Entender la Rusia de Putin de Rafael Poch

“Tot és molt complex però que tot sigui molt complex no et pot fer quedar a casa aclaparat davant la complexitat o les dificultats”, deia un conegut dirigent sobre el tòpic que es fa servir en situacions com la que ha produït la guerra a Ucraïna. L’estudi de les causes resol la complexitat dels problemes amb una síntesi; en aquest cas la d’una rivalitat interimperialista que en el bàndol europeu està derivant en un militarisme exacerbat que alguns tracten de pintar d’una manera progressista.

Per això, tot i que Rafael Poch va escriure Entender la Rusia de Putin: De la humillación al restablecimiento (Akal, 2018) fa uns quants anys es tracta d’un llibre que pot ser d’alguna utilitat per afrontar les complexitats de la geopolítica imperial amb una síntesi ancorada en l’economia política republicana. Una operació que serveix no només per entrellucar les estructures del règim rus sinó també la imatge que aquest ens retorna, talment com un mirall, del que és Europa. Doncs, com destaca Pasqual Serrano en el pròleg; “la Rússia d’avui neix d’un cop d’Estat contra la URSS”[i] aplaudit pels països europeus i Estats Units malgrat que en el referèndum del desembre de 1991 el 76% dels 148 milions de ciutadans que van votar ho van fer a favor de mantenir una URSS sota el socialisme democràtic abanderat per Gorbachov.

Catastroika és com es coneix la dècada dels noranta a Rússia. Una dècada catastròfica en la que es va dur a terme el pla més gran de privatització d’un Estat del Benestar que s’hagi vist mai al món. I a més a més en un temps rècord, el pla que Ieltsin va presentar al Parlament rus; un extens programa de privatitzacions que incloïa un calendari de cinc cents dies per a dur-lo a terme. Quan el Parlament s’hi va negar Ieltsin va enviar els tancs a bombardejar-lo.

Mentrestant les televisions privades en mans dels nous oligarques emetien sèries com Els rics també ploren o documentals sobre la dinastia Romànov. Fet i fet, quan Ieltsin acabà de tirotejar el Parlament va restablir gran part de la simbologia tsarista i en la constitució que es redactà a mida rescatà el títol de «Duma» per al nou poder legislatiu, el mateix nom, i poder, que tenia la cambra tsarista.

Font: Wikipedia. Tancs bombardejant el Parlament democràtic rus durant el cop d’Estat de Ieltsin de 1993

La Rússia neoliberal encapçalada pels nacionalistes de dretes panrussos neix d’aquell cop d’Estat de 1993 recolzat activament pels EEUU i l’Europa occidental que Poch va analitzar de manera magistral a La gran transición 1985-2002 (Crítica, 2017). L’ordre posterior ha vingut d’aquest nacionalisme de dretes rus que va veure en Putin un “guàrdia civil”, com l’ha definit Poch en una entrevista a la SER, capaç de tornar a posar l’Estat al servei d’una agenda nacional-oligàrquica pròpia. Un dels elements d’aquesta agenda ha estat reflotar el complex militar industrial rus per a respondre a la cursa armamentística de la OTAN, el resultat ha estat una despesa militar descomunal, això sí clarament desequilibrada:

“La despesa militar de la OTAN és de 954.000 milions de dòlars, el de Rússia de 66.000 milions, tanmateix és la OTAN la que clama contra «l’amenaça russa».”[ii]

Però és que només els Estats Units sols ja representen el 39% de la despesa militar mundial amb la seva inversió de 778.000 milions de dòlars[iii]. Una constant que d’ençà de les invasions d’Iraq i Afganistan el 2003 i el 2001, respectivament, s’ha vist en la despesa militar estatunidenca que ha augmentat com mai en els darrers seixanta anys: un 143%, concretament, en aquest curt període de temps que va des de 2001 fins al 2020.

Font: SIPRI; Base de dades del Banc Mundial

El colossal complex industrial militar estat-unidenc és el que garanteix el seu paper de guàrdia civil mundial, una potència repressora que segons ens recorda Poch només en els darrers 30 anys ha desencadenat 13 guerres amb un cost estimat de 14 bilions de dòlars[iv]. Un bel·licisme que potser explica l’incompliment dels EEUU i de la OTAN de la Carta de París firmada el 21 de novembre de 1990 pels caps d’Estat europeus, EEUU, Canadà i la llavors URSS, que en un dels punts prometia una seguretat europea comuna i recíproca tot abandonant les rivalitats militars de la guerra freda. Pitjor han estat però els incompliments dels EEUU de les seves promeses sobre la no expansió de la OTAN i l’abandonament per part de George W. Bush del Tractat sobre Míssils Antibalístics. A nivell econòmic, el boicot a la Rússia es va mantenir després de 1991 com si res hagués canviat. L’esmena Jackson-Vanik que restringia el comerç d’Estats Units amb Rússia des de 1974 no es va abolir fins 2012, i, llavors va ser substituïda per d’altres sancions. Entre 2008 i 2013 Rússia va expressar les seves queixes en la Conferència de Seguretat de Munich sense que hi hagués cap voluntat de diàleg per part de la OTAN i dels EEUU[v]. La guerra, com la pau, és un acte llargament preparat que no neix del no-res. La pau, per això, mateix ha de ser instaurada d’una manera més profunda que simplement aconseguint un alto el foc o un futur tractat de pau, com s’adonava l’Immanuel Kant republicà:

“l’estat de pau ha de ser instaurat; doncs l’omissió de les hostilitats no significa encara garantia de seguretat, i sense proporcionar aquesta un veí a l’altre (cosa que només pot succeir en un context legal), pot l’un tractar a l’altre, a qui li hagi exigit seguretat, com a enemic.”[vi]

Poch en el seu llibre no només passa comptes amb les conseqüències de la remilitarització de Rússia sinó també de les seves causes profundes. Així, aborda la formació social russa des del punt de vista cultural i del rol que l’Estat ha tornat a ocupar econòmica i políticament. Si en el primer aspecte tracta de les característiques del cristianisme ortodox i de l’Església resultant, en el segon radiografia els trets d’un tsarisme modern que reprèn les característiques de l’absolutisme, de tal manera que la única forma d’oposició possible és la d’un rebuig sistèmic. Sent aquesta situació estructural la que fa pensar a Poch sobre «l’espectre de 1905» com a hipòtesi estratègica de la revolució democràtica russa. Però anem pam a pam.

Els pilars de la Rússia absolutista: l’Església i el Tsar

Una de les peculiaritats de l’Església del cristianisme ortodox rau en la manca d’un centre director com en canvi té el catolicisme en el Vaticà. Paradoxalment, l’evolució ha estat molt similar a una Església Catòlica que des del Concili de Trento s’ha oposat a sang i foc a tota reforma. En el cas de Rússia, l’ultraconservadorisme de l’Església ortodoxa s’explica però per unes causes diferents. Històricament, fins i tot abans de la caiguda de l’Imperi Bizantí les diferents esglésies de cada país de religió ortodoxa tenien a causa de la seva debilitat una major dependència del poder civil i militar, cosa que associava directament el poder religiós amb el poder feudal i monàrquic. Al 1393 explicava el patriarca de Constantinoble a Vasili I, príncep de Moscou, que: “Els cristians no podem tenir Església sense emperador, doncs Imperi i Església es troben en estreta unió i no se’ls pot separar.”[vii]

El fet que durant molt de temps l’Imperi Rus fos una illa, en termes religiosos, contribuïa a una insularitat teològica asfixiant i retrògrada per manca d’intercanvi i de renovació. A tal punt que quan el 1652 el patriarca Nikon, recolzat pel Tsar, tracta de dur a termes unes reformes formals inofensives corregint errors de traducció dels textos sagrats i certes pràctiques rituals l’extrema dreta ortodoxa s’hi oposarà frontalment: “l’Església, que accepta pràcticament sense protestar tota la sang vessada per Iván el Terrible, es rebel·la, creant una protesta de masses extraordinària com a reacció a una qüestió formal”[viii].

En tot cas, d’aquest vincle íntim entre Església i Monarquia resultava una combinació ideològica per la qual totes les guerres de conveniència eren justificades com a croades, com a guerres religioses. I alhora l’Església ortodoxa s’esdevenia l’instrument de centralització del Tsar:

“perquè el cap moscovita de l’Església se sotmet al poder polític moscovita en els assumptes mundans i pressiona amb la seva autoritat als adversaris de la centralització. És així com l’Església crea el fonament ideològic per a l’autocràcia.”[ix]

Ara bé, l’autoritarisme característic del tsarisme també té el seu passat i aquest passat beu tant de l’absolutisme com del despotisme feudal moscovita segons el qual els governants són gosudars de tota Rússia. Vegem la definició de Poch que podria haver escrit perfectament Antoni Domènech:

“El terme rus gosudar té matisos importants com el d’unificar en una sola paraula els conceptes de «governant» i «propietari», i responia perfectament a l’ambició declarada oficialment de concentrar tot el poder en una sola persona, autèntica idea fixa dels prínceps moscovites.”[x]

Aquesta idea patrimonial es traduiria així mateix en l’àmbit jurídic consolidant el dret com a privilegi exclusiu d’una casta oligàrquica:

“Si a Occident el dret era modelat per l’arbitrarietat de classe, a Rússia la debilitat d’aquesta no suposava necessàriament més democràcia social perquè allà era una altra arbitrarietat, la voluntat autocràtica indiscutible i sense cap mena de contrapesos del monarca, la que presidia les relacions socials i modelava l’absència de quasi tot dret.”[xi]

Vers aquesta concepció despòtica, patriarcal, del poder s’alçarà al llarg de tot el segle XIX una revolta democràtica furiosament oposada al Tsar i encapçalada pels populistes russos; els naródniki, que els bolxevics de Lenin reprendrien amb èxit el 1917. És aquesta tradició, de pensament i de combat, la que rau en la hipòtesi 1905 que Poch sosté com a possible punt de partida d’una Rússia democràtica. Vegem-la breument perquè un dels seus punts més interessants, que justament reprendrà Lenin, és el seu republicanisme furibund.

L’espectre de 1905: una síntesi populista i republicana

La tradició populista russa postulava un via comunalista cap al socialisme aprofitant l’estructura agrària russa. De tal manera que fos possible un desenvolupament sense capitalisme ni acumulació primitiva. Certament, hi havia una base suggestiva ja que el 90% de les terres de conreu estaven en un règim de propietat comunal, el mir i l’obshina russes, i els camperols representaven el 85% de la població encara al 1917. Una “ètica de la supervivència” animava aquest comunalisme rus que es trobava present tant en el camp com a les fàbriques, doncs els treballadors industrials, al cap i a la fi, no eren sinó camperols de primera generació emigrats a les ciutats que sovint combinaven el treball urbà amb la tornada al camp per a treballar estacionalment, com era el cas de la meitat dels impressors moscovites de principis del XX. El comunalisme agrari pervivia a les ciutats i a les fàbriques en la forma del sindicat i, posteriorment, del soviet.

Però, a més a més, aquesta revolució que s’ancorava en formes democràtiques consuetudinàries incorporava alhora modernes estructures democràtiques com les inaugurades pel 1789 francès. Així, Alexander Herzen, un dels primers naródniks, es declarava fill polític de les idees de 1789[xii] i de les idees de Hegel, en qui Herzen veia «l’àlgebra de la revolució». Nikolai Chernishevski, un altre dels grans populistes russos, seria el responsable de la traducció al rus de les grans obres de l’economia política i de la seva divulgació popular mitjançant la novel·la Què fer?, publicada el 1863.

Lenin recuperà aquesta tradició retent l’homenatge merescut tant a Herzen com a la hipòtesi estratègica fundacional. Fins al punt que si a L’Estat i la Revolució sostenia que “sota el socialisme reviscola inevitablement molt de la democràcia «primitiva»” ja abans Lenin havia reconegut en Herzen al pare del socialisme rus i del republicanisme revolucionari dels camperols, en definitiva, el primer en dirigir al poble “la paraula russa lliure”[xiii]. Val a dir, que la hipòtesi estratègica fundacional del populisme rus prenia la revolució democràtica russa com a una necessitat interna davant del descoratjador panorama que corria per l’Europa absolutista que acabava d’esclafar les revolucions democràtiques europees de 1848: “Si Europa no aconsegueix rescatar-se a si mateixa mitjançant una transformació social, altres nacions es transformaran”, va dir Herzen a la vista del caràcter reaccionari del liberalisme europeu[xiv].

Lenin traduiria al seu temps aquest llegat defensant; “passar comptes al tsarisme a la manera jacobina, o si voleu, plebea”[xv], per tant, amb l’afirmació estratègica i programàtica del republicanisme d’una manera incondicional i intransigent, com defensaria en el III Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia, en tant que esglaó de la revolució socialista:

“[que] no la aplacem, sinó que donem el primer pas cap a la mateixa per l’únic procediment possible, per l’únic camí encertat, a saber: pel camí de la república democràtica. Qui vulgui anar al socialisme per un altre camí que no sigui el de la democràcia política, arribarà infal·liblement a conclusions absurdes i reaccionàries, tant en el sentit econòmic com en el polític.”[xvi]

Si a nivell nacional Lenin defensarà que la revolució democràtica ha de ser necessàriament una revolució popular:

“La nostra revolució és una revolució popular, diu la socialdemocràcia al proletariat. Per això, sent la classe més avançada i la única revolucionària fins a la fi, has d’aspirar no sols a participar en la revolució de la manera més enèrgica, sinó també a dur a terme un paper dirigent. Per això no has de tancar-te en el marc de la lluita de classe estretament concebuda sobretot en el sentit del moviment sindical, sinó, pel contrari has de tractar d’ampliar el marc i el contingut de la teva lluita de classe fins abraçar en aquest marc no sols totes les tasques de l’actual revolució democràtica russa, sinó també les tasques de la revolució socialista que l’ha de seguir (…) com a únics camins cap a la victòria completa del poble sobre el tsarisme i de la vertadera llibertat política.”[xvii]

A nivell europeu, Lenin defensaria la transformació democràtica d’Europa mitjançant revolucions d’àmbit continental que aconseguissin el somni estroncat de 1848 cap a uns Estats Units Republicans d’Europa. Aquesta seria la manera d’ajustar comptes d’una manera jacobina amb la Primera Guerra Mundial:

“La consigna política immediata dels socialdemòcrates d’Europa ha de ser la formació dels Estats Units republicans d’Europa; però, a diferència de la burgesia, (…), els socialdemòcrates hauran de posar al descobert la falsedat i inconsistència d’aquesta consigna si no son derrocades per la revolució les monarquies alemanya, austríaca i russa.”[xviii] Doncs “Els Estats Units d’Europa, sota el capitalisme, són impossibles o són reaccionaris.”[xix]

Aquesta perspectiva conduiria al govern soviètic entrant, arran de la revolució triomfant de 1917, a dur una política exterior basada en el desarmament internacional, la pau i la defensa de l’autodeterminació de les nacions. No ha d’estranyar doncs que a l’hora de justificar la invasió d’Ucraïna Putin ataqués frontalment el llegat històric de l’esquerra russa representada per Lenin. Perquè front a una política exterior basada en l’autodeterminació i la transformació social interna del país, Putin rescatava el tradicional imperialisme tsarista per a garantir la pau nacional per mitjà d’un enemic extern. La lògica autoritària pròpia d’aquesta dinàmica bel·licista és, segons apunta Poch, la gran debilitat del règim. Doncs una “economia mixta amb domini del sector oligàrquic” que causa tanta desigualtat i misèria alhora que fa necessari mètodes de govern policíacs i despòtics difícilment es pot sostenir en el temps. Aquest és el risc que comporta l’espectre de 1905:

“Qualsevol ensopegada en algun dels escenaris de la nova intervenció russa al món, (…), que es saldi amb una humiliant derrota podria resultar fatal per al règim polític. (…). Una humiliant derrota militar feu llavors que el prestigi del tsarisme, un règim arcaic, es desplomés com un castell de cartes.”[xx]

Europa i el seu 1848 pendent

Però si Rússia espera un 1905 com a possibilitat d’un canvi democràtic quin és el futur d’Europa? Aquesta incògnita no plantejada en el llibre de Poch té, però, la seva importància davant d’una Europa sotmesa als dictats del complex industrial militar i d’una coalició política, la OTAN, que funciona com una mena de Santa Aliança dirigida contra els enemics que convenen als Estats Units. La cursa armamentística és en bona mesura culpa del complex industrial militar europeu i estat-unidenc, i les rivalitats militars amb Rússia també, així com la fortalesa de nombroses dictadures aliades de la OTAN, des de Turquia fins al Marroc, que fan d’Estats coixí contra les amenaces percebudes pel bloc europeu i estat-unidenc. A més a més, en el cas europeu el complex industrial-militar es troba parasitat per fons d’inversió estat-unidencs com ha revelat el consorci del periodisme independent Investigate Europe sobre les cinc grans empreses europees d’armament:

“Aquestes cinc principals empreses militars que reben la part del lleó d’aquest nou finançament de la UE (Airbus, Thales, Leonardo, Dassault i Indra) tenen entre els seus accionistes més rellevants una petita llista de gestors de fons americans. BlackRock, Capital Group i Vanguard, entre d’altres, posseeixen part de les grans empreses europees de defensa i son, també, importants accionistes de les empreses rivals americanes de la industria d’armament: Boeing, Lockheed Martin, Raytheon Technologies, General Dynamics i Northrop Grumman.”[xxi]

En el cas espanyol, aquest parasitisme financer del complex industrial militar es pot observar en Indra ja que tot i que l’Estat posseeix el 18’7% del capital, la tríada de fons estat-unidencs Fidelity, Vanguard i BlackRock posseeix el 19% de l’accionariat[xxii]. El complex industrial militar europeu, de fet, és culpable d’haver rearmat a la mateixa Rússia de Putin: deu països europeus han incomplert els embargaments a Rússia i entre 2015 i 2020 han venut un total d’armament per valor de 346 milions d’euros, el 79% del qual de les indústries franceses i alemanyes[xxiii].

Però la derrota de Syriza el 2015 ha dissolt les aspiracions de les esquerres europees, només Jean Luc Mélenchon s’ha atrevit a plantejar públicament una transformació democràtica d’Europa mitjançant la sortida de la OTAN, la defensa de la neutralitat, el desarmament i la resolució diplomàtica de la guerra amb Rússia. Mentre bona part del progressisme espanyol i català s’ha enganxat els dits en el bel·licisme “progressista” per la incapacitat, o abdicació, de plantejar solucions diferents a les emanades de Washington o dels quarters de la OTAN.

La tasca republicana, però, rau en emular l’obertura francesa que ha endegat Mélenchon per tal d’aturar la guerra tot confrontant amb les nostres pròpies oligarquies que són les responsables de les rivalitats imperialistes. I a l’Estat espanyol es troben indissolublement lligades a la monarquia i al complex industrial militar.

El llegat republicà en favor de la pau i de l’autodeterminació dels pobles podria tornar a tenir sentit si es vertebra com a un moviment europeu pacifista a favor del desarmament, la independència d’Europa com a bloc polític, i diplomàtic, i l’expulsió de les bases de la OTAN, i dels EEUU, del continent.

Notes

[i] Serrano, P., “Presentación” a Rafael Poch, Entender la Rusia de Putin, Madrid, Akal, 2018, p. 9.

[ii] Poch, R., Entender la Rusia de Putin, Madrid, Akal, 2018, p. 13.

[iii] Veure: Redacció, “El gasto militar mundial subió un 2’6% en 2020 pese a la pandemia”, El País, publicat el 26 d’abril de 2021, disponible aquí:

https://elpais.com/internacional/2021-04-26/el-gasto-militar-mundial-subio-un-26-en-2020-pese-a-la-pandemia.html

[iv] Poch, Op. Cit., p. 37.

[v] Poch, Op. Cit., p. 108-109.

[vi] Kant, I., Sobre la paz perpetua, Madrid, Akal, 2021 [1795], p. 53.

[vii] Citat a Poch, Op. Cit., p. 27.

[viii] Poch, Op. Cit., p. 31.

[ix] Poch, Op. Cit., p. 32.

[x] Poch, Op. Cit., p. 33.

[xi] Poch, Op. Cit., p. 46.

[xii] Carr, E. H., “Herzen: un revolucionario intelectual” a Estudios sobre la revolución, Madrid, Alianza Editorial, 1970 [1950], p. 63.

[xiii] Veure Lenin, V. I., “En memoria de Herzen” a Obras Escogidas, vol. I, Madrid, Akal, 1975 [publicat originalment el 10 de febrer de 1909 a Sotsial-Demokrat], pp. 609-614.

[xiv] Citat en Carr, Op. Cit., p. 68.

[xv] Lenin, V. I., “Dos tácticas de la socialdemocracia en la revolución democrática” a Obras Escogidas, vol. I, Madrid, Akal, 1975 [publicat el 1905], p. 515.

[xvi] Lenin, Op. Cit., pp. 489-500.

[xvii] Lenin, Op. Cit., pp. 568-569.

[xviii] Lenin, V. I., “La guerra y la socialdemocracia de Rusia” a Obras Escogidas, vol. I, Madrid, Akal, 1975 [publicat a Sotsial-Demokrat l’1 de novembre de 1914], p. 678.

[xix] Lenin, V. I. “La consigna de los Estados Unidos de Europa” a Obras Escogidas, vol. I, Madrid, Akal, 1975 [publicat a Sotsial-Demokrat, nº 44, el 23 d’agost de 1915], p. 684.

[xx] Poch, Op. Cit., p. 132.

[xxi] Pena, P. et alterii, “Os grandes negócios da defensa na Uniao Europeia”, Público, 27 de març de 2022, pp. 4-9.

[xxii] Ibídem, p. 9.

[xxiii] Brillaud, L.; Curic, A.; Maggiore, M.; Miñano, L. i Schmidt, N., “EU member states exported weapons to Russia after the 2014 embargo”, Investigate Europe, publicat el 17 de març de 2022, disponible aquí:

https://www.investigate-europe.eu/en/2022/eu-states-exported-weapons-to-russia/

Deja un comentario