbaud y la Comuna de París, Kristin Ross planteja dues qüestions fonamentals. Tan fonamentals que van sacsejar profundament la visió de Marx de com s’havia de produir un procés revolucionari. La primera és que la Comuna va ser una revolució política la base de la qual no va radicar en la industria pesada ni en el proletariat organitzat a gran escala, sinó en la captura, la defensa i la transformació d’un lloc, una ciutat, un lloc on homes i dones vivien i es congregaven, viatjaven i parlaven. Com diu Terry Eagleton al pròleg, “no va ser tant una revolta dins dels mitjans de producció, arrelada als soviets fabrils i en un partit revolucionari de la classe obrera, com una revolta dins dels mitjans de vida pròpiament dits”. La revolució i l’espai social.
La segona és la figura de Arthur Rimbaud. Per què Ross vol reivindicar-lo? Un poète maudit, amb el seu bohemisme vagabund, adolescent, despectiu i aparentment altiu amb els altres, semblaria a priori quelcom poc vinculat als projectes de transformació política i social. Però l’autora ens diu que aquests gestos antisocials aparentment immadurs són en el fons el signe d’una involucració política molt profunda. El compara amb William Blake, Maiakovski o Bertolt Brecht i diu que a la vegada que criden l’atenció dels límits d’allò polític per a desfetixitzar-ho, juguen el paper de la “revolució dins la revolució”. Assenyalen allò que queda per fer, quines fantasies i desitjos no s’han acomplert encara després de que s’instal·lin alguns canvis polítics urgentment necessaris. Problematitzen una corrent històrica de transformació social en el seu sí quan aquesta s’ossifica, aquella situació que descrivia Marx a La ideologia alemana quan deia que, “Els productes de llur cervell els han pujat al cap fins a dominar-los”.
Bé, tampoc ens hauria de venir de nou el que podríem anomenar una reivindicació de figures del romanticisme des de l’anticapitalisme, si Kristin Ross ho fa amb el poeta Rimbaud, prèviament ho havia fet Walter Benjamin amb Baudelaire o E. P. Thompson amb William Morris. Així, Ross ha rescatat a un Rimbaud per a una esquerra que el necessita urgentment. I és que la Comuna no va ser només un aixecament contra les pràctiques polítiques del Segon Imperi; va ser també, i potser abans de res, una revolta contra formes profundes de reglamentació social. En l’àmbit de la producció cultural, per exemple, les divisions jeràrquiques sòlidament establertes degut a la rígida censura de l’Imperi i a les restriccions del mercat burgès —entre gèneres, entre discursos estètics i polítics, entre treball artístic i artesanal, entre art elevat i reportage— van ser ferotgement debatudes durant la Comuna. Van ser aquests gestos d’improvisació antijeràrquica, el que va suposar l’ampliació dels principis d’associació, cooperació i participació al funcionament de la vida quotidiana. No seria casualitat doncs que mentre que als quartiers burgesoso (el VII i el VIII) van votar a les municipals organitzades per la Comuna menys del 25%, als obrers i populars (el X, XI, XII, XVIII, el districte universitari i el V) la participació superés el 50. Aquesta relació entre la jerarquització social i la participació pública la explica molt bé Corey Robin a La mente reaccionaria, “la posició més profunda i profètica de la dreta ha sigut […] cedeix el camp de lo públic si és necessari, però t’has de mantenir ferm en el terreny privat […] La prioritat del debat polític conservador ha sigut mantenir els règims privats del poder inclús a costa de la fortalesa i integritat de l’Estat”.
Això ho va entendre molt bé Paul Lafargue que 8 anys després de la Comuna va escriure El Dret a la peresa en un moment en què l’esquerra, responent a les difamatòries històries dretistes d’aquells aconteixements, que retrataven a prostitutes, borratxos i vagabunds incendiant París, havia reivindicat com a pròpia la tasca de construir el communard com un treballador bo o modèlic. En les hagiografies esquerranoses del període i posteriors, el communard era un bon home de família que no provava l’eau-de-vie i no desitjava sinó treballar 15 hores en el seu métier. És en un moment en el que el treball estava essent deïficat per esquerra i dreta, que Lafargue defensa la peresa. A la dècada de 1830, el terme travailleurs havia adquirit un fort valor moral, així com econòmic, dins del vocabulari revolucionari, i definit per oposició al burgès i a l’explotador. “El dret al treball” va dominar les insurreccions de 1848 i el contingut del terme treballadors es desenvolupa durant el Segon Imperi passant de tenir un significat merament econòmic a tenir un ressò plenament social i polític. Així, Lafargue al descriure l’absoluta peresa de la burgesia, fa èmfasi en què els treballadors exigeixin a la burgesia allò que es reservava només per a sí mateixa (oci, plaer, vida intel·lectual) i, al exhortar als treballadors a abandonar el món del treball, llavors dona al pamflet un valor escandalós. El propòsit era clar: negar-se a participar de la construcció del “bon treballador” que estaven elaborant els filantrops, moralistes i gerents fabrils de dretes que volien evitar-se que trontollés el sistema d’explotació.
S’entén perfectament per què la poesia de Rimbaud mescla allò útil amb allò luxós, allò artístic amb allò artesanal, els metalls preciosos i les escombraries. També hi ha poques dificultats per comprendre que un dels poemes més coneguts del poeta francès es titulés El Vaixell ebri i es publiqués a l’estiu de 1871.
Rimbaud i Lafargue volen desnuar l’aliança de classes que s’estava produint en la França que reacciona a la Comuna. La racionalització burgesa i l’ascetisme cristià —que Rimbaud resumeix dient “El senyor Prudhomme va néixer amb Crist” o que Lafargue sintetiza “La ciència no nega a Déu, és millor, el fa innecessari”— s’unien per condemnar la resistència aparentment irracional dels treballadors que no acceptaven mansament la situació de treball assalariat i la mercantilització de la vida i les vides. Per això, Rimbaud va estar sempre del llenguatge poètic de l’“evocació” en contra de l’ofegament en el llenguatge vulgar i dominant de la “precisió”, el formalisme i la raó sensata i, no poques vegades, balística. També ho havia estat Baudelaire quan afirmava que “Allí on no s’hauria de veure res més que Bellesa, el nostre públic busca solament Veritat”.
Només entenent això, ens diu Ross, es pot comprendre què li està dient Bertolt Brecht a Walter Benjamin quan li diu: “Jo no estic en contra de lo associal, estic en contra de lo no social”. Perquè mentre que el no socialitzat és aquell que no es troba còmode amb ningú, la associalitat altiva de Rimbaud és una expressió d’indiferència a l’adaptació de les normes de comportament convencionals, ja siguin morals, sexuals, nacionals o lèxiques. Per a l’autora, doncs, “res hi ha més social que l’associabilitat de Rimbaud”. Però si bé aquestes qüestions podrien no semblar centrals, clarament sí que ho eren pel poder del Segon Imperi. Entre els anys 1830 i 1896, les condemnes per vagància (vagabundeig) es van multiplicar per 7 a França; al 1889, 600.000 nens —l’onzena part de la població en edat escolar— s’havia escapat del col·legi.
Però passem a l’altre llibre de Kristin Ross, Lujo Comunal. El imaginario político de la comuna de París. Aquí tracta diverses qüestions en relació a la Comuna. Destaca com els fets de París —juntament a les discussions amb els populistes russos i Vera Zasúlich— van modificar en Marx alguns plantejaments evolucionistes i la visió dels camperols com a masses reaccionaries. També és un llibre fascinant per entendre la relació entre cultura, política i art a partir de les reflexions de William Morris, que van ser profundament marcades per La Commune. Inclús és un assaig rellevant per replantejar la història dels processos nacionalitzadors i de construcció dels Estats liberals ja que l’autora porta una dada fonamental: només 1 de cada 2 habitants de França dominava la llengua francesa al 1870. Però m’agradaria destacar breument dues qüestions que crec de cert interès.
En primer lloc, la reivindicació que va fer la Comuna del luxe. Al Manifest de la Federació d’Artistes de l’abril de 1871 hi comença dient: “Anem a cooperar esforçant-nos per la nostra regeneració, el naixement del luxe comunal, esplendors futurs i la República Universal”. Floreix una demanda de luxe vinculat a lo artístic i a la democratització de l’admiració de la bellesa. De fons hi havia una qüestió cabdal:el fi del luxe basat en la classe. I alhora, es replanteja el mateix concepte d’art o de cultura. El mateix William Morris veia l’art més enganxat a lo quotidià i no sobrevolant-ho ni tractant en va d’impregnar-ho. Al contrari, defensa una redistribució de la bellesa. Proposa que la bellesa ha de florir en els espais comuns i no només als vedats privats i que l’art ha de ser quelcom comú a totes les persones, sinó que també han de convertir-se en part integral del procés d’elaboració. El reconeixement també es redistribueix. Així, Morris ho explica de forma meridiana: “En primer lloc demanaria estendre la paraula art més enllà d’aquells assumptes que són obres conscients d’art, i incorporar no sols la pintura, l’escultura i l’arquitectura, sinó també les formes i els colors de tots els objectes, i inclús l’arreglament dels camps de conreu i el pasturatge, la gestió de les ciutats i de les nostres carreteres de tot tipus; en una paraula, estendre-la a tots els aspectes externs de la nostra vida”.
Aquestes reflexions tenen una profunda relació amb el segon element que voldria destacar del segon llibre de la Ross, la reflexió sobre la vida quotidiana en una futura societat poscapitalista. L’autora estatunidenca porta una pregunta de Kropotkin que és pertinent: “A què es podrien dedicar els dos milions de ciutadans de París quan ja no hagin d’atendre als luxosos capritxos i diversions dels prínceps russos, magnats romanesos i esposes dels financers de Berlín?” Morris aventura un inici de resposta: “La varietat de la vida és un objectiu del vertader comunisme tan important com la igualtat de condicions, i només en la unió d’aquests dos factors permetrà la vertadera llibertat”. Lafargue aventura algunes altres hipòtesis més concretes, considera que els menjars en comú als carrers durant la Comuna eren experiències . També considerava que les activitats corporals havien de figurar en un lloc prioritari en la societat posrevolucionaria. La fusteria, la natació i altres esports, la cuina o el treball del camp i el jardí molt abans que la lectura i l’escriptura però no que “l’art que no s’ensenya en l’actualitat a cap escola o universitat, l’art de pensar”, que deia Morris a Art under Plutocracy.
L’igualitarisme radical de Morris que va aprendre en un viatge a Islàndia on diu que “va aprendre la lliçó de que la pobresa més absoluta és un mal insignificant en comparació a la desigualtat de classes”, però no era ingenu. De fet, arribaria a discutir-se fortament amb els anarquistes londinencs perquè aquests veien com una panacea la idea d’una vida rural aïllada, comunitària, fundada sobre principis igualitaris. Morris els hi diu: “No podeu viure comunalment fins que s’hagi posat fi a la societat capitalista […] i és perquè sé que això no pot ser portat a terme mentre existeixi la propietat privada, pel que desitjo l’abolició de la propietat privada i pel que sóc comunista”. Es mirava amb un fort escepticisme els retirs anarquistes aïllats al Montseny amb un ukelele, fent iogurts macrobiòtics i llibres artesanals però també ho feia amb el problema de les cooperatives que s’emmirallaven en un món tancat. “Mai ens separarem del món per construir una petita capella oculta en les vastes tenebres”, diria Reclus.
En definitiva, l’experiència de la Comuna, i en especial les seves reverberacions en la història, ens posen en un joc de miralls en el que la nostra època faria bé en mirar-s’hi. En una dècada que comença i acaba amb dues crisis econòmiques de proporcions insondables, amb una nova onada reaccionaria que està fent reaparèixer els arguments més perversos que semblaven superats, i que està enverinant la nostra realitat amb el seu victimisme, la seva nostàlgia i el seu tancament dels murs i les identitats pures, valdria la pena tornar a una experiència de la que Marx va dir que la major mesura social adoptada va ser ni més ni menys que “la seva pròpia existència en funcionament”. I si es fa de la mà de Kristin Ross, millor que millor.
